II. LA FESTA DEL PODER I EL PODER DE LA FESTA: EL CALENDARI FESTIU
Segons E. Leach, el calendari es constitueix en representació social del temps:
El calendario es un instrumento social para la organización del tiempo; fragmenta, clasifica, ordena y computa la duración, organiza la experiencia y los acontecimientos, articula el tiempo y suministra a la vida cotidiana su armazón. El tiempo, per se, como el espacio, continuo e indiferenciado, por la existencia del sistema social comporta su dominio y organización mediante la creación de límites simbólicos, cuya función consiste a la vez en dividir y agrupar, fragmentar e interrelacionar. Las fiestas y ritos públicos son los marcadores más visibles de esta compartimentación, subrayan los intervalos de progresión y suministran la principal diferenciación temporal de todas las culturas al distinguir entre tiempo laboral y festivo, sagrado y profano, ordinario y ritual, de trabajo y de ocio, público y privado.1
El calendari és, per tant, «un instrument (o conjunt de regles) desenvolupat per les societats humanes per orientar-se en la durada temporal, organitzar les activitats i sincronitzar les relacions socials».2 Parlem, doncs, dun constructe sociohistòric que es va adaptant a les diverses transformacions socials per mantenir la utilitat. Ara bé, dins el calendari en abstracte es pot distingir entre un calendari oficial i un calendari viscut. El calendari oficial permet reconstruir el ritme anual, com també la diferenciació entre temps laboral i temps festiu. Enfront del calendari oficial hi ha el calendari viscut: el primer, lestableix el poder, mentre que el segon existeix com a celebració real del conjunt de la població. Entre ambdós calendaris se solen interposar la tradició i el costum, cosa que finalment es tradueix en lampliació efectiva dels dies festius. El calendari festiu oficial respondria dalguna manera a la festa del poder, organitzada i planificada des de dalt amb la intenció de reproduir simbòlicament una dominació social; el calendari festiu viscut expressaria, tot i les constriccions de la festa dissenyada pel poder, el poder de la festa, que en no poques ocasions desborda els límits oficials i sexpressa en una cultura popular arrelada.
Per a entendre les transformacions del calendari sota el franquisme com a règim que va fer de la conservació del poder un objectiu bàsic, sha dobservar que el règim franquista va imprimir unes determinades pautes a la dinàmica de la festa, orientades cap a lús i la instrumentalització polítics. A partir del 18 de juliol de 1936 i, ja legalment, des de lestabliment del Nuevo Estado (entre l l de setembre de 1936 i el 30 de gener de 1938)3 va emergir un nou calendari oficial en correspondència amb una nova Espanya, construïda i sustentada per un nou règim, que aviat tindria la més clara expressió en lesmentat nou Estat Com a conseqüència daixò, va aparèixer i es va institucionalitzar a Espanya un nou ordenament jurídic, legislatiu i polític, sobre la base econòmica del capitalisme, emparat i forjat per unes classes socials que sexpressarien mitjançant un ventall de famílies ideològiques unificades contra les concepcions inherents al bàndol adscrit a la Segona República, que van combatre fins a suprimir-les per la força de les armes. De resultes daquest desenllaç, noves institucions i nous organismes van començar a implantar-se i a funcionar, i van sorgir-ne disposicions oficials a lempara de la nova legalitat seguint el camí de les conquestes territorials dels exèrcits franquistes. En aquest context, es va vertebrar un nou calendari oficial, encara que la consolidació definitiva no arribaria fins a la publicació oficial de les reglamentacions del 1940.
1. LEVOLUCIÓ DEL CALENDARI A VALÈNCIA
1.1 El calendari oficial
Entre els anys 1800 i 1936, el temps festiu va sofrir un procés de progressiva compressió i disminució, ja que de 91 dies festius es va passar a 60 el 1932, fet que suposa una reducció estimada del 34 % de festes. Lexplicació que sofereix daquest fenomen apunta a lacció duna burgesia ascendent que va pressionar sobre les institucions polítiques i eclesiàstiques amb la finalitat de racionalitzar i ampliar el temps disponible per a la producció.4 Però a més dun canvi quantitatiu, també es va operar un canvi radical en els ritmes laborals i les cadències de la vida social, des duna forma de vida més irregular, lliure i autogestionada, a una altra de pautada per la submissió a les màquines i per lhomogeneïtzació i centralització del temps.
La reducció efectiva es va fer necessària atenent a les pròpies exigències de leconomia burgesa, basada en lorganització del sistema productiu capitalista, que requeria una mà dobra disciplinada i permanent, que treballara amb regularitat. La burgesia, amb la seua concepció del món, oposava el treball, presentat com a font de virtut i benestar, a la festa, dibuixada com un mal que shavia de reduir al mínim i de reconvertir en temps de descans i reposició de forces amb vista al treball productiu. Daquesta manera, el projecte burgès va entendre que el temps, mitjançant la reconstrucció del calendari, havia dorientar-se exclusivament dacord amb la maximització del benefici.
A més, sadduïren una sèrie de raons morals i socials per a reduir el nombre de festes. Sentenia que, enfront de la immoralitat i el desgovern públics que comportava 1«excés lúdic», shavia doposar lhàbit del treball, el qual legitimava el seu valor moral mitjançant la vinculació a la institució familiar. Es tractava, al capdavall, dimplantar la disciplina laboral i la moralitat familiar, el treball i la Ilar, com els dos escenaris bàsics que sustentarien el nou ordre burgès. Fins i tot shi aportaren motius religiosos, com ara la necessitat de distingir més clarament làmbit sagrat del profà, en suposar-se que, amb un menor nombre de festes, aquestes resultarien més fàcils de guardar. A partir daleshores, sentendria que làmbit sagrat sintegrava en el culte diví, expressat mitjançant una greu, solemnial i severa celebració litúrgica, apartada per complet de les diversions populars, pel temor que aquestes pogueren desnaturalitzar o degradar les veritats divines. És per això que es va procedir a la depuració de festejos i processons, amb lexpulsió de tot un complex repertori simbòlic i ritual que gaudia dun fort arrelament. Aquest fet posava en joc «una nueva definición del lugar de la religión en la sociedad y una nueva relación entre la sociedad civil y la eclesiástica, que introduce una primera forma de secularización desde el interior mismo de la institución religiosa. La adhesión, consciente o inconsciente, a la racionalidad económica emergente, conlleva la presión sobre las distinciones y categorías sociales tradicionales».5
El 1867 es van suprimir 25 festivitats de colp. Entre aquesta data i lany 1911, les festes establertes oscil·laren entre 65 i 68. Aquest últim any sen va intentar una nova reducció, finalment frustrada, ja que amb la progressiva restauració de diversos festejos (Sant Josep i Corpus són novament oficials lany 1913), els dies festius oscil·laren entre 62 i 65, i augmentaren el 1917 mitjançant la instauració del Día de la Raza. Lany 1931 nhi hagué una nova reducció, aquesta vegada efectiva, amb la implantació del calendari republicà, que va organitzar la festa reduint-la a la mínima expressió, tot i que persistiren tradicions i costums essencialment catòlics que el règim republicà no va saber integrar i transformar des de dins.
El 1867 es van suprimir 25 festivitats de colp. Entre aquesta data i lany 1911, les festes establertes oscil·laren entre 65 i 68. Aquest últim any sen va intentar una nova reducció, finalment frustrada, ja que amb la progressiva restauració de diversos festejos (Sant Josep i Corpus són novament oficials lany 1913), els dies festius oscil·laren entre 62 i 65, i augmentaren el 1917 mitjançant la instauració del Día de la Raza. Lany 1931 nhi hagué una nova reducció, aquesta vegada efectiva, amb la implantació del calendari republicà, que va organitzar la festa reduint-la a la mínima expressió, tot i que persistiren tradicions i costums essencialment catòlics que el règim republicà no va saber integrar i transformar des de dins.
El nou calendari republicà del 1931 sols mantenia cinc dies festius, a més dels diumenges i tres festivitats locals, i eludia qualsevol referència a lorigen religiós dels principis dorganització del calendari. Aquest fet palesava un seriós intent per aprofundir en la secularització de la societat, procés que el franquisme no frenaria sinó que capgiraria, fomentant la ressacralització de la societat. Mentrestant, el calendari republicà va consagrar lesmentada Fiesta de la Raza, instituïda des duna visió liberal que exaltava la comunitat de lligams culturals iberoamericans. Alhora, es va magnificar la festa del Primer de Maig, o Festa del Treball, ja que el règim es definia com a república de treballadors. El calendari festiu es va renovar, a més, amb la celebració del 14 dabril, festa nacional i fundacional, espècie de ritus dorigen que remet a la proclamació de la Segona República.
La desconfessionalització i secularització de lEstat republicà, i la confinaeió i reclusió del catolicisme a lesfera privada o a linterior dels temples, començà ben prompte a crear conflictes, així com una latent i contínua confrontació entre Església i Estat, entre catòlics militants i anticlericals. Per això, tot i la reducció festiva republicana, acabà regnant el desconcert i lenfrontament. Amb tot, el republicà fou el primer calendari organitzat des de lEstat amb criteris aconfessionals, assumint una lògica reduccionista procedent del liberalisme burgès i dels principis de racionalitat econòmica en els quals es fonamentava.
1.2 El calendari viscut
La caracterització del calendari viscut entre els anys 1750 i 1800 respon a un règim festiu de caràcter tradicional. El primer cicle de festes era el de Nadal, compost per la fira de la plaça de Sant Francesc, els Sants Innocents i la vespra de Reis. Tot seguit, en gener, arribava el cicle denominat dels porrats, que nincloïa els de sant Blai, sant Valer, sant Vicent Màrtir i sant Antoni Abat. Ja al febrer se celebrava el carnaval o carnestoltes, consistent en balls nocturns, tres dies de màscares, soterrar del carnaval i diumenge de pinyata. Després del carnestoltes, arribaven les Falles de Sant Josep, que en poc de temps donaven pas al greu i solemne cicle de Setmana Santa i Pasqua, amb els punts culminants de Dijous i Divendres Sant i Diumenge de Resurrecció, precedit pel Dissabte de Glòria. Amb les celebracions de Glòria començava el període pasqual, amb els tres dies de berenars i el Dilluns de Sant Vicent Ferrer. Al maig tenien lloc els festejos en honor de la Mare de Déu dels Desemparats, seguits poc després pel Corpus i la corresponent Vuitava. Al juny es festejava sant Joan i a lagost, sant Roc i lAssumpta (Mare de Déu dAgost, o lAssumpció). Durant els mesos dagost i setembre, destacaven les romeries als pobles i les populars festes de carrer. A loctubre, la jornada de Sant Dionís destacava especialment, les celebracions de Tots Sants al novembre, i les clàssiques tirades de caça a lAlbufera per Sant Martí i Santa Caterina tancaven el calendari anual.
Tot plegat, i deixant de banda les festes gremials i de confraria, es pot calcular que, per la sola força del costum, almenys 14 dies teòricament laborables es convertien en festius. A més, en les vespres de festa minvava el ritme de treball, bàsicament en fires menudes, i cap als anys setanta del segle XIX continuava la inveterada tradició del Sant Dilluns entre menestrals i jornalers. Si, a més, shi afegeix que les festes de lèpoca eren viscudes amb febril activitat i no com a descans, es pot comprendre que en les jornades immediatament posteriors a les festes minvaren tant les forces com les ganes de treballar. És a dir, shauria de sumar 25 o 30 dies festius als 91 del calendari oficial, més els dies i mitjos dies perduts a causa de precs extraordinaris i festes familiars o similars. Això faria un total de 124 dies festius en la primera meitat del segle XIX. Amb tot, lobservança dels ritmes del calendari en aquesta societat preindustrial era absolutament irregular, motiu afegit a la política reduccionista empresa el 1867.
En el període comprès entre els anys 1868 i 1911, el reduccionisme festiu topà amb grans dificultats per a inculcar i conformar els nous comportaments festius, fins al punt que loposició de sectors neocatòlics, carlins i conservadors fou ben significativa. Però aquesta inèrcia festiva contra el reduccionisme no sha de valorar com a simple residu històric, sinó com una mena de reacció defensiva enfront de la condició alienada del treball i lexplotació obrera.6 Es tractava, doncs, duna resistència passiva, en nom de la tradició i el costum, a la implantació del calendari burgès, calculada en uns 14 dies dobservança de festes no declarades de precepte.
Un dels altres canvis advertits en el període esmentat és el lent però indubtable avanç de la implantació del descans dominical, juntament amb certa regularitat en la jornada laboral, especialment a partir de finals de segle. Però, tot i que continuaren observant-se certs ritmes festius, laparició del moviment obrer comportà la institució dun dia anual de lluita per a reduir la jornada laboral, plasmat en la data del Primer de Maig, que va imposar-se en el calendari com a expressió duna nova força social emergent. Tot i persistir el rebuig a la concepció burgesa del treball, es van anar assumint progressivament les noves categories temporals, així com la capacitat dutilitzar-les dins del conflicte social en benefici propi de la burgesia.
Entre els anys 1911 i 1936, lelement més destacable fou la consolidació i universalització de la imatge de València com la duna ciutat festiva, fins al punt de forjar-se el convenciment que lexuberància festiva constituïa un component climàticament determinant del temperament valencià, convenciment del qual sextrau la impressió general que la política reduccionista havia tingut pocs efectes a València. A poc a poc, les Falles havien anat conformant-se com a festa major, especialment arran del naixement, el 1928, de la Setmana Fallera i els tres dies de festa. La Setmana Santa i la Pasqua consumien quatre dies no oficials, però a més continuaven celebrant-se el dia de la Nativitat de la Mare de Déu, suprimida lany 1911, i la festa de la Puríssima, a més de les Festes de Maig, la Vuitava del Corpus, la Fira de Juliol, la revetla de sant Joan, les tirades de caça de lAlbufera o el segon dia de Nadal, que fan un total de deu dies que shan de sumar al repertori de festes oficials.
Una de les manifestacions que durant el franquisme no va perdre la seua vitalitat fou la de les festes de carrer, que solien celebrar-se els dies laborables. A més, restaven certes festes tradicionals en decadència, que sota el franquisme saccentuaria o frenaria, segons els casos. Abans del 1936 decaigueren els porrats de sant Antoni, sant Valer i Campanar, i el carnaval sinfantilitzava i es recloïa als salons privats. Alhora, la data de Sant Joan anà perdent rellevància, mentre que el Nou dOctubre, dia de la mocadorada de sant Dionís, es va revestir dunes noves connotacions en la línia de la reivindicació valencianista, amb la commemoració de la data de la conquesta de València per Jaume I. Quant a la resta de festes, la de la Mare de Déu dels Desemparats es va transformar en els 15 dies de les anomenades Festes de Maig, i la Fira de Juliol continuà mantenint lesplendor dels primers anys (des del 1871), no exempt de símptomes de decadència, amb una durada mitjana de 10 dies.