Estripar la terra
Contra les mentides del món rural
CICLOGÈNESI 24 | RAIG VERD
Primera edició: 1000 exemplars, octubre 2021
Títol original: Estripar la terra
Aquesta obra està subjecta a una Llicència Creative Commons
Es permet compartir lOBRA en part o totalment sota les següents condicions:
Reconeixement - No comercial - Distribuir Igual
C/o Rayo Verde Editorial, S.L.
www.raigvereditorial.cat
daquesta edició, Raig Verd Editorial, 2021
Disseny de la coberta: Tono Cristòfol
Maquetació: Noemí Giner
Correcció: Xantal Aubareda i M. Mercè Estévez
Producció editorial: Xantal Aubareda i Sandra Balagué
Composició digital: Pablo Barrio
Publicat per Raig Verd Editorial
Mallorca, 221, sobreàtic, Barcelona 08008
www.raigverdeditorial.cat
@Raig_Verd RaigVerd
Raig Verd editorial forma part de lAssociació deditorials independents
Un cop llegit el llibre, si no el vols conservar, el pots deixar a labast daltres, passar-lo a un company de feina o un amic a qui pugui interessar. En el cas de voler llençar-lo (cosa impensable), fes-ho al contenidor blau de reciclatge de paper.
Leditorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial daquesta obra per a ús personal.
Estripar
la terra
Contra les mentides del
món rural
Pol Dunyó i Ruhí
Propostes per conèixer i entendre qüestions al voltant de la diversitat, lequilibri i la sostenibilitat en rebuig a la sobreexplotació, la pressa i la violència.
GERMINACIÓ
Procés pel qual una llavor o una espora surt dun període de dormició.
Soc pagès agroecològic des de fa uns anys i, tot i haver descobert la meva passió i reafirmar-la cada dia una mica més, tinc la sensació que tot el que aprenc em resta. Cada cosa nova que aprenc i interioritzo mobre una porta a labisme, a la informació, a les possibilitats inacabables i a linfinit, i això és tant apassionant com asfixiant. Vertigen. Intentaré que aquest exercici que desenvolupo serveixi per concentrar i sintetitzar part dallò après i per aplanar el terreny de sortida cap a aquest abisme magnífic que és lagricultura, la pagesia. I la passió que em genera.
Aquesta passió per lagricultura neix pràcticament del no-res, de la necessitat imperant de conèixer don procedeix el que necessitem per viure, en primer lloc, i dels milers de dubtes i propostes noves, satisfactòries i emocionants que apareixen a partir daquesta primera inèrcia. A més, la idea dautoabastir-me i no dependre dels mercats és només una idea, repeteixo! em va semblar una proposta molt coherent per concentrar les meves idees, desil·lusionat amb la meva participació com a activista polític en certs àmbits i de veure com la majoria de la militància no practicava les exigències col·lectives de manera individual. Lexcessiva tutela paternalista dels Estats i la burocràcia, de bracet dels patrons de leconomicisme, han reduït la llibertat individual i col·lectiva a una estúpida col·lecció de drets catalogables i sovint més cars del que ens podem permetre. La pagesia i lautosuficiència em van semblar una proposta adient per poder complir objectius sense exigir res a ningú.
Lagricultura va molt més enllà de cultivar aliments i viure de la terra; és una connexió indubtable amb la història de la humanitat i el seu desenvolupament. El treball del sòl, la relació amb lentorn, la pedra, la carn o el foc, la suor, lesgotament i laire al clatell, la fusta, el vent, els dits entumits, el sol, laigua la vida i la mort; té la immensa capacitat dobligar-nos a acceptar els esdeveniments tal com venen i a procurar donar el millor de nosaltres perquè es desenvolupin com esperes. Ens lliga, però ens fa lliures.
De les poques coses que he posat en clar aquests últims anys, la més essencial és haver estat capaç de considerar els problemes com una possibilitat a resoldre. A partir del moment en què els esdeveniments desafortunats no tenen cap possibilitat de rectificació realista, hem de ser capaços dacceptar-los com un trànsit i no com una frustració. Si hi ha possibilitats, escollim la millor; si no nhi ha, el problema sacaba.
Els motius que poden dur un pagès a perdre una collita són diversos, una gelada negra, una pedregada, una plaga, una malaltia que no sha après a prevenir, i en cap cas lofuscació rectifica el fet. Així, lúnic a què podem recórrer és a la possibilitat de salvar allò salvable si sescau i a pensar en les millors opcions de cara als anys vinents, per no tornar a passar pel mateix. El problema de lagricultura, que és alhora la seva gran virtut, és que tot allò que no funciona aquesta temporada, pel motiu que sigui, haurà desperar a la temporada següent.
La inèrcia que ens mou a la impaciència i lara per ahir mor en lintent quan senfronta al clima i als cicles naturals. La pressa té poc a pelar contra la temperatura, les estacions, el pas del temps o les inclemències climàtiques. Res és per a avui, quan es treballa a camp, i moltes coses ni tan sols són per a demà. Això pot generar múltiples sensacions o reaccions segons el context de la situació i la persona que la viu, però sens dubte sempre guanyarà el temps. I penso que això, a pesar del risc que comporta, és un valor imprescindible que molts de nosaltres hem perdut (no me nexcloc) i hem de recuperar amb urgència, al meu entendre.
No sé en quin moment la percepció dels elements que menvolten ha mutat o, simplement, ha brotat com si hagués estat fins ara un borró latent, però soc conscient dhaver experimentat un canvi pel que fa a la sensació que em provoquen certes situacions quotidianes, després de treballar en contacte amb elles i de voler entendren la presència. La humitat, lherba molla a finals destiu i la rosada que brilla a primera hora sobre un verd esmorteït i la terra negra, les postes curtes i vermelles de finals de tardor i la sensació de placidesa que desprèn el cultiu; la violència i el caos de la pluja i del vent, de la calor extrema i de les temporades de sequera. Observar un tomàquet, un carbassó, qualsevol fruit, i percebre tot allò que el connecta amb lunivers. La saba que es mou, les arrels que viatgen i parlen entre elles, que interactuen i absorbeixen laigua plena de nutrients que els milers déssers vius que comprèn el sòl fan disponibles, laire sec i tallant que cargola les fulles i que passeja pertot, imperceptible, el sol que escalfa les escorces i la terra molla, laigua que tot ho alimenta i els pol·linitzadors que ho connecten. Fins i tot jo, sembrant-ne la llavor i tutelant-ne el creixement. I tots nosaltres alhora, en una perfecta coordinació que permet que tot visqui i es manifesti, a la seva manera, perquè després defalleixi i mori, per tornar a formar part del que prèviament nha facilitat la vida, afavorint-ne de noves.
La relació amb la vida i la mort avança en una direcció molt diferent de la que hem construït en conjunt, em sembla, i és una qüestió que sem planteja amb una immensa dificultat a lhora dentendre-la o, si més no, de poder qüestionar-la. La mort, o la descomposició dun cos en concret, no shauria de percebre com una pèrdua, sinó com un intercanvi o una transformació, una metamorfosi com ja contemplava Goethe a la seva Teoría de la naturaleza,1 sobretot si entenem que el creixement no es basa en una mera cursa contra el temps ni en un augment del volum dels cossos i els elements, sinó que implica una transformació permanent, un canvi, que no és major ni menor que el dun naixement o el duna mort.
Això, tot i que difícil o impossible de poder ser gestionat de la mateixa manera en les diferents situacions que aquest fet implica (pèrdua dun cultiu, membres del bestiar, un amic, un familiar, un animal domèstic, boscos o elements físics del paisatge amb els quals tinguem una estreta vinculació emocional), em sembla imprescindible per al desenvolupament tant individual com col·lectiu i per aprendre a relacionar-nos amb lentorn.
Bona part de les religions han contemplat la mort com un ascens, un viatge, un desplaçament cap al que en cada cas creien que era més o menys cert o dacord amb els seus contextos històrics; i és que crec que els déus no són, en general, més que una reducció fàcilment intel·ligible del Tot, de lentorn i el temps, i «anar» amb els déus després de morir, o als seus dominis, no em sembla altra cosa que un intercanvi o transformació. És una transformació que transcendeix la consciència i el cos humà o qualsevol altre cos no humà en una suma de noves utilitats post mortem.
Laparició de sentiments o valors ètics vinculats sobretot a la vida urbana i al dèficit de contacte amb allò viu i en moviment, dinàmic, lluny de comprendre els processos naturals en els quals ens veiem immersos i dels quals formem part tant com qualsevol altre element, els personalitza i els dota a tots duna perspectiva humanitzada i sospitosament antropocèntrica, imperant a pesar dels límits que ofereix.
La mateixa perspectiva imprescindible, diria, sobretot en el moment que vivim que ens insta a tractar els animals i els cultius amb respecte i dignitat es desenvolupa a vegades per desgràcia cap a la dramatitzada defensa dels diferents éssers que habiten lentorn, en especial els mamífers, amb els quals ens sentim identificats no per casualitat, i els dotem de sentiments i necessitats humanes que, molt lluny de saber si les gaudeixen o pateixen, tinc la sensació que no són més que una projecció de les nostres pròpies debilitats.
El que durant tota la història de la humanitat sha acceptat com un esdeveniment necessari i equilibrat, la ingesta de carn, que capacita societats humanes arreu del món dautoabastir-se daliments sense dependre de transports, cadenes comercials o vitamines sintetitzades, curiosament avui sembla que suscita gran passió i confrontació. Aquesta passió ens insta a humanitzar els animals i a tractar-los amb una condescendència dogmàtica i religiosa més enllà de la lògica del respecte i la dignitat. Sovint ho fem fins i tot amb una pàtina de superioritat moral ridícula al meu entendre, i matreviria a dir que menyspreativa cap als animals que suposadament defensen quan els tractem com a éssers indefensos i angelicals que shan de protegir com si fossin de vidre.
Amb aquestes paraules no pretenc justificar pràctiques que ens aboquen a menysprear els animals i els vegetals, a privar-los de la salut, la dignitat i la llibertat de moviments i a donar-los una alimentació indigna, per no parlar dels devastadors efectes que té sobre el medi ambient i la salut dels qui sen «beneficien». Jo mateix arriscaria la meva vida per la majoria dels meus animals. No es pot defensar allò indefensable. Però entenc que relacionar-se amb la vida i la mort de forma continuada proporciona una visió probablement menys personalista del que implica.
Eliminem la indústria càrnia, sí, i recuperem els ramats al bosc i la cria extensiva, el bestiar de casa i el respecte pels qui acabaran donant-nos la vida. I sense voler coartar lopinió de ningú, soc conscient que la rectitud i el bon obrar la moral des de la perspectiva humana, en general, depenen dels interessos i dels contextos socioeconòmics en els quals es plantegen.
Les persones gaudim didees més brillants, pèssimes o absurdes en funció de lentorn que ens les condiciona. La moral es ven a lopinió pública. Així, de la mateixa manera que en una regió i una època determinades el sacrifici ritual danimals o fins i tot de persones és vist amb absoluta normalitat i dacord amb una necessitat, nosaltres el mal anomenat primer món ens escandalitzem per menjar pollastres criats a ple bosc o per llaurar amb mules i cavalls, mentre esterilitzem els nostres gossos, els portem lligats, els obliguem a viure en pisos i els privem del que desitgen: rebolcar-se entre els fems, perseguir animals matar-los, si cal i reproduir-se. Els sistemes de valors muten i sadapten a les necessitats dels temps i les persones que els habiten, sovint sense que això porti implícita cap «certesa» científica.