La mare potser també hauria estat callada, si hagués continuat vivint entre els italians; potser també hauria agafat els nens tota neguitosa i sense dir res quan un veí sens acostava a algun de nosaltres amb amabilitat, com feia la senyora Cassidy sempre que una dona del nostre edifici passava la mà pels cabells dun dels seus «rossets irlandesos». Però la mare no era com la majoria. Aquí, en aquest edifici habitat només per jueus, es trobava en el seu element, hi tenia prou espai entre la capa superficial de la presència social i un centre insondable en el qual es podia moure, expressar-se lliurament, ser afable i sarcàstica, histèrica i generosa, irònica i crítica i, de tant en tant, afectuosa, segons el concepte que ella tenia daquesta paraula: aquella actitud brusca i intimidadora que assumia quan laclaparava la tendresa que tant temia.
La mare era respectada a ledifici pel seu anglès sense accent estranger i per la seva seguretat. Tot i que la porta del nostre pis sempre estava tancada (es feia una distinció entre els qui eren prou cultes per valorar la intimitat duna porta tancada i aquells que eren tan pagerols que deixaven la porta mig oberta), les veïnes tenien prou confiança per trucar a qualsevol hora per demanar algun estri de cuina, compartir alguna xafarderia de la casa i, fins i tot, alguna vegada per demanar a la mare que fes dàrbitre en una baralla. En aquestes situacions, la seva actitud era la duna persona superior que savergonyia de la conducta infantil dels seus inferiors. «Oy, Zimmerman», exclamava en jiddisch i amb un somriure paternalista quan la senyora Zimmerman, fora de si per algun menyspreu, real o imaginari, venia a explicar-li la perfídia dalguna altra veïna. «Quina ximpleria!» o bé: «Això és ridícul», deia bruscament quan li repetien algun rumor que ella considerava vil i poca-solta. No semblava que la preocupés la possibilitat que el rumor pogués tenir dues cares, o que un fet pogués tenir més duna interpretació. Ella sabia que, comparada amb les dones del seu voltant, era «refinada» una persona de sentiments i mentalitat més elevats, i que, per tant, no calia rumiar gaire. «Refinada» era una de les seves paraules preferides. Si la senyora Zimmerman parlava massa alt a lentrada un dissabte al matí, nosaltres, asseguts a la cuina, situada just a laltre costat de la porta del pis, ens miràvem fixament i la mare movia el cap i deia: «una dona poc refinada». Si algú feia un comentari burleta sobre els schvartzes, «negres» en jiddisch, la mare mexplicava que aquella mentalitat era pròpia de persones «poc refinades». Si hi havia alguna disputa a la botiga de queviures sobre el preu o el pes, altre cop jo sentia lexpressió «poc refinat». El pare li feia un somriure quan ella deia «poc refinat», però si era un somriure indulgent o dorgull, mai no ho vaig saber. El meu germà, en guàrdia des que tenia deu anys, mirava sense cap expressió. Però jo absorbia el sentit de les seves paraules, assimilava cada gest i cada expressió que les acompanyaven, cada complex bocí dimpuls i dintenció. La imatge de la mare pensant que tots els del voltant eren poc refinats i que gairebé tot el que deien era ridícul sem va gravar ben endins, com el tint en la roba més absorbent.
El pis era de cinc habitacions i totes es comunicaven. Era en un bloc de pisos de lloguer però el nostre no era un daquells que només tenen habitacions interiors i un llarg passadís; no hi havia cap habitació que donés a un celobert. Per la porta del carrer sentrava a un rebedor diminut que donava directament a la cuina. A la dreta de la cuina, dins del rebedor, hi havia la nevera arrambada a una paret que formava angle recte amb la cambra de bany, que era un diminut rectangle amb una porta de fusta pintada que tenia vidre glaçat a la part superior. A laltre costat del rebedor, hi havia dues habitacions de les mateixes dimensions separades per una porta vidriera doble amb cortines. La segona daquestes estances donava al carrer i a la tarda hi tocava el sol de ple. A cada punta daquesta habitació hi tenien accés dos dormitoris molt petits, un dels quals també donava al carrer; laltre, a la part posterior de ledifici.
Com que la sala destar i un dels dormitoris donaven al carrer, el nostre pis era considerat de categoria, un pis «del davant». Fa uns quants anys, un home que havia crescut al mateix edifici que jo em va dir: «Sempre he pensat que vosaltres éreu més rics que nosaltres perquè vivíeu a la part del davant». Si bé viure a la part del davant generalment volia dir que el marit guanyava més diners que els marits de les famílies que vivien tief, teier in draird (ben al fons de linfern) a la part del darrere, nosaltres vivíem a la part del davant perquè la mare, que, segons ella, tenia un concepte més elevat de les necessitats de la vida, insistia que, a menys que ens veiéssim obligats a recórrer a lassistència social, un pis a la part del darrere per a la nostra família quedava fora de tota consideració. Així i tot, nosaltres és a dir, ella i jo vivíem, en realitat, «a la part del darrere».
La finestra de la cuina donava al carreró de la part posterior de ledifici, com també hi donaven les finestres de les cuines de ledifici de la vora i les dels altres edificis que tenien lentrada a laltre costat de lilla que compartien totes aquestes cases de pisos. Al carreró no hi havia arbres, arbustos ni herba de cap mena, només ciment, tanques de filferro i pals de fusta. Amb tot, recordo el carreró com un lloc de llum clara i aire dolç, impregnat, dalguna manera, duna olor perpètua de verdor estiuenca.
El carreró rebia el sol del matí (la nostra cuina resplendia abans del migdia), i entre les dones hi havia el ritual de fer la bugada ben dhora amb una fusta de rentar a laigüera i estendre-la al sol perquè seixugués. Per sobre el carreró, des del primer pis fins al cinquè, potser hi havia uns cinquanta fils destendre que sentrecreuaven muntats en uns pals llargs de fusta plantats al terra de ciment. Cada pis tenia el seu estenedor entremig de deu estenedors més connectats al mateix pal. La roba de cada estenedor xocava amb la roba que voleiava a sobre o a sota, i sovint es veia alguna dona clavant estrebades a un fil, mirant dalliberar la seva roba dun embolic de llençols i pantalons. I mentre estirava el fil de vegades cridava: «Berth-a-a! Berth-a-a! ¿Ets a casa, Bertha?». Les dones tenien amigues escampades en tots els edificis del carreró, i durant el dia es cridaven les unes a les altres per qüestions diverses. («¿A quina hora portes en Harvey al metge?», o bé: «¿Tens sucre? Ara faig venir la Marilyn a buscar-ne». O: «Ens trobem a la cantonada daquí deu minuts!».) Quant denrenou i quanta animació! Laire clar, la llum neta, les dones que es cridaven les unes a les altres, el so de les seves veus barrejat amb lolor de la roba que seixugava al sol, tota aquella textura i tot aquell color balancejant-se en lespai obert. Jo treia el cap per la finestra de la cuina amb una certa expectació, encara ara en sento el gust a la boca, i aquest gust és dun color verd tendre i brillant.
El que més mentusiasmava del pis era la cuina i també la vida que hi havia a laltre costat de la finestra. Magradava de debò, encara que em suscitava sentiments contradictoris. A la cuina hi feia els deures, feia companyia a la mare i lobservava mentre preparava i enllestia les feines quotidianes. També a la cuina vaig adonar-me que ella tenia lhabilitat i la vitalitat per fer la seva feina bé i sense dificultat, però que no li agradava ni hi donava gens de valor. No em va ensenyar res. Mai no vaig aprendre a cuinar, rentar o planxar la roba. Ella, en canvi, era una cuinera molt competent i era una fera netejant la casa i rentant la roba.
El que més mentusiasmava del pis era la cuina i també la vida que hi havia a laltre costat de la finestra. Magradava de debò, encara que em suscitava sentiments contradictoris. A la cuina hi feia els deures, feia companyia a la mare i lobservava mentre preparava i enllestia les feines quotidianes. També a la cuina vaig adonar-me que ella tenia lhabilitat i la vitalitat per fer la seva feina bé i sense dificultat, però que no li agradava ni hi donava gens de valor. No em va ensenyar res. Mai no vaig aprendre a cuinar, rentar o planxar la roba. Ella, en canvi, era una cuinera molt competent i era una fera netejant la casa i rentant la roba.
Així i tot, ella i jo fèiem vida a la cuina. Tot i que semblava que la mare no parava mai atenció al que passava al carreró, no es perdia mai res. Sentia totes les veus, tots els moviments de lestenedor, cada cop de llençol; copsava tots els crits i les converses. Rèiem de langlès xampurrejat daquella, de la indiscreció daquella altra bocamolla, daquell esgarip o daquell renec enginyós. Els comentaris que la mare feia de la vida de laltre costat de la finestra van ser el meu primer tast dels fruits de la intel·ligència: ella sabia convertir les xafarderies en coneixement. Sentia que una veu pujava una octava i deia: «Aquest matí sha barallat amb el seu marit». O si baixava una octava, deia: «El nen se li ha posat malalt». O captava un intercanvi ràpid de paraules i diagnosticava que aquella amistat es refredava. Aquesta capacitat seva em commovia i mestimulava. La vida semblava més plena, més rica, més interessant quan ella donava sentit a lactivitat humana del carreró. Aleshores, sentia una connexió viva entre nosaltres i el món de laltre costat de la finestra.
La cuina, la finestra, el carreró. Aquest era lambient en què ella havia arrelat, lespai on destacava. Aquí ella era llesta, divertida, enèrgica, podia exercir autoritat i fer impacte. Però sentia menyspreu pel seu entorn. «Dones, uix!», deia. «Estenedors i tafaneries», deia. Sabia que hi havia un altre món el món, i de vegades pensava que anhelava aquell món. Desesperadament. Deixava una feina a mig fer, es parava de cop i mirava fixament laigüera, el terra, els fogons. Però on?, com? què?
Així era com se sentia: a la cuina sabia qui era ella; a la cuina se sentia neguitosa, savorria; a la cuina feinejava duna manera admirable; a la cuina menyspreava el que feia. Senfadava amb «la buidor de la vida duna dona», com ho descrivia ella, després, quan analitzava algun embolic que hi havia al carreró, deixava anar unes rialles que encara ara sento. Passiva al matí, rebel a la tarda, es feia i desfeia cada dia. Sagafava amb avidesa a lúnic element sòlid de què disposava, arribava a apreciar aquella animació i després se sentia com una col·laboracionista. ¿Què té destrany que ella sentís devoció per una vida amb aquests contrastos? ¿I què té destrany que jo sentís devoció per la seva devoció?
¿Ten recordes dels Roseman? em pregunta la mare mentre passegem per la Sisena Avinguda, entre el número quaranta i el cinquanta. Eren la família que van viure al pis dels Zimmerman durant els nostres dos primers anys a ledifici.
Sí, és clar dic. Eren un matrimoni ben interessant, aquell parell.
La senyora Roseman era una Colette jueva: grassa i morena, amb uns ulls grossos i foscos en una cara bonica i sensual i una aurèola de cabells grisosos i estarrufats. Jugava a cartes obsessivament, fumava un cigarret rere laltre i no dissimulava el desinterès que sentia per la seva família. A casa seva sempre hi havia alguna partida i, com deia la mare, «una olla dalguna porqueria o altra bullint als fogons tot el dia, i quan el marit tornava de la feina, allò era fastigós com les sabates de la meva àvia». Però ho deia en un to afectuós, no pas censurador. Apreciava la senyora Roseman perquè, com ella, deu anys abans, també havia estat membre del Consell de Veïns Número 29, en un edifici situat tres barris més enllà.
Des de molt petita, havia sabut que els meus pares eren companys de viatge del Partit Comunista i que, de tots dos, la mare era la que havia estat més activa en política. Quan vaig néixer, la mare senfilava sobre caixes al Bronx per reivindicar justícia social i econòmica. De fet, quan deixava anar la seva lletania de tot el que no havia pogut fer, deia que si no hagués estat pels fills, hauria arribat a ser una bona oradora.
Durant la Depressió, el Partit Comunista va patrocinar i dirigir els Consells de Veïns, organitzacions formades per lluitar contra els desnonaments per impagament de lloguers. La mare va ser cap del Consell de Veïns Número 29 del Bronx («Jo era lúnica dona de ledifici que parlava langlès sense accent estranger, i per això automàticament em van fer cap») i va continuar sent-ho fins poc temps després que jo nasqués, quan el pare la va obligar a «deixar-ho tot» i a quedar-se a casa amb la criatura. Fins llavors, deia ella, va dirigir el consell. Un tema clàssic de la nostra infantesa era el de la mare com a cap del consell. «Jo anava a la seu del Partit Comunista a Union Square i rebia les instruccions per a aquella setmana. Llavors ens organitzàvem i continuàvem endavant». Com li agradava dir: «Llavors ens organitzàvem i continuàvem endavant». Mai no li he sentit a la veu un plaer tan pur com quan pronunciava aquelles paraules.
El Consell de Veïns Número 29 estava format per la majoria de les dones de ledifici on aleshores vivien els meus pares: jueves immigrants, enèrgiques i poc sofisticades. A la intimitat que compartien com a veïnes shi afegia la camaraderia política. Quan ens vam traslladar a aquell edifici, lúltim en què vam viure al Bronx, i la mare va descobrir que la senyora Roseman vivia al pis del costat, va ser com si, de sobte, hagués retrobat no pas una vella amiga, sinó el membre duna família que, en un altre temps, inesperadament havia despertat en ella unes inquietuds mentals i espirituals complexes. Ella i la senyora Roseman apreciaven de cadascuna la capacitat dentendre una activitat política que havia explotat una mina de sentiments profunds.
Hi havia un record concret daquell temps que van viure juntes al consell, segons elles, no relacionat amb la política, que les entusiasmava a totes dues, i sovint en parlaven movent el cap i amb admiració. En plena Depressió, les dones del consell van llogar habitacions un estiu, per a elles i les seves famílies, en una colònia de bungalous a les Catskill Mountains. La majoria de les famílies havien llogat dues habitacions a ledifici principal (una per al matrimoni i laltra per a la canalla), encara que hi havia qui només sen podia permetre una. Les dones compartien la cuina, els homes hi anaven els caps de setmana.
Eren quinze dones i, com deia la mare, en aquella cuina va arribar a conèixer-les més bé que durant els dos o tres anys que feia que treballaven juntes al Bronx. Hi havia la Pessy, deia la mare, «tan estúpida que no distingia la merda de la mel, però una bona camarada; fos el que fos que li manés, ella ho feia sense dubtar ni queixar-se». Hi havia la Singer, «de les delicades», no suportava la vulgaritat de les altres. Hi havia la Kornfeld, «una dona morena que feia cara dapassionada i que abans de donar lopinió de qualsevol cosa, sempre esperava que algú parlés i li demanés què en pensava; però sempre tenia alguna cosa intel·ligent per dir». I, és clar, hi havia la Roseman, lastuta i trempada Roseman, que no sen perdia mai ni una. Els seus ulls estaven pendents de tot, mentre repartia les cartes.