- Això esparvera. I còm ho va conèixer que ella l'embruixava?
- Senyor! Bé prou que us ho dirà, mon pare. Mon pare diu que, quan us miren d'allò més enravenades, és que us embruixen, sobretot si remuguen. Perquè quan remuguen diuen el Parenostre a la inversa.
- Digueu, Huck: quan hi anireu a fer la provatura del gat?
- Aquesta nit. Em penso que aquesta nit aniran a cercar l'ànima del vell Hoss Williams.
- Però si l'enterraren dissabte, Huck. Voleu dir que no se'l van endur dissabte a la nit?
- I ara! Què dieu! Llurs encisos no podien pas reeixir fins a la mitja nit, i aleshores ja és diumenge. Als dimonis no els agrada gaire que el diumenge els esquitxi, em penso.
- No se m'hauria acudit. És veritat. Voldreu que hi vagi amb vós?
- És clar… Si no teniu por.
- Por! No és fàcil. Que miolareu per avisar-me?
- Sí, i vós feu un miol de resposta, si us vaga. La darrera vegada vaig estar-me miolant per allí fins que el vell Hays va començar a engegar-me rocs, tot dient: -Gat del diastre!- així és que li vaig tirar una rajola per la finestra; però moixoni!
- Ben segur. Aquella nit no vaig poder miolar perquè la meva tia em sotjava; però aquesta vegada miolaré. Escolteu, Huck: què és això?
- No és més que una paparra.
- On l'heu arreplegada?
- Al bosc.
- Què en voleu?
- No ho sé. No la vull pas vendre.
- Molt bé. És una paparra d'allò més petita, per això.
- Oh! És de bon fer el rebaixar una paparra que no us pertany. Jo n'estic satisfet. És prou bona per a mi.
- Uix! N'hi ha una mala fi, de paparres. En podria tenir un miler, si volgués.
- Bé, doncs; per què no les teniu? Perquè massa sabeu que això són brocs. És una paparra ben primerenca, trobo. És la primera que he vist aquest any.
- Escolteu, Huck: us la barato per la meva dent.
- Deixeu-me-la veure.
Tom es va treure un tros de paper i va desenrotllar-lo curosament. Huckleberry li pegà una mirada afanyosa. La temptació era ben forta. A la fi digué:
- És de bo de bo?
Tom aixecà sos llavis i mostrà el forat.
- Vaja, molt bé- digué Huckleberry; -tracte és tracte.
Tom ficà la paparra dins la capsa de pistons que havia estat darrerament presó de l'escarabat, i els minyons es separaren, tot sentint-se cadascú més ric que no pas abans.
En arribar Tom al petit bastiment isolat de l'escola, hi entrà bruscament, a grans passos, com si hagués vingut amb honrada celeritat. Plantà son capell al penjador, i es precipità a son seient amb una abrivada aqueferadíssima. El mestre, entronitzat a l'altura, damunt sa gran cadira de braços i de cul estellat, feia una bacaina, a la non-non de la bonior soporífera de l'escola. La interrupció el desvetllà.
- Tomàs Sawyer!
Tom sabia que el seu nom, pronunciat tot sencer, era averany de mal temps.
- Senyor!
- Munteu aquí. Digueu-me còm és que heu tornat a venir tard, com teniu per costum.
Tom estigué a punt de cercar aixopluc sota una mentida; però aleshores veié dues llargues trenes de cabell groguís penjant damunt una esquena, i les reconegué, en virtut d'aquella elèctrica simpatia de l'amor; i al costat d'aquella personeta hi havia l'únic lloc vacant de la banda de les noies. Tot seguit digué:
- M'HE ATURAT A PARLAR AMB HUCKLEBERRY FINN!
El mestre sentí que se li aturava el pols, i restà amb els ulls encantats, sense esma. La bonior de l'escola cessà; els alumnes es preguntaren si aquell minyó insensat havia perdut el seny. El mestre digué:
- Heu fet… què?
- M'he aturat a parlar amb Huckleberry Finn.
Les paraules no havien estat mal enteses.
- Tomàs Sawyer, aquesta és la confessió més astoradora que mai hagi sentit. La simple fèrula és poc per aquest delicte. Traieu-vos el gec.
El braç del mestre maldà fins a cansar-se, i el dipòsit de regles minvà notablement. Aleshores vingué aquella orde:
- Ara aneu i seieu amb les noies! I que això us serveixi d'escarment.
Les rialletes que es mobilitzaren pels àmbits de la cambra semblà que avergonyissin el noi; però, de fet, aquesta resulta la causà més aviat l'adorativa temença envers la seva ídola inconeguda i el goig paorós que li proporcionava la seva sort enlairada. S'assegué a l'extrem del banc de pi, i la noia se'n retirà una mica, amb un moviment de cap. Contactes de colzes i llambregades i murmuris atravessaren la cambra; però Tom seia tot quiet, amb els braços damunt el pupitre llarg i baix que tenia al davant, i semblava que estudiés en son llibre. De mica en mica l'atenció dels altres el deixà de banda, i l'acostumat murmuri de l'escola surà una vegada més per l'aire ensopit. Al cap de poc el minyó començà de fer lliscar furtives llambregades envers la noia. Ella ho reparà, li féu una llengota, i li girà el cap per espai d'un minut. Quan ella tornà a mirar-lo amb tota cautela, hi havia un préssec davant d'ella: ella l'empenyé cap enfora. Tom tornà a acostar-lo dolçament: ella l'empenyé de bell nou, però amb menys animositat. Tom pacientment, va tornar-lo a son lloc: aleshores ella deixà que hi romangués. Tom escritotejà a la seva pissarra: «Preneu-lo, si us plau; en tinc més». La noia pegà llambregada a aquelles paraules, però no féu cap senyal. Aleshores el noi començà a dibuixar alguna cosa a la pissarra, tot amagant la seva obra amb la mà esquerra. Per algun temps la noia refusà de pendre'n coneixement; però la seva humana curiositat no trigà a manifestar-se per indicis tot just perceptibles: El minyó seguia treballant, aparentment, sense dar-se'n compte. La noia féu una mena d'intent que no la comprometés, per a veure-ho; però el minyó no revelà que en tingués esment. A la fi ella va caure, i murmurà amb certa vacil·lació:
- Deixeu-m'ho veure.
Tom descobrí en part una trista caricatura d'una casa, amb una teulada de dues pendents i un tirabuixó de fum que sortia de la xemeneia. Aleshores l'interès de la noia començà d'ésser fortament atret per aquella obra, i oblidà tota cosa del món. Quan fou acabada, la contemplà un moment i després zumzejà:
- Que és bonic! Feu un home.
L'artista erigí un home en el carrer de davant: semblava una grua. Aquell home hauria pogut caminar per damunt la casa: però la noia no era hipercrítica: restà satisfeta del monstre, i zumzejà:
- És un bell home. Ara feu-me a mi tot caminant.
Tom dibuixà un rellotge d'arena que tenia al damunt una lluna al ple i com a extremitats unes tiges; i armà els dits estesos amb un ventall meravellós. La noia digué:
- Que bonic és! Em plauria de saber dibuixar.
- És de bon fer. Ja us n'ensenyaré.
- Oh! De bo de bo? Quan?
- A migdia. Que aneu a casa, a dinar?
- Em quedaré, si voleu.
- Molt bé: pacte fet.
- Còm us dieu?
- Becky Thatcher.
- I vós, còm us dieu? Ja ho sé: Tomàs Sawyer.
- Aquest és el nom d'apallissar-me. Em dic Tom, quan so bon minyó. Em direu Tom: veritat?
- Sí.
Aleshores Tom començà d'escritotejar quelcom damunt la pissarra, tot amagant les paraules a la noia; però ella no es retreia, aquesta vegada, i demanà de veure-ho. Tom digué:
- Oh! No és res.
- Sí, que és.
- Que no: tant us fa.
- Que sí, que em fa. Deixeu-m'ho veure.
- Ho diríeu.
- No ho diré: en bona fe, fe i refè, que no.
- No ho direu a ningú, a ningú? Per tota la vida?
- No, no ho diré a ningú. Ara deixeu-m'ho veure.
- Oh! Tant us fa, a VÓS!
- Ja que em tracteu així, ho veuré, Tom.- I posà sa mà menuda damunt la d'ell, i hi hagué una mica de baralla. Tom feia veure que es resistia de bo de bo; però deixà que la seva mà llisqués gradualment fins que aquests mots foren descoberts: «Us amo!»
- Oh! Dolent!- I li donà un cop ben fort a la mà. Però tanmateix va enrojolar-se i va semblar complaguda.
En aquell mateix moment el minyó sentí una lenta grapa fatal que es cloïa damunt la seva orella i un uniforme impuls enlairador. D'aquesta manera fou conduït a través de la cambra i dipositat en el seu seient, sota un foc copiós de rialles de tota l'escola. Després el mestre romangué al damunt d'ell uns quants moments paorosos, i finalment se n'anà cap a la seva reial cadira, sense dir cap paraula. Però, baldament a Tom li cogués l'orella, el seu cor era ple de gaubança.
En apaivagar-se l'escola, Tom féu un honrat esforç per estudiar, però l'avalot que tenia a dintre seu era massa gran. Successivament ocupà son lloc a la classe de lectura, i hi féu qui-sap-les matusseries; després a la classe de geografia, i convertí els llacs en muntanyes, les muntanyes en rius i els rius en continents, fins a tornar al caos; després a la classe de confegir, i el feren anar de corcoll una sèrie de noms senzillament infantívols; fins que s'aixecà i reté la medalla de peltre que havia portat amb ostentació uns quants mesos.
Capítol VII
Quant més feia Tom per manera de fixar la seva ment en el llibre, més vagarejaven les seves idees. Així és que, a la fi, amb un sopor i un badall, ho deixà córrer. Li semblava que la interrupció de tasques de les dotze no vindria mai. L'aire estava encalmadíssim. No se'n movia un alè. Era el més somnolent dels dies somnolents. El murmuri adormidor de vint-i-cinc alumnes estudiant, aquietava l'ànima, com l'encís que hi ha en la bonior de les abelles. Enllà d'enllà, sota l'ardent solellada, alçava Cardiff Hill sos flancs d'una verdor suau entre un vel de calitja que lluïa tot esblaimat, amb el tint de púrpura que dóna la distància; uns quants ocells flotaven amb ala peresosa per dalt de tot de l'aire; no hi havia, de visible, cap més ésser vivent que algunes vaques, i les vaques dormien.
El cor de Tom es dalia per la llibertat, o almenys per quelcom d'interessant a fer, per passar l'estona paorosa. La seva mà anà esmaperduda cap a la seva butxaca, i la seva faç s'il·luminà amb un esclat de gratitud que era una acció de gràcies, baldament ell no ho sabés. Després, la capsa de pistons eixí furtivament. Deixà anar la paparra, i la posà damunt la vasta planura del pupitre. La bestiola probablement tingué un esclat de gratitud que equivalia a una acció de gràcies, també, en aquell moment; però era prematura, perquè, quan començà tota reconeguda a viatjar cap enfora, Tom la va capgirar amb una agulla i li va fer pendre una nova direcció.
L'amic íntim de Tom seia al seu costat, i havia sofert tant com ell; i ara es sentia pregonament i gratament interessat, tot seguit, en aquesta diversió. Aquest amic íntim era Joe Harper. Els dos minyons eren amics jurats tota la setmana, i enemics encarnissats els dissabtes. Joe es tragué una agulla de la solapa, i començà a col·laborar a l'ensinistrament del presoner. El joc creixia en interès per moments. Aviat Tom digué que l'un entrebancava l'altre, sense que poguessin treure el major partit possible de la paparra. Així, doncs, posà la pissarra de Joe damunt el pupitre, i hi féu una ratlla al mig, de dalt a baix.
- Ara- digué -mentre estigui a la vostra banda, podeu burxar-la i jo la deixaré estar; però, si deixeu que s'allunyi i entra al meu costat, heu de deixar-la estar, per tot el temps que jo pugui impedir que traspassi de bell nou.
- Molt bé, endavant: engegueu-la.
La paparra s'escapà de Tom, al cap de poc, i creuà l'equador. Joe la turmentà una estona, i ella s'allunyà i canvià d'àrea novament. Aquest canvi de base es produí tot sovint. Mentre l'un vailet punyia la paparra amb apassionat interès, l'altre la sotjava amb un interès igualment fort: els dos caps es decantaven plegats damunt la pissarra, i les dues ànimes eren mortes a tota altra cosa. A la fi, la sort semblà establir-se i romandre amb Joe. La paparra provà aquest, aquell i l'altre recurs, i esdevingué tan exaltada i neguitosa com els mateixos nois. Però una i més vegades, quan Tom tenia la victòria a la mà, per dir-ho així, i sos dits frisaven per posar-se a la tasca, l'agulla de Joe la menava destrament cap enllà i en reprenia possessió. A la fi Tom no pogué comportar-ho més. La temptació era massa forta. Estengué, doncs, el braç i intervingué amb la seva agulla. Joe s'enfurismà tot seguit, i féu:
- Tom, deixeu-la estar.
- Només vull remoure-la una mica, Joe.
- No, senyor: això no és just: deixeu-la estar.
- En nom de Déu, no la bellugaré pas gaire.
- Deixeu-la estar, us dic!
- No vull!
- No hi ha més remei: és a la meva banda.
- Escolteu, Joe: de quí és, aquesta paparra?
- Tant me fa de qui sigui, la paparra: és a la meva banda i no la tocareu.
- Bé, doncs: em jugo qualsevol cosa que sí. És meva, la paparra, i li faré les remaleïdes coses que vulgui, o em feriria!