Miriam Toews
Les Tristes Recances
Traducció de Carme Geronès
Títol original en anglès: All my puny sorrows
Primera Edició ebook: abril 2020
All my puny sorrows Copyright © 2014, Miriam Toews. All rights reserved.
© de la traducció: Carme Geronès
© de la correcció: Blanca Busquets i Manuel Gómez
© de ledició: Editorial Les Hores S.L. 2017
www.editorialleshores.com
hola@editorialleshores.com
Disseny de col·lecció i coberta: Natural www.designisnatural.com
© de les fotos de la coberta: IStockPhot
Maquetació: Dan Monells
Tots els drets reservats.
Queda prohibida la reproducció total o parcial daquest llibre mitjançant qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució dexemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense lautorització escrita dels titulars del copyright.
Per a lErik
1
Un camió sens va endur la casa una tarda de final destiu del 1979. Allà al mig del carrer, els meus pares, la meva germana gran i jo vam veure com la nostra caseta de fusta, maó i guix anava lliscant First Street enllà, com passava per davant de lA&W i de la pista de bitlles Deluxe abans denfilar la carretera N-12, on al final la vam perdre de vista. Encara la veig, va anar dient lElfrieda fins que la va perdre de vista. Encara la veig. Encara la veig. Encara... No, res, sha esfumat, va dir tot duna.
Lhavia aixecat el meu pare en lèpoca en què tenia la dona jove, quan tots dos amb prou feines havien fet vint anys i vivien un somni. La mare ens havia explicat, a lElfrieda i a mi, que en aquella època tots dos eren tan joves i tenien una energia tan explosiva que els vespres destiu, quan el pare tornava de lescola on feia de mestre i ella havia acabat de fer les coques i tot plegat, sempaitaven per allà els aspersors del pati del davant, saltaven i guimbaven sense fer cas de les mirades ni de la consternació dels veïns més grans, que trobaven escandalós que uns mennonites casats en segones núpcies senjogassessin així, mig despullats davant de tothom. Uns anys després, lElfrieda en parlava i shi referia com a la Dolce vita dels seus pares, i dels aspersors, en deia la seva Fontana di Trevi.
On va?, vaig preguntar al meu pare. Continuàvem palplantats al mig del carrer. La casa ja no hi era. El meu pare es va posar la mà de visera perquè el sol no lenlluernés. No ho sé pas, va dir. No ho volia saber. LElfrieda, la meva mare i jo ens vam ficar al cotxe a esperar-lo, i ell es va quedar allà una eternitat, mirant el buit, si més no aquesta impressió em va fer a mi. LElfrieda es queixava que lentapissat de plàstic tan calent li cremava les cuixes. A la fi, la meva mare es va tirar endavant i va tocar el clàxon, amb suavitat, per no espantar el pare, simplement per fer que es girés.
Va ser un estiu molt calorós i teníem uns dies per matar abans de traslladar-nos a la casa nova, una de semblant a laltra, fora del fet que el meu pare no lhavia aixecat amb tants detalls entranyables, shavia limitat a construir-hi un porxo llarg al davant per poder-hi seure a contemplar a sopluig les tempestes amb aparell elèctric; per això els meus pares van decidir que ens naniríem a acampar als Badlands de Dakota del Sud.
Em va fer lefecte que passàvem tot aquell temps muntant i desmuntant coses. La meva germana, lElfrieda, deia que allò realment no era vida era com estar en un hospital psiquiàtric on tothom anava amunt i avall amb lúnic objectiu de sobreviure i conservar lenergia, com si fóssim en un camp de refugiats, un lloc a mig camí entre refer-se dalguna neurosi i això i allò, el cas és que no li agradava acampar, i la mare li va dir bé, bonica, la idea és alterar les percepcions que tenim de les coses. París hauria fet el mateix efecte, va respondre lElf, o lLSD, si ho penses, i la mare va replicar au vinga, limportant és que hi som tots junts, som-hi, anem a preparar els frankfurts.
El fogonet de propà tenia una fuita, es va incendiar, amb unes flames de més dun metre, i va cremar tota la taula de pícnic; mentrestant, lElfrieda es va posar a ballar al voltant del foc cantant Seasons in the Sun de Terry Jacks, una cançó sobre una ovella negra que sacomiada de tothom perquè sestà morint, i el nostre pare va deixar anar una paraulota per primera vegada a la vida, ei, que jo sàpiga (Què caraissos!) i es va quedar a tocar del foc disposat a fer alguna cosa, però què?, què?, alhora que la mare sestava allà tremolant, rient, incapaç dobrir la boca. Jo vaig cridar que sapartessin del foc, però ningú es va moure ni un pam, semblava que un director de cine els hagués ordenat de restar allí, que el foc fos fictici, i que si algú es movia tot se naniria en orris. Llavors vaig agafar un pot mig buit de gelat Rainbow que hi havia a la taula, men vaig anar a més córrer a laixeta de les instal·lacions del càmping, el vaig omplir daigua, vaig tornar i la vaig llançar damunt de les flames, que encara es van enfilar més, en una barreja daromes de vainilla, xocolata i maduixa, en direcció a les branques esteses dun àlber. Una de les branques va agafar amb una guspira, però allò va durar poc, perquè de cop el cel es va enfosquir, la pluja i la pedra van iniciar el seu inesperat atac i tots vam quedar a resguard, si més no, del foc.
Aquell vespre, un cop va haver passat la tempesta i vam haver llençat el fogó de propà defectuós en un contenidor gegantí a prova de pumes, el meu pare i la meva germana van decidir danar-sen a una conferència sobre el turó de peus negres, una espècie que shavia considerat extingida. La feien a la sala dactes del càmping, i ens van dir que probablement shi quedarien a escoltar la segona, que la feia un expert en astrofísica i era sobre el tema de la naturalesa de la matèria fosca. I això què és?, vaig preguntar a la meva germana i em va respondre que no ho sabia però que creia que constituïa una bona part de lUnivers. No la veus, va dir, però en pots notar els efectes o una cosa així. I això és dolent?, li vaig preguntar. Es va posar a riure i recordo perfectament, o potser hauria de dir que tinc un record perfecte, de la fila que feia lElf aquell dia, amb aquells pantalons tan curts, el top ratllat sense esquena, amb el paisatge desdibuixat i erosionat dels Badlands de fons, el cap molt enrere, el coll llarg i esvelt adornat amb un collar de cuiro blanc i una pedra blava al centre, i la riallada que va deixar anar, com una descàrrega daquelles dadvertència, un desafiament al món perquè vingués a buscar-la si shi veia amb cor. Ella i el meu pare sen van anar cap a la sala dactes, la meva mare els deia cridant: feu sorolls com si us féssiu petons per espantar les serps de cascavell! Tota lestona que van ser fora informant-se sobre les forces invisibles i lextinció despècies, la mare i jo ens vam quedar pels voltants de la tenda jugant a pica paret i aprofitant els últims claps del sol que ja sanava ponent.
La tornada cap a casa, la vam fer en silenci. Vam anar amb cotxe dos dies i mig seguint una direcció estranya que ens anava allunyant dEast Village fins que a la fi el meu pare va dir va, ja nhi ha prou, crec que ens nhauríem de tornar cap casa, duna manera que semblava que hagués tramat alguna cosa i després ho hagués abandonat. Asseguts al cotxe, contemplàvem solemnement com passaven per davant de les finestres, en la foscor, les ombres dels irregulars afloraments rocallosos de lescut canadenc. Implacable, va dir el pare, duna manera quasi imperceptible, quan la mare li va preguntar què havia dit, ell va assenyalar la roca i llavors ella va assentir amb el cap, Ah!, però sense cap convicció, com si hagués esperat que ell es referís a una altra cosa, una cosa que tots dos poguessin afrontar. En què penses? Vaig murmurar a lElf. El vent ens arremolinava de mala manera els cabells, els seus tan negres, els meus, rossos. Anàvem al seient del darrere, estirades horitzontalment amb les cames enredades i les esquenes contra les portes. LElf llegia Gli amori difficili dItalo Calvino. Si ara mateix no estiguessis llegint, en què pensaries?, li vaig preguntar un altre cop. En una revolució, va dir. Li vaig demanar a què es referia i em va respondre que algun dia ho entendria, que en aquell moment no mho podia explicar. Una revolució secreta?, vaig preguntar. Després va parlar en veu alta perquè tots la poguéssim sentir i va dir, vinga, no ens en tornem! Ningú no va respondre. El vent bufava. Res no va canviar.
El meu pare es volia aturar a veure unes pintures aborígens antigues fetes amb ocre als escarpaments rocosos que circumdaven el llac Superior. Havien resistit misteriosament al rigor dels elements: el sol, laigua i el temps. El meu pare va aturar el cotxe i vam agafar una sendera estreta, pedregosa, que baixava fins al llac. Hi havia un senyal que deia Perill!, i en lletres més petites explicava que shavien produït casos en què les onades impetuoses shavien endut alguna persona que travessava aquelles roques i que cadascú era responsable de la seva pròpia seguretat. Vam passar davant duns quants senyals daquests camí de laigua i, a mesura que els trobàvem, els profunds solcs del front del meu pare sanaven apregonant, fins que la meva mare li va dir, calma, Jake, que encara tindràs un atac de feridura.
Quan vam arribar a les roques de la riba ens vam adonar que per veure els «pictogrames» havíem davançar molt a poc a poc per damunt del granit moll i relliscós que senfonsava uns metres en laigua escumosa, que ens havíem dagafar a una corda gruixuda subjecta a unes estaques clavades a la roca i estirar-nos per damunt del llac fins al punt de quedar en posició horitzontal, amb els cabells fregant laigua. Bé, va dir el meu pare, per aquí no passem, eh? Va llegir la placa col·locada al costat de la sendera amb lesperança que amb allò nhi hauria prou. Ah!, va continuar, linvestigador que va descobrir aquestes pintures les va anomenar «somnis oblidats». Aleshores es va mirar la meva mare. Ho has sentit, Lottie?, li va dir. Somnis oblidats. Va agafar un bloc petit que duia a la butxaca i hi va apuntar aquest detall. LElf, en canvi, va quedar totalment seduïda per la idea de penjar-se duna corda sobre aquella aigua que xarbotava i, sense que ningú tingués temps daturar-la, shi va llançar. Els meus pares li van cridar que tornés, que anés amb compte, que tingués seny, que es comportés, que tornés de seguida, i jo em vaig quedar en silenci, contemplant amb uns ulls com unes taronges, horroritzada, el que creia que seria la fi aquàtica de la meva intrèpida germana. Ella, aferrada a la corda, mirava les pintures que nosaltres, des don érem, no podíem veure, i ens anava descrivint el que hi havia, bàsicament imatges duns éssers estranys i punxosos i altres símbols críptics dun poble orgullós, prolífic.
Quan a la fi vam tornar, tots quatre, sans i estalvis a la petita ciutat situada a la part més occidental de lescut rocós, enmig de camps blaus i grogosos, tampoc no ens vam sentir tranquils. Havíem arribat a la casa nova. El meu pare es podia asseure a la cadira de jardí que tenia al pati del davant i veure, a través dels arbres que flanquejaven la carretera fins al First Street, la parcel-la buida on hi havia hagut casa nostra. Ell mai no havia volgut que se lenduguessin. No havia estat idea dell. Però el propietari del garatge del costat volia ampliar laparcament i li havia dirigit tota mena damenaces explícites, bo i buscant les mil maneres de pressionar-lo, fins que el pare ja no va poder més i va vendre la casa al negociant de cotxes per quatre quartos, com va dir la meva mare. Qüestió de negocis, Jake, va fer el venedor al meu pare el diumenge següent a lesglésia. Res personal. East Village havia nascut com un sant refugi contra tots els vicis del món, però fos com fos, la religió i el comerç shavien vinculat duna manera inextricable i com més es van anar enriquint els habitants daquell lloc, més devots es van anar fent, com si la devoció religiosa quedés recompensada amb la prosperitat dels negocis i lacumulació de riquesa; sobre aquesta última imperava la creença que estava beneïda per Déu, de manera que, quan el meu pare es va entossudir a no vendre la casa al del garatge, es va començar a respirar un tuf de recriminació, com si el pare, en tancar-se en banda, no es comportés com un bon cristià. Venia a ser això. I en realitat, el que volia el meu pare per damunt de tot era ser un bon cristià. La mare lanimava a plantar cara, a dir al venedor de cotxes que se nanés a fer punyetes, i lElfrieda, que era més gran que jo i estava més al cas del que passava, va intentar recollir signatures entre la gent per evitar que els negocis fessin desaparèixer els habitatges, però res no va poder aplacar el persistent sentit de culpabilitat del meu pare ni la sensació que hauria tingut dhaver pecat en cas de lluitar pel que era seu. Daltra banda, a East Village consideraven que el meu pare era un home estranyot, excèntric, un paio reservat, depressiu, estudiós, que se nanava a fer excursions de deu o dotze quilòmetres pel camp i considerava que la lectura, lescriptura i la raó eren les claus del paradís. La meva mare lluitava per ell (fins a un cert punt, és clar, perquè, al cap i a la fi era una esposa mennonita fidel i no tenia cap intenció desvalotar el galliner de la jerarquia domèstica), però de fet era una dona, i com a tal la tenien ben poc en compte.
Aleshores, a la casa nova, la meva mare es mostrava inquieta i pensarosa, el meu pare ho rebotia tot per allà al garatge, jo em passava el dia fent volcans al jardí del darrere o rondant pels voltants de la població, sotjant el perímetre com un ximpanzé engabiat, i lElf va començar a moures per «augmentar la seva visibilitat». Shavia inspirat en les pintures amb ocre de la roca, en la seva impermeabilitat i en aquell missatge que expressava alhora esperança, veneració, desafiament i solitud eterna. Va decidir que ella també volia deixar marca. Es va empescar un disseny que englobava les seves inicials E. V. R. (Elfrieda Von Riesen), a sota daquestes lletres hi va posar una T i, a tall de serp ondulant, una R que lencerclava, la subratllava i la seccionava. Men va ensenyar lefecte en un full dun daquells típics blocs de notes de color groc. Mmmm..., vaig fer, no ho pesco. Doncs mira, les inicials ja es veu que són les meves, i TR ve de «les meves tristes recances». La gran R és la de «Recances» i circumda la T de «Tristes». Amb la mà dreta closa es va clavar un cop al palmell esquerre. Havia agafat el costum de puntuar les idees brillants que se li acudien pegant-se un cop de puny.
Mmm... ah! És... Com tha passat pel cap?, li vaig preguntar. Em va dir que ho havia tret duna poesia de Samuel Coleridge, que de ben segur hauria estat nòvio seu si ella hagués nascut en el moment adequat. O que hi hagués nascut ell.
Em va explicar que volia pintar el seu símbol en diferents llocs emblemàtics de la ciutat on vivíem.
Quins llocs emblemàtics?, li vaig preguntar.
El dipòsit de laigua, per exemple, i els tancats.
Et puc suggerir una cosa?, vaig fer. Em va mirar, malfiada. Totes dues sabíem que no li podia oferir res sobre això de deixar la seva pròpia marca al món hauria estat com si algun dels acòlits de Jesucrist li hagués comentat, ei, tu només vas aconseguir alimentar cinc mil persones amb un peix i dues barres de pa. Imaginat!, però aleshores se sentia magnànima, plena democió pel que havia aconseguit, i va fer que sí amb el cap, entusiasmada.
No facis servir les teves inicials, li vaig dir. Perquè per aquí tothom sabrà de qui són i els focs de linfern ens cauran al damunt i tal.
La nostra petita població mennonita anava contra els signes clars desperança i no tolerava obres personalitzades. En una ocasió, el pastor de lesglésia va acusar lElf de rabejar-se en les penes de les seves pròpies emocions llicencioses, i ella li va respondre, fent una inclinació exagerada i quasi fregant el terra amb la mà, mea culpa, senyor meu. En aquella època, lElf estava constantment engegant campanyes. Nhavia fet una porta a porta per establir quanta gent dallí hauria estat interessada a canviar el topònim dEast Village per Xangri-La i va aconseguir més de cent signatures explicant a la gent que aquell nom venia de la Bíblia i significava «lloc mancat dorgull».