Això és ridícul responc jo.
Els esports influeixen en els valors de les persones.
Això és ridícul.
Les pel·lícules influeixen en les fantasies de la gent.
Això és ridícul.
Si pogués deixar de treballar un any, la vida em canviaria.
Això és ridícul.
¿Sabies que la majoria de les dones que tenen un marit que les estova es neguen a abandonar-lo?
Això és ridícul!
Fa tres anys vaig trobar-me la Dorothy Levinson pel carrer. Ens vam abraçar i petonejar moltes vegades. Ella no parava de repetir el meu nom. Després, va somriure i va dir: «Encara dius ¿Això és ridícul?». Jo la vaig mirar fixament. No ens vèiem des que jo tenia tretze anys. Em vaig sentir el batec de la sang a les galtes. Sí, vaig fer movent el cap, encara. Ella va tirar el cap enrere i de poc que no li va venir un atac de cor de tant que reia. Llavors mateix em va convidar a sopar aquella nit en un restaurant amb ella i el seu marit. Quin vespre vam passar!
La Dorothy Levinson. Tan bonica que el cor et feia mal. I ara la tenia al davant, cinquanta anys, prima i bonica encara, amb aquella agudesa i murrieria jueves i aquell somriure afectuós; tenia una semblança extraordinària amb la seva mare en aquesta edat: suau i afable, una mica desconcertada, una mica trista.
Els Levinson. Els havia estimat a tots: la Dorothy, els quatre nois, els pares sonats, però sobretot mhavia estimat en Davey, el petit dels nens, quan tots dos teníem dotze anys; i com patia jo perquè ell no mestimava gens! Era prim i atlètic, tenia una mata de cabells arrissats, negres i lluents i els ulls negres i brillants (totes les nenes el volien); i jo, en canvi, era rodanxona, sorruda, altiva. No hi havia cap possibilitat.
Els Levinson eren la família amb qui passàvem lestiu. Quan jo tenia deu anys, i fins que en vaig tenir tretze, anàvem a estiuejar als Bens Bungalows a les Catskill Mountains. Dos contingents dominaven aquella colònia de bungalous: gent com nosaltres del Bronx i gent, com els Levinson, del Lower East Side. O com deia la mare, «els qui tenien consciència política i els gàngsters jueus».
A les muntanyes, els gàngsters jueus donaven cent voltes als qui tenien consciència política. De seguida sabien en quins llocs sho podien passar bé al camp, i se nhi anaven amb la mateixa determinació que buscaven acció a Grand Street. Nedant, sendinsaven més en el llac que nosaltres, anaven més enllà buscant fruits silvestres, penetraven més en els boscos. Ballaven sota tempestes elèctriques, dormien a laire lliure als vessants de les muntanyes les nits caloroses, insistien a perdre la virginitat sempre que podien, i a fer que tothom també la perdés.
Els més morenos i els més esbojarrats de tots eren els Levinson des den Sonny, el fill més gran, fins a la Dorothy, lúnica filla, passant pel meu estimat Davey. Eren tan ben plantats que costava mirar-los directament. Dos estius seguits vam compartir un bungalou doble amb els Levinson, i jo sempre estava pendent de quan obrien i tancaven la porta mosquitera, que compartia els muntants amb la nostra. Recordo aquells estius com un remolí de llambreigs de rínxols negres i lluents sota el sol del migdia o com un parell dulls negres enriolats i murris que, des de lombra resplendent, llançaven mirades breus i ràpides. Sempre anaven a un lloc o altre o en portaven alguna de cap. Fessin el que fessin, era el que calia fer. Anessin on anessin, era el lloc on shavia danar. Jo em moria de ganes que em convidessin a acompanyar-los, però no ho feien mai. Em quedava al bungalou amb la mare o llegia a lherba, vora el bungalou, mentre ells sortien corrents cap a la intensitat del dolç aire estiuenc a caçar salamandres i granotes, explorar cases abandonades, capbussar-se una vegada i una altra al llac, sentir com el sol els cremava la pell nua i morena, quan ja feia una bona estona que a mi mhavien cridat per anar a sopar.
La Dorothy, el seu marit i jo vam anar a un restaurant al Village, i la conversa es va endinsar plenament en el passat. El marit de la Dorothy, un comptable, sabia que no hi tenia res a fer i es va acontentar de bon grat a fer el paper de públic tot el vespre. La Dorothy i jo, absortes en cada retall de la memòria Grand Street, el Bronx, Bens Bungalows parlàvem intentant cridar més que laltra, xisclant i rient de tot i de res.
La Dorothy no parava de preguntar si recordava això o allò. ¿Ten recordes, daquella casa abandonada del bosc? ¿Recordes com collíem móres lluny, en aquells turons alts? ¿I com acabàvem amb el cul ple de rascades quan ens estiràvem entre els esbarzers per magrejar-nos? ¿Recordes lanimació i la vulgaritat de les dones al porxo el diumenge a la nit? Els records de la Dorothy eren plens de detalls, els meus eren vagues. No era només perquè ella tenia vuit anys més. Era una Levinson. Ella ho va viure més plenament que jo.
Mentrestant, jo no parava de preguntar: ¿Com està en Sonny? ¿Com estan en Larry i en Miltie? I el teu pare, ¿com està? (No vaig preguntar per la senyora Levinson, perquè era morta, i no vaig preguntar per en Davey, ara rabí de Jerusalem, perquè no ho volia saber.)
¿En Sonny? va dir la Dorothy. Lúnica cosa que fem és psicoanalitzar. Psicoanalitzar, psicoanalitzar. Quan en Sonny era a lexèrcit, la mare va caure malalta. El pare lhavia deixada. En Sonny va venir a casa. Es va agenollar vora el seu llit i va dir: «Jo et cuidaré, mama». Ella va dir: «Vull en Jake». En Sonny sen va anar. Més endavant, va dir: «Quan em vaig adonar que ella lestimava més a ell que a mi em vaig dir a mi mateix, que la bombin». Però no ho va superar mai. Té una dona bonica, uns bons fills, viu a prop meu. Ja saps que encara vivim tots al centre, oi? És clar que ho saps. Així doncs, en Sonny ve a casa, al sofà hi seu una amiga, ell fa una mirada a lentorn, mou el cap en direcció al dormitori i diu: he de parlar amb tu; la meva amiga es posa a riure. Però res més. No compartim res, de fet. Ve a casa, el psicoanalitzo i sen va. ¿En Larry? Ara pesa 109 kg. Té xicota però encara viu al pis vell dEssex Street, la noia val més que no es faci il·lusions dun compromís, només fa sis anys que surt amb ella. En Davey! ¿No vols saber com està en Davey? En Davey és meravellós! ¿Qui hauria dit mai que al meu germà petit li sortiria la vena espiritual? Doncs ho és. És espiritual».
Vaig estar a punt de dir: «Això és ridícul». Vaig callar a temps. Però no ho podia deixar córrer. Havia callat mentre em parlava den Sonny i den Larry, però ara vaig sentir la necessitat de dir alguna cosa.
Oh, Dorothy vaig fer en un to que em va semblar suau, en Davey no és una persona religiosa.
La Dorothy va abaixar la vista cap a la taula i va arrufar les celles. Quan va tornar a aixecar el cap, els ulls li brillaven i a la boca hi tenia un somriure insegur.
¿Què vols dir? va preguntar.
Si en Davey se nhagués anat dEssex Street als divuit anys, avui no seria una persona religiosa vaig dir. Busca la manera de recompondre la seva vida, i no està dotat per fer-ho. Per això sha tornat religiós. Que sigui rabí a Jerusalem indica fins a quin punt està perdut, no pas que shagi trobat a si mateix.
La Dorothy va assentir amb el cap. Quan va tornar a parlar, ho va fer molt fluixet, cosa no gaire habitual en ella.
Suposo que és una manera de veure-ho va dir. Jo vaig riure i vaig arronsar les espatlles. Vam deixar-ho córrer.