Crec que aquells van ser anys molt feliços, però també vivíem amb lai al cor. La veritat és que érem molt joves, quasi uns marrecs, com se sol dir, i el bon humor ens ajudava a passar les penúries econòmiques. Ens cuidàvem (de nosaltres mateixos, mútuament, i dels nanos) tan bé com podíem. La Tabby duia el seu uniforme rosa de Dunkin Donuts i cridava la policia quan els borratxos que venien a buscar un cafè feien massa rebombori. Jo rentava llençols de motel i seguia escrivint pel·lícules de terror de pa sucat amb oli.
27
Quan vaig començar Carrie, macabaven dagafar com a professor danglès a Hampden, un poble veí. Em pagaven 6.400 dòlars lany, una suma inconcebible comparada amb el dòlar seixanta lhora que guanyava a la bugaderia. Si hagués fet càlculs, tenint en compte totes les hores que passava en reunions de després de classe i corregint exàmens a casa, mhauria semblat una suma força concebible, la veritat, i mhauria adonat que la nostra situació era més greu que mai. A final de lhivern del 1973 vivíem en una caravana doble a Hermon, un poblet a loest de Bangor. (Anys més tard, em van fer una entrevista per a Playboy i vaig dir que Hermon era «el cul del món». Els hermonins es van enfurismar, així que em disculpo. En realitat, Hermon no passa daixella del món.) Teníem un Buick amb problemes a la transmissió i no ens podíem permetre arreglar-la, la Tabby encara treballava a Dunkin Donuts i no teníem telèfon: no ens el podíem permetre. En aquella època, la Tabby va provar sort en la literatura de les confessions fictícies («Massa guapa per ser verge» i coses així) i rebia respostes immediates de «no és la nostra línia editorial però segueixi provant». Se nhauria sortit si el dia tingués una o dues hores més, però durava les vint-i-quatre de sempre. Daltra banda, la gràcia inicial que li hagués pogut fer la fórmula de les revistes de confessions (en diuen les tres erres: rebel·lió, ruïna i redempció) no va trigar a esfumar-se.
Jo tampoc tenia gaire èxit amb la meva carrera descriptor. En les revistes per a homes, els contes de terror, ciència-ficció i policíacs estaven sent substituïts pels de sexe, cada cop més explícits. Això complicava les coses, però el problema més gran no era aquest. Era que, per primera vegada a la vida, em costava escriure. Per culpa de les classes. Els meus col·legues em queien bé i els xavals mencantaven tots podien ser interessants, fins i tot els més cafres però quan arribava el divendres a la tarda, tenia el cap com un timbal. Si mai vaig estar a punt dabandonar la meva carrera com a escriptor, va ser llavors. Mimaginava amb trenta anys més i el mateix abric tronat amb colzeres i la panxa cervesera sortint per sobre els pantalons. Tindria aquella tos de fumar massa Pall Malls, ulleres més gruixudes, més caspa, i al calaix de lescriptori, sis o set originals inacabats que, molt de tant en tant, gairebé sempre borratxo, trauria i retocaria. Quan em preguntessin què feia en el meu temps lliure, diria que escriure un llibre: què més podria fer un respectable professor descriptura creativa amb el seu temps lliure? I llavors, esclar, em mentiria i em diria que encara tenia temps, que hi havia novel·listes que no havien començat fins als cinquanta, collons, o seixanta! Segur que nhi havia una pila, esclar.