2. ELS PRECEDENTS IMMEDIATS DE LASSAIG CONTEMPORANI
Si acceptem la idea que hi ha quatre grans gèneres literaris, això és, la narrativa, la poesia, el teatre i lassaig, sha de reconéixer que aquest darrer és el que menys atenció ha rebut per part dels historiadors de la literatura catalana. Tot i que nhi ha alguns, com ara Ferran Carbó i Vicent Simbor (1993b, 2005), que linclouen de manera ben bé sistemàtica en les seues aproximacions de conjunt, la síntesi següent dEnric Sòria (2008: 59) continua sent vigent:
Per molt que, fa més de trenta anys, parlant de la literatura castellana, José-Carlos Mainer afirmara que el segle XX ha estat el segle de lassaig, i per molt que noms com els de Pla, Xènius, Sagarra i el mateix Fuster illustrarien de sobres que, dins la literatura catalana, ho ha estat tant o potser més i tot, a lhora de la veritat, el gros de lescrutini estudiós sha dirigit als gèneres habituals: la narrativa, la poesia i una mica al teatre, i als autors que els practicaven.
En la línia del que apunta Enric Sòria, podem afirmar que determinades contribucions individuals (com les que ell mateix destaca) sí que han estat estudiades a bastament, però ara ens interessa ressaltar el dèficit de visions de conjunt «el gros de lescrutini». Com suggeríem en el «Descàrrec» que encapçala aquestes pàgines, queda pendent lelaboració duna genealogia completa i definitiva de lassaig en català, la qual ha de prendre en consideració aportacions tan significatives com la que van dur a terme Llanas i Pinyol (1997) en la Història de la literatura catalana, des de la perspectiva de la «literatura didees», o la que realitzà Enric Bou en Papers privats, un estudi consagrat a explorar les formes de «lautobiografia o literatura del jo» (Bou 1993: 8), com també els treballs recents dAnna Esteve sobre el dietari (2008, 2010), els quals shan de relacionar amb les interessants contribucions propiciades pel Grup de Recerca de Literatura Contemporània de la Universitat dAlacant. Sota la direcció dEnric Balaguer, al llarg de lúltima dècada shan celebrat diferents simposis internacionals sobre literatura autobiogràfica que han oferit un punt de trobada insòlit en el nostre panorama, amb investigadors internacionals de la talla de Philippe Lejeune, cosa que ha donat lloc a un seguit de publicacions indispensables per a qualsevol persona que socupe daquests temes. També volem destacar ací lesforç de Joan Fuster (1985) per incorporar a la seua Literatura catalana contemporània lassaig al mateix nivell que la resta de gèneres literaris. Des del seu vessant de crític literari i historiador cultural, coherent amb la seua pràctica literària, Fuster va ser una de les personalitats que van reflexionar sobre lassaig de manera més sistemàtica, la qual cosa va derivar en una major capacitat teòrica a lhora de presentar-lo amb uns límits més ben perfilats.
Val a dir que aquesta mancança no és només teòrica, sinó també pràctica, i té arrels profundes. Recordem que laparició de la proposta de Montaigne, i daltres que hi van incidir, coincideix històricament amb un període en què la literatura culta en català perd espais a favor del castellà. Per això la literatura catalana no accedeix a la modernitat derivada del Renaixement, de la Il·lustració i del Romanticisme, respectivament, en la mateixa mesura que la francesa o langlesa, per exemple, i per això difícilment shi pot desenvolupar lassaig en les mateixes condicions.6 No ens referim, ara, parlant dassaig, als dietaris o a la correspondència privada, exhumada pels estudiosos al cap de molt de temps de la seua redacció,7 sinó a les obres escrites amb voluntat dincidència pública i amb un disseny textual de caràcter argumentatiu-persuasiu, editades i inserides en un circuit complet i coherent que pot vehicular socialment aquesta mena de proposta literària. En conseqüència, les nombroses mostres descriptura dietarística, pròpies de la memòria personal, quasi mai publicades en el moment que van ser redactades i destinades, així, a cercles molt reduïts i de naturalesa privada, no constitueixen uns precedents prou sòlids per a parlar duna tradició.
Caldrà esperar als autors de la Renaixença per a començar a veure manifestacions evidents duna escriptura basada en el pacte autobiogràfic, amb una dimensió argumentativa i persuasiva, practicada des dun estil autoconscient i calculat. No serà casualitat que, en aquest mateix període, trobem les primeres manifestacions duna indústria editorial moderna que contempla el català amb un cert grau de normalitat, alhora que es desenvolupa de manera notabilíssima la premsa escrita. La intersecció entre assaig i periodisme recorrerà ara i adés el nostre llibre, en la mesura que les pàgines dels diaris i de les revistes esdevindran un espai privilegiat per a la pràctica daquest gènere literari. Per a evitar malentesos, aprofitem per a deixar clar ací que, al nostre parer, el camp periodístic pot compartir una part del seu territori amb el camp literari i que, en conseqüència, les publicacions periòdiques, convencionalment, són susceptibles de funcionar com a lloc per a laparició de textos literaris, socialment reconeguts com a tals en molts casos.
En aquest sentit, el lector potser trobarà a faltar en aquest estudi més atenció als escriptors que, a partir de la Renaixença, ofereixen textos periodístics dignes de ser considerats literatura i, en conseqüència, susceptibles de ser considerats assaig. Per això, a pesar de les mancances del nostre treball, no volem ignorar, ni que siga com a menció, la importància que van tindre determinades veus en la configuració dun sistema de mitjans de comunicació propi, vinculat sobretot a limaginari col·lectiu català, per més que una part significativa daquestes capçaleres estigueren editades en castellà. Sobre aquesta última qüestió, la tria de lidioma, és interessant i no exempta de polèmica lobservació següent de Joan Fuster (1985: 113), que incideix en consideracions que ja havíem presentat succintament, vàlides per a tot el panorama històric que recorrerem:
El problema econòmic de lescriptor «professional» sinterferia en lelecció idiomàtica. I sobretot el periodisme, el peu forçat idiomàtic dun diari «en castellà» de Barcelona o no, decideix amb el pes dels seus honoraris la llengua dels que escrivien a les seves pàgines. Com Maragall, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, i més tard «Gaziel» i Josep Pla per citar els més conspicus, tindran en castellà una obra important, extensa, seriosa, aplegada en llibres o esparsa en els periòdics, sovint més voluminosa que en català. La qual, per dret propi temàtica, esperit, tribuna, pertany a la societat catalana i, per tant, a la seva literatura. Consti aquesta observació preventiva.
Tampoc no podem obviar que molts daquests autors van publicar llibres en el context duna primerenca indústria editorial moderna, i que la seua obra, amb sort diversa en funció dels casos, sha reeditat posteriorment. Així, si reculem fins a la primera meitat del segle XIX, hauríem desmentar els noms de Joan Cortada (1805-1868) i Pau Piferrer (1818-1848), a més de Jaume Balmes (1810-1848), lobra del qual transcendeix allò periodístic o literari i demana, sens dubte, un estudi molt més profund del que podríem arribar a oferir en aquestes pàgines.
A cavall entre la Renaixença això és, el Romanticisme i el Modernisme, trobem els influents Víctor Balaguer (1824-1901) i Valentí Almirall (1841-1904), precedents del catalanisme polític que trobarà en lassaig un dels seues vehicles dexpressió. Fou Almirall, precisament, el fundador del Diari Català, lany 1879, una de les primeres capçaleres íntegrament escrites en català, on Dolors Monserdà (1845-1919) va publicar una secció sobre moda, en el que va suposar una de les primeres contribucions estables duna dona a un periòdic. Més avant, Monserdà col·laborà amb altres mitjans (des de La Renaixensa i Ilustració Catalana fins a DAcí i dAllà o Lo Rat Penat. Calendari Llemosí), tractant temes diversos, en general des duna perspectiva de caràcter feminista i obrer.
En clau molt més popular, cal recordar limpacte de larticle de costums, conreat gràcies a la contribució inicial descriptors com ara Robert Robert (1830-1873) i, una mica més tard, Emili Vilanova (1840-1905), entre altres. Al marge de consideracions més acurades, la literatura costumista servirà com a fil conductor duna llarga sèrie dautors, una part de lobra dels quals beurà daquesta tradició i sinscriurà de manera més o menys fidel o irònica, des de Josep Carner i Josep Pla fins a Empar Moliner o Quim Monzó, per esmentar noms molt més recents.
La cronologia dels autors que estem esmentant ens duu inevitablement al Modernisme, un moviment que, com diu Marfany (1986: 143), «per la natura mateixa dallò que [el] caracteritzava, la crítica radical i global de la cultura i la societat catalanes coetànies, [va] produir un volum considerable de prosa assagística». Com el mateix autor recorda, una part important daquesta contribució es fa en castellà, des de les pàgines de mitjans escrits en aquest idioma. Ja ho hem advertit al començament: la interferència del castellà en lassaig, per raons diverses, ha estat una constant entre els autors catalans des del segle XIX, i no sembla que haja de canviar la situació al començament del XXI. La interessant contribució de Raimon Casellas (1855-1910) a la crítica dart en La Vanguardia entre 1892 i 1899, per exemple, es va publicar íntegrament en castellà. Així i tot, aviat trobarem manifestacions de caràcter assagístic en català de la mà dautors com ara Jaume Brossa (1868-1919) i Alexandre Cortada (1864-1925), tots dos vinculats a una de les principals revistes modernistes, LAvenç (on el mateix Casellas publicà cinc articles en català, per cert). Fora daquest nucli inicial i al marge daltres noms que també podríem evocar, com ara Pere Coromines (1870-1939) i les seues Cartes dun visionari, cal esmentar la contribució del mallorquí Gabriel Alomar (1873-1941), qui va participar en la revifalla modernista de 1904 al voltant dEl Poble Català i va influir en la formulació del pensament dEugeni dOrs.