Una tremenda patacada caigué damunt les espatlles de Tom, i una que hi feia joc damunt les de Joe; i per espai de dos minuts la pols seguí brollant dels dos gecs, i tota l'escola va gaudir-se'n. Els minyons havien estat massa encantats per reparar la quietud que havia anat lliscant per l'escola una estona abans, quan el mestre baixà de puntetes per la cambra i romangué al llur damunt. Havia contemplat una bella part de la performança abans que hi col·laborés amb una mica de varietat. En finar l'escola a migdia, Tom corregué cap a Becky Thatcher, i murmurà a la seva orella:
- Poseu-vos el barret i feu com si us n'anéssiu a casa; i quan arribeu a la cantonada deixeu-los passar, i atravesseu la sendera i torneu. Jo aniré per l'altra banda i tornaré amb la mateixa martingala.
Així és que ell anà amb un grup d'alumnes, i ella amb l'altre. Al cap d'una estona tots dos es trobaren al fons de la sendera, i quan arribaren a l'escola n'esdevingueren únics senyors. Aleshores s'assegueren plegats, amb una pissarra al davant, i Tom donà el llapis a Becky, i tingué la mà d'ella dins la seva, i la guià, creant així una altra casa sorprenent. Quan l'interès per l'art començà d'esvaïr-se, es posaren a enraonar. Tom nedava en felicitat. Digué:
- Us agraden les rates?
- No: no les puc veure ni en pintura!
- Bé, jo igual, quan són vives. Però vull dir les mortes, que són bones per a fer-hi torterols amb un cordill al voltant del cap.
- No, les rates no em corprenen, tanmateix. El que m'agrada és goma de mastegar!
- Oh! Ja ho crec! Voldria tenir-ne, ara!
- Sí? Jo en tinc una mica. Us la deixaré mastegar una estona, però me l'heu de tornar.
Això era cosa plaent: així és que anaren mastegant per torn, i gronxaren les cames contra el banc, en un esclat de gaubança.
- Heu estat mai en un circ?- digué Tom.
- Sí, i el papà m'hi tornarà a dur alguna vegada, si só bona minyona.
- He estat al circ tres o quatre vegades: qui-sap-les vegades. L'església és més ensopida que el circ. En un circ hi ha bellugueig tota l'estona. Jo seré un pallasso de circ, quan sigui gran.
- Oh! De bo de bo? Serà bonic. Són tan gentils, amb aquells vestits de llunes!
- Oi. I guanyen carretades de diner: gairebé tots un dòlar al dia, diu Ben Rogers. Digueu, Becky: heu tingut mai relacions?
- Què és això?
- Ves, tenir relacions per casar-se.
- No.
- No us agradaria?
- Compto que sí. No ho sé. A què s'assembla?
- A què s'assembla? Oh! No s'assembla a res. Només és qüestió de dir a un noi que sempre estareu només que per ell, sempre sempre sempre, i aleshores us beseu, i s'ha acabat. Tothom ho sap fer, això.
- Besar? I el besar per què és?
- Bé, això, sabeu?, és per… Bé, és un costum, fer això.
- I ho fa tothom?
- Sí, tothom que festeja. Us recordeu del que vaig escriure a la pissarra?
- Ss… sí.
- Què deia?
- No us ho diré pas.
- Voleu que jo us ho digui a vós?
- Ss… sí… però una altra vegada.
- No, ara.
- No, ara no: demà.
- Oh! no: ara, si us plau, Becky. Us ho diré a cau d'orella: us ho diré tant, tant dolçament…
Com que Becky vacil·lava, Tom prengué el silenci per un consentiment, i li passà, el braç al volt de la cintura i digué la dita blaníssimament, amb la boca enganxada a l'oïda d'ella. I després afegí:
- Ara digueu-m'ho a mi, a cau d'orella, de la mateixa manera.
Ella es resistí una estona, i féu, en acabat:
- Gireu la cara, que jo no us pugui veure, i aleshores ho faré. Però no ho heu de dir mai a ningú: oi, Tom? a ningú: oi?
- No, de bo de bo de bo: no ho diré. Au, Becky.
Ell girà la cara. Ella es decantà temorega ment fins que el seu alè féu bellugar sos rulls, i murmurà: -Us amo!
Després va apretar a córrer, i trescà entre els bancs i els pupitres, amb Tom, que li anava al darrera; i a la fi es refugià en un recó, amb el davantalet blanc damunt la faç. Tom l'agafà vora el coll i formulà la seva instància.
- Ara, Becky, tot està ajustat: tot, fora del bes. No en tingueu por, d'això: us dic que no és res. Feu-me el favor, Becky.
I li estirava el davantal i les mans.
Ella no trigà a cedir, i deixà caure les mans: son rostre, tot encès de la lluita, s'aixecà i es sotmeté.
Tom va besar-la i va dir:
- Ara tot està ajustat, Becky. I després d'això, per sempre més, sabeu?, no heu d'estimar a ningú més sinó a mi, i no us heu de casar amb ningú més sinó amb mi, per sempre més, per sempre més i per sempre més. Ho fareu?
- No, mai no estimaré a ningú més sinó a vós, Tom, i mai no em casaré amb ningú més sinó amb vós; i vós no us heu de casar mai amb ningú més sinó amb mi, també.
- Ben cert. Naturalment. Això forma part de la cosa. I sempre, en anar a l'escola, o quan anem a casa, heu d'anar amb mi, quan ningú ho vegi… I vós heu d'escollir-me a mi i jo us escolliré a vós, a les reunions, perquè així és còm es fa quan festeja.
- Què bonic que és! Mai no ho havia sentit a dir.
- Oh! i és d'allò més alegre! Jo i Amy Lawrence…
En els ulls astorats que ella posà, Tom hi llegí la seva errada; i es deturà, tot confós.
- O Tom! Així jo no só la primera amb qui heu tingut relacions!
La nena començà a plorar.
Tom digué:
- Oh! No ploreu, Becky. Ja tant se me'n dóna, d'ella.
- Oh! no, Tom: Ja sabeu que no és cert.
Tom féu per manera de passar-li el braç al voltant del coll; però ella l'empenyé cap enllà, i es girà de cara a la paret i continuà plorant. Tom ho intentà altra vegada, amb paraules amorosides, i fou repel·lit de bell nou. Aleshores es desvetllà son orgull, i se n'anà i sortí al defora. Romangué aturat, tot inquiet i anguniós, per una estona, dant tot sovint llambregades a la porta, esperant que ella s'empenediria i el vindria a cercar. Però no ho féu. Aleshores començaren de escometre'l sentiments amargs i temences d'ésser el culpable. Li exigia una aspra lluita amb sí mateix de fer ara noves insinuacions, però s'hi decidí i entrà. Ella encara estava dreta al recó, tot sanglotant amb la cara contra la paret. El cor de Tom en fou colpit. Anà envers ella i estigué un moment parat, no sabent exactament què calia fer. Després digué, tot vacil·lant:
- Becky: a mi… a mi tant se me'n dóna de tothom, fora de vós.
Cap resposta, només que sanglots.
- Becky…- féu ell en so de defensa; -Becky… no voleu dir-me res?
Més sanglots. Tom es tragué son joiell principal, un pomet de llautó, del cim d'un ferro de llar, i el passà al voltant d'ella perquè ella el pogués veure, i digué:
- Becky: voleu pendre'l, si us plau?
Ella el tirà a terra. Aleshores Tom sortí de la casa per anar damunt les muntanyoles, i qui sap-lo-lluny, i no tornar a escola aquell dia. Tot seguit Becky començà de recelar. Corregué cap a la porta: ell ja no era a l'envista. Donà un tomb envers el camp de joc: no era allí. Aleshores cridà:
- Tom! veniu, Tom!
Parà una atenció ben sol·lícita, però no hi hagué resposta. No tenia més companys que el silenci i la solitud. Així és que s'assegué a plorar de bell nou i a vituperar-se ella mateixa; i per aquell temps els alumnes començaven a reunir-se altra vegada, i hagué d'amagar son dol i aquietar son cor malmès, i resignar-se a la creu d'una tarda llarga, paorosa, xacrosa, sense que hi hagués, entre els forasters que la voltaven, ningú per a bescanviar-hi dolors.
Capítol VIII
Tom es féu escàpol, d'ací d'allà per camins i caminals fins a trobar-se enfora dels vestigis dels alumnes que tornaven, i després adoptà un petit trot consirós. Travessà rierols dues o tres vegades, perquè, segons una dominant superstició jovenívola, el passar aigua destarotava les persecucions. Mitja hora després desapareixia per darrera de la casa Douglas, al cim de Cardiff Hill; i l'escola era tot just obirable dins la vall que deixava endarrera. Entrà en un bosc espès, trià sa via, sense seguir cap tirany, cap al centre del bosc, i segué damunt un indret molsós, sota una alzina tota ufanosa. No es movia ni una mica de oratjol; l'escalf de la immòbil migdiada havia aturat el mateix cant dels ocells; la natura estava subjecta a un encantament, no interromput de cap so, llevat del llunyà i eventual martelleig d'un pigot, i això semblava fer més pregon el penetrant silenci i la sensació de solitud. L'ànima del minyó era amarada de melangia: sos sentiments estaven d'acord amb els seus voltants. Segué llarga estona amb els colzes damunt els genolls i el mentó damunt les mans, meditatívol. Li semblava que la vida, tot lo més, era una mortificació; i envejava més que a mitges a Jimmy Hodges, finat de poc. Devia ésser d'allò més apacible, pensà, el jeure i adormir-se i somniar per sempre més, mentre el vent zumzejaria a través dels arbres i afalagaria l'herbei i les flors de la tomba, amb cap cosa de la qual encaparrar-se o doldre's, mai més. Sols que assolís un èxit pur a l'escola dominical, ja li plauria d'anar-se'n i deixar-ho córrer tot. Ara, pel que feia a aquella noia, què havia fet ell? No-res. El movia la millor intenció del món i l'havien tractat com un ca, com un veritable ca. Ella se'n penediria algun dia, potser quan fos massa tard. Ah! Si ell hagués pogut morir temporalment!
Però el cor elàstic de la jovenesa no pot mantenir-se comprimit dins un motlle d'angúnia per molt de temps. Tom, al cap de poca estona, començà d'anar a la deriva, insensiblement, envers les preocupacions de la seva vida. Què passaria si girés l'esquena, ara, i desaparegués misteriosament? Què passaria si se n'anés lluny (on més lluny pogués, a contrades inconegudes de l'altra banda de la mar), per no tornar jamai? Quíns foren aleshores els sentiments d'ella? La idea d'ésser pallasso li tornà ara al magí, per no omplir-lo sinó de fàstig. Perquè la frivolitat, i les facècies i els colants amb llunes esdevenien un insult quan venien a fer el manefla dins un esperit encimbellat a l'august i vagariós reialme del romanticisme. No: seria soldat, i tornaria després de llargues anyades, tot il·lustre i assenyalat dels combats. No, millor encara: s'ajuntaria als indis i caçaria búfals i aniria pel tirany de la guerra, damunt les serralades i les grans planures totes iguals de l'extrem Ponent; i, enllà d'enllà de l'esdevenidor, tornaria convertit en gran capitost, amb tot de plomes voleiadisses, fastigós de tan pintat, i aniria a fer gambades dins l'escola dominical, algun matí soporífer de l'estiu, amb un esgarip de guerra glaçador de la sang, i cauteritzaria les nines dels ulls de tots els seus companys, amb una enveja impossible d'apaivagar. Però no, encara hi havia quelcom de més grandiós que això: seria pirata! Veritat que sí? Ara el seu esdevenidor se li mostrava tot franc al seu davant, i aureolat d'una resplendor inimaginable. Còm el seu nom ompliria tot el món, i faria esparverar la gent! Amb quànta de glòria aniria solcant les mars agitades dins son llarg, baix, negre, vaixell corredor, l'Esperit de la Tempesta, amb la paorosa bandera voleiant a proa! I, al zenit de la seva fama, còm apareixeria, de cop i volta, al vell poblet, i aniria furtivament a l'església, tot bru i malmès dels temporals, amb el seu gipó i truses de vellut negre, les seves grans botes fins a genoll, la seva faixa carmesina, el seu cinyell eriçat de pistoles de muntar, el seu coltellàs, rovellat pel crim, a un costat, el seu capell inclinat amb plomes onejants, la seva bandera negra desplegada, amb el crani i els ossos travessers! I còm sentiria amb èxtasi i estarrufament aquells murmuris: -És Tom Sawyer, el negre Flagell de l'Armada Espanyola!
Sí, estava resolt: la seva carrera estava decidida! Volia fugir de casa i començar. Volia inaugurar-ho el mateix endemà al matí. Així, doncs, li calia empendre els preparatius. Aplegaria tots els seus recursos. Anà envers un tronc podrit, que era al seu abast, i començà de cavar sota un de sos caps amb el seu ganivet Barlow. No trigà a colpir fusta que sonava com a buida. Hi posà la mà, i pronuncià aquests mots d'encantament, d'una manera impressionant:
- Que allò que no hagi vingut aquí, se n'hi vingui! Que allò que hi és, hi romangui.
Després, a esgarrapades retirà el fang i féu obiradora una teula de pi. L'aixecà i descobrí una ben feta cambreta de tresor, el fons i costats de la qual eren construïts amb teules de fusta. Hi havia una bala. L'astorament de Tom no tingué fi ni compte. Es gratà el cap amb aire perplex i féu:
- És una cosa de no dir!
Després llançà ben lluny la bala, tot teiós, i romangué d'allò més pensívol. La veritat és que una superstició seva, que ell i sos camarades havien considerat sempre infal·lible, li havia fallit. Si enterràveu una bala amb certs necessaris encantaments i la deixàveu tota sola per una quinzena, i després obríeu el lloc amb l'encantament que ell havia dit, trobaríeu que totes les bales que havíeu perdut s'hi haurien acoblat, per més escampadament que haguessin estat separades. Però ara aquesta cosa havia fallit, tanmateix, i d'una manera indisputable. Tot el sistema de la fe, dins Tom, es commogué damunt sos fonaments. Moltes vegades havia sentit dir que la cosa reeixia, però mai que hagués fallit. No se li acudí que ell mateix ho havia intentat d'altres vegades, però que després no pogué trobar mai els amagatalls. Aquest tema el capficà una estona, i al capdavall decidí que alguna bruixa s'hi havia ficat i havia romput l'encís. Pensà que cercaria de satisfer-se sobre aquest extrem, i sotjà pels voltants fins que trobà un petit indret arenós amb un sotet en forma d'embut. S'ajagué i posà la boca arran del sotet, i clamà: