Documents de la pintura valenciana medieval i moderna
.I.
(1238 1400)
Documents de la pintura valenciana medieval i moderna
.I.
(1238 1400)
Edició a cura de
Ximo Company, Joan Aliaga, Lluïsa Tolosa i Maite Framis amb la col·laboració de Núria Ramon Marqués
Directors de la col·lecció Antoni Furió i Enric Guinot
© Ximo Company, Joan Aliaga, Lluïsa Tolosa i Maite Framis, 2005© Daquesta edició: Universitat de València, 2005
Disseny de la col·lecció: J.P.
Fotocomposició i maquetació: Publicacions de la Universitat de València
En memòria de Mathieu Hériard-Dubreuil
PRESENTACIÓ
Quan en 1973 es va realitzar a València i Madrid lexposició «El segle XV valencià» es va posar de manifest lextraordinària importància i qualitat de la pintura gòtica valenciana, així com la del seu primer Renaixement. Va ser un esdeveniment de primera magnitud, i els que vam impulsar i vam poder portar a feliç terme aquest esdeveniment, vam tenir la consciència clara que a aquella exposició havien de seguir-li daltres, i que al seu torn haurien dacompanyar-se, en la mesura de les nostres possibilitats, de nous documents darxiu, o bé de renovades reflexions crítiques sobre la rica documentació publicada antany per Agustí Arqués Jover, el baró dAlcahalí, Roc Chabàs, Lluís Tramoyeres Blasco, Francesc Almarche, Josep Sanchis Sivera, José María Pérez Martín, Elías Tormo, Àngel Sánchez Gozalbo, Manuel Betí Bonfill i Lluís Cerveró Gomis. Tot això sense oblidar-nos de les notables aportacions de la historiografia catalana, o bé la gran aportació sobre la pintura mallorquina del pare Gabriel Llompart, així com les contribucions italianes de Camilo Minieri-Riccio, Gaetano Filangieri i Carlo Aru, o la decisiva documentació de Bartolomé Bermejo a València (1468) brillantment aportada per la professora nord-americana Judith Berg Sobré en 1968.
Totes aquestes pacients, però sobretot inestimables, contribucions documentals van possibilitar estudis tan sòlids com els realitzats per alguns dels historiadors citats anteriorment (penseu, per exemple, en Tramoyeres i Tormo) o per altres insignes especialistes, com ara Émile Bertaux, Josep Gudiol i Ricart, Leandro de Sara-legui, Charles Rathfon Post, José Camón Aznar o Mathieu Hériard Dubreuil.
Larreplega de documents darxiu sobre pintura valenciana publicats fins a la data és vertaderament important, perquè a la valuosíssima columna vertebral del corpus proporcionat pels historiadors de lart fins ara citats, cal afegir-hi diversos treballs que des dels anys 80 fins a avui han enriquit tant les exposicions i els estudis crítics com el mencionat corpus de documents darxiu.
Desitge evocar, a títol merament selectiu, algunes exposicions com són «La pintura gòtica en la Corona dAragó» (Saragossa, 1980, a càrrec de M. C. Lacarra, S. Alcolea Blanch, A. José Pitarch, G. Llompart), «València, la seua pintura en el segle XV» (València, 1982, a càrrec de C. Soler dHyver), «Fons del museu catedralici de Sogorb» (València, 1990, a càrrec de R. Rodríguez Culebras, F. V. Garín Llombart i D. Benito), «Gòtic i Renaixement en terres alacantines» (Alacant, 1990, a càrrec dA. E. Pérez Sánchez), «El món dels Osona» (València, 1994, a càrrec de X. Company), «Madones i Verges» (Alacant, Múrcia, Castelló i València, 1995, a càrrec de X. Company i D. Benito), «El Renaixement mediterrani» (Madrid i València, 2001, a càrrec de Mauro Natale), «La clau flamenca en els primitius valencians» (València, 2001, a càrrec de F. Benito i J. Gómez Frechina), o la més recent de «Bartolomé Bermejo i la seua època. La pintura gòtica hispanoflamenca» (Barcelona i Bilbao, 2003, a càrrec de Francesc Ruiz i Ana Galilea).
Desitge recordar, en aquest mateix sentit, la importància de les Primeres Jornades de Pintura Gòtica Valenciana que sota la meua direcció es van celebrar a València en 1990, amb participació dels millors especialistes del moment. Va ser llavors quan per primera vegada es va fer pública la meua intenció diniciar el projecte dinvestigació «Pere Nicolau» destinat a reunir el màxim de títols bibliogràfics, documents i fotografies de la pintura gòtica valenciana, i destinat també, com veurem, a constituir una important base del resultat final daquest llibre.
El resultat crític i els bons avanços historiogràfics de totes aquestes iniciatives, a més de tants altres estudis i aportacions documentals realitzats per especialistes com són Silvia Llonch, Joan Aliaga, Vicent Samper, Maite Framis, Lluïsa Tolosa, Josep Ferre, Miguel Falomir, Genaro Toscano, Mercedes Gómez-Ferrer, Marià González Baldoví, Lorenzo Hernández Guardiola, José Nicolau Bauzá o Luis Arciniega García, han configurat un panorama cada vegada més nítid i enriquidor entorn de la pintura valenciana dels segles XIV al XVI, però desitge insistir en tot el que devem als valuosíssims corpus documentals realitzats des dAgustín Arqués (amb un impagable manuscrit sobre documents, redactat abans de 1799, i publicat per Manuel Zarco del Valle en 1870 i de nou per I. Vidal i L. Hernández Guardiola en 1982) fins a lúltim treball de linoblidable Lluís Cerveró Gomis, publicat en 1972 en el degà anuari dArchivo de Arte Valenciano. Uns treballs que a mesura que transcorren els anys encara cobren una rellevància molt més gran perquè, insistisc, constitueixen i nodreixen la base de molt del que altres historiadors de lart hem embastat sobre la història de la pintura valenciana medieval i del primer Renaixement.
Un treball, no obstant això, que no podia de cap manera detenir-se en el llindar de la meritòria contribució dels mencionats historiadors, sinó que havia de ser continuat amb el mateix interés i fins i tot amb un major rigor metodològic pels que tenim la responsabilitat de prosseguir amb lapassionant i a la vegada interminable estudi de la pintura valenciana medieval i moderna.
Va ser així com sota la meua direcció científica es va desenvolupar entre 1996 i 1998 un important projecte dinvestigació (I+D) finançat per la Direcció General dEnsenyaments Universitaris i Investigació de la Generalitat Valenciana, els principals investigadors de la qual estan al front daquest llibre. Va prendre forma llavors el citat projecte «Pere Nicolau», vertader esperó i punt de suport, com ja he assenyalat anteriorment, el qual, finalment, i dacord amb uns límits cronològics molt més amplis, sha convingut a denominar CIMM (Centre dInvestigació Medieval i Moderna), adscrit (com lanterior «Pere Nicolau») al Departament de Comunicació Audiovisual, Documentació i Història de lArt de la Universitat Politècnica de València, a què mhonre a pertànyer. Un treball ardu que sunia a una anterior ajuda a la investigació concedida en 1992 per lantiga IVEI (Institució Valenciana dEstudis i Investigació) de la Generalitat Valenciana als mateixos investigadors, i que al seu torn enllaçava amb un llarg camí que amb idèntics objectius ja va ser iniciada pel professor Ximo Company en 1987, sense interrupció fins a 1992, i sempre sota els eficaços i generosos auspicis de la desapareguda IVEI.
Sorgia així un equip dinvestigadors amb els quals em complau haver treballat durant els que al meu entendre van ser uns anys crucials, i amb els quals, duna manera invariable, vam traçar uns objectius que, per a la meua satisfacció personal, comprove que encara constitueixen la base fonamental daquesta publicació. Em referisc al tenaç i daltra banda urgent desig de reunir, per primera vegada i en un únic bloc ordenat cronològicament, lingent volum de tants documents dispersos sobre pintura valenciana. He de confessar que resultava tediós i fins quasi impracticable la consulta de tants textos (llibres i articles) publicats de forma molt dispersa en els espais més recòndits del panorama investigador espanyol. Simposava, per tant, reunir-ho tot (cosa gens fàcil), però, a més, urgia revisar-ho, completar-ho, confrontar-ho i estructurar-ho de nou des dun mateix criteri metodològic i amb noves i contrastades pautes paleogràfiques. Ni Sanchis Sivera ni Cerveró Gomis (per citar-ne tan sols dos exemples ben coneguts, i als quals daltra banda vam manifestar el nostre major respecte i admiració) van aportar al seu dia les síntesis o resums de cada document, amb la qual cosa tot especialista havia de rellegir tot el document (a vegades publicat de forma incompleta) fins a descobrir si vertaderament coincidia amb algun dels seus interessos investigadors. En aquest volum, en canvi, i com ràpidament podrà comprovar el lector, les síntesis apareixen duna manera ben indicada, i saporta a més les referències arxivístiques degudament unificades, així com qualsevol tipus dadvertiment en nota a peu de pàgina i la bibliografia pertinent.
Però no solament sha reunit, revisat i novament compilat tot el que es coneixia (que, insistisc, no és poc), sinó que es contribueix a més amb nombrosos documents inèdits, exhumats tots ells després duna llarga i pacient investigació en nombrosos arxius valencians: Arxiu del Regne, Xèrica, Sogorb, Gandia, Municipal de València, Protocols del Patriarca, Catedral de València...
Si a tot això afegim els valuosos índexs finals i la revisada i completa bibliografia amb què es tanca aquest primer volum, em pareix que és just concloure que estem davant dun valuós instrument de consulta que, si té continuïtat, com així ho esperem, constituirà sens dubte una important referència no sols en el marc de la historiografia de lart valencià, sinó en el mateix àmbit peninsular i europeu. Vull dir que instruments daquestes proporcions i daquest calat científic no són gens freqüents en lactual context de la història de lart occidental, per la qual cosa no resulta gens aventurat augurar-li un fructífer camí com a referent i fins i tot com a títol de sòlid paradigma metodològic.
És veritat que aquest primer volum ens deixa a molts historiadors amb una certa sensació de frustració i al mateix temps desperança, tenint en compte que només arriba fins a 1400. És a dir, es deté en la data en què vertaderament es produeix el gran despertar autòcton i autònom de lescola del Gòtic Valencià. Crec, no obstant això, que limportant ací no és descobrir o comprovar fins on sarriba, cronològicament parlant, sinó que em sembla molt més sensat i productiu determinar com saconsegueix, des dun fonamental i per a mi prioritari enfocament metodològic. De fet, no sembla massa aventurat preveure que si la bastimentada científica i intel·lectual que veu avui per primera vegada la llum pública té una sòlida base, els futurs volums, seguiran sent convincents.