Junil a les terres dels bàrbars
Edició digital: setembre de 2021
© 2021, Joan-Lluís Lluís
Drets dedició negociats a través dAsterisc Agents
© 2021, Club Editor 1959, S.L.U., per ledició
Carrer Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona
info@clubeditor.cat
www.clubeditor.cat
Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik
Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano
Correcció: Maria Callís, Maria Bohigas, Mercè Estévez
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
TAULA
PRIMERA PART La província de lestany
Morta la ràbia
Les filles de vuit anys
Et podràs fer la gandula
Junil, però, no sap llegir
Javós! Javós! Javós!
És molt estrany que escriure sigui un afer humà
Uns quants vaivens de les mans
Ser escriptor és la cosa més fàcil del món
Per la borda del món
Una estàtua de marbre untada de greix
Ja sé qui ets
Abans de girar-se dissimula una ganyota
I lendemà ja ha arribat
Un tros de gel negre
Totes les portes eren barrades
I on vols anar?
Tot cap per avall, però això no
SEGONA PART Els camins
Aquesta càrrega de ceguesa
El poble més estrany de lunivers
Jo he vist elefants i lleons
Et vaig dir una mentida
De badar a morir
De nou es toca el pit i torna a avançar
Per la promesa de carn abundosa
I Lafàs, sovint, parlarà de fugir
No hi ha senyal ni paraula
Troba paraules dures
Verdapell, analfabeta i sorruda
Disset anys tindré
Cinquanta-dosè dia
Dirmini, diguens què hem de fer
No entenc qui deuen ser
Els alans no eren cabres
La sorra fosca
I treballen
I moren, i neixen, i copulen, i lluiten
Us alimenten més del que us mereixeu
Com somriuria un embriac
Per la gran puta freda
Per això es queixen i bleixen
Qui ha donat el cop i qui ha volgut el cop
Paraules que són grans?
Aviat seran més
Cent quaranta-cinquè dia
Només em queden el ca i lesclau
Cent vuitantè dia
Una cosa tan insignificant
Demana perdó al poeta
Dos-cents cinquanta-novè dia
A lembosta de les mans
TERCERA PART La vora del món
Tan a prop?
Lhe danar a veure
Molt pa i poca cervesa
Li demanaràs de parlar contes seus?
Els llibres que he llegit no ho expliquen tot
Eres molt poca cosa, pare
Tescolto
Un reflex invertit dUlisses
No em fa basarda, ni por, ni res
Com si fóssiu una
Una metamorfosi dOvidi
Asseguts arran de mar
Breu descripció dels personatges
Sota la llum llegim les històries dels altres,
ens inventem les nostres en la foscor.
Alberto Manguel, La biblioteca de nit (traducció apòcrifa)
Què en dieu, homes? Hi entollareu les mans,
en aquesta tasca?
Herman Melville, Moby Dick (traducció de Maria-Antònia Oliver)
I
Morta la ràbia
Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla. Aquest menyspreu, evident i constant, va ser la causa indirecta de la mort daquest home i, per tant, del fet que només apareixerà breument en aquesta novel·la. Aviat, poc temps després dhaver sorgit del no-res de la plana blanca, hi tornarà per sempre. I si bé romandrà viu i implacable en la ment de la filla, ja no farà sinó aparicions al·lusives, potser prescindibles, al llarg daquest relat; com un intent dairina matinera que tot duna desisteix. Lesvaïment serà el seu càstig.
Aquest menyspreu serà també la raó dactuar de la seva filla, lagulló que lanirà atiant fins que shagi esbravat la pestilència que durant anys lhaurà acompanyada. Aquesta filla, una vegada decidida a oposar-se al menyspreu del pare, posarà una part notable de les seves forces a no fer mai seu aquest sentiment. I així, essent ella el personatge principal de les aventures aquí explicades, el menyspreu anirà cedint el lloc a daltres sentiments, sensacions i principis. Mort el pare, morta la ràbia. Daltres ràbies, potser, substituiran aquesta.
I ara, dit això, és necessari precisar que aquest primer capítol, que podria semblar una mena de pròleg, de prefaci o dadvertiment liminar, forma part integrant del relat, de la novel·la o de com shagin danomenar aquestes planes. Aquesta història ha començat amb la primera frase, quan el pare i la filla, a penes esbossats, shan posat a existir, a respirar, a moures en la ment de qui escriu i potser també en les ments daquells que ara per ara pensen que val la pena continuar llegint. La filla anomenada Junil i el pare deixat sense nom ja pretenen ser sang i carn duna ficció que impera des de la primera paraula. I que, tot seguit, continua.
II
Les filles de vuit anys
Primer, el foc. Encendre el foc amb la llenya amuntegada prop de la llar. No és foc descalfar gaire, només de fer bullir aigua per a les herbes del matí i coure un tros esquifit o gruixut de xai, pollastre, ca o peix. Però Junil sap que limportant és que el pare, quan es desperti, ensumi les herbes i ensumi el tros danimal, i que després dhaver sortir a pixar pugui fregar-se les mans davant les flames i pensi que el foc ha estat encès prou dhora perquè quan segui en noti la llepada a gairebé tot el cos.
I espera, una vegada el foc encès, la sentència del pare. No espera immòbil prop del foc, espera fent veure que feineja, perquè el pare no percebi la seva por. El pare, és clar, la percep. I així, quan el foc no li agrada, la renya, li estreny el braç fins a deixar-lhi macat, li venta una galtada més o menys mandrosa o li estira un manyoc de cabells, o se li cruspeix la meitat del tros de carn o, si està de bon humor, li diu dafegir llenya tot recordant-li que sense ell seria una captaire, una meuca, una mocosa a frec de mort. Flastoma, escup a terra, es grata lentrecuix i acaba mirant el foc per trobar-hi alguna raó de començar un nou dia.
Junil obeeix, calla i prova danticipar els desitjos del pare. El primer desig del dia, el foc, és el més previsible de tots. És estrany, pensa a vegades, que entre ells la pau del matí depengui de les flames, quan precisament les flames van conduir-los a viure en aquest cau de rancor, en aquesta còlera mai del tot apagada el pare, i en aquest temor constant la filla.
Tots dos, una nit de foc, van morir del temps dabans i van néixer tal com són ara.
Va anar així.
Eren cinc i vivien prop de la frontera, en un poble de mercats de molta anomenada que servien per mantenir la pau entre limperi al sud i els bàrbars al nord. Un poble menut que hauria estat gairebé pròsper si, a banda i banda de la ratlla, no hi haguessin campat bandes dassaltadors que vivien a costa dels habitants i dels viatgers. La poca tropa que hi enviava limperi les empaitava sense coratge ni ambició, i així poc impedien que baixessin de les muntanyes en nits de lluna magra, corrent pels senders a matadegolla, i irrompessin a qualsevol poble per devastar-lo en un parell dhores. A la capital de la província, la notícia de latac arribava dies més tard, esmorteïda i deformada, i tan sols de tant en tant despertava en algun funcionari la idea dorganitzar una batuda contra els lladres, idea que tot sovint acabava diluint-se en les dificultats per convèncer el governador o els seus apoderats. Al cantó nord de la frontera, a la banda dels bàrbars, el poder polític era un concepte difús, i només es pensava que fos necessari perseguir una colla de bandolers si aquests topaven amb els guerrers que servien el capitost local. En definitiva, les fronteres semblaven prou estables; haver de preocupar-se de vigilar-les era una font de mandra. I els lladres, una vegada entès que no hi hauria reaccions brutals si no duien una activitat exagerada, sabien estar-se quiets prou temps perquè sels considerés una nosa acceptable.
Els pobles, doncs, havien dorganitzar la defensa ells mateixos i el pare, com tots els homes, patrullava de tant en tant per les muntanyes, cercant per la neu i vora les fonts rastres de presència hostil. El pare era escrivent públic i pensava que lúnica persona lletrada del poble hauria hagut de ser eximida del deure de vigilància, però sabia que no podia protestar ni reclamar. El poble era massa petit per permetre que un escrivent i la seva família visquessin amb decència: lhort i dues vaques lleteres alimentaven més que lofici descriure cartes i contractes. Aquesta dependència obligada a les verdures i el bestiar solia induir el pare a fingir la humilitat.
I va ser així com, al començament duna primavera encara cosida de gel, Junil va veures abocada al primer desastre de la seva vida. El pare era fora, patrullant. La filla era a casa, dormint. I ni pare ni filla no van saber mai per quina raó i de quina manera el foc, tot duna, ho havia arrasat tot.
Junil tenia vuit anys quan va tenir lloc aquest primer desastre; era de nit i dormia, com la seva mare, els seus dos germans petits i lúnic esclau de la família. I així, si hagués dexplicar de nou el que sap daquella nit després dhaver provat dexplicar-ho tantes vegades, Junil només podria parlar del fum, de la lluor que fendia la foscor, dels crits de la mare que van despertar-la de sobte. Diria, si ho hagués de recordar, em vaig aixecar i de seguida vaig tossir... i no mhi veia amb la picor dels ulls... i la mare cridava i mestirava i va obrir les ventalles... Va llançar-me a fora... em vaig fer mal al colze... i em va dir quedat aquí, ajudaràs els altres a sortir... Va desaparèixer i va ser lúltima vegada que la vaig veure viva... Mai més, tampoc, no vaig veure vius els meus germans... No sé què va passar.
Les flames van cremar nou cases i van matar sis persones lliures, tres esclaus, cinc vaques, setze porcs i moltes gallines i conills. Ningú no va saber esbrinar on havia començat el foc, que va durar fins a mig matí. I el pare, quan va tornar, ja només tenia una filla.
No va menysprear-la de seguida, però sí que de seguida va saber que la dissort de perdre-ho gairebé tot lhavia estafat. Posats a perdre-ho gairebé tot, hauria preferit quedar-se amb la dona en lloc duna filla de vuit anys, o amb qualsevol dels dos fills en lloc duna filla de vuit anys, potser fins i tot amb lesclau, o amb les dues vaques lleteres en lloc duna filla de vuit anys. Les filles de vuit anys són una molèstia per a un home que ja no té res.
Durant els dies següents, allotjat amb els altres supervivents a les cases més servicials, va considerar la possibilitat dabandonar Junil. Els avantatges danar sol eren molts, els inconvenients darrossegar una filla de vuit anys, incomptables. Sabia, però, que si labandonava hauria danar lluny per escapar-se de loprobi que sestendria pel vessant sud de la frontera. Encara que la llei lautoritzés a desfer-se de qualsevol membre de la seva família, imperava una regla més sorda i profunda, la dels murmuris i les mirades de reüll, i sabia que era implacable. Quedant-se en terres properes de limperi toparia amb gent disposada a explicar als nous veïns què havia fet; al nord, amb els bàrbars, no volia arriscar-shi. Havia descollir entre anar lluny, sol, on ningú no hagués sentit a parlar de la família morta de lescrivent, o inventar-se una vida nova amb la filla de tragina. Així va néixer el menyspreu.