Senyores, ¿que em poden donar mil dòlars per a un martini? pregunta.
La mare el mira directament a la cara.
Ja sé que hi ha inflació diu, però ¿mil dòlars per a un martini?
Lhome queda bocabadat. És la primera vegada des de Déu sap quan que una dona distingida li fa cas.
És bonica, vostè balbuceja. Bonica.
Fixat en aquest home em diu ella en jiddisch. Mira-tel bé.
Lhome gira els ulls lleganyosos cap a mi.
¿Què ha dit? pregunta en un to exigent. ¿Què ha dit?
Ha dit que vostè li trenca el cor li dic.
¿Ha dit això? Gairebé obre els ulls. ¿Ha dit això?
Jo faig que sí amb el cap. Lhome es gira cap a ella.
Portim a casa seva i facim lamor diu amb veu dolça, i allà mateix, al carrer, a ple dia, comença a udolar. La necessito li diu a crits i es doblega, clavant-se el puny a lestómac. La necessito.
Ella fa que sí amb el cap.
Jo també tinc necessitat diu secament. Per sort o per desgràcia, no és a vostè que necessito. I mempeny per esquivar lindigent, que ha quedat immòbil. Paralitzat per aquella reacció, ja no ens barra més el pas.
Travessem Abingdon Square i entrem a Bleecker Street. El West Village gentrificat ens encercla, no ens dóna pau, i estem callades. Travessem una cantonada rere una altra i passem per davant de botigues dantiguitats, de delicatessen, de boutiques, i no diem res. Però ¿quanta estona podem estar sense enraonar, la mare i jo?
Ara llegeixo la biografia que em vas donar diu ella. La miro estranyada, i llavors men recordo.
Ah! Somric, tota contenta. Tagrada?
Escolta comença dient. Se mesborra el somriure de la cara i sem contreu lestómac. Aquest «escolta» vol dir que està a punt de tirar per terra el llibre que li vaig passar perquè el llegís. Està a punt de dir: «Què? ¿Què té? ¿Què té que jo no sàpiga ja? Jo ho vaig viure, això. Ho sé tot. ¿Què em pot dir aquesta escriptora que jo no sàpiga ja? Res. Per a tu, és interessant, però ¿per a mi? ¿Com vols que minteressi això?».
I continuarà xerrant, tal com fa quan pensa que no entén una cosa i, espantada, es refugia en la burla i en una actitud hipercrítica.
El llibre que li vaig donar és una biografia de Josephine Herbst, una escriptora dels anys trenta, una dona obstinada, decidida i irada, que saferrava a la política i a lamor i escrivia, clavant cops de puny fins a lúltim moment.
Escolta diu la mare ara en un to paternalista que a ella li sembla conciliador. Potser per a tu és interessant, però per a mi, no. Jo ja ho vaig viure, això. ¿Què em pot aportar? No res. Tu el trobes interessant. Jo, no.
Normalment quan parla daquesta manera, em puja la sang al cap i abans que acabi de deixar anar totes aquelles frases jo ja latacaria: «Tu ets una inculta, no saps res, només algú que no sap res parla com parles tu. Haver-ho viscut, com tu dius, només vol dir que coneixes lentorn històric i per això el llibre és més enriquidor; no vol dir que tu podries haver escrit el llibre. Persones mil vegades més cultes que tu han llegit aquest llibre i els ha aportat coses, però ¿a tu no et pot aportar res?». I així continuaria i esguerraria la nostra tarda juntes.
Aquest últim any, però, mha començat a passar una cosa ben estranya. De vegades, ja no em puja la sang al cap. Mempipo, però mantinc la calma. Com que no menrabio, no espatllo la tarda. Avui, sembla, tenim un daquests dies. Em giro de cara a la mare, li envolto lesquena encara ferma amb el braç esquerre, li poso la mà dreta al braç i dic:
Mama, si no trobes interessant aquest llibre, no passa res. Ho pots dir. Ella em mira amb aquella falsa timidesa i els ulls ben oberts, el cap mig girat; ara mostra interès. Però no diguis que no tha densenyar res. Que no té res. Això no és digne de tu ni del llibre ni de mi. Ens rebaixes a tots quan dius aquestes coses. No semblo jo. Tanta prudència. I tot en deu minuts.
Silenci. Un llarg silenci. Arribem a una altra cantonada. Silenci. Ella té la mirada perduda a mitja distància. Jo segueixo el seu exemple i anivello els meus passos amb els seus. No parlo. No la pressiono. Una altra cantonada en silenci.
Aquesta Josephine Herbst diu la mare va tirar endavant, oi?
Alleujada i contenta, labraço.
Ella tampoc no sabia què es feia, mama, però, sí, va tirar endavant.
Em fa enveja em diu de sobte la mare. Em fa enveja que ella visqués la seva vida. Jo no vaig viure la meva.
La mare es va posar a treballar quan feia cinc setmanes que shavia mort el pare. Ens havia deixat dos mil dòlars. Treballar o no treballar no era una qüestió discutible. Però és difícil imaginar què hauria passat si la necessitat econòmica no lhagués obligada a sortir de casa. Tal com estaven les coses, em semblava que feia vint-i-cinc anys que jeia al sofà a la sala destar mig a les fosques amb la mà al front i murmurant: «No puc». Tot i que sí que podia. I ho va fer.
Es va posar la faixa i el seu vell vestit jaqueta gris, es va calçar les sabates de pell girada negres i de sola gruixuda, es va empolvorar la cara, es va pintar els llavis i va agafar el metro del centre per anar a una agència de col·locació, on va trobar una feina de secretària en un despatx per vint-i-vuit dòlars la setmana. A partir de llavors, cada dia saixecava al matí, es vestia, bevia cafè, em feia una llista de coses que havia de comprar, la deixava juntament amb diners sobre la taula de la cuina, baixava quatre cantonades fins a lestació de metro, comprava el New York Times, el llegia al metro, baixava al carrer Quaranta-dos, entrava a ledifici de despatxos on treballava, sasseia a la seva taula, feia la jornada sencera, a les cinc feia el trajecte de tornada a casa, entrava per la porta, es deixava anar al banc de la cuina per sopar, després sestirava al sofà i a linstant queia en un estat anímic depressiu per a ella tan necessari com un bany calent. Era com si hagués treballat tot el dia per guanyar-se la desesperació que, fidel, lesperava al final del viatge que feia a contracor a la vida quotidiana.
Els caps de setmana, és clar, la depressió no oferia treva. Tot el dissabte i el diumenge hi havia una cortina negra i muda al pis. La mare no cuinava, no netejava ni anava a comprar. No participava en la xerrameca frívola, en lintercanvi de banalitats que omplen de presència humana un espai i posen de manifest un interès per viure. No reia, no responia, ni participava gens en la conversa convulsiva que hi havia entre la resta de nosaltres: jo, la tia Sarah, la Nettie i el meu germà. Parlava el mínim, i quan ho feia, sempre era per recordar la seva «situació» a qualsevol que lescoltés. Si responia al telèfon, la veu li baixava una octava quan deia «digui»; si no, no podia tenir la certesa que el qui trucava captava com calia la naturalesa permanent del seu dolor. Durant cinc anys, no va anar al cinema, ni a cap concert ni a cap acte públic. Treballava i patia.
La viduïtat va oferir a la mare una forma més elevada de ser. Negant-se a sobreposar-se a la mort del pare havia descobert que la seva vida es revestia duna seriositat que els anys a la cuina li havien negat. Shi va consagrar durant trenta anys. Mai no sen cansava, no se navorria ni shi inquietava; trobava noves maneres de mantenir viu linterès que aquella seriositat mereixia i que, sens dubte, shavia guanyat.
La viduïtat va oferir a la mare una forma més elevada de ser. Negant-se a sobreposar-se a la mort del pare havia descobert que la seva vida es revestia duna seriositat que els anys a la cuina li havien negat. Shi va consagrar durant trenta anys. Mai no sen cansava, no se navorria ni shi inquietava; trobava noves maneres de mantenir viu linterès que aquella seriositat mereixia i que, sens dubte, shavia guanyat.
De plorar el pare en va fer la seva professió, la seva identitat, la seva imatge. Anys més tard, quan jo pensava en lambient polític en què havíem viscut tots (el marxisme i el Partit Comunista), i veia que els llauners, els forners o els operaris de màquines de cosir shavien considerat a si mateixos pensadors, poetes i erudits perquè eren membres del Partit Comunista, em vaig adonar que la mare havia assumit la seva viduïtat duna manera semblant. Sentia que lexaltava, que la convertia en una persona espiritualment important, que aportava riquesa a la seva malenconia i retòrica al seu discurs. La mort del pare es va convertir en una religió que proporcionava cerimònia i doctrina. Ara una-dona-que-ha-perdut-lamor-de-la-seva-vida era la seva ortodòxia; hi dedicava una atenció talmúdica.
Per a mi, el pare no havia estat mai tan real en vida com ho era un cop mort. Sempre una figura una mica enigmàtica, benèvola i somrient, dret darrere el dramatisme de la mare sobre lamor matrimonial, el pare va convertir-se, per sempre més, en una mena dinstrument necessari per a la desolació permanent de la mare. Gairebé era com si ella hagués viscut amb el pare per poder arribar a aquest moment. La seva aflicció era tan devastadora que gairebé semblava una ordre. A mi, de ben segur, em va reordenar el món.
La seva desesperació amarava laire que jo respirava, el feia espès i vertiginós, excitant i perillós. El seu dolor es va convertir en el meu element, la terra en què vivia, la norma a la qual em sotmetia. Em manava, em feia respondre contra la meva voluntat. Em moria de ganes dallunyar-me de la mare, però no podia anar-men de la sala destar quan ella hi era. Temia que tornés de la feina, però mai no havia deixat de ser a casa quan ella arribava. En la seva presència, els pulmons se momplien dansietat (sentia una opressió al pit i de vegades tenia la sensació que una anella de ferro em comprimia el crani), però em tancava al lavabo i em feia un fart de plorar per ella. El divendres em preparava per a dos dies sencers de plors, sospirs i el misteriós retret que la depressió deixa anar a laire, com el gas que encara surt quan el llum pilot sha apagat. Em despertava amb un sentiment de culpabilitat i me nanava a dormir amb el mateix sentiment, i els caps de setmana la culpabilitat sacumulava i es transformava en una infecció de baixa intensitat.
Em va fer dormir amb ella durant un any, i durant els vint-i-quatre anys posteriors no vaig poder suportar sentir la mà duna dona damunt meu. Com que la mare tenia por de dormir sola, em passava un braç per sobre lestómac i mestirava cap a ella, em tocava la pell amb els dits, nerviosa, desma. Jo mencongia amb el seu contacte, però ella no sen va adonar mai. Jo volia anar-men cap a la paret, mai no mhi acostava prou, i ella sempre mestirava. El cos sem transformava en una columna rígida i adolorida. Devia excitar-me. Sens dubte, sentia repulsió.
Durant dos anys, em va arrossegar al cementiri al matí de cada segon o tercer diumenge. El cementiri era a Queens. Això volia dir que havíem dagafar tres autobusos i fer un trajecte duna hora i quinze minuts danada i de tornada. Quan pujàvem al tercer autobús es posava a plorar. Impotent, jo labraçava. Llavors plorava encara més fort. El braç, inflamat per aquella posició incòmoda, sem posava rígid al voltant de la seva espatlla i jo mirava fixament el terra de goma. Lautobús arribava a lúltima parada just quan ella estava a punt de patir convulsions.
Hem de baixar, mama li deia en veu baixa i suplicant.
Aleshores ella es deixondia de mal grat (no li agradava gens perdre empenta un cop havia començat el plor de debò) i, a poc a poc, baixava de lautobús. Quan travessàvem la porta del cementiri, però, hi tornava. Maferrava el braç i em feia passar per davant de quilòmetres de làpides (ni ella ni jo no recordàvem mai el lloc exacte de la tomba), trontollant com un borratxo, avançant a batzegades i cridant: «¿On és el papa? Ajudam a trobar el papa! Vés a saber on lhan posat. Amor meu, ja vinc! Esperam, esperam, que vinc!». Llavors trobàvem la tomba i ella shi tirava al damunt i per fi arribava al clímax i buidava tot el que tenia a dins. Al camí de tornada semblava una nina de drap. ¿I jo? Balba i muda, només agraïa haver sobreviscut al terror daquelles hores.
Una nit, quan tenia quinze anys, vaig somiar que tot el pis era buit, sense mobles i ben emblanquinat; el sol i la blancor de les parets feien brillar les habitacions. Una corda llarga sestenia per tot el pis, serpentejant a laltura de la cintura per totes les estances. Jo seguia la corda des de la meva habitació fins a la porta del carrer. Allà, a la porta oberta, hi havia el pare difunt, amb la cara grisa, envoltat de boira i foscor, amb la corda lligada a la cintura. Jo aleshores posava les mans a la corda i començava a estirar-la, però per més fort que estirava, no aconseguia fer-lo passar del llindar. De cop i volta, apareixia la mare. Posava les mans sobre les meves i també començava a estirar la corda. Jo intentava treure-me-la de sobre, empipada per la seva intromissió, però ella no desistia, i jo tenia tantes ganes de fer entrar el pare que em deia a mi mateixa: «Està bé, deixaré que ella sel quedi, si amb això aconseguim fer-lo entrar».
Durant anys vaig pensar que no calia interpretar el somni, però ara penso que jo desitjava que el pare traspassés el llindar, no pas per cap sentit de culpabilitat o competència sexual, sinó per poder-me alliberar de la mare. Ella mesborronava. Era a tot arreu, a sobre meu, a dins i fora de mi. La seva influència se menganxava com una membrana, als forats del nas, a les parpelles, a la boca oberta. Sem ficava a dins cada cop que respirava. Mendormiscava en la seva atmosfera narcotitzant, no podia defugir el caràcter ple i claustrofòbic de la seva presència, del seu ésser, de la seva feminitat sofrent i asfixiant.
Jo no en sabia ni la meitat.
Una tarda, lany del somni, seia amb la Nettie. Ella feia ganxet i jo bevia te. Va posar-se a somiar desperta.
Crec que coneixeràs un bon noi aquest any va dir. Més gran que tu. Que està a punt dacabar la universitat. Preparat per trobar una bona feina. Senamorarà de tu, i aviat et casaràs.
Això és ridícul vaig dir, en un to sec.
La Nettie es va posar les mans sobre la falda, sense deixar anar el ganxet.
Sembles la teva mare va dir, fluixet.
Això és ridícul. De vegades penso que vaig néixer dient: «Això és ridícul». Em surt amb la mateixa facilitat que dic bon dia, bon vespre, que passis un bon dia, cuidat. És la meva resposta més automàtica. La varietat dobservacions que fa que la frase «Això es ridícul» em passi del cervell a la llengua és desconcertant.
El matrimoni modern funciona gràcies a ladulteri diu algú.
Això és ridícul responc jo.
Edgar Allan Poe és lautor més subestimat de la literatura nord-americana diu algú.
Això és ridícul responc jo.
Els esports influeixen en els valors de les persones.
Això és ridícul.