Aquella urgència del migdia es va convertir en costum. Arribava de linstitut, dinava amb una esgarrapada, em tancava a lhabitació. De vegades, en tocar-me, li acostava la mà a lentrecuix i el trobava ple i enorme, una mena de força pneumàtica esperant la meva arribada. Daltres, lerecció era la dun clítoris dur i exigent, que em cridava dits i llengua i cos i onada. Podia tenir els pits menuts o immensos, amb pèl arrissat pertot o només uns pèls fins envoltant laurèola, com els meus. No magradava més una forma que una altra, no desitjava més un cos concret que un altre. Desitjava el neguit i la set i la pressa. Desitjava asseurem en aquella moto i refregar-mhi com em refregava contra coixins i mans, contra desig i tarda.
Em rentava bé, després de tot; tornava a ser una noia decent abans de sortir de casa. Al parc, fent com que vigilava en Marc, mensumava les mans i hi buscava, sota el sabó, lolor de la febrada. Quan el nen venia i mestirava el braç perquè jugués a pilota amb ell o el gronxés als gronxadors, jo apartava les mans com si cremessin, com si fos lleig tocar la criatura amb aquella pell perfumada de plaer.
A linstitut, les classes passaven. Estàvem a punt dacabar segon de batxillerat, aviat faríem la selectivitat, tot era una barreja estranya de por i esperança. Jo escoltava i prenia apunts i reia amb les amigues, i a dos quarts de tres començava a posar-me nerviosa, perquè cada dia hi era i cada dia em mirava.
Què, avui també et vindrà a buscar el teu nòvio, Natàlia? O és la teva nòvia?
No solíem barrejar-nos, el meu grup i el de la Natàlia, però al gimnàs la profe ens havia posat al mateix equip i limbècil de lEdu, mentre esperàvem que la profe tornés amb les pilotes i la xarxa, havia hagut de fer el comentari de merda de torn.
Què dius, imbècil! Que soc sa germana! Estic castigada i els meus pares lobliguen a venir a buscar-me.
Hauria sigut tan fàcil, tant, desfer lequívoc. Podria haver dit «és el meu germà», «és la meva germana». Podria haver dit «la fan venir», «el fan venir». Però no ho va fer, no sé si per casualitat o per preservar una intimitat que no mereixia ser desvetllada per un comentari idiota dun pallasso a la classe deducació física.
Vaig somriure-li, aquell dia. Em va somriure des de la seva columna ocupada. La Dúnia va acabar notant alguna cosa i em va preguntar i vaig explicar-lhi. No les maratons damor propi a les quatre de la tarda, sinó les mirades, linterrogant, les ganes.
Digue-li alguna cosa. Si vol anar a fer una volta al vespre o dissabte, jo què sé.
Tu estàs boja. Davant de tot linstitut?
No mho vaig reconèixer, llavors, però no era això el que maturava. I si em deia que sí? I si em portava amb la moto i no sentia res del que volia sentir? I si no sabia com besar-me, com descordar-me la camisa, com acostar-sem?
Es va acabar el curs, vaig aprovar selectivitat, no vaig tornar a veure la Natàlia. No he sabut mai com es deia la persona de la columna, qui era, quin cos li tapava la roba. I ens dono les gràcies, a la Natàlia i a la jo de divuit anys, per no revelar-ho, per no descobrir-ho. Encara avui hi ha tardes que aquell desig tan dens, aquella febre com un llamp sobtat que il·lumina el cel gris de pluja cansada, matrapa i em porta temps enrere, al cos que no vaig besar mai però que tantes vegades ha acompanyat el meu a lorgasme.