Fa cinquanta anys entraves en un armari tancat que deia «matrimoni». Dins larmari hi havia dos conjunts de vestits tan encarcarats que saguantaven drets. La dona es posava el vestit que deia «muller» i lhome es posava el vestit que deia «marit». I ja estava. Desapareixien dins dels vestits. Avui, no fem el pas. Ens quedem plantats aquí, nus. Res més.
Vivian Gornick
VIVIAN GORNICK
VINCLES FEROTGES
LA DONA SINGULAR
I LA CIUTAT
DOS LLIBRES DE memòries
Traducció de Josefina Caball
Fierce attachments
© Vivian Gornick, 1987
Publicat dacord amb Farrar, Straus & Giroux, LLC, Nova York
The odd woman and the city
© Vivian Gornick, 2015
Publicat dacord amb Farrar, Straus & Giroux, LLC, Nova York
Primera edició: juny del 2017
Cinquena edició: novembre del 2019
© de la traducció: Josefina Caball Guerrero, 2017
© daquesta edició: LAltra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
www.laltraeditorial.cat
Maquetació: EdicTal
Producció de lebook: booqlab
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra requereix lautorització prèvia i per escrit de LAltra.
Tots els drets reservats.
TAULA
Vincles ferotges
La dona singular i la ciutat
Agraïments
VINCLES FEROTGES
MEMÒRIES
Tinc vuit anys. La mare i jo sortim de casa i ens quedem al nostre replà, a la segona planta. La senyora Drucker sestà a la porta oberta del pis del costat, fumant un cigarret. La mare tanca amb clau la porta i diu: «Què hi fas, aquí?». La senyora Drucker tira el cap enrere, assenyalant el seu pis. «Aquell vol que ho fem. Jo li he dit que abans de tocar-me, sha de dutxar». Jo sé que «aquell» és el seu marit. «Aquell» sempre és el marit. «Per què? Tan brut, va?», diu la mare. «Jo el trobo brut», diu la senyora Drucker. «Drucker, però si ets una puta», diu la mare. La senyora Drucker arronsa les espatlles. «No puc agafar el metro», diu ella. Al Bronx, «agafar el metro» era un eufemisme per anar a treballar.
Vaig viure en aquella casa de veïns entre els sis anys i els vint-i-un. Hi havia vint pisos, quatre a cada planta, i lúnica cosa que en recordo és que era un edifici ple de dones. Dels homes gairebé no men recordo gens. Nhi havia a tot arreu, és clar marits, pares, germans, però només recordo les dones. I les recordo totes vulgars com la senyora Drucker o bé impetuoses com la mare. No parlaven mai com si fossin conscients de qui eren o comprenguessin el tracte que havien fet amb la vida, però sovint es comportaven com si ho sabessin. Múrries, inconstants, incultes, actuaven com una protagonista de les novel·les naturalistes de Dreiser. Hi havia anys que allà hi regnava una calma aparent, fins que, de sobte, esclatava el pànic i el desenfrenament: dues o tres vides marcades (potser destrossades), i tornava la calma. I altre cop, silenci ressentit, sopor eròtic, la monotonia de la negació diària. I jo una nena que creixia entre elles i em formava a imatge seva les absorbia com hauria absorbit el cloroform dun drap xop damunt la cara. He trigat trenta anys a adonar-me de fins a quin punt les comprenia.
La mare i jo som al carrer, passejant. Li pregunto si recorda les dones daquell edifici del Bronx. «És clar», respon. Li dic que sempre he pensat que si eren tan boges era per culpa del furor sexual.
I tant diu sense perdre el pas. ¿Ten recordes, de la Drucker? Solia dir que si no podia fer un cigarret mentre tenia relacions sexuals amb el seu marit, es tiraria per la finestra. ¿I la Zimmerman, que vivia davant nostre? La van casar amb aquell home quan tenia setze anys, el detestava, i solia dir que si es matés a la feina (treballava en la construcció) seria una mitsvà. La mare satura. Abaixa la veu, intimidada pel seu propi record. Ell la forçava diu. Lenxampava al mig de la sala destar i larrossegava cap al llit. Durant uns instants, mira cap a un segon pla. Després em diu: Els homes europeus. Eren uns bèsties. Uns bèsties acabats. Es torna a posar a caminar. Una vegada, la Zimmerman no el va deixar entrar a casa. Ell va trucar a casa nostra. No gosava ni mirar-me. Va demanar si el deixaria passar per la finestra que donava a lescala dincendis. Jo no li vaig dir ni mitja paraula. Va travessar el nostre pis i va sortir per la finestra. La mare riu. Que en va ser dútil, la finestra que donava a lescala dincendis! ¿Ten recordes de la Cessa, la del pis de dalt? Oh, no, no ten pots pas recordar; quan nosaltres vam anar a viure en aquella casa, ella només hi va viure un any més, després, al seu pis hi van venir a viure els russos. La Cessa i jo érem molt amigues. És ben estrany, ben mirat. Amb prou feines ens coneixíem, cap de nosaltres, i de vegades ni ens parlàvem. Però vivíem luna sobre de laltra, i ens visitàvem molt sovint. Tothom ho sabia tot en un no res. Al cap de pocs mesos de viure en aquell edifici, les dones ja érem... íntimes.
»La Cessa era una dona jove i bonica, i feia pocs anys que shavia casat. No estimava el seu marit. Tampoc lodiava. De fet, ell era un bon home. Què vols que et digui, ella no estimava el seu marit i sortia cada dia, em sembla que sentenia amb algú. En fi..., la Cessa tenia els cabells negres i li arribaven fins al cul. Un dia sels va tallar. Volia ser moderna. El seu marit no li va dir res, però el seu pare va entrar a casa seva, li va mirar els cabells curts i li va clavar una bufetada tan forta que li va fer veure la padrina. A continuació va manar al marit que no deixés sortir la seva filla de casa durant un mes. Ella baixava per lescala dincendis, entrava per la finestra de casa nostra i sortia per la porta. Cada tarda durant un mes. Un dia, va tornar quan nosaltres preníem cafè a la cuina. Jo que li dic: «Cessa, digues al teu pare que això és Amèrica, Amèrica. Ets una dona lliure». Ella que em mira i em diu: «¿Què vols dir, que digui al pare que això és Amèrica? Ell va néixer a Brooklyn».
La meva relació amb la mare no és bona i, a mesura que anem acumulant anys, sembla que encara empitjora. Estem tancades en un estret canal de relació, intens i vinculant. Durant anys seguits hi ha esgotament, una mena de relaxació entre totes dues. Després torna a aparèixer la ràbia, tòrrida i clara, eròtica en la mesura que acapara latenció. Últimament, la cosa no va bé entre nosaltres. La manera que té la mare de «trampejar» una mala temporada és acusar-me ben alt i en públic de la veritat. Sempre que em veu diu: «Tu modies. Sé que modies». Vaig a veure-la i diu a qualsevol que hi hagi a casa seva un veí, un amic, el meu germà, una de les meves nebodes: «Modia. No sé què té en contra meu, però modia». També és ben capaç daturar un desconegut al carrer quan passegem i dir: «Aquesta és la meva filla. Modia». Aleshores, sem dirigeix a mi i em diu en un to de súplica: «¿Què the fet perquè modiïs tant?», jo no responc mai. Sé que ella crema per dins i no em fa res deixar que cremi. ¿Per què no? Jo també cremo per dins.
Però recorrem juntes els carrers de Nova York sense parar. Ara totes dues vivim a la part baixa de Manhattan, a un quilòmetre i mig de distància, i ens trobem sobretot per anar a passejar. La mare és una pagesa urbana i jo sóc ben igual que ella. La ciutat és el nostre element natural. Totes dues tenim aventures diàries amb conductors dautobusos, dones indigents, cobradors i malalts mentals que viuen al carrer. Caminar fa que traguem el millor de nosaltres. Ara jo tinc quaranta-cinc anys i la mare en té setanta-set. És una dona forta i té bona salut. No li costa gens travessar lilla de Manhattan amb mi. Durant aquestes passejades, no ens estimem, sovint ens barallem, però així i tot, passegem.
Les estones que estem més bé juntes és quan parlem del passat. Jo li dic: «Mama, ¿ten recordes de la senyora Kornfeld? Tornam a explicar què va passar», i ella, tota contenta, mho torna a explicar. (Només és el present, que detesta; així que el present es converteix en passat, comença a apreciar-lo.) Cada cop que mho explica, el relat és igual i, al mateix temps, diferent, perquè cada vegada jo sóc més gran i se macut de fer-li una pregunta que no li vaig fer lúltima vegada.
El primer cop que la mare em va dir que el seu oncle Sol havia intentat ficar-se al llit amb ella, jo tenia vint-i-dos anys i la vaig escoltar en silenci, absorta i esgarrifada. Les circumstàncies les sabia de memòria. La mare era la petita de divuit fills, dels quals nhavien sobreviscut vuit. (Imagineu! La meva àvia va estar embarassada vint anys.) Quan la família va anar-sen de Rússia per venir a Nova York, els va acompanyar en Sol, el germà més petit de làvia, que tenia la mateixa edat que el seu fill gran (la seva mare també havia estat embarassada vint anys). Els dos germans grans de la mare havien vingut uns quants anys abans, havien entrat a treballar en el ram de la confecció i havien llogat un pis sense aigua calenta al Lower East Side per a tots onze: cambra de bany al rebedor, estufa de carbó a la cuina, un seguit dhabitacions interiors, fosques i petites com cofurnes. La mare, que aleshores tenia deu anys, dormia sobre dues cadires a la cuina perquè làvia tenia un rellogat.
A en Sol lhavien cridat a files durant la Primera Guerra Mundial i lhavien enviat a Europa. Quan va tornar a Nova York, la mare tenia setze anys i era lúnica dels fills que quedava a casa. Així doncs, arriba ell, un desconegut molt atractiu; la nebodeta que va deixar anys enrere ara és tota una dona dulls foscos, de cabells castanys i brillants tallats rectes arran del clatell i que té un somriure captivador, cosa que ella fa veure que no sap (aquest sempre ha estat lestil de la meva mare: duna coqueteria intolerable, sense ni una engruna de timidesa), i ell comença a dormir en un daquells dormitoris encofurnats, separat della per dues parets, mentre els pares de la nena ronquen ben fort a laltra punta del pis.
«Una nit», va dir la mare, «em vaig despertar sobresaltada, no sé per què, i vaig veure en Sol dret vora meu. Jo anava a preguntar ¿què passa?. Vaig pensar que als pares els havia passat alguna cosa, però llavors ell em va mirar duna manera tan estranya que vaig pensar que potser era somnàmbul. Ell no em va dir res. Em va agafar en braços i em va portar al seu llit. Mhi va estirar, ell també shi va ajeure, em va aguantar en braços i em va començar a acariciar el cos. Després em va aixecar la camisa de dormir i em va acariciar la cuixa. De sobte, em va apartar i em va dir: Torna-ten al llit. Jo em vaig aixecar i men vaig tornar al meu llit. Mai no va dir ni una paraula del que va passar aquella nit, i jo, tampoc».
La segona vegada que mho va explicar, jo tenia trenta anys. La mare va repetir lanècdota gairebé paraula per paraula, mentre pujàvem per Lexington Avenue, en algun punt entre el número seixanta i el setanta. Quan va arribar al final, li vaig dir: «¿I no vas dir-li res durant tota lestona?». Ella va fer que no amb el cap. «¿Com és això, mama?», vaig preguntar. Ella va fer uns ulls com taronges i va arrufar els llavis. «No ho sé», va dir, perplexa. «Només sé que tenia molta por». Jo la vaig mirar, com si hagués dit «mho passava bé». «¿Què passa?», va dir ella. «¿No tagrada la meva resposta?». «No», vaig contestar, «no és això. Només que sem fa estrany que no diguessis res, que no mostressis les teves pors».
La tercera vegada que em va explicar aquell fet, jo tenia gairebé quaranta anys. Caminàvem per la Vuitena Avinguda i quan ens acostàvem al carrer Quaranta-dos, li vaig dir: «Mama, ¿no set va acudir mai preguntar-te per què vas callar quan en Sol va fer el que va fer?». Ella em va mirar uns instants. Però aquesta vegada em va veure venir. «¿On vols anar a parar?», va preguntar enfadada. «¿Intentes dir-me que em va agradar? ¿És això el que vols dir?». Jo vaig riure nerviosa, maliciosament. «No, mama, no dic això. Només dic que és estrany que no fessis cap soroll». Ella va tornar a repetir que tenia molta por. «Au va», vaig dir jo, en un to brusc. «Ets fastigosa!», va saltar ella, enfurismada, al mig del carrer. «La meva filla tan brillant. Thauria de pagar dues carreres més a la universitat, de tan intel·ligent com ets. Jo volia que el meu oncle em violés, ¿és això? Aquesta sí que és bona!». Després daquella passejada vam estar un mes sense dirigir-nos la paraula.
El Bronx era un mosaic de territoris ètnics envaïts: quatre o cinc illes de cases dominades per irlandesos, italians o jueus, però cada secció tenia la seva quota dirlandesos que vivien en un bloc de cases jueu, o de jueus que vivien en un bloc italià. Sha parlat molt de lefecte daquesta distribució en els barris de Nova York, però als qui van créixer patint lassetjament dels irlandesos o dels italians o lexclusió dels barris jueus, la marginació que van viure no els ha marcat tant com el poder igualador de la vida al carrer que compartien. La nostra família va viure durant un any en un barri italià. El meu germà i jo érem els únics nens jueus a lescola i, sens dubte, ho vam passar molt malament. Però només això, ho passàvem malament. Quan vam tornar a viure en un barri jueu, el meu germà es va treure un pes de sobre perquè ja no havia de tenir por que cada tarda lestovessin uns nens que li deien «geni jueu», però essencialment i en línies generals la seva vida no va canviar. La gran veritat és que l«alteritat» dels italians, dels irlandesos o dels jueus que vivien entre nosaltres aportava sabor i interès, una sensació de definició, un caire emocionant a coses que per fora temíem però que en el fons apreciàvem.
Al nostre edifici hi vivien jueus, tret duna família irlandesa a la primera planta, una família russa a la tercera, i el porter, que era polonès. Els russos eren alts i silenciosos: entraven i sortien de ledifici duna manera que em semblava misteriosa. Els irlandesos eren tots prims i rossos: ulls blaus, llavis fins i cara inescrutable. Ells també eren una presència enigmàtica entre nosaltres. El porter i la seva dona també eren callats. No eren mai els primers a parlar. Suposo que això és el que passa quan ets una minoria enmig duna majoria: et fa ser callat.
La mare potser també hauria estat callada, si hagués continuat vivint entre els italians; potser també hauria agafat els nens tota neguitosa i sense dir res quan un veí sens acostava a algun de nosaltres amb amabilitat, com feia la senyora Cassidy sempre que una dona del nostre edifici passava la mà pels cabells dun dels seus «rossets irlandesos». Però la mare no era com la majoria. Aquí, en aquest edifici habitat només per jueus, es trobava en el seu element, hi tenia prou espai entre la capa superficial de la presència social i un centre insondable en el qual es podia moure, expressar-se lliurament, ser afable i sarcàstica, histèrica i generosa, irònica i crítica i, de tant en tant, afectuosa, segons el concepte que ella tenia daquesta paraula: aquella actitud brusca i intimidadora que assumia quan laclaparava la tendresa que tant temia.