Tota l'església, aleshores, era caravermella i mig ofegada del riure contingut, i el sermó havia arribat a un mortal estancament. El discurs fou continuat tot seguit, però anava tot estropellat i ranquejant, perduda ja tota possibilitat d'impressionar; perquè àdhuc els més greus sentiments eren acollits a cada pas amb un endolcit esclat d'alegria profana, sota l'abric d'algun llunyà respatller de banc, com si el pobre clergue hagués dit alguna cosa estranyament faceciosa. Tot el poble fidel sentí un positiu alleujament quan la prova fou passada i dita la benedicció.
Tom Sawyer tornà a casa joiós del tot, bo i pensant que era més satisfactori el servei religiós quan s'hi presentava una mica de varietat. Només una cosa l'amargava: ja li venia de grat que el gos jugués amb la seva cuca pessigadora, però no li semblava equitatiu que se l'emportés.
Capítol VI
El matí del dilluns trobà Tom Sawyer tot dissortat. El matí del dilluns sempre el trobava així, perquè començava una altra setmana de sofriment aclaparador a l'escola. Generalment ell inaugurava aquell dia tot desitjant que no hagués sobrevingut la festa, que feia molt més odiós el retorn al captiveri i les cadenes.
Tom jeia reflexionant. Al cap de poc se li acudí que desitjaria d'estar malalt: aleshores podria romandre a casa sense anar a escola. Veu's aquí una vaga possibilitat. Escrutà el seu organisme: no tenia cap xacra. I començà de bell nou l'investigació. Aquesta vegada li semblà que podia descobrir símptomes de còlic i començà d'encoratjar-los amb extraordinària esperança. Però s'afebliren, i al cap de poca estona desaparegueren del tot. Tornà a reflexionar. De cop i volta descobrí quelcom: una de les seves dents de dalt se sentia baldera. Això era una bona cosa, i estava a punt de començar els gemecs com a engegament, com ell deia, quan se li acudí que, si compareixia al tribunal amb aquest argument, la seva tia li arrencaria aquella peça, i això li faria mal. Pensà, doncs, que servaria la dent com a reserva, ara per ara, i cercaria altra cosa. No se li acudí res per una estoneta, i després es recordà d'haver sentit com parlava el doctor d'una certa cosa que obligà a estar-se al llit a un pacient per espai de dues o tres setmanes i havia amenaçat de fer-li perdre un dit. El minyó, doncs, tragué afanyosament el dit malalt del peu, enfora del llençol, i l'aixecà en l'aire per a la seva inspecció. Però no coneixia els símptomes necessaris. Tanmateix, però, semblava que valia la pena d'arriscar-s'hi: així és que començà de gemegar amb considerable braó.
Però Sid seguia dormint, sense atalaiar-se'n.
Tom gemegà més fort, i s'imaginà que començava de fer-li mal el dit del peu.
Fou infructuós, pel que feia a Sid.
Tom bufava ja de tant escarrassar-se. Descansà una mica, i després s'inflà, i produí un seguit d'admirables gemecs.
Sid roncava.
Tom s'exasperà. Digué: -Sid, Sid!- i va sacsejar-lo. Aquest procediment reeixí, i Tom començà sos gemecs altra vegada. Sid badallà, s'estirà, després s'aixecà damunt el colze amb un esbufec, i es posà a mirar Tom de fit a fit. Tom seguí gemegant. Sid digué:
- Tom! Digues, Tom!
Cap resposta.
- Ei, Tom! Tom! què passa, Tom?- I el sacsejà i li mirà el rostre, afanyosament.
Tom féu, tot planyívol:
- Oh! No, Sid: no m'empentegeu.
- Vejam: què passa, Tom? Cridaré la tieta.
- No: tant se val. D'aquí a una estona potser haurà passat. No crideu ningú.
- Però si cal! No gemegueu així, Tom: és una cosa que esgarrifa. Quant de temps fa que dura, això?
- Hores… Uui! Oh! No us bellugueu així. Em matareu!
- Tom: per què no m'heu despertat més d'hora? Oh! Tom, no feu això! Em posa els cabells drets, de sentir-vos! Tom: què teniu?
- Sid, us ho perdono tot. (Gemec.) Totes les males passades que m'hagueu fet en tota la vida. I doneu, Sid, el marc de finestra vell i el meu gat borni a aquesta noia nova que ha vingut al poble, i digueu-li…
Però Sid havia arrapissat sos vestits i apretat a córrer. Tom sofria de bo de bo, ara: tan bellament treballava la seva imaginació: així és que sos gemecs havien assolit un to perfectament genuí.
Sid corregué escales avall i digué:
- Oh! Tieta Polly! Veniu! Tom està a les acaballes!
- A les acaballes!
- Sí, senyora. No perdeu temps: veniu de pressa!
- Romansos! No ho crec.
Però tanmateix volà escales amunt, amb Sid i Maria a sos talons. I la cara se li esblaimà, aiximateix, i sos llavis tremolaren. En arribar al costat del llit, digué, entre el panteix:
- Tom! Tom! Què us passa?
- Oh! Tieta! Estic…
- Què us passa? Què us passa, minyó?
- Oh! tieta! El meu dit malalt em fa qui sap el mal!
La vella senyora s'enfonsà en una cadira i rigué una mica, després plorà una mica, i després féu totes dues coses alhora. Això la retornà, i digué:
- Tom, quin espant m'havíeu dat! Prou ximpleries, ara, i salteu-me d'aquí.
Els gemecs pararen, i s'esvaí el mal que sentia el dit del peu. El noi s'adonà de quedar una mica com un babau, i digué:
- Tia Polly, semblava adolorit, i feia tant de mal, que ni em recordava de la meva dent.
- La vostra dent: oi? Què hi teniu, a la dent?
- En tinc una de baldera, i em fa veure la padrina.
- Vejam, vejam: no torneu a començar la gemegor. Obriu la boca. Bé, teniu la dent baldera; però d'això ningú se'n mor. Mary, aneu-me a cercar un fil de seda i una brasa de la cuina.
Tom digué:
- Oh! tieta! No l'arrenqueu, si us plau: ja no em fa gens de mal. No, tieta, si us plau. Ja no vull quedar-me a casa per no anar a l'escola.
- Ah! Ja no voleu, ja no voleu? De manera que tot aquest terrabastall era perquè us pensàveu romandre a casa, i fer campana, i anar a pescar? Tom, Tom! Jo us estimo tant, i vós sembleu cercar totes les maneres de ferir mon pobre cor vellet amb vostra ànima endiastrada!
En aquell instant els instruments dentaris eren a punt. La vella senyora apretà fort l'un cap del fil de seda, amb un nus, a la dent de Tom, i lligà l'altre a una post del llit. Després agafà la brasa, i sobtadament la llençà gairebé a la cara del noi. La dent penjà aleshores, tot gronxant-se, de la post del llit.
Però totes les calamitats tenen llurs compensacions. En adreçar-se Tom a l'escola, després del desdejuni, fou l'enveja de tots els minyons que trobà, perquè el forat de la seva línia superior de dents li permetia d'expectorar d'una manera nova i admirable. Arreplegà tot un seguici de xicots interessats per aquell espectacle; i un d'ells, a qui havia calgut tallar el dit i que havia estat un centre de fascinació i homenatge fins aleshores, es trobà ara, de cop i volta, sense cap partidari, i tonsurat de la seva glòria. Son cor n'era feixuc, i digué, amb un menyspreu que no sentia, que no valia res l'escupir com Tom Sawyer. Però un altre minyó digué: -És que són verdes!- I ell hagué de fer-se fonedís, heroi descavalcat.
Tom no trigà gaire estona a topar el jovenívol pària del llogarret, Huckleberry Finn, fill de l'embriac del poble. Huckleberry era coralment odiat i temut de totes les mares del poble, perquè estava en vaga, i no coneixia llei, i era ordinari, i dolent… i perquè tots llurs infants l'admiraven en tanta de manera, i es delectaven en sa prohibida companyia, i haurien volgut tenir la gosadia d'ésser com ell. Tom era com la resta dels nois respectables, pel que feia a envejar a Huckleberry sa joiosa condició de bandejat; i tenia ordes terminants de no jugar-hi: així és que hi jugava cada vegada que n'hi venia a tomb l'avinentesa. Huckleberry anava sempre abillat amb robes sobreres d'homes de tota alçada, les quals es trobaven en perpètua floridera i plenes de voleiadissos parracs. Son capell era una vasta ruïna amb una ampla mitja-lluna escapçada de les seves ales; sa casaca, quan en duia, gairebé li arribava als talons, i tenia els botons del darrera molt més avall de l'esquena; només un elàstic li sostenia els pantalons; el seient de sos pantalons s'abombava qui-sap-lo avall i no contenia res; la part baixa i serrellosa dels pantalons s'arrossegava pel fang quan no era arremangada. Huckleberry anava i venia al seu grat. Dormia als llindars de les portes quan feia bon temps, i en bótes buides quan plovia; no havia d'anar a l'escola ni a la capella, ni reconèixer ningú per senyor, ni obeir a ningú: podia anar a pescar o a nedar, quan i on li plagués, i romandre-hi tanta d'estona com li fos escaient. Ningú li prohibia de tenir batusses; podia vetllar fins a l'hora que li semblés bé; era sempre el primer noi que anava amb els peus nus en primavera, i el darrer en tornar a adoptar el cuiro en la tardor; mai no s'havia de rentar o posar-se roba neta; podia renegar prodigiosament. En una paraula, aquell noi tenia tot allò que dóna preu a la vida. Així pensava tot minyó atuït, empantanegat i respectable de Sant Petersburg. Tom saludà el romàntic bandejat:
- Hola, Huckleberry!
- Hola, noi! I mireu que us en sembla.
- Què és això que porteu?
- Un gat mort.
- Deixeu-me'l veure, Huck. Manoi! Està d'allò més enravenat. On l'heu pogut haver?
- L'he comprat a un noi.
- Què n'heu donat?
- N'he dat un bitllet blau i una bufeta que havia pescat a l'escorxador.
- On heu pescat el bitllet blau?
- El vaig comprar a Ben Rogers, fa dues setmanes, per un bastonet d'empènyer cèrcols.
- Escolteu… per què serveixen el gats morts, Huck?
- Per què serveixen? Per a guarir-hi berrugues.
- Sí? Voleu dir? Jo conec un remei que és millor.
- I ca! M'hi jugaria qualsevol cosa que no. Quín és?
- Ves, aigua d'esca.
- Aigua d'esca! No en daria una fulla de bruc, de l'aigua d'esca.
- No la daríeu: oi? Ho heu provat mai?
- No, jo no. Però Bob Tanner sí.
- Qui us ho ha dit?
- Ves, ell ho digué a Jeff Thatcher, i Jeff ho digué a Johnny Baker, i Johnny ho digué a Jim Hollis, i Jim ho digué a Ben Rogers, i Ben ho digué a un negre, i el negre m'ho digué a mí. Ja ho veieu!
- Bé, i què vol dir? Tots diuen mentida. Tots, si més no, fora del negre: a ell no el conec. Però mai no he vist un negre que no digués mentides. Romansos! Ara digueu-me còm ho va fer Bob Tanner, Huck.
- Ves, va agafar la mà i va ficar-la dins un socot on hi havia aigua de pluja.
- De dia?
- Oi.
- Amb la cara cap al socot?
- Sí. Tanmateix, jo bé ho penso.
- Digué alguna cosa?
- No ho crec, no ho sé.
- Ah! Mireu que és prou. Voler guarir berrugues amb aigua d'esca d'una manera tan bajana i poca solta! És clar que així no fa profit. Cal que us en aneu al mig del bosc, on sabeu que hi ha un socot amb aigua d'esca; i al punt de la mitja nit us aculeu contra el socot i hi apreteu la mà i dieu:
«Gra d'ordi, gra d'ordi, segó de menja indiana, aigua d'esca, aigua d'esca, empassa't aquestes berrugues!»
i després us en aneu de pressa, dotze passes, amb els ulls closos, i després giravolteu tres vegades a l'entorn del socot, i us en aneu a casa sense parlar amb ningú. Perquè; si parleu, l'encís se'n va a cân Pistraus.
- Bé, això sembla un bon estil de fer-ho; però no és pas així com va fer-ho Bob Tanner.
- És clar que no, ja us hi podeu jugar qualsevol cosa; perquè és el noi que té més berrugues de tot el poble, i no en tindria ni una si sabés com haver-se-les amb l'aigua d'esca. M'he tret milers de berrugues de les mans d'aquesta manera, Huck. Jugo en tanta de manera amb les granotes, que sempre arreplego una pila, pila, pila de berrugues. De vegades me les trec amb una fava.
- Sí, les faves serveixen. Ja ho he fet, això.
- Ho heu fet? I de quina manera ho feu, vós?
- Agafeu la fava i la partiu, i talleu la berruga de manera que en surti una mica de sang, i en acabat poseu la sang damunt un tros de la fava. I aneu, i feu un clot, i ho enterreu al volt de la mitja nit en una cruïlla, quan és lluna nova, i en acabat cremeu la resta de la fava. Compreneu? El tros de fava que té al damunt la sang anirà xuclant i xuclant, fent per manera d'haver el tros que manca, i això ajuda a la sang a xuclar la berruga, i ella no triga a escapolir-se.
- Sí, això és, Huck, això és: encara que si dieu, quan feu la colgada, «fava, endins; berruga, vés: vés-te'n i no em carreguis més!» és millor. Així és com ho fa Joe Harper, i ha estat a prop de Coonville, i gairebé per tot. Però, digueu: Còm ho feu per guarir-les amb un gat mort?
- Ves, agafeu el gat i us en aneu i entreu al cementiri, tard, al volt de la mitja nit, i aneu on algun dolent hagi estat enterrat; i quan serà mitja nit un dimoni vindrà, o potser dos o tres, però no els podreu llucar: només podreu sentir una cosa com el vent, o bé podreu sentir-los enraonar; i quan se'n duran aquell company, els tirareu el gat al darrera i direu: «El dimoni segueix el cos mort, el gat segueix el dimoni, les berrugues segueixen el gat, i jo ja estic sense!» Això convenç qualsevol berruga.
- Sembla bona cosa. Ho heu provat mai, Huck?
- No, però la vella Hopkins m'ho digué.
- Bé, doncs: em penso que deu ser veritat, perquè diuen que és bruixa.
- Diuen! O Tom! Jo sé que ho és. Ella va embruixar mon pare. El meu pare ho diu ell mateix. Un dia feia camí, i va veure que ella l'estava embruixant; així és que va agafar un roc, i, si ella no s'hagués fet escàpola, l'hauria bé ensopegada. Doncs bé: aquella mateixa nit va anar de corcoll dins un cobert on jeia embriagat, i es va petar el braç.