Art (in)útil
Sobre com el capitalisme desactiva lart
CICLOGÈNESI 22 | RAIG VERD
Art (in)útil
Sobre com el capitalisme desactiva lart
Daniel Gasol
Mitjans de comunicació com a divulgadors de coneixement, lluita política per la representació i instrumentalització de lart com a relat dEstat.
Primera edició: setembre 2021
© 2021 Daniel Gasol
© daquesta edició, Raig Verd Editorial, 2021
Disseny de la coberta: Tono Cristòfol
Maquetació de l'edició en paper: Noemí Giner
Producció editorial: Xantal Aubareda, Sandra Balagué i Diana Rahmouni
Correcció: Elena Ordeig
Disseny ebook: Iglú ebooks
Publicat per Raig Verd Editorial
Mallorca, 221, s/àtic, Barcelona 08008
Clica sobre les icones per trobar-nos a les xarxes socials
www.raigverdeditorial.cat
Raig Verd Editorial forma part de l'Associació d'editorials independents Llegir en català.
L'editorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial d'aquesta obra per a ús personal.
Índex
Introducció
Art: configuració oficial
Una hipotètica democratització de lart
La institució com a mètode de dominació
Exposició, visibilitat i existència
Artistes: narratives sobre la creació
La burocratització cultural
Lescena laboral com a control
La mutació de la crítica
Al meu pare i a la meva mare, que es van esforçar per oferir-me una educació que ells no van tenir perquè no hagués de passar per lesclavitud del treball, cosa que em va permetre ser una mica més lliure.
A Lidia Górriz, la meva directora de tesi, que va confiar en mi i em va acompanyar en un procés de coneixement sobre una àrea poc abordada des de lart.
Al meu codirector de tesi, Octavi Comeron, que, en els seus últims dies, es va esforçar per lliurar-me una correcció extensa i detallada per a un assaig que encara havia dacabar.
A tu, David, ja que va ser linici dun treball que continua i ens ha unit fins avui.
I a tu, Laura, per la teva professionalitat, per la confiança dipositada en autors joves i per liderar una editorial que planteja altres formes més enllà de la comercialitat.
Introducció
Aquest llibre, Art (in)útil: sobre com el capitalisme desactiva lart, indaga la noció dart emergent des del prisma del fenomen de la mediatització com a «productor» i configurador de realitats i, per tant, de línies formals i discursives dartistes.
Hi ha hagut diverses motivacions que han provocat que aquesta investigació shagi acabat convertint en un llibre que explora qüestions sobre la consideració de lart, com a professionals daquest camp, des duna perspectiva quantitativa o de volum daudiència. Lestímul principal per plantejar aquesta qüestió sorgeix del canvi de paradigma al voltant de la idea dexposició amb lobjectiu de donar visibilitat a obres: una visibilitat necessària perquè arribin a ser art.
Les institucions culturals independents, públiques o privades, semblen néixer i conceptualitzar-se com a llocs productors de treball que impulsen artistes emergents a generar obres que gaudeixen de certa visibilitat en un context local. A causa dun entramat de negociacions socioculturals i econòmiques, neix en lartista una necessitat dexhibir per existir amb la finalitat daconseguir una meta «professional», i és així com la convocatòria pública esdevé la forma més accessible per aconseguir-ho, en què «tothom» té loportunitat de participar «democràticament».1
Això significaria que el centre o institució és un dispositiu que estructura línies de treball i, per tant, un productor que conceptualitza i projecta què ha de ser art. No obstant això, plantejar aquest escenari ens porta irremeiablement a preguntar-nos: és lartista qui sadapta a la seva producció, al tipus de treballs «acceptats» per institucions per tal de ser exhibits o, per contra, és lexposició institucional, la que dota el treball duna importància hipotètica, amb la conseqüència indirecta de generar legítimament creacions confrontants de semblança formal i conceptual? Dit duna altra manera: els artistes creen la seva obra amb una línia argumental i estètica adaptada per tal que les institucions entenguin el seu treball com a art i per poder exposar, amb lobjectiu final dobtenir visibilitat i adquirir valor artístic?
Atesa la gravetat de la proposta, que afecta la qüestió sobre com entenem lart que actualment es produeix, proposo una segona pregunta: aquesta forma de relació és un mecanisme per institucionalitzar el treball i el producte artístic, cosa que converteix el poder politicoestatal en dogma?
La voluntat dinvestigar al voltant de la idea de lartista i la institució com a ens legitimador sorgeix de lobservació de similituds en línies de producció de convocatòries en les quals participen artistes. Els creadors sadapten a les institucions per exhibir la seva obra? O lobra és un fenomen expositiu que legitima allò que hem de considerar art? Sassumeix, des del sector artístic, la idea de treball exhibit com a obra existent, cosa que genera dependència de les exhibicions? O, per contra, és només un efecte secundari de la responsabilitat atorgada a les institucions que «mediatitzen» discursos? La generació de lèxit liberal en forma deconomia i visibilitat és resultat dun procés global mecanitzat pels mitjans comunicatius?
Per desenvolupar aquesta investigació ens hem vist obligats a establir tres tipologies de creació i creadors: «art contemporani», que fa referència a un tipus dart emmarcat en un circuit institucional dirigit a visibilitat i mercat com per exemple, obres mostrades en galeries dart contemporani; «creació contemporània», que fa referència a creacions que naveguen entre lestètica cool o de moda, amb imatges determinades i estereotips ornamentals propis de determinats contexts objectes o imatges establerts dacord amb les «estètiques visuals contemporànies», i «art emergent», que imposa la idea de novetat a una generació mediatitzada que necessita visibilitat i institucionalització per desenvolupar la seva feina com a artista i que fa referència a una fase prèvia a la de convertir-se en «art contemporani».
Des daquesta escena, cal preguntar-se si es tracta duna qüestió pròpiament local o internacional, cosa que propicia qüestions en relació amb altres contextos culturals: hi ha diversos tipus de creació o hi ha contextos determinats que projecten què ha de ser art? Què considerem art emergent? Quina obra és expositiva? Quina institució és adient per exhibir una producció artística? Com afecta el sistema capital i laboral la creació i lexposició dart?
Amb aquesta perspectiva, considerant que la gènesi daquestes lògiques assenyala que el format de convocatòria pública en espais no pròpiament artístics com els centres cívics a Catalunya, sembla haver-se suplert la figura del centre productor i exhibició cultural, presentant-se com espais on celebrar la llibertat que els artistes obtenen per mostrar el seu treball.
En relació amb els centres cívics, citem una qüestió del crític i comissari Martí Manen formulada el 2007 des dA-desk: «Una festa és una exposició? Si ho és, és possible veure alguna cosa en una festa? Si no ho és, les obres serveixen de decoració a la festa?».2
No obstant això, la institució en format expositiu que converteix un treball en art per la seva naturalesa expositiva, cosa que «dissenyaria» la definició dart, sembla portar implícit un marc mediàtic que podem assenyalar com a responsable de transformacions i fenòmens que configuren una certa cultura mercantilista, la qual cosa genera relacions de poder entre institucions, artistes i públic.
El contingut daquest marc de relacions, però, tan sols representa la punta de liceberg com a mediació entre art, artista i institució, i determina relacions socials que sallunyen de la cultura com a eina crítica de transformació i pensament per convertir-lo en una producció més del context postfordista.