Escriure
STEPHEN KING
ESCRIURE
MEMÒRIES DUN OFICI
Traducció de Martí Sales
Títol original: On writing. A memoir of the craft
© 2000 by Stephen King
Publicat dacord amb lAutor c/o The Lotts Agency, Ltd.
Primera edició: octubre del 2018
© de la traducció: Martí Sales, 2018
Aquesta traducció ha obtingut el certificat de qualitat MBK
© daquesta edició: LAltra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
www.laltraeditorial.cat
Maquetació: EdicTal
Producció de l'ebook: booqlab
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra requereix lautorització prèvia i per escrit de LAltra.
Tots els drets reservats.
TAULA
Preàmbul primer
Preàmbul segon
Preàmbul tercer
C.V.
QUÈ ÉS ESCRIURE
CAIXA DEINES
ESCRIURE
Viure: una postdata
Primer afegitó: Porta tancada, porta oberta
Segon afegitó: Una llista de llibres
Lhonestedat és la millor política.
MIGUEL DE CERVANTES
Els mentiders triomfen.
ANÒNIM
NOTA DE LAUTOR
Si no sindica el contrari, tots els exemples de prosa, bons i dolents, són del mateix autor.
NOTA DEL TRADUCTOR
Quan mha semblat que el lector hi sortiria guanyant, he substituït els exemples originals per exemples catalans.
PREÀMBUL PRIMER
A començament dels noranta (potser era el 1992: costa recordar quan tho passes bé), vaig entrar en una banda de rock and roll feta bàsicament descriptors. Els Rock Bottom Remainders eren locurrència de Kathi Kamen Goldmark, publicista del món del llibre i música de San Francisco. Al grup hi havia Dave Barry a la guitarra solista, Ridley Pearson al baix, Barbara Kingsolver als teclats, Robert Fulghum a la mandolina i jo a la guitarra rítmica. També hi havia un trio de noies que canten, com les Dixie Cups, i eren (normalment), la Kathi, la Tad Bartimus i lAmy Tan.
En principi el grup el vam fer per tocar només dos concerts a la Convenció de Llibreters Nord-americans, riure una estona, recuperar durant tres o quatre hores la nostra joventut malaguanyada i reprendre les vides per separat.
No va anar així, perquè la banda mai acabava de separar-se. Vam descobrir que ens agradava massa tocar plegats per deixar-ho estar, i amb un parell dincorporacions al saxo i a la bateria (a més del nostre guru musical, lAl Kooper, que va ser lànima del grup al començament de tot), sonàvem prou bé. Hauries pagat per veurens. No gaire, no tant com per veure els U2 o la E Street Band, però potser sí el que els més veterans en diem quatre xavos. Vam anar de gira, vam escriure un llibre sobre lexperiència, la meva dona feia fotos i ballava quan en tenia ganes, que era força sovint, i seguim tocant de tant en tant, de vegades com a The Remainders, de vegades com a Raymond Burrs Legs. Els components varien el columnista Mitch Albom ha substituït la Barbara als teclats i lAl ja no toca més amb el grup perquè ell i la Kathi no es fan però el nucli el continuem formant la Kathi, lAmy, en Ridley, en Dave, en Mitch Albom i jo, més en Josh Kelly a la bateria i lErasmo Paolo al saxo.
Ho fem per la música, però també per la germanor. Ens caiem bé i de vegades ens ve de gust poder parlar de la nostra feina de debò, la feina de debò que la gent sempre ens diu que no deixem. Som escriptors i mai no ens preguntem don traiem les idees: sabem que no ho sabem.
Una nit, mentre menjàvem cuina xinesa abans dun bolo a Miami Beach, li vaig preguntar a lAmy si hi havia alguna pregunta que no li haguessin fet mai durant el torn de preguntes que sobria després de gairebé qualsevol xerrada descriptors, aquella pregunta que no pots respondre mai quan ets davant dun grup de fans meravellats per la presència de lautor i fas veure que no et poses els pantalons primer un camal i després laltre com tothom. LAmy va fer una pausa, rumiant-ho amb molta atenció, i llavors va dir:
Ningú no pregunta mai pel llenguatge.
Li estic profundament agraït: estic en deute amb ella per haver-mho dit. Feia un any o una mica més que em rondava la idea de fer un llibret sobre escriure, però no tirava endavant perquè no em creia les pròpies motivacions: per què volia escriure sobre lescriptura? Què em feia pensar que hi tenia alguna cosa rellevant a dir?
La resposta fàcil és que algú que ha venut tants llibres de ficció com jo deu tenir alguna cosa interessant a dir sobre escriure, però la resposta fàcil no sempre és lencertada. El Coronel Sanders venia un fotimer de pollastre fregit però no estic del tot segur que la gent volgués saber com ho feia. Per ser prou arrogant per explicar-li a la gent com ha descriure, havia de tenir una raó més bona que la meva popularitat. O dit duna altra manera, no volia escriure un llibre, encara que fos curt com aquest, que em deixés amb la sensació de ser un altre torracollons del món de la literatura o un altre pocapena amb ínfules transcendentals. Ja nhi ha prou, daquests llibres i daquests escriptors al mercat, gràcies.
Però lAmy tenia raó: ningú no pregunta mai sobre el llenguatge. Els ho pregunten als DeLillos i als Updikes i als Styrons, però no als escriptors populars. I malgrat tot, a nosaltres els picapedrers també ens importa el llenguatge, a la nostra manera humil, i ens apassionen els rudiments de lofici dexplicar històries en paper. El que segueix és un intent de deixar per escrit, breument i amb senzillesa, com vaig aprendre lofici, què en sé ara i com es fa. És sobre una feina quotidiana. És sobre el llenguatge.
Aquest llibre està dedicat a lAmy Tan, que em va donar, duna manera molt planera i directa, lempenta per escriurel.
PREÀMBUL SEGON
Aquest llibre és curt perquè la majoria dels llibres sobre escriptura estan plens de disbarats. Els escriptors de narrativa, servidor inclòs, no entenen gaire el que fan, ni per què funciona quan és bo ni per què no quan és dolent. Vaig pensar que com més curt fos el llibre, menys disbarats hi hauria.
Una excepció remarcable a aquesta regla dels disbarats és The Elements of Style, de William Strunk Jr. i E. B. White. Hi ha molt pocs disbarats detectables, o gens, en aquest llibre (esclar que és curt: té vuitanta-cinc pàgines, és molt més curt que aquest). Ara mateix us diré que tot aspirant a escriptor hauria de llegir The Elements of Style. La regla número 17 al capítol titulat «Principis de composició» és: «Treu les paraules supèrflues». Intentaré fer-ho.
PREÀMBUL TERCER
Un avís per a navegants que no apareix enlloc més daquest llibre: «Leditor sempre té raó». El corol·lari és que cap escriptor fa sempre cas a leditor; perquè tots han pecat i no assoleixen la perfecció editorial. Dit duna altra manera: escriure és humà, corregir és diví. En Chuck Verrill ha revisat aquest llibre, com moltes de les meves novel·les. I, com és habitual, Chuck: has estat diví.
STEVE
C.V.
Les memòries de la Mary Karr, The Liars Club, em van deixar bocabadat. No només per la virulència, la bellesa i el domini exquisit del llenguatge col·loquial, sinó per la seva exhaustivitat: una dona que ho recorda tot dels seus primers anys.
Jo no soc així. Vaig viure una infància molt estrambòtica, amb una mare soltera que viatjava molt quan era petitó i que no nestic completament segur, daixò, durant una temporada, ens va aparcar a mi i al meu germà amb una de les seves germanes perquè era incapaç de fer-se càrrec de nosaltres econòmicament o emocionalment. Potser només perseguia el nostre pare, que va acumular una pila de deutes i va abandonar-nos quan jo tenia dos anys i el meu germà David, quatre. Si va ser així, mai no va aconseguir trobar-lo. La meva mare, la Nellie Ruth Pillsbury King, va ser una de les primeres dones nord-americanes alliberades, però no per voluntat pròpia.
La Mary Karr presenta la seva infància com un panorama gairebé intacte. La meva és un paisatge boirós amb alguns records esporàdics que apareixen com arbres aïllats... daquells que sembla que thagin datrapar i menjar-set.
El que segueix són alguns daquests records, més una sèrie dinstantànies de la meva adolescència i joventut, una època una mica més coherent. Això no és una autobiografia. Més aviat és una mena de curriculum vitae, el meu intent dexplicar com es forma un escriptor. No com es fa un escriptor; no crec que es puguin fer, els escriptors, ni per les circumstàncies ni per pròpia voluntat (encara que un cop mho vaig creure). Surts equipat de fàbrica. Però no per això és un equipament extraordinari; crec que hi ha moltíssima gent amb talent com a escriptors i narradors, i que aquests talents es poden potenciar i afinar. Si no cregués això, escriure un llibre com aquest seria una pèrdua de temps.
En el meu cas va anar així, tal qual: un procés de creixement desmanegat on van intervenir lambició, el desig, la sort i una mica de talent. No us encaparreu llegint entre línies o buscant una fil conductor. No nhi ha: només instantànies, la majoria desenfocades.
1
El meu record més antic soc jo imaginant-me que era una altra persona: imaginant, de fet, que era el forçut del Circ Ringling Brothers. Això va passar a casa la tia Ethelyn i loncle Oren a Durham, Maine. La meva tieta sen recorda bastant, i diu que jo tenia dos anys i mig o potser tres.
Havia trobat un totxo de ciment en un racó del garatge i havia aconseguit agafar-lo. Larrossegava lentament pel terra llis del garatge, tret que en el meu cap jo anava disfressat amb una samarreta de pell danimal (segurament una pell de lleopard) i duia el totxo per la part central de la pista. La gernació callava. Un focus blau i blanc, brillant, mostrava el meu progrés remarcable. Les seves cares dadmiració parlaven per si soles: mai no havien vist un nen tan fort. «I només té dos anys!», va mormolar algú sense creure-sho.
Jo no sabia que a la part de baix del totxo hi havia un niuet dabelles. Una delles, potser empipada pel trasllat, va sortir-ne volant i em va picar a lorella. El dolor va ser brillant, com una inspiració verinosa. Era el mal més terrible que havia patit mai en la meva curta vida, però el pic del dolor només va durar uns quants segons. Quan vaig deixar caure el totxo sobre el meu peu descalç, esclafant-me tots cinc dits, vaig oblidar-me de labella. No recordo si em van dur a cal metge i la meva tia Ethelyn tampoc (loncle Oren, segurament el propietari del Totxo Malvat, fa gairebé vint anys que és mort), però sí que recorda la picada, els dits esclafats i la meva reacció. «Com udolaves, Stephen!», va dir. «Aquell dia tenies molt bona veu, sens dubte».
2
Al cap dun any, més o menys, la meva mare, el meu germà i jo érem a West De Pere, Wisconsin. No sé per què. Una altra de les germanes de la meva mare, la Cal (una bellesa de les WAAC, el cos auxiliar femení de lexèrcit durant la Segona Guerra Mundial), vivia a Wisconsin amb el seu alegre marit, aficionat a la cervesa, i potser la mare shi havia traslladat per estar prop seu. Si va ser així, no recordo veurels gaire, als Weimers. A cap dells, de fet. La mare treballava, però tampoc recordo de què. Magradaria dir que treballava en un forn, però crec que això va ser més tard, quan es va traslladar a Connecticut a viure prop de la seva germana Lois i el seu marit (res de cervesa, en Fred, i tampoc gaire simpàtic; era un senyor rapat que senorgullia de conduir el seu descapotable amb la capota posada, ves a saber per què.)
En aquella època de Wisconsin vam tenir una desfilada de cangurs. No sé si marxaven perquè en David i jo érem uns trapelles o perquè trobaven feines més ben pagades, o perquè la mare els exigia més del que estaven disposades a fer; només sé que nhi va haver moltes. Lúnica que recordo clarament és lEula o potser Beulah. Era una adolescent riallera i grossa com un piano. LEula-Beulah tenia un gran sentit de lhumor, te nadonaves encara que tinguessis quatre anys, però era un sentit de lhumor perillós: semblava que, darrere de cada picar de mans, cop de cintura i cap enrere del pixar-se de riure shi amagava lamenaça dun tro. Quan veig alguna daquelles càmeres ocultes de cangurs que tot duna claven un mastegot a les criatures, sempre men recordo dels dies passats amb lEula-Beulah.
Era tan dura amb el meu germà David com amb mi? No ho sé. Ell no surt a cap daquestes imatges. A més a més, devia estar menys exposat a les perilloses ràfegues de lHuracà Eula-Beulah: tenia sis anys i feia primer, estava fora de labast de lartilleria la major part del dia.
LEula-Beulah podia estar al telèfon, rient amb algú, i fer-me gestos perquè mapropés. Mabraçava, em feia pessigolles, em feia riure i aleshores, encara rient, mempenyia el cap tan fort que em tombava. I llavors em feia pessigolles amb els peus descalços fins que tots dos ens posàvem a riure altre cop.
LEula-Beulah era propensa als pets, daquells que són estrepitosos i pudents alhora. De vegades, quan nhi venia un, em llançava al sofà, se masseia a la cara amb el seu cul de falda llanosa i es deixava anar. Bum!, cridava eufòrica. Era com quedar sepultat per focs artificials a base de metà. Recordo la foscor, la sensació destar-me ofegant i recordo riure. Perquè, encara que el que estava passant podríem dir que era horrible, també podríem dir que era divertit. Dalguna manera, lEula-Beulah em va preparar per a la crítica literària: després dhaver patit el pet a la cara duna cangur de noranta quilos que cridava «Bum!», el Village Voice no fa gaire por.
No sé què va passar amb les altres cangurs, però a lEula-Beulah la van acomiadar. Per culpa dels ous. Un matí, lEula-Beulah va fer-me un ou ferrat per esmorzar. Mel vaig cruspir i en vaig demanar un altre. LEula-Beulah men va fer un altre i em va preguntar si en volia més. Feia aquella mirada d«Atreveix-te a demanar-ten un altre, Stevie, i veuràs». Així que en vaig demanar un altre, i un altre, i apa. Vaig aturar-me al setè, crec set és el número que tinc clavat al cap amb força claredat. Potser sens van acabar els ous. Potser em vaig posar a plorar. O potser lEula-Beulah es va espantar. No ho sé, però segurament va estar bé que el joc sacabés al setè. Set ous és bastant per a un nen de quatre anys.