Mestre Javós és barbut i calb, i de boca riallera. Va vestit amb una gonella blau fosc, com tots els llibreters del nord de limperi, i té les mans tacades de negre, com tots els que es fabriquen la tinta. Ve duna illa menuda on no neva mai, però quan ho explica tothom alça les espatlles o riu, Això és impossible.
Au, entreu, entreu! Benvinguts!...
Tot seguit, dedica un somriure a Junil i lassenyala amb el dit.
Tu, noieta, ja sé qui ets, them reservat una màrfega ben còmoda, ja veuràs. Espero que tagradi la casa i que tagradi la feina... Si vols, pots pujar mentre parlo amb el teu pare.
Crida cap a les escales:
Marmú, baixa! De seguida!...
Marmú baixa a poc a poc. Porta, com tots els esclaus de Nyala, un collar de cuir que li cenyeix el coll, però el seu no és gaire més que una cinta prima, senyal que mereix la confiança del seu amo i pot esperar que lalliberi abans de morir. És vell, no li deu faltar gaire per ser alliberat, o per adonar-se que lamo, com tants amos, li ha fet entreveure lalliberament només per garantir la seva fidelitat. A més de vell, és lent, però no pas perquè li tremolin les cames sinó perquè la lentitud fa evident el seu rang; és el privilegi que sha guanyat a força danys i deficiència. No hi ha res més lent que una muntanya, i poca cosa més respectada, dirà Marmú, un dia, a Junil.
Au, entreu, entreu! Benvinguts!...
Tot seguit, dedica un somriure a Junil i lassenyala amb el dit.
Tu, noieta, ja sé qui ets, them reservat una màrfega ben còmoda, ja veuràs. Espero que tagradi la casa i que tagradi la feina... Si vols, pots pujar mentre parlo amb el teu pare.
Crida cap a les escales:
Marmú, baixa! De seguida!...
Marmú baixa a poc a poc. Porta, com tots els esclaus de Nyala, un collar de cuir que li cenyeix el coll, però el seu no és gaire més que una cinta prima, senyal que mereix la confiança del seu amo i pot esperar que lalliberi abans de morir. És vell, no li deu faltar gaire per ser alliberat, o per adonar-se que lamo, com tants amos, li ha fet entreveure lalliberament només per garantir la seva fidelitat. A més de vell, és lent, però no pas perquè li tremolin les cames sinó perquè la lentitud fa evident el seu rang; és el privilegi que sha guanyat a força danys i deficiència. No hi ha res més lent que una muntanya, i poca cosa més respectada, dirà Marmú, un dia, a Junil.
Si la casa és estreta i no gaire alta, en canvi és molt profunda. Un passadís fosc shi endinsa i Junil, mentre segueix Marmú, té la impressió que no havia sabut mai tan bé què deu sentir un conill que explora un cau desconegut. A banda i banda del passadís, tot de cortines de teixit groguenc tapen lentrada de peces minúscules.
Abans era un bordell, per això hi ha tantes cambres, no thi amoïnis... Deus saber què és un bordell, eh?
Junil assenteix sense dir res. Alguna vegada ha intuït que el bordell podia ser la destinació que li reservava el pare, sense que aquesta intuïció li provoqués cap emoció particular. Els grans copulen, ho sap, ha sentit com en parlaven, ha vist alguna vegada com ho feien i no sap descobrir-hi, quan hi pensa, ni plaer ni enuig. Troba només una mica exagerat que tingui, per a ells, tanta importància fer-ho o no fer-ho.
Així doncs, gràcies a la particularitat duna casa concebuda com a prostíbul, els dos fills de Janós Delenós tots dos legionaris per les planures de limperi, els quatre esclaus i els dos aprenents i, ara, Junil i el seu pare, disposen dun dormitori cadascun. Això no passa ni a les cases dels patricis més rics de la ciutat, on els esclaus ordinaris viuen i dormen amuntegats. Les habitacions, és clar, són xiques i cegues i formen una successió de recambrons amb el sostre ennegrit pel fum de les llànties; en algunes encara hi deuen surar partícules de licors seminals, greixos lubrificants, regalims, suors i salives. I ecos de gemecs, ordres i súpliques, si és que les exclamacions deixen rastres que surin.
Junil, en entrar al seu dormitori, té un somriure greu. Pensa que en aquest laberint de parets i dombra potser costarà que vegi mai el pare, pensa que potser podrà estar-se lluny del seu menyspreu i que sabrà tenir estones bones que ningú no li regatejarà.
I passen sis anys.
V
Javós! Javós! Javós!
I al cap de sis anys Junil encara fa el que va començar a fer lendemà dinstal·lar-se a la llibreria de Javós, encola fulls de papir. És una feina fàcil i de precisió: els fulls han d'ajuntar-se perfectament perquè puguin enrotllar-se al voltant de leix de fusta dalzina o de castanyer i formar un llibre. No és ella qui enrotlla els fulls, ella només posa la cola i premsa els fulls. Treballa en una taula llarga damunt la qual pot encolar vuit fulls seguits, i quan estan a punt un esclau enganxa el primer full al bastó i amb gestos suaus i lents comença a enrotllar-lo. Cada rotlle, un cop acabat, serà conservat en una capsa i és feina de Junil, quan la capsa està tancada, enganxar-hi letiqueta amb el títol i lautor de lobra. Li toca a ella encara que no sàpiga llegir, però no podria equivocar-se ni que sho proposés, perquè lesclau li posa davant, sempre, una sola etiqueta, la que correspon al llibre acabat.
I savorreix, durant aquests sis anys.
Savorreix. Aquesta feina no cansa i ofereix lempara duna sala escalfada a lhivern i airejada a lestiu, però Junil la fa sense ganes ni joia. Treballant així, el dia que passa és la repetició exacta del dia acabat i del dia que vindrà.
És una feina baixa, reservada a aprenents que hagin dassimilar lart complet de la confecció de llibres, però el pare refusa que Junil faci res més que encolar. El pare pot decidir quina és la feina de Junil en aquesta llibreria perquè fa prop de cinc anys que és el nou llibreter. El pare és lamo de la casa, del taller, de la botiga i dels esclaus.
Javós Delenós, lamo rialler de la llibreria vingut duna illa sense neu, fa prop de cinc anys que no hi és.
Junil no sap què va passar fa prop de cinc anys, i si algú li suggerís dendevinar-ho diria que el seu pare va matar Javós, però no sabria explicar com.
Era quan Javós, el pare i lesclau Marmú van sortir de Nyala per anar plegats a la capital de la província veïna. Encara feia fred però Javós no havia volgut esperar els dies plàcids de final de primavera. Ja feia mesos que certs comerciants li explicaven que en aquella ciutat, a nou o deu dies de carro, havien arribat uns llibres diferents, rectangulars, amb els quals per trobar un passatge concret no calia començar pel principi, com passa amb el rotlles, sinó que el localitzaves gairebé a lacte. Ni Javós, ni el pare, ni Marmú no sabien imaginar com podia ser un llibre així, i havien decidit anar a veure-ho. En aquell moment, el pare de Junil era lencarregat de vendre els llibres: els duia a casa de qui els havia reservat i convencia qui dubtés de la necessitat demprendre una col·lecció de rotlles per assentar el seu rang entre el veïnat i la parentela.
Havien sortit un matí dabril i a la tornada, tres dies més tard, Javós jeia al carro, mort. Junil lhavia vist mentre quatre esclaus el portaven a casa i lestiraven a la taula del copista; havia saludat la seva mort en silenci dient-li que li sabia greu que el pare lhagués assassinat.
El pare i Marmú lhavien assassinat. Junil ho sabia sense haver de fer cap pregunta ni esperar que ningú examinés el cadàver. I ningú no va examinar el cadàver ni va fer cap pregunta. Al matí del segon dia de viatge, Javós shavia desplomat i havia rodolat pel fang del camí. Una mort tan ràpida, va explicar a tothom el pare de Junil, només la podia causar la mossegada dun déu irritat. Amb fingida humilitat, va donar diners a Marmú perquè comprés tres ovelles i tres cabres que sacrificaria als déus tan bon punt el cos de Javós fos rentat i embolcallat en un sudari de lli. I el dia de les exèquies no va deixar que ningú altre cridés Javós!, Javós!, Javós! per suplicar-lo de tornar, ni el besés als llavis per recollir el rastre de lúltim alè, ni li posés una moneda de bronze a la boca perquè pogués pagar la travessia cap al regne de les ombres.
El testament de Javós era clar, lhavia llegit en veu alta, a les calendes de setembre de lany anterior, davant lassemblea de patricis de la ciutat. Deixava tot el que posseïa als seus fills a parts iguals, més una altra part igual al pare de Junil, a qui confiava lherència dels fills mentre no fossin alliberats de la legió. I si un dells no tornés de la guerra, la seva part hauria de dividir-se entre el supervivent i el pare de Junil.
La primera decisió del pare va ser alliberar Marmú i donar-li prou diners perquè pogués marxar de Nyala. Així Junil va saber amb tota certesa que el crim havia estat pactat entre ells. Devien haver fet beure una metzina a Javós, potser decocció de lleteresa o pólvores dantimoni.
La primera decisió del pare va ser alliberar Marmú i donar-li prou diners perquè pogués marxar de Nyala. Així Junil va saber amb tota certesa que el crim havia estat pactat entre ells. Devien haver fet beure una metzina a Javós, potser decocció de lleteresa o pólvores dantimoni.
Junil es va preguntar com pagaria ella el nou poder, el nou patrimoni i el nou prestigi del pare, ara que era lamo a la vegada perquè era el seu pare i perquè era lamo de la llibreria. En els darrers anys, el preu de ser dues vegades sotmesa ha estat fer el que fa des que ha arribat en aquesta casa: encolar papirs i saber que ho farà mentre visqui aquí. No pot imaginar que ja no falta tant perquè marxi per sempre de Nyala.
Havia intuït, sense pensar-hi gaire, que lascens del pare li evitaria la prostitució. De bon començament, el pare havia vist el fet que la llibreria fos instal·lada en un antic prostíbul com un signe dels déus, però aviat va adonar-se que assumir lofici de macarró a més del de llibreter seria una barrera per tenir accés a les famílies més poderoses. Els clients de la llibreria podien viure amb desimboltura el fet de pagar per cardar, però el seu rang els obligava a fer-ho en un bordell danomenada i no voldrien tenir res a veure, ni per al·lusió, amb aquell tuguri humit i rònec que havia estat reservat als viatgers i als comerciants de poca mà.
VI
És molt estrany que escriure sigui un afer humà
La cola dels papirs és un brou de pell, tendons i ossos bullits. Cal escalfar-la abans de fer-la servir i és llavors, quan arriba al punt just de mal·leabilitat, que fa més pudor. És una pudor blanca que empresona Junil, que se li arrapa als cabells i a la roba, se li esmuny sota les ungles, se li incrusta als porus de la pell. Al pare li agrada que Junil dugui amb ella aquesta olor de cola, és la marca de la seva docilitat, com si portés un collar desclau. I així, quan al vespre arrufa el nas i li diu Collons!, ves a rentar-te!, és per veure Junil fer allò que tots dos saben que no servirà de res: fregar-se el cos amb un remull dherbes trinxades que només dissimularà una mica, i no gaire estona, el rastre espès de la cola.