Ecologia viscuda
Jaume Terradas
Universitat de València
Assaig 26
© Jaume Terradas
© Daquesta edició: Universitat de València, 2010 Publicacions de la Universitat de València Arts Gràfiques, 13 46010 València
Il·lustració de la coberta: Jaume Terradas (fotografia de J. Losarcos, cortesia de la revista Mètode)
Disseny de la col·lecció: Inmaculada Mesa
Realització ePub: produccioneditorial.com
Aquest llibre està dedicat als molts companys i companyes amb qui he compartit hores de treball i discussions, dins làmbit acollidor del CREAF i la Unitat dEcologia de la Universitat Autònoma de Barcelona
Vida
Brolla del llunyà nucli de plasma un amansit corrent
que banya la Terra
i regira aigua i aire.
Ací i allà, en topar amb lesfera, escriu la vida en lletra menuda Sobre pols i aigua,
Shi entreté a inventar petits rínxols,
ínmes turbulències Accidentals dilacions
de lenergia feta matèria,
de la matèria feta consciència i de seguit desfeta,
deixant fugisseres empremtes cap el futur, memòries
potser més reals que els éssers.
-Publicat a Reduccions, volum Ciència i Poesia, 1996-
Índex
Portada
Portada interior
Crèdits
Dedicatòria
Cita
Pròleg
PRIMERA PART
Ecologia, medi ambient i la casa per endreçar
1. Quina mena de ciència és lecologia?
2. La qüestió ambiental, idees bàsiques
3. Sobre la petita història recent, personal i local
SEGONA PART
Fent lofici
4. Descoberta dun país estrany i magníc
5. Aridesa i turisme
6. De mars i pesca
7. Anys daprenentatge
8. Camins de França
9. Lliçons de la natura
10. Equipament de campanya
11. Sobre la biodiversitat
12. Despècies endèmiques i rares
13. Extincions i invasions
14. Conservar: moltes comissions, però...
15. Estratègies de conservació
TERCERA PART
Cap a lecologia global
16. Estudiant el metabolisme decosistemes sencers
17. Els tròpics
18. Els experiments ecològics: llargs i cars
19. Les bases de dades i els models
QUARTA PART
Boscos i focs
20. Els boscos de Catalunya: dinàmica ecosociològica
21. Els incendis forestals
22. Gestió abans i després del foc
23. Els eixuts a Catalunya
CINQUENA PART
Els humans, en la Biosfera
24. Ecologia urbana
25. Educació ambiental
26. Canvi global
Bibliograa
Apèndix
Títols publicats
Pròleg
Arribat a certa edat, he pensat que calia fer balanç sobre un conjunt de temes als quals he dedicat la major part de les meves reexions i els meus treballs en quaranta anys de vida professional. No és que ledat sigui cap mèrit que calgui celebrar amb un sermó imprès. Com deia Grouxo Marx, tothom pot fer-se vell, tot el que cal fer és viure prou temps. I no sóc tan vell. Tampoc puc dir que la meva sigui una vida plena daventures i meravelles. No és el cas. No, és que em ve de gust fer-ho Sense pretendre, ni de lluny, ser un savi, potser em pesen els mots de Jonathan Swift quan escrigué que letapa nal de la vida dun home savi es consagra completament a esmenar les follies, prejudicis i opinions falses que ha anat acumulant durant les anteriors. Aquest balanç que emprenc no és una autobiograa, de cap manera és aquest el meu propòsit i, a més, no interessaria ningú. És més aviat una reexió sobre el món des de les meves experiències, plena de preguntes, com no podria ser altrament perquè, si tingués respostes, segur que molts altres les haurien trobat abans i ja ningú les formularia. Potser la més greu de les meves preguntes ve dun dubte esfereïdor, que la nostra espècie no estigui realment preparada per a resoldre els problemes amb què ens enfrontem. Som limitats en la capacitat de pensar a escales grans despai i temps, i gens angèlics en la relació amb els altres. Rousseau és mort fa molt de temps i ja ningú creu que Edward O. Wilson fos un feixista quan ens explicava el que abans ja havien fet Darwin i Robert Louis Stevenson (aquest, al Dr. Jekyll i Mr. Hyde) a la seva manera. La ingenuïtat és perillosa, el pensament conservador sempre ho ha tingut clar (i nha fet ús i abús).
El Bhagavad Gita diu:
La ment, oh Krisna, és inestable, turbulenta, poderosa i obstinada. Controlar-la, penso que és tan difícil com embolcallar el vent.
Per desgràcia i per sort. Què hi ha més preuat en els homes que la ment lliure? Preservar aquesta llibertat de lindividu, o el sentiment que nosaltres en tenim, és lobjectiu de tot programa de futur humanament defensable. Això sol ja demanaria immensos canvis en la nostra organització social. Doncs encara serà més difícil si hem dassolir un compromís col·lectiu per preservar, al mateix temps, lentorn.
Fins i tot si existissin limitacions essencials en el nostre programa genètic, limitacions que fessin gairebé impossible no només la pau, sinó també qualsevol projecte de gran abast, global, que exigeixi certs mínims ètics, de racionalitat i de solidaritat, que és exactament el meu dubte esfereïdor, quin altre camí tenim que no sigui el de treballar com si aquestes limitacions no existissin? Friedrich Nietzsche va advertir-nos: «si mires massa un abisme, labisme mirarà dins teu». No hem dignorar labisme en el nostre interior, però no ens cal recrear-nos en la seva contemplació. Deixeu-me seguir amb les citacions encara un moment (no se nha dabusar, però a mi magraden): En Josep Pla deia que, en aquest país nostre els cansats fan la feina. És una frase amb la qual mhe sentit sovint molt identicat, perquè les coses que he fet, no pas moltes, les he fet amb un sentiment constant de fatiga, que no he pas escollit. Segurament, és un problema metabòlic. He optat per creure que no cal ser un optimista ni un vitalista per a fer coses. Sovint, els que tenen molta força i molta empenta les dissipen en lexuberància, en la satisfacció de la pròpia experiència vital, que a ells els omple, encara que potser no deixa rastre. Són sortosos si arriben a la amb tots els minuts aprotats, assadollats de records, els envejo sense rancúnia. Per al conjunt de la humanitat, fet i fet, interessa més la gent que deixen una obra feta que beneciï els altres (incloent entre els benecis lart, la ciència, el pensament), i això vol sovint determinades qualitats individuals. Hi compten sobretot la curiositat, lafecció a fer-se preguntes, la passió o un bon grau de paciència... Doncs, sabeu? Tampoc tinc aquestes qualitats massa desenvolupades. No sóc ni massa curiós, ni gaire apassionat, ni pacient. I, tot i així, cal tirar endavant, ni que sigui amb un cert avorriment, i anar fent el que es pugui. No tinc les capacitats dun gran cientíc o dun gran professor. He treballat ben conscient de les meves limitacions i de la meva fatiga. Vaig sentir que en Josep Maria Castellet, en una entrevista, deia que lescepticisme és un estímul per a fer coses, encara que sembli una mica paradoxal. Potser és veritat. Els meus amics mhan tingut sempre per un pessimista. A la famosa disjuntiva de si el got és mig ple o mig buit, responc, des de fa temps, que no ho sé, però que el què sí que tinc clar és que, el got, algú se lestà fotent!
No vull fer un al·legat contra la nostra espècie, ni descriure amb massa detall la degradació del món que potser causarem, ns a lanorreament nal de tota bellesa i de tota possibilitat de sobreviure. Això ja ho va fer, amb millor prosa, Claude Lévi-Strauss fa molts anys, i molts altres autors també, però no estic segur que porti a cap resultat massa útil. Les esgarrifoses visions de després de lapocalipsi són freqüents en la literatura i el cinema, i tenen un cim ben recent en La carretera, de Cormack McCarthy, el darrer Pulitzer dun autor que ja hauria de tenir el Nobel.
... Ja que qualsevol que construeixi un refugi amb canyes i pells danimals safegeix al destí col·lectiu de les bèsties i tornarà al fang primordial gairebé sense un crit. Però qui construeix amb pedra mira dalterar lestructura de lUnivers,
diu a Meridià de sang. No podria competir amb ell. Tampoc tinc el tarannà combatiu ni el reconeixement dun Noam Chomsky, per posar-me a denunciar, amb un crit insurrecte, les malvestats del sistema econòmic que ens aigeix. Sistema però que, confessem-ho, a ell i a mi ens permet (tot i que el futur sembli molt ennuvolat, ara mateix), dir el que pensem i guanyar-nos la vida. No així a milers de milions daltres persones, o sigui que en Chomsky fa santament en denunciar-lo, encara que el sistema és tan sosticat que compensa amb honors i diners la intransigent denúncia intel·lectual, almenys mentre no passi de ser literatura vendible. Bé, no sóc en Chomsky, i segurament més us valdria deixar aquest llibre i llegir-ne un de seu. Si decidiu seguir, anem per feina.
Abans, però, deixeu-me fer alguns agraïments (nhi ha despecícs per a determinats capítols que sexpressen en el text): als companys del CREAF i les universitats Autònoma i de Barcelona, de qui tant aprenc, alguns dels quals, a més, han revisat tot o part del text, com Josep Maria Espelta, Carlos Gracia, Joanjo Ibáñez, Paco Lloret, Josep Peñuelas, Josep Piñol, Xavier Pons, Javier Retana, Miquel Riba, Ferran Rodà. I he dagrair també a molts més, investigadors, professors o administratius que, des del món de la recerca (dací o de fora), de les empreses privades i de les administracions, mhan ajudat a entendre coses, de vegades discutint les meves idees prèvies; a les entitats que han contribuït a nançar recerques de les quals he tret coneixements; a Carlota Torrents i Sílvia Bastos i, sobretot, als editors, per haver fet possible la publicació; i a la meva companya, Montserrat Brugués, per suportar-me i, així, ajudar-me en el treball.
Primera part
Ecologia, medi ambient i la casa per endreçar
1. Quina mena de ciència és lecologia?
Un àtom de certitud objectiva destrueix un món de certitud subjectiva
Paul Valéry
Els cientícs han mostrat una extraordinària ecàcia en ladquisició del coneixement, una ecàcia mai vista en les cultures no cientíques que estan basades en explicacions màgiques, religioses o losòques de la realitat natural. Aquest èxit no es deu només a lexperimentació. Moltes ciències no són experimentals. El cas tòpic és el de lastronomia. No sexperimenta amb els astres, però es prediu amb increïble precisió el seu moviment. Molts aspectes de lecologia, sobretot de lecologia global, la que es refereix al conjunt de la biosfera, no es poden estudiar experimentalment, ja que només hi ha una biosfera. Es poden, això sí, observar respostes a fenòmens no dirigits, com si fossin experiments naturals, i treuren algunes conclusions (com tantes altres coses, això ho vaig aprendre de Ramon Margalef, el mestre de la nostra ecologia). També es poden treure pistes de lestudi del passat, glaciacions, grans extincions, etc. , amb dades que obtenen paleontòlegs, geoquímics i molts altres especialistes.
En ecologia la recerca és quasi sempre més graticant si es té la curiositat per les petites coses prodigioses de la natura. Recordo com a en Margalef, se li il·luminava lexpressió quan ens donava una possible explicació dun fenomen de gran abast, però encara sel veia més entusiasmat i divertit si sassabentava que un determinat insecte tenia un comportament insòlit per obtenir menjar, o una alga posseïa una estructura anatòmica especialíssima per resoldre algun problema. Aquests detalls nimis dadaptacions al medi exaltaven, més que cap altra cosa, la seva curiositat, la seva passió de naturalista. El sentiment de fascinació per menudes estratègies adaptatives dels organismes lhan expressat també altres grans naturalistes, com Darwin o Wilson. Espero que el component lúdic no manqui del tot en les planes daquest llibre. En Margalef deia que la recerca sha de prendre com un joc, linvestigador sha de divertir. És una pena que molts cops això no passi en les nostres univeritats i centres de recerca, i a més és una de les causes que encara tinguem poca recerca excel·lent. Lambient cientíc a casa nostra no està dominat per gent que juga i es diverteix, sinó per gent que està obsedida pels recursos i els llocs de treball.
En general, lecologia ha progressat molt en fer-se cada cop més experimental i quantitativa, i en emprar informació de satèl·lits i grans bases de dades, a escales locals i regionals, però encara li cal molta observació perquè de molts processos no en sabem quasi res. El desig de predir el funcionament de sistemes naturals condueix a una evolució de lecologia cap a la confecció de models cada cop més sosticats. Per alimentar amb dades reals aquests models, quan es refereixen a processos planetaris, cal obtenir informació de molts llocs del món i la cooperació entre milers de cientícs, no només ecòlegs sinó també climatòlegs, oceanògrafs, químics de latmosfera, paleoecòlegs, ns i tot sociòlegs i economistes.