No sé què va passar amb les altres cangurs, però a lEula-Beulah la van acomiadar. Per culpa dels ous. Un matí, lEula-Beulah va fer-me un ou ferrat per esmorzar. Mel vaig cruspir i en vaig demanar un altre. LEula-Beulah men va fer un altre i em va preguntar si en volia més. Feia aquella mirada d«Atreveix-te a demanar-ten un altre, Stevie, i veuràs». Així que en vaig demanar un altre, i un altre, i apa. Vaig aturar-me al setè, crec set és el número que tinc clavat al cap amb força claredat. Potser sens van acabar els ous. Potser em vaig posar a plorar. O potser lEula-Beulah es va espantar. No ho sé, però segurament va estar bé que el joc sacabés al setè. Set ous és bastant per a un nen de quatre anys.
Vaig trobar-me bé una estona fins que vaig vomitar. LEula-Beulah va riure, em va fotre un clatellot i em va tancar a larmari. Bum. Si mhagués tancat al lavabo, potser no lhaguessin acomiadat, però no ho va fer. A mi la veritat és que no em molestava estar a larmari. Era fosc, però feia lolor del perfum Coty de la mare, i a sota hi havia una ratlla de claror reconfortant.
Vaig arrossegar-me cap a la part del darrere de larmari, on els abrics i els vestits de la mare em fregaven lesquena. Vaig començar a tirar-me rots, uns rots llargs i potents que em cremaven com el foc. No recordo que lestómac em fes mal, però men devia fer, perquè quan vaig obrir la boca per deixar anar un altre rot ardent, vaig tornar a vomitar. Damunt de les sabates de la mare. La fi de lEula-Beulah. Quan la mare va tornar de treballar, la cangur estava ben adormida al sofà i el petit Stevie, tancat a larmari, estava ben adormit amb ous ferrats mig digerits enganxats als cabells.
3
La nostra estada a West De Pere no va ser ni llarga ni profitosa. Ens van fer fora de lapartament del tercer pis quan un veí va enxampar el meu germà de sis anys grimpant pel terrat i va trucar a la policia. No sé on era la mare quan va passar això. Tampoc sé on era la cangur de la setmana. Només sé que jo era al quarto de bany, descalç i dalt de lestufa, per veure si el meu germà queia del terrat o si aconseguia tornar sa i estalvi al quarto de bany. Ho va aconseguir. Ara té cinquanta-cinc anys i viu a Nou Hampshire.
4
Quan tenia cinc o sis anys, vaig preguntar-li a la mare si algun cop havia vist morir algú. Sí, va dir, vaig veure morir una persona i vaig sentir com moria una altra. Vaig preguntar-li com es podia sentir morir una persona i em va explicar que era una noia que shavia ofegat davant de Prouts Neck als anys vint. La noia va nedar massa lluny i el corrent no la deixava tornar i va començar a cridar socors. Uns quants homes van intentar arribar-hi però el corrent tenia una ressaca tremenda i van haver de tornar. Es van haver de quedar mirant, turistes i locals, ladolescent que seria la meva mare entre ells, esperant el bot de rescat que mai no va arribar i sentint com la noia cridava fins que se li van acabar les forces i es va ofegar. El cos va aparèixer a Nou Hampshire, va dir la mare. Vaig preguntar quants anys tenia la noia. La mare va dir que catorze, em va llegir un còmic i em va ficar al llit. Un altre dia em va explicar la mort que havia vist: un mariner que va tirar-se del terrat de Graymore Hotel a Portland, Maine, i va caure al carrer.
Va rebentar va dir la mare, com si fos la cosa més normal del món. Va fer una pausa i va afegir: Ho va empastifar tot dun líquid verd. No ho he oblidat mai.
Ja som dos, mare.
5
Bona part dels nou mesos del meu primer curs els vaig passar al llit. Els problemes van començar amb el xarampió un cas ben habitual i van anar empitjorant. Vaig recaure un i altre cop en el que em pensava que es deia, equivocadament, gola ratllada;1 jeia al llit bevent aigua freda i imaginant-me la gola amb ratlles vermelles i blanques (no anava tan errat dosques).
En algun moment, les orelles van entrar en joc i un dia la mare va cridar un taxi (no conduïa) i em va dur a un metge massa important per fer visites a domicili: un especialista en loïda (no sé don vaig treure la idea que aquesta mena de metges es deien otiòlegs). Mera igual si era especialista en oïda o en forats del cul. Tenia quaranta de febre i cada cop que empassava, el mal mencenia banda i banda de la cara com si fos una jukebox.
El metge em va mirar les orelles, dedicant la major part del temps (crec) a lesquerra. Després em va estirar a la taula per examinar-me. «Aixecat un moment, Stevie», va dir la infermera, i em va col·locar un bon tros de tela absorbent potser era un bolquer sota el cap, per tal que pogués posar-hi la galta quan tornés a estirar-me. Mhauria dhaver imaginat que alguna cosa feia pudor, a Dinamarca. Ves a saber, potser ho vaig fer.
Feia una olor molt forta dalcohol. Clac, es va sentir, quan el metge va obrir lesterilitzador. Vaig veure lagulla a la seva mà semblava tan llarga com el regle del meu estoig de col·legi i em vaig quedar garratibat. Lespecialista en oïda va somriure per tranquil·litzar-me i va dir la mentida per la qual els metges haurien de ser empresonats immediatament (el temps de captiveri hauria de duplicar-se en cas que la mentida sigui dita a un infant): «Relaxat, Stevie, no et farà mal». Mel vaig creure.
Em va introduir lagulla a lorella i em va punxar el timpà. Mai no he tornat a sentir tant de mal lúnic que shi acosta és el primer mes de recuperació quan em va atropellar una furgoneta lestiu del 1999. Aquell dolor va durar més, però no era tan intens. La perforació del timpà era un mal de laltre món. Vaig cridar. Vaig sentir un so al meu cap, com un petoneig sorollós. De lorella em va rajar un doll calent, com si hagués començat a plorar pel forat equivocat, i a fe de Déu que en aquell moment ja plorava a raig pels altres dos. Vaig aixecar la cara, que regalimava, i vaig mirar, incrèdul, el metge i la infermera. Tot seguit, vaig mirar la tela que la infermera havia posat a la taula. Tenia una gran taca humida al mig. També hi havien filets de pus groc.
Ja està va dir el metge, i em va donar un copet a lespatlla. Has estat molt valent, Stevie, i ja hem acabat.
La setmana següent, la mare va cridar un altre taxi, vam tornar al metge de loïda i em vaig trobar altra vegada estirat de cantó amb el pam de tela absorbent sota el cap. El metge va tornar a provocar lolor dalcohol una olor que encara associo, com suposo que fa molta gent, amb el mal, el mareig i el terror i va treure la llarga agulla. Altre cop va assegurar-me que no em faria mal, i altre cop mel vaig creure. No del tot, però prou per estar-me quiet i que pogués ficar-me lagulla a lorella.
Sí que em va fer mal. Gairebé tant com el primer cop, de fet. El so com de petoneig al cap també va ser més sorollós; aquest cop era com si fossin gegants, els que es feien petons (que es fotien el bacallà, com solíem dir). «Ja està», va dir la infermera encabat, mentre jo plorava en un bassal de pus aigualit. «Només fa una mica de mal, i no vols quedar-te sord, oi? A part que ja estem».
Mho vaig creure uns cinc dies, fins que va arribar el taxi següent. Vam tornar a cal metge de loïda. Recordo el taxista dient-li a la mare que pararia el taxi i ens faria baixar si no feia callar el nano.
Mho vaig creure uns cinc dies, fins que va arribar el taxi següent. Vam tornar a cal metge de loïda. Recordo el taxista dient-li a la mare que pararia el taxi i ens faria baixar si no feia callar el nano.
Altre cop era a la taula amb el bolquer sota el cap i la mare fora a la sala despera amb una revista que segurament era incapaç de llegir (o així me la imagino). Altre cop lolor punyent dalcohol i el metge cap a mi, amb lagulla a la mà tan llarga com el meu regle descola. Altre cop somreia, sacostava i massegurava que aquest cop sí que no em faria mal.
Des que em van foradar repetidament el timpà quan tenia sis anys, una de les meves màximes vitals ha estat aquesta: si em prens el pèl un cop, la culpa és teva. Si em prens el pèl dos cops, culpa meva. Si em prens el pèl tres cops, la culpa és de tots dos. El tercer cop a la taula del metge de loïda, vaig lluitar, vaig cridar, vaig forcejar i vaig plantar cara. Cada vegada que mapropaven lagulla a la cara, la llançava a terra. Al final, la infermera va cridar la mare a la sala despera i entre totes dues van aconseguir aguantar-me prou estona perquè el metge pogués ficar-me lagulla. Vaig cridar tant i tanta estona que encara em sento. De fet, crec que en alguna vall pregona del meu interior, el darrer crit encara ressona.
_________
1. Joc de paraules intraduïble entre strep throat, faringitis, i striped throat, gola ratllada. (N. del t.)
6
Poc després, segurament gener o febrer de 1954, si no merro, un mes gris i fred, va tornar el taxi. Aquesta vegada, lespecialista era de la gola, no de loïda. Altre cop, la mare asseguda a la sala despera i jo estirat a la taula amb la infermera rondant a prop, altre cop aquella olor punyent dalcohol, una flaire que encara té el poder de fer-me bategar el cor el doble de ràpid en cinc segons.
Aquesta vegada, però, el que va aparèixer va ser una mena despongeta per a la gola. Picava i tenia molt mal gust, però després de la llarga agulla del metge de loïda allò era com bufar i fer ampolles. El metge de la gola es va posar un artilugi al cap amb una cinta. Al mig hi tenia un mirall i en sortia una llum potentíssima com si fos un tercer ull. Em va inspeccionar el coll una bona estona i em va fer obrir tant la boca que una mica més i sem disloca, però no em va clavar cap agulla i per això em va encantar. Al cap dun moment, em va deixar tancar la boca i va cridar la mare.
El problema són les amígdales va dir el metge. És com si un gat les hagués esgarrapat. Les haurem dextirpar.
En algun moment després, recordo que em duien en llitera i les llums brillants. Un home amb una mascareta blanca es va inclinar cap a mi. Era a lextrem superior de la taula on jo estava estirat (1953 i 1954 van ser els anys destirar-me a les taules) i a mi em semblava que estava de cap per avall.
Stephen em va dir. Em sents?
Vaig dir que sí.
Vull que respiris fondo va dir. Quan et despertis, podràs menjar tants gelats com vulguis.
Em va posar un aparell a la cara. La memòria mel pinta com un motor fora borda. Vaig respirar fondo i tot es va tornar negre. Quan em vaig despertar, efectivament, em van deixar menjar tants gelats com vaig voler; la gràcia va ser que no em venien de gust. Tenia la gola inflada i gruixuda. Però millor que el vell truc de lagulla a lorella, i tant. Qualsevol cosa hagués estat millor que el vell truc de lagulla a lorella. Extirpam les amígdales, si vols, instal·lam una gàbia docells a la cama si cal, però Déu men guard de lotiòleg.
7
Aquell any, el meu germà David va passar a quart i a mi em van treure de lescola. Havia perdut massa dies de primer curs, la mare i lescola hi estaven dacord; començaria de zero a la tardor, si estava bé de salut.
Vaig passar bona part de lany al llit o tancat a casa. Vaig llegir-me aproximadament sis tones de còmics: vaig arribar a Tom Swift i Dave Dawson (un pilot heroic de la Segona Guerra Mundial que volava en avions que sempre «esgarrapaven altura») i vaig passar als contes esfereïdors sobre animals de Jack London. En algun moment, vaig començar a escriure les meves pròpies històries. La imitació va precedir la creació: copiava els còmics de Combat Casey fil per randa a la meva llibreta i quan em semblava oportú hi afegia descripcions. Era capaç descriure «Havien acampat en una granja abandonada i tèrmica». Vaig trigar un o dos anys a descobrir que tètrica i tèrmica eren paraules diferents. En aquella època també recordo que creia que detalls eren dentals i que una puta era una dona altíssima. Un fill de puta ho tindria fàcil per jugar a bàsquet. Als sis anys, encara tens les boles del bingo molt barrejades.
Un dia li vaig ensenyar a la mare un daquests pastitxos copiats i li va encantar: recordo el seu lleu somriure de sorpresa, com si no es pogués creure que un dels seus fills pogués ser tan llest, gairebé un superdotat, hòstia! Mai no li havia vist aquella expressió, almenys no gràcies a mi, i em va entusiasmar.
Em va preguntar si me lhavia inventat jo i no vaig tenir altre remei que admetre que quasi tot ho havia copiat dun còmic. La seva decepció va esborrar gairebé tota la meva alegria. Em va tornar la llibreta i em va dir:
Escriu-ne un tu, Stevie. Aquests còmics de Combat Casey són una porqueria, sempre acaba atonyinant algú. Estic convençuda que ho pots fer millor. Escriu-ne un tu.
8
Recordo la sensació esbalaïdora de potència, de possibilitats que sobrien, en considerar aquella idea, com si mhaguessin deixat entrar en un edifici immens ple de portes tancades i mhaguessin donat les claus per obrir-ne qualsevol que magradés. Hi havia més portes de les que algú podria obrir en tota una vida, vaig pensar (i encara ho crec).
Vaig escriure un conte sobre quatre animals màgics que voltaven amb un cotxe vell ajudant els nens. El seu líder era un gran conill blanc que es deia Mr. Rabbit Trick. Era el conductor. El conte tenia quatre pàgines escrites laboriosament amb llapis. Que jo recordi, ningú es llançava del terrat de lhotel Graymore. Un cop acabat, lhi vaig donar a la mare, que va seure al menjador, va deixar el seu llibre de butxaca a terra i es va llegir el conte duna tirada. Veia que li agradava va riure a tots els llocs que calia però no sabia si era perquè jo li agradava i em volia fer sentir bé o perquè era bo de debò.
Aquest no lhas copiat? va preguntar un cop enllestit.
Vaig dir que no, que no ho havia fet. Va dir que era prou bo per publicar-se. Ningú mha dit res que mhagi fet més feliç des de llavors. Vaig escriure quatre contes més sobre Mr. Rabbit Trick i els seus amics. Em va donar vint-i-cinc centaus per cada un i els va enviar a les seves quatre germanes, que crec que li tenien certa llàstima. Elles encara estaven casades, això és veritat. Els seus marits no les havien abandonat. Era cert que loncle Fred no tenia gaire sentit de lhumor i tenia la mania de no descapotar el cotxe, i també era cert que loncle Oren bevia bastant i tenia unes teories força sospitoses sobre el complot mundial dels jueus, però no se nhavien anat. Hi eren. En canvi, la Ruth shavia quedat sola amb el bebè quan en Don havia tocat el dos. Volia que sabessin que tenia un fill amb talent, almenys.