De part dels magnífics jurats. Magnífic mossèn Benet Sirvent, boser y depositari, de dinés del millarès, donau y pagau a mossèn Bernat Juan de Toni deu sous a ell deguts per un jornal de un parell de mules y un sclau per aportar pólvora y mecha per los quartons, segons rebuda etcètera. Datis en Yviça a 14 de setembre, 1577. X sous.
Les sèries de llibres sagramentals descrits per al període anterior baptismes i defuncions continuen sent de gran utilitat per a la captivitat de la segona meitat del segle XVI que ara es tracta. Però, com sha dit, els documents generats per la construcció de la murada renaixentista és la font que aporta més dades per a aquell període. Cal, però, anar alerta ja que la magnitud daquella obra fou tal que no pot ser comparada amb les obres anteriors. Pel que fa al rastre documental daquella obra de fortificació, a banda dels documents relacionats amb la seua gestació, dels informes previs i la biografia dels enginyers que la traçaren, que es poden trobar en estudis recents, cal centrar-se en els llibres de salaris en què quedà reflectit lús que es va fer dels captius. Per al present estudi sha analitzat un llibre de salaris que es conserva a lAHE, en la sèrie de «llibres dobres». És de lany 1561 i comprèn des de mitjan maig fins a mitjan juliol daquell any. Lorganització de la comptabilitat que conté detalla el dia a dia de lobra pel que fa al personal i els animals que hi treballaven. Així, sha pogut establir el volum de feina diari i total fet per cada categoria de treballadors: mestres, trencadors de roca, treballadors lliures de la vila, treballadors provinents de la pagesia, mossos o fadrins dependents de ciutadans i captius propietat de ciutadans. Sha analitzat també un altre llibre corresponent a la mateixa obra i que conté els pagaments de jornals realitzats durant tot lany 1590, amb detall setmana per setmana i treballador a treballador. Es conserva a lACA (Reial patrimoni reg. 2474) i té 46 folis. Els comptes que conté foren portats per Gaspar Llobet, tinent de procurador reial dEivissa, mentre era governador Ferran Çanoguera (o sa Noguera). Aquest Gaspar Llobet, per cert, està documentat com a senyor de captius, sis entre 1567 i 1594. Aquest llibre de salaris ha permès conèixer la composició de la colla que feia feina a les murades durant tot lany 1590, amb les temporades de descans clarament especificades. Això ha ajudat a mesurar com afectaven les activitats estacionals com la sega, la verema i la collita de la sal en la marxa de les obres. Igualment, la font aporta dades sobre la tasca que feia cada categoria de treballadors.
Naturalment, aquella obra va generar altres llibres de salaris, en concret, ACA, RP, General, núm. 2424 (1558-1559) «Llibre de pagaments de la fortificació»; núm. 2454 (1558); núm. 2425 (1560); núm. 2426 (1560); núm. 2427 (1568); núm. 2428 (1574).277 Aquests llibres no shan inclòs en lestudi perquè la seua proximitat cronològica no permetria distingir els captius que sesmenten en un i altres. Així, se nha triat un de linici de les obres i un del final, els ja descrits de 1561 i 1590.
LES FONTS SOBRE ELS SENYORS DE CAPTIUS
Una segona recerca documental ha anat dirigida a obtenir informació dels senyors dels captius. Es tractava de saber qui eren, què tenien i com ho gestionaven, quins càrrecs reials, municipals o senyorials ocuparen, amb qui es casaven, etc. La recerca sha centrat fonamentalment en els mateixos documents abans esmentats: els llibres de la Universitat, els capbreus, el fogatge de 1546 i lúnic estim de riquesa del segle XVI, de 1568. També en les lletres reials i en general tots els que podien aportar-hi dades, com els processos judicials.
Els capbreus ja esmentats han estat, per damunt de les altres, les principals fonts dinformació, perquè contenen dades detallades dels béns immobles que posseïen els senyors de captius. Linconvenient que presenten són duna banda el seu restringit abast cronològic i de laltra el fet que no es refereixen a tota lilla. Lilla dEivissa va estar dividida, segons els períodes, en dues o tres senyories diferents. Així, dos dels capbreus del segle XIV i XV foren ordenats dos (CAEV i CAGHi) per larquebisbat de Tarragona, que posseïa les partides jurisdiccionals o quartons de les Salines i de Balansat i la meitat de les rendes urbanes, i un (CCT) pel capítol de Tarragona, que posseïa el quartó o partida de Portmany i una quarta part de les rendes de la vila.
De les rendes del rei (el quartó del Rei o de Santa Eulària i una quarta part de les rendes urbanes), no va realitzar-sen en aquell temps cap capbreu, o bé no sha conservat o no sha localitzat encara. Això no obstant, hi ha ordres de capbrevació de les rendes reials el 1394, durant el regnat de Joan I; una altra el 1450, arran de la revolta forana de Mallorca, i el 1475, després de la guerra civil.278 Així, el primer capbreu reial (CR) conegut és lesmentat de 1577. De 1546 hi ha un fogatge o morabatí, custodiat a lACA, que conté tots els caps de família obligats a pagar-lo, però atès que era un impost fix, la font no fa referència a la riquesa de cada unitat familiar obligada al seu pagament. Posteriorment, de 1568, hi ha un Llibre destim (conservat a lAHE) en el qual es deixà constància dun càlcul de la riquesa de cada cap de família. Abasta la totalitat de lilla i serveix per conèixer la jerarquia, en atenció a la seua riquesa, de cada unitat familiar. A causa de la inexistència dun estudi sobre la sèrie destims, no coneixem encara els criteris a partir dels quals els estimadors calcularen la xifra única, en lliures, que sassignà a cada cap de família.279 La validesa de lestim rau, per tant, en el fet esmentat que permet conèixer la riquesa dels senyors de captius documentats en la segona meitat del segle XVI i posar-la en relació amb la de la resta de ciutadans.
* * *
En resum, les fonts a què sha recorregut per fer el present estudi són heterogènies, amb una atenció molt especial als comentats llibres dobres. Lelaboració de les dades documentals no sha limitat a comptar captius, una pràctica que H. Bresc critica en una reflexió que fa sobre la necessitat dampliar la panòplia de tipologies documentals utilitzades fins ara en lestudi de la captivitat, més enllà del simple recompte del nombre de captius. Moltes fonts dinformació han estat fins ara afirma Bresc negligides: «lhistorien en néglige le sens, porté quil est à comptabiliser les têtes».280
Però no només són importants els captius, lestudi de qui eren els seus senyors és al ple centre de la qüestió. Sense saber qui eren no es podia entendre lenergia que impulsava constantment els engranatges de la mecànica de la captivitat. A. Furió, volent reforçar la idea de la feudalitat de la societat implantada arran de les conquestes del segle XIII, ha afirmat que els captius no eren indispensables.281 Quan més ens permeten els documents aproximar-nos a les activitats productives daquells que el mateix Furió considera els principals propietaris de captius els propietaris urbans de dominis rurals, més clarament es veu que havien confiat una bona part del seu lucre a la comercialització del producte obtengut per mitjà de la feina de captius. Així, en depenien en un grau tan important que els eren imprescindibles. Això mateix afirmen G. Jover, A. Mas i R. Soto després destudiar, entre altres, la gestió de la reserva senyorial del convent de Santa Maria la Real de Mallorca:
A Eivissa, els gestors de la colonització foren membres de les mainades de Guillem de Montgrí, Nunó Sanç i Pere de Portugal. Ho foren personatges com Arnau Gall, Pere dAlcalà, Guillem Blanc, Martí Pere Desi, deixats a lilla com a representants o batlles dels seus senyors. Ells afavoriren la immigració de pagesos, el poblament de les terres i amb això la consolidació de les rendes agràries, que era una de les seues tasques primordials. Aquells gestors de la colonització coneixien la manera dusar i gestionar els captius des de feia temps. Gràcies als captius foren capaços de generar una producció que suplís en el primer estadi de la colonització a lencara inexistent ingrés anual en concepte de rendes satisfetes pels pagesos lliures. La producció agrícola destinada a abastir el nou mercat i a proveir els colons que tot just començaven a arribar, la recol·lecció de la sal i la reconstrucció dels murs i les cases de la vila degueren ser les tasques en les quals foren usats els captius ben bé lendemà de la conquesta, tot just després de repartits amb la resta del botí moble i semovent.
Lestudi de la captivitat, després de lexperiència dels estudis centrats en les característiques del contingent captiu i del seu maneig com a mercaderia, ha destablir preferentment lús que sen feia. Quan els documents ho han permès, sha demostrat clarament a Mallorca i ara a Eivissa que els captius eren obligats, entre altres tasques, al treball agrícola. És artificial la discussió entre una captivitat «domèstica» i una altra dagrícola. La gestió de captius passava pel seu ús per a diferents utilitats segons els recursos del propietari, les estacions de lany i fins i tot les hores del dia. Per donar relleu a aquell ús agrícola dels captius, sha recorregut a diferents proves documentals i indicis. Sha esmentat abans que els monestirs templers comptaven ja al final del segle XIII amb colles de captius formades per un nombre important dindividus (entre 18 i 43, el 1289) que sens dubte eren usats en la feina del camp.283 Això mostra com lestudi de la captivitat a partir de fonts no exclusivament notarials donarà més llum sobre el seu ús generalitzat en lagricultura especulativa practicada per nobles, ciutadans i ordes religiosos, és a dir, els senyors de captius.
1Biblioteca de Catalunya, ms. 1.398; se citarà per ledició dA. Ferrer Abárzuza: El Llibre del mostassaf dEivissa i la vila dEivissa a la Baixa Edat Mitjana, Consell Insular dEivissa i Formentera, Eivissa, 2002.
2A. Jené: «La conquesta de Manurqa el febrer de 1287», J. Portella Comas (ed.): Estudi General. La formació i expansió del feudalisme català, Girona, núm. 5-6 (1986) pp. 389-401.
3C. Meillassoux: Anthropologie de lesclavage. Le ventre de fer et dargent, París, Presses Universitaires de France, 1986. Se citarà per ledició de Quadrige-Presses Universitaires de France, París, 1998, p. 21.
4C. Meillassoux (ed.): Lesclavage en Afrique précoloniale. Dix-sept études présentées par Claude Meillassoux, Librairie François Maspero, París, 1975, pp. 7-25.
5Algunes de les dades sobre C. Meillassoux han estat preses de la nota necrològica redactada a la revista American Anthropologist (vol. 107, núm. 4, de desembre de 2005) per Mahir aul, pp. 753-757.
6Meillassoux: Anthropologie, p. 21.
7J. Coromines: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Barcelona, Curial Edicions Catalanes, 1995, vol. II, p. 538.
8A. M. Alcover; F. de B. Moll: Diccionari català-valencià-balear, Mallorca, Editorial Moll, 1988, tom II, p. 988.