També hi ha núvols negres. Les ombres del capitalisme Els Terradellas, abans que empresaris, són una família La política i les amistats perilloses Al punt de mira dels boicots espanyolistes Tarradellas a la televisió, històries amb ànima «El que magrada és ser a la fàbrica» El príncep exiliat de laristocàrnia Trajectòria ascendent, sempre La farinera per les pizzes El 2020, el gran salt a la internacionalització Lempresa, vista per ella mateixa Una empresa i una marca, en uns canvis de model globals
Joan Font i Bon Preu, comerç i independència
La fórmula de lèxit: el comerç de tota la vida, al segle xxi Un referent empresarial i polític Joan Font, un perfil personal El primer independentista entre els grans empresaris «Els empresaris no hem de liderar el Procés, però li hem de donar suport» Créixer i créixer, en facturació i establiments El conflicte: Joan Font, propietari únic Anna Font passa a ser la número dos de la firma
Els Feliu, lelectricitat que ve dOlot
El segrest de Maria Àngels Feliu Energia verda Feliu, a la Fundació Princesa de Girona Un relleu dramàtic Un grup empresarial amb diverses branques Banc dels Pirineus, una fallida de manual
Carles Sumarroca, el patriarca amb ànima de pagès
La petjada del doctor Bonifaci Una mirada innovadora De Cavall Fort a Convergència El lligam amb els Rosell Lintent de «conquerir» Foment del Treball Lombra del 3 % Unes inversions diversificades El sector agrari Comsa Corporación, un gegant del sector Presència a la sanitat i a la pell
José Luis Bonet, les caves Freixenet del poder
Freixenet, un diminutiu La mort de la tieta Lola canvia les coses Lluita de clans entre les vinyes Dos anys per a una conquesta Amb el 155 La topada amb la nova Cambra de Comerç Una guerra i tres morts
Mar Raventós, lúltima capitana catalana de Codorníu
Una relat que comença el segle xvi Manuel Raventós Domènech, un «regionalista agrícola» Diputat solidari
Índex onomàstic
El mirall trencat dels mandarins catalans
Ferran Casas
Una burgesia amb capacitat dinnovar i darriscar per conquerir qualsevol mercat, un país de capitans dindústria, un selecte grup de milionaris alguns força discrets, un establishment que remenava les cireres, que es veia capaç de controlar les institucions, i que tenia una bona entrada a Madrid. Era el panorama que, durant dècades, en dictadura i en democràcies de més o menys qualitat, oferia Catalunya a qui se la mirés a vista docell. Era una classe social, una elit, que gaudia duna certa estabilitat malgrat que mai no ha estat homogènia.
Nhi havia, i nhi ha, que només volien fer diners, i daltres que participaven en iniciatives, que actuen amb vocació dincidir i que sesforcen per veure-hi més enllà de les parets de la seva fàbrica. Des dels mecenes de la llengua i la cultura catalana com els que van fundar Òmnium fins als que ens ajuden a explicar el Modernisme o el nostre autogovern, però també els que finançaven el pistolerisme dels anys vint i laixecament feixista del 1936, o els que shan entregat a aventures especulatives. A la foto hi eren i hi són tots, encara.
En els darrers anys tot ha canviat, també ells i les seves quimeres. La crisi de la indústria tradicional i laposta pel turisme, els serveis i leconomia de plataforma; el desplaçament del poder econòmic cap a Madrid, on ja residia el polític, que ara ha drenat amb més força les perifèries i que ha fet més subsidiari lecosistema català, i les incomoditats i tensions que ha generat el Procés en un àmbit on domina el conservadorisme han refet el mapa. Calia revisitar-los i trobar-ne de nous per explicar-ho tot i posar-hi context amb dades i fonts. Fer, en definitiva, una feina periodística. La bona acollida que, entre els lectors, va tenir una història de la família Lara i el seu grup Planeta a Nació Digital va donar-nos, lestiu del 2019, la idea de fer una sèrie sobre les grans nissagues empresarials.
Aquestes sagues ens havien de permetre explicar la nostra composició social, el nostre mapa polític i el nostre model econòmic i la seva capacitat dadaptació al context. És el que es van proposar Miquel Macià i Pep Martí, dos periodistes de llarga i acreditada trajectòria, de perfils complementaris, poc amics de la frivolitat innecessària i bons coneixedors dels engranatges del poder a Barcelona i més enllà de lentorn metropolità. I això, remenant el registre mercantil, recorrent a fonts orals de diversos nivells i també documentals, és el que han fet durant gairebé dos anys, també en pandèmia. Posant-hi talent, sí, però també moltes hores i empatia i intenció en les preguntes per accedir al que els afectats volien contar i al que no. La sèrie es va publicar setmanalment al diari i aquest llibre és fruit duna revisió per dotar-la de més coherència i esmenar-ne o actualitzar-ne aspectes puntuals.
Els que manen no es publica amb la intenció de fer relacions públiques. Shi combina la informació econòmica amb la social, la política i la històrica, fet que fa més llegidors els perfils i els posa a labast de qualsevol lector inquiet i interessat a saber qui són i per què són com són els nostres mandarins. No tots els àmbits tenen el mateix pes perquè les trajectòries familiars, les iniciatives empresarials, els patrimonis o els posicionaments públics tenen un interès desigual. Els quatre elements sempre hi apareixen, però no en un equilibri idèntic que podria fer decaure linterès. Tampoc no hi ha un criteri objectivable a lhora de triar els protagonistes. No tots són els més rics, tampoc els més populars o els de més tradició.
Hi apareixen tots els que espereu si en lloc dels cinquanta noms que van donar nom a la sèrie original en fossin deu, hauria estat més difícil, però també en surten daltres sense els quals no sentén el present de determinades comarques i sectors. Nhi ha que no tenen una gran fortuna, però sí un gran impacte social i que són directius que no hi podien faltar perquè, fent-los justícia o no, sels situa en lepicentre de totes les conxorxes. Daltres ens ajuden a entendre bé com el franquisme va permetre forjar grans fortunes i guanyar un prestigi social que la Transició, com a transició i no com a ruptura, va evitar descavalcar malgrat que algunes han estat elits extractives. La tria i el producte final són fruit duna iniciativa periodística genuïna i independent.
I per això calia posar-hi mètode, sotmetre-ho a contrast, i endreçar-ho i explicar-ho bé. Mentre treballàvem en la sèrie, descartàvem o afegíem noms, discutíem quin era el millor moment per presentar aquest o laltre i si faltava material gràfic o accedir a una font per corroborar una dada, ens sobrevolava sempre el dubte de quina col·laboració trobaríem dels protagonistes. El cert és que ha estat desigual, i és un exercici dhonestedat que el lector ho sàpiga. Alguns protagonistes del llibre shan negat a col·laborar amb Macià i Martí per explicar-se; daltres shan limitat a derivar-nos als seus gabinets de premsa o a portaveus per facilitar informació, i també nhi ha hagut molts que han acceptat reunir-se amb els periodistes de Nació Digital en diverses ocasions, fet que confirma la rellevància en el mapa mediàtic català del diari i el seu prestigi pels més de vint-i-cinc anys de trajectòria acumulada. Laccés a la informació no ha estat, com deia, homogeni, però la perspectiva de la publicació dels cinquanta noms ens presenta un resultat final que, gràcies al bon ofici i als recursos de Macià i Martí, sí que ho és.
Els que manen ens ofereix el panorama duna burgesia, dunes grans famílies, on hi ha més desarrelament del que es podia intuir per tot el que ha passat al nostre país en els darrers anys. Molts no han entès el Procés, la impugnació de la monarquia que una immensa majoria dels catalans perceben com a aliena, la crítica als vells consensos o lanhel duna societat que es resisteix a deixar enrere una altra crisi a costa de més desigualtat. Nhi ha que han fet evident la dificultat per llegir el que ha passat al carrer, i això els ha bunqueritzat encara més. Segurament és laltra cara de la dificultat que ha tingut «el carrer» les classes populars i alguns partits per ser conscients de fins a quin punt lestat espanyol i les seves estructures eren fortes i estaven disposades a jugar tan fort com calgués per mantenir en peu lstatu quo.
Lestablishment espanyol ha superat la prova destrès que, entre 2014 i 2017, va suposar la crisi monàrquica que va provocar labdicació de Joan Carles I, el Procés català i la irrupció de Podem. El genuïnament català, que en els anys de la pax autonomista va acceptar el rol que assumia la Generalitat quan facilitava fer negocis i defensava la idea duna Catalunya motor econòmic dEspanya, presenta un balanç de danys més gran. Els nostres noms no han estat aliens a la polarització i un ampli sector ha respost als intents dimpugnar les estructures que els han permès acumular beneficis, prestigi i influència amb un cert replegament i buscant protecció a Madrid. Els canvis de seus socials de 2017 en són el paradigma.
Aquest llibre us permetrà entendre què fan i per què les grans nissagues patronals del país, i també cap on pot transitar la nostra economia en un context global i de qüestionament de laposta pels serveis després danys dun menysteniment erroni de la indústria tradicional i lemprenedoria que van fer pròspera i socialment inquieta la Catalunya dels segles xix i xx. Que tingueu una grata i útil lectura.
Els cognoms
que sempre hi són
Els Cambó, o el declivi dun llegat
Loperació per vendre lobra més preuada de la col·lecció familiar dart va delatar la crisi del llinatge
La notícia, la tardor del 2019, que la família Guardans Cambó tenia prevista la venda dun retrat de Sandro Botticelli que havia estat la joia de la corona de la col·lecció de Francesc Cambó i Batlle (1875-1947), polític, home de negocis i mecenes, va desfermar una forta polseguera. El quadre era el «Retrat de Michele Marullo Tarcaniota», adquirit per lhistòric prohom català el 1929, que el considerava la gran «perla» de la seva col·lecció.
No és la primera obra del llegat de Cambó de la qual es desprenia la família de qui va ser una de les grans personalitats de la Catalunya política i econòmica del segle xx. Però el quadre sí que era una de les peces més emblemàtiques. Què ha passat amb el Botticelli? Què se nha fet de lInstitut Cambó, creat per preservar la memòria i el llegat del polític? Qui són els seus hereus?
Adeu a la «perla»?
La galeria Trinity Fine Art, de Londres, va posar a la venda el retrat propietat de la família Guardans Cambó a la fira Frieze Masters, que va tenir lloc del 3 al 6 doctubre. Lobra estava protegida com a bé dinterès cultural (BIC). Es tractava de lúnic quadre de Botticelli al món que pertanyia a una col·lecció privada, i el fet que fos un BIC no nimpedia la venda, però en limitava les condicions. La pintura només pot sortir de lestat espanyol amb lautorització del Ministeri de Cultura. Cal dir que, més de dos anys després, la peça no ha trobat comprador i continua en mans dels Cambó. Però loperació ofereix detalls interessants sobre la posició actual del llinatge.
Un expert en el mercat artístic i historiador de lart, Albert Velasco, va explicar als autors daquest llibre, amb motiu daquest episodi, que loperació es va conèixer gràcies a un missatge anònim a les xarxes socials. Segons ell, es va tractar duna «operació ben tramada»: Velasco assenyalava que «la galeria de Londres no va especificar que, en cas de compra, el quadre no podia sortir de lestat espanyol. Si shagués dit això, shaurien desactivat el 99 % dels potencials compradors». Lexpert estava convençut de la finalitat de loperació: «Els Guardans volien pressionar el ministeri perquè el comprés».
El gruix del llegat artístic de Francesc Cambó es troba al Museu Nacional dArt de Catalunya (MNAC), tret dunes poques peces que són al Museu del Prado. El seu gendre, Ramon Guardans, mort el 2007, va presidir el patronat del MNAC, i la seva vídua, Helena Cambó, traspassada el gener de 2021, formava part del patronat del museu. És aquí on, segons Velasco, hauria de ser el Botticelli. Però per això caldria que la Generalitat intervingués per adquirir-lo, cosa que, ara per ara, queda fora de la política dadquisicions de la Generalitat perquè es tracta dun artista estranger.
La peça, però, ha estat emblemàtica del patrimoni cambonià. Fins al punt que lany 1996, amb motiu de la seva entrada a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Helena Cambó va llegir el seu discurs com a nova acadèmica parlant del quadre, amb el títol «Marullus, lhome del retrat de Botticelli».
LInstitut Cambó, dissolt
Lany 2017 es va produir una pèrdua sensible per al llegat: la dissolució de la Fundació Institut Cambó, creada el 1999 per continuar lobra cultural de Francesc Cambó. Ramon Guardans la va voler impulsar integrant figures rellevants de la societat civil en el seu patronat, de manera que en una primera etapa va ser presidida per Miquel Roca i Junyent.
De tot el llegat cultural cambonià, la col·lecció Bernat Metge ha estat la producció més ambiciosa. Cambó va impulsar a partir de 1922 ledició de les obres dels grans clàssics grecollatins, recorrent als millors especialistes i traductors i publicant els llibres en edició bilingüe català-llatí o català-grec. Ja té més de 400 volums. El 2016 els Guardans Cambó es van desfer dels drets de la Bernat Metge, que van ser adquirits pel grup editorial cooperatiu Som, que el 2021 sintegraria dins la cooperativa Abacus.
Una filla i catorze nets
Helena Cambó (1929-2021) va ser la filla única de lexdirigent polític. Vídua de ladvocat Ramon Guardans, va deixar catorze fills (nou nois i cinc noies). Va viure sempre a la casa que va fer construir el seu pare, a la Via Laietana. Guardans la va conèixer perquè era ladvocat de la seva mare, Mercè Mallol.
Persona ambiciosa, Guardans va voler assolir un protagonisme social enarborant la memòria del sogre. També va exercir de conspirador: amb idees conservadores i monàrquiques, Guardans va pertànyer al Consell Privat de Joan de Borbó, aspirant frustrat al tron dEspanya.
Cada any, per Tots Sants, tots els fills rebien un regal de la mare: panellets de cal Padreny de Reus. Aquest és un gest que volia entroncar amb un lloc de la memòria familiar: Ramon Guardans era de Reus. Els panellets els apleguen, però la família és molt nombrosa i sovint amb dificultats per consensuar decisions.
Aquests són els nets més rellevants del clan des dun punt de vista social:
Francesc Xavier Guardans Cambó. Exmarit dAna Godó, filla de leditor de La Vanguardia. Era qui presidia el patronat de la Fundació Institut Cambó en els darrers temps i, probablement, qui exerceix més com a cap de família. Va ser president del CONCA i vicepresident del Chase Manhattan Bank a Nova York. Present en el sector editorial, va ser conseller delegat dAnaya i director regional de làrea Àsia-Pacífic duna multinacional holandesa del món editorial, Wolters Kluwer.