tanco els ulls
en la fosca veig Rodan Rimbaud
en la fosca
empasso la tela
de la solitud
cornella soc aquí
corb soc aquí
Si li preguntaves al poeta què volia dir aquest poema, molt probablement et miraria despectivament i es faria un silenci força incòmode. És evident que el fet que el poeta hagués estat incapaç dexplicar-te res dels mecanismes de la creació no es considerava gens important. Si se li insistia, lautor o lautora podia respondre que no hi havia cap mecanisme, només el brot democió seminal: primer hi ha una muntanya, després no hi ha cap muntanya, després sí. I si el poema té poca gràcia, si es basa en la premissa que paraules tan genèriques com solitud volen dir el mateix per a tothom ei, tio, què passa, deixat estar de merdes antiquades i quedat amb la moguda. No combregava gaire amb aquesta actitud (encara que no matrevís a dir-ho en veu alta, almenys no explícitament) i estava encantat que a aquella preciositat vestida de negre i amb mitges de seda tampoc li fes el pes. No és que ho digués explícitament; tampoc calia: el que escrivia ja era prou clar.
Fèiem el taller un cop o dos a la setmana al menjador del professor, en Jim Bishop. Devíem ser una dotzena dalumnes i tres o quatre professors que treballàvem en una meravellosa atmosfera digualtat. Abans del taller, es mecanografiaven i mimeografiaven els poemes en el departament de literatura. Els poetes recitaven mentre la resta llegíem el poema. Aquí teniu un dels poemes que va escriure la Tabby aquella tardor:
CÀNTIC GRADUAL PER A LAGUSTINE
Qui desperta a ple hivern los més prim?
Les rialles adormides de les llagostes,
el xivarri dels somnis de les abelles,
lolor de mel de la sorra del desert
que el vent duu en el seu úter
cap als turons llunyans, cap a les cases de Cedre.
Los ha sentit la promesa clara.
Algunes paraules alimenten; omplen
més que un munt de neu en una safata de plata
o el gel que vessa de bols daurats. Els resquills de gel a la boca de lamant no són sempre millors,
ni el desert que sempre somia un miratge.
Los que es desvetlla entona un càntic gradual enredat en la sorra que conquereix ciutats
en cicles lents. El seu elogi sedueix
el vent que passa cap al mar
on un peix, atrapat en una xarxa ben travada,
sent la cançó de los en la neu perfumada de frescor.
Es va fer un silenci quan la Tabby va acabar de llegir. Ningú sabia exactament com reaccionar. Semblava que el poema tingués tot de cables que tibessin cada vers fins a fer-los gairebé brunzir. Vaig pensar que la combinació del llenguatge elaborat i limaginari delirant era emocionant i clarivident. El seu poema em va fer sentir menys sol en la meva creença que la bona literatura pot ser, alhora, embriagadora i explicar alguna idea. Si la persona més seriosa del món podia follar com un boig (de fet, es pot embogir en ple caos sideral de lacte en si) per què un escriptor no podia perdre la xaveta i seguir tocant de peus a terra?
Del poema també magrada una certa ètica del treball, alguna cosa que suggeria que escriure un poema (o un conte, o assaig) tenia tant en comú amb fregar el terra com amb raptes mítics de revelació. Hi ha un moment a A Raisin in the Sun que un personatge crida: «Vull volar! Vull tocar el sol!» i la seva dona contesta: «Primer acabat els ous ferrats».
En el debat de després de la seva lectura, va quedar clar que la Tab entenia el seu poema. Sabia exactament què havia volgut dir i ho havia dit gairebé tot. Coneixia sant Agustí (354-430) perquè era catòlica i era estudiant dhistòria. La mare dAgustí (també santa) era cristiana, però el seu pare, pagà. Abans de la conversió, Agustí només volia dones i diners. Després, va continuar lluitant contra els seus impulsos, i sel coneix per la pregària del llibertí, que fa així: «Déu meu, fes-me cast... però encara no». La seva obra se centra en la lluita de lhome per renunciar a la fe en si mateix a favor de la fe en Déu. I de vegades es comparava amb un os. Un gest típic de la Tabby és abaixar el mentó quan somriu: la fa semblar alhora sàvia i guapíssima. Llavors ho va fer, men recordo, i va dir:
A més a més, magraden els ossos.
Potser el càntic és gradual perquè el despertar-se de los també ho és. Los és poderós i sensual, encara que estigui prim perquè no és el seu moment. Quan li van demanar que expliqués el poema, la Tabby va dir que potser los es pot interpretar com un símbol daquella tendència humana, problemàtica i meravellosa, de somiar els somnis adequats en un mal moment. Els somnis són difícils perquè són inoportuns, però també són meravellosos pel que prometen. El poema també suggereix que els somnis són poderosos: los és prou fort per seduir el vent perquè dugui la seva cançó a un peix atrapat en una xarxa.
No pretenc argumentar que «Càntic gradual» és un gran poema (encara que cregui que és dels bons). Mhi he referit perquè era un poema sensat en una època histèrica, un brot dètica literària que em va arribar al fons del cor, que em va sotragar lànima.
Aquella nit la Tabby seia en un balancí den Jim Bishop. Jo, a terra, al seu costat. Li vaig tocar la cama mentre parlava, i vaig notar la corba càlida del panxell a través de les mitges. Em va somriure. Jo també. De vegades, coses així no són fortuïtes. Nestic quasi segur.
24
Als tres anys de casats, teníem dues criatures. No ho vam planificar ni ho vam deixar de planificar: van arribar quan van arribar, i nosaltres ben feliços de tenir-los. La Naomi tenia tendència a lotitis. En Joe estava prou sa però no dormia mai. Quan la Tabby va començar a anar de part dell, jo era en un autocinema a Brewer amb un col·lega, hi feien un programa triple de terror. Ja passaven la tercera pel·lícula (The Corpse Grinders) i ens havíem pres més de sis cerveses quan lencarregat va interrompre-la amb un comunicat. En aquella època hi havia altaveus al costat de cada plaça daparcament, quan arribaves, els engegaves. Així que el comunicat va sentir-se per tot lautocinema: STEVE KING: FACI EL FAVOR DANAR CAP A CASA! LA SEVA DONA ESTÀ DE PART! STEVE KING, FACI EL FAVOR DANAR CAP A CASA! LA SEVA DONA ESTÀ A PUNT DE PARIR!
Quan vaig anar amb el meu vell Plymouth cap a la sortida, vaig rebre la salutació satírica de dues-centes botzines. Molta gent ens va fer llums, banyant-nos amb la seva claror intermitent. El meu amic Jimmy Smith va riure tant que va caure a terra del seient del copilot i shi va passar bona part del viatge de tornada, entre convulsions i llaunes de cervesa. A casa vaig trobar la Tabby tranquil·la, amb la maleta feta. Va trigar menys de tres hores a parir en Joe. Va arribar fàcilment al món, encara que els següents cinc anys no van tenir res de fàcil. Però era un encant. De fet, tots dos ho eren. Fins i tot quan la Naomi arrencava el paper de paret de sobre el bressol (potser es pensava que això era netejar la casa) i en Joe es feia caca al balancí de vímet que teníem al porxo del nostre apartament de Sanford Street, eren un encant.
25
La mare sabia que volia ser escriptor (només faltaria, amb tots aquells sobres de rebuig clavats a la paret de lhabitació), però em va aconsellar que em fes mestre «per tenir una mica de coixí».
25
La mare sabia que volia ser escriptor (només faltaria, amb tots aquells sobres de rebuig clavats a la paret de lhabitació), però em va aconsellar que em fes mestre «per tenir una mica de coixí».
Segurament voldràs casar-te, Stephen, i unes golfes a la vora del Sena només són romàntiques per als solters em va dir un cop. No és un bon lloc per tenir-hi criatures.
Vaig fer tal com em va dir, vaig estudiar Ciències de lEducació a la Universitat de Maine i al cap de quatre anys en vaig sortir amb un títol de mestre... com un gos perdiguer dun estany amb un ànec mort entre les dents. El títol no servia per a res. No trobava feina de professor, així que vaig anar a treballar a la bugaderia de New Franklin, on el sou no era gaire millor que el de feia quatre anys a la fàbrica Worumbo. Les successives golfes on vaig ficar la meva família no donaven al Sena sinó a alguns dels carrers menys simpàtics de Bangor, per on passaven les patrulles de policia a les dues de la matinada del dissabte.
Lúnica roba de vestir que vaig veure al New Franklin venia de restes dincendis pagats per les asseguradores (la majoria eren peces que semblaven correctes però que feien pudor de mico a la brasa). Gairebé tot el que traginava eren llençols dels motels de la costa de Maine i estovalles i tovallons dels restaurants de la costa de Maine. Les estovalles eren realment repugnants. Els turistes que van a sopar a Maine normalment demanen cloïsses i llagosta. Sobretot llagosta. Quan marribaven aquestes estovalles on shavien menjat tantes delicadeses, feien una pudor vomitiva i sovint estaven plenes de cucs que se tenfilaven pels braços mentre carregaves les rentadores; era com si aquells petits cabrons sabessin que estaven a punt de bullir-los vius. Em pensava que amb el temps mhi acostumaria però no mhi vaig acostumar mai. Els cucs eren un fàstic, la pudor de cloïsses i carn de llagosta podrint-se encara era pitjor. Mentre omplia les rentadores destovalles del Testa de Bar Harbor, em preguntava: «Com pot ser que siguin tan porcs? Com pot ser que els fills de puta siguin tan porcs?».
La roba dhospital encara era pitjor. A lestiu també estava infestada de cucs, però salimentaven de sang en comptes de carn de llagosta i suc de cloïssa. Les bates, llençols i fundes de coixí que es considerava que estaven infectades les entaforàvem en unes bosses que anomenàvem «de la pesta», que es dissolien quan tocaven laigua calenta, però en aquella època la sang no es pensava que fos gaire perillosa. La roba dhospital sovint arribava amb algun extra, eren com capses de sorpreses amb premis estrafolaris. Un cop vaig trobar-me un orinal metàl·lic de llit, i un altre, unes tisores quirúrgiques (lorinal no es podia aprofitar, però les tisores ens van anar de puta mare a la cuina). LErnest Rocky Rockwell, el meu company de feina, va trobar vint dòlars en una partida de lEastern Maine Medical Center i va sortir al migdia a beure-sels (En Rocky deia que lhora de sortida era lhora de fer un got.)
Un dia vaig sentir un soroll estrany dins duna de les màquines Washex de tres càrregues que jo controlava. Vaig prémer el botó demergència per aturar-la perquè pensava que el motor estava fotut o alguna cosa així. Vaig obrir la porta, vaig treure una muntanya de bates i gorres verdes de quiròfan i em vaig quedar xop. A sota de tot, escampades pel cilindre del mig, hi havia el que semblaven totes les peces duna dentadura humana. Em va passar pel cap que sen podria fer un collaret ben original, però les vaig treure i les vaig llençar a les escombraries. La meva dona mha aguantat de tot al llarg dels anys, però el seu humor no arriba a tant.
26
Des del punt de vista econòmic, dues criatures probablement eren massa per a un parell duniversitaris que treballaven en una bugaderia i al torn de tarda del Dunkin Donuts. Lúnic avantatge que teníem era cortesia de revistes com Dude, Cavalier, Adam i Swank, que el meu oncle Oren solia anomenar «revistes de tetes i culs». El 1972 ensenyaven bastant més que tetes i els contes anaven de baixa, però jo vaig tenir la sort daprofitar lúltima onada. Escrivia després de la feina. Quan vivíem a Grove Street, que era prop de New Franklin, de vegades també escrivia una estona a lhora de dinar. Suposo que això sona tret de la biografia dAbraham Lincoln, però tampoc nhi havia per a tant: mho passava bé. Aquelles històries, encara que algunes fossin ben tètriques, em servien descapatòria del meu encarregat, el senyor Brooks, i den Harry, el cap de planta.
En comptes de mans, en Harry hi tenia ganxos perquè durant la Segona Guerra Mundial va caure a la màquina dels llençols (estava traient la pols de la part superior de la màquina i va ensopegar). Era un bromista: de vegades sescapava al lavabo i mullava un ganxo amb aigua freda i laltre amb calenta. Llavors set posava al darrere mentre carregaves la bugada i et col·locava els ganxos al clatell. En Rocky i jo vam passar llargues estones especulant com en Harry desenvolupava certes rutines dhigiene personal.
Bé va dir en Rocky un dia que érem tots dos al seu cotxe, bevent-nos el dinar, almenys no cal que es renti les mans.
De vegades sobretot a lestiu, quan em prenia la pastilla de sal de la tarda em feia la sensació que no feia res més que repetir la vida de la mare. Normalment, aquesta idea em feia gràcia. Però si estava cansat, o si tenia més factures del compte per pagar i ni cinc, ho trobava terrible. Pensava: «Així no era com havien danar les nostres vides». I després se macudia que «Mig món deu pensar el mateix».
Amb els contes que vaig vendre a les revistes per a homes entre lagost del 1970, quan vaig rebre el xec per El torn del cementiri, i lhivern del 1973-1974 a penes aconseguia mantenir la petita distància entre nosaltres i els assistents socials. (La mare, republicana de tota la vida, mhavia contagiat la seva profunda aversió a rebre ajudes del govern; a la Tabby li passava tres quarts del mateix.)
El record més nítid que conservo daquells anys és un diumenge a la tarda que tornàvem al nostre apartament de Grove Street després de passar el cap de setmana a casa la mare a Durham. Devia ser més o menys lèpoca que se li van declarar els primers símptomes del càncer que se lenduria. Tinc una fotografia daquell dia: la mare feia cara de cansada i divertida alhora, amb en Joe a la falda i la Naomi ben dreta i ferma al seu costat. Al vespre la Naomi ja no estava tan ferma: tenia una infecció dorella i bullia de febre.
El trajecte dificultós entre el cotxe i lapartament aquella tarda destiu va ser un moment baix. Jo duia la Naomi en braços i una bossa gran amb lequip de supervivència de nadons (biberons, cremes, bolquers, pijames, samarretes, mitjons) i la Tabby duia en Joe, que li acabava descopir a sobre, i arrossegava una bossa de bolquers bruts. Tots dos sabíem que la Naomi necessitava ALLÒ ROSA, que era com en dèiem de lamoxicil·lina líquida. ALLÒ ROSA era car i no teníem ni un xavo. Ni un.
Vaig aconseguir obrir la porta de baix sense que em caigués la filla i estava intentant entrar amb ella (estava tan enfebrada que era com tenir una brasa enganxada al pit) quan vaig veure que hi havia un sobre que sortia de la nostra bústia, era estrany, perquè els dissabtes no sol haver-hi correu. Els matrimonis joves no acostumen a rebre gaire correspondència; excepte les companyies del gas i lelectricitat, la resta del món sembla que hagi oblidat que encara són vius. Vaig obrir-lo resant perquè no fos una altra factura. No ho era. Els meus amics de la Dugent Publishing Corporation, proveïdors de Cavalier i altres excel·lents publicacions per a adults, menviaven un xec per De vegades tornen, un conte llarg que em pensava que no em compraria ningú. El xec era de cinc-cents dòlars, de llarg la quantitat més gran que havia rebut mai. Tot duna ens podíem permetre no només una visita al metge i una ampolla dALLÒ ROSA sinó també un bon sopar en un restaurant. I segurament, de nit, amb els nanos dormint, la Tabby i jo ho celebraríem com cal.