Em va explicar que volia pintar el seu símbol en diferents llocs emblemàtics de la ciutat on vivíem.
Quins llocs emblemàtics?, li vaig preguntar.
El dipòsit de laigua, per exemple, i els tancats.
Et puc suggerir una cosa?, vaig fer. Em va mirar, malfiada. Totes dues sabíem que no li podia oferir res sobre això de deixar la seva pròpia marca al món hauria estat com si algun dels acòlits de Jesucrist li hagués comentat, ei, tu només vas aconseguir alimentar cinc mil persones amb un peix i dues barres de pa. Imaginat!, però aleshores se sentia magnànima, plena democió pel que havia aconseguit, i va fer que sí amb el cap, entusiasmada.
No facis servir les teves inicials, li vaig dir. Perquè per aquí tothom sabrà de qui són i els focs de linfern ens cauran al damunt i tal.
La nostra petita població mennonita anava contra els signes clars desperança i no tolerava obres personalitzades. En una ocasió, el pastor de lesglésia va acusar lElf de rabejar-se en les penes de les seves pròpies emocions llicencioses, i ella li va respondre, fent una inclinació exagerada i quasi fregant el terra amb la mà, mea culpa, senyor meu. En aquella època, lElf estava constantment engegant campanyes. Nhavia fet una porta a porta per establir quanta gent dallí hauria estat interessada a canviar el topònim dEast Village per Xangri-La i va aconseguir més de cent signatures explicant a la gent que aquell nom venia de la Bíblia i significava «lloc mancat dorgull».
Mmm..., potser tens raó, va respondre. Em podria limitar a escriure TR, amb una R espectacular. Quedaria més misteriós, va afegir. Més je ne sais quoi.
Mmm... justament.
Però no tagrada?
A mi sí, li vaig dir. I el teu nòvio, Samuel Coleridge també nestaria cofoi.
Tot duna, amb la base del palmell, va dibuixar un cop de karate en laire i va quedar amb la vista clavada en la distància com si hagués sentit el rebombori del foc enemic.
Sí, va dir, com la tristesa objectiva, que és una cosa molt diferent.
Molt diferent respecte de què?, vaig preguntar.
De la tristesa subjectiva, Yoli, va dir.
Ah, és clar, vaig respondre. I tant.
Encara avui hi ha TR pintats amb esprai vermell a East Village, tot i que es van descolorint. I ho fan més de pressa que els contundents pictogrames ocres dels aborígens que els van inspirar.
LElfrieda té un tall de fa poc just a sobre de la cella esquerra. I set punts que li mantenen la pell del front al seu lloc. Els fils són negres, rígids i se li disparen cap amunt com si fossin antenes. Li vaig preguntar com se lhavia fet, el tall, i em va dir que havia caigut a la cambra de bany. Ves a saber si era veritat. Ara ja en tenim quaranta de fets. Han passat moltes coses i nhan deixat de passar moltes altres. Va dir que havia estat quan obria les capses de les pastilles les que li donen les infermeres, li calien unes tisores. Vaja, i què més! Li vaig dir que jo sabia prou bé que no tenia intenció de prendre cap pastilla, fora que es tractés dun bon grapat que aconseguís lefecte daturar-li el cor, de manera que per què li calien unes tisores per obrir la capsa? Daltra banda, també podia estripar-la amb les mans. Encara que per res del món shi faria mal, ella, a les mans.
LElfrieda és concertista de piano. De petites, de tant en tant em permetia que li girés les pàgines de les peces ràpides que encara no tenia memoritzades. Això de girar les pàgines és un art específic. Havia danticipar-me a la música i donar la volta al paper una mica com una serp, assegurant-me que no sarrugués i que no es notés cap fregadís o cruixit. Paraules della. Mhavia fet repetir el moviment una vegada i una altra, amb lorella a tres dits de la pàgina, escoltant atentament. Ho he sentit!, deia. I a mi em tocava repetir-ho fins que es donava per satisfeta que no havia fet ni la més mínima remor. Magradava anar-li al davant en alguna cosa. Menorgullia aquell pas perfecte duna pàgina a laltra, i si mavançava o em retardava un pèl massa, lElfrieda parava en sec i deixava anar un esgarip. A lúltim compàs!, deia. Només a lúltim compàs! Llavors deixava anar braços i cap contra el teclat i mantenia el peu al pedal de manera que aquell patiment seu ressonés, inquietant, per tota la casa.
Poc després de lincident del càmping i quan lElf ja havia anat a deixar pertot arreu la seva marca amb la pintura vermella, el bisbe (el mennonita alfa) va venir a casa a fer el que ell en deia una visita. De vegades ell mateix es definia com un cowboy amb la missió de «mantenir els termes». Però, de fet, allò era més un atac per sorpresa que una altra cosa. Va comparèixer un dissabte amb el seu seguici habitual dancians, cadascun amb el seu propi vehicle negre amb capota rígida (mai no compartien cotxe, ja que, a lhora de crear terror, no té la mateixa efectivitat això de veure tretze o catorze homes vestits igual sortint dun sol cotxe), i el meu pare i jo vam veure des de la finestra com aparcaven davant de casa, sortien dels vehicles i caminaven lentament cap a lentrada, un darrere laltre, com una filera de gent cansada que ballés la conga. La meva mare era a la cuina rentant plats. Sabia que venien, però els va ignorar expressament, considerant «aquella visita» com un lleuger entorpiment de la seva tasca quotidiana. (Es tractava del mateix bisbe que lhavia renyat per portar un vestit de boda massa estufat i exuberant. Com haig dinterpretar un excés com aquest?, li havia preguntat.) La meva germana era en algun lloc de la casa, ben segur que ocupada perfeccionant el seu aspecte de pantera negra, o bé fent-se de nou els pírcings a les orelles amb una patata i alcohol desinfectant, o potser mirant dhipnotitzar els seus propis dimonis.
El meu pare va anar a obrir i va rebre aquells homes. Tots es van asseure a la saleta, amb la vista fixa a terra i de tant en tant sintercanviaven alguna mirada. El pare es va quedar dret tot sol enmig de lestança amb uns ulls que reflectien la por que shavia apoderat dell, com si fos lúltim supervivent duna curiosa partida del joc de matar. La mare hagués hagut de sortir immediatament de la cuina, tota sol·lícita i amable, per oferir un te o un cafè a aquells homes, a més dalgun pastís fet per ella, seguint les receptes del llibre de cuina The Mennonite Treasury, però no es va moure don era, i va seguir fent sonar plats i olles, xiulant amb forçada indiferència, deixant que el meu pare se les compongués sol. Ja havien discutit sobre el tema abans. Jake, li havia dit ella, el que els has de dir és que no ens va bé que vinguin. No hi ha dret que apareguin per aquí quan els dona la gana. I ell li va respondre que no ho podia fer, que allò no es podia fer. Llavors, la meva mare es va prestar a fer-ho ella, però ell li va suplicar que no i així va anar fins que van arribar a un acord, tot i que la mare li va recalcar que el que no faria seria tractar-los a cor què vols mentre ells lúnica cosa que feien era torturar la família. Aquella visita en concret era per parlar dels plans que tenia lElf danar a la universitat a estudiar música. Només tenia quinze anys, però ells ja havien sentit campanes sobre el fet que la meva germana havia «expressat un imprudent desig d'abandonar la comunitat» i, a aquella gent, el simple esment dels estudis superiors, sobretot en el cas duna noia, els incitava unes sospites que els treien de polleguera. Per a ells, lenemic número u era una noia amb un llibre.
Agafarà idees estranyes, va dir un dells, allà a la saleta, al meu pare, que es va limitar a assentir sense badar boca i a mirar amb nostàlgia cap a la cuina, on la meva mare alternava entre ventar cops de drap de cuina a les mosques i aplanar petits filets de vedella per fer-ne escalopes. Jo seia en silenci al costat del meu pare en aquell sofà raspós, flairant l«olor de menyspreu», com en deia la mare. Justament llavors, ella em va cridar. Men vaig anar fins a la cuina i la vaig trobar asseguda davant del taulell, fent balancejar les cames i bevent suc de poma directament de lampolla. On és lElf?, em va preguntar. Amb un gest vaig fer que no ho sabia. Como ho havia de saber? Em vaig asseure al seu costat i em va passar el suc de poma. Sentíem des dallí aquella combinació danglès i plautdietsch, la llengua medieval no escrita que parlen els vells a East Village. (En plautdiestsch, a mi em diuen «la Yolandi den Jacob Von Riesen», i quan la meva mare es presenta en plautdietsch diu «Jo sóc den Jacob Von Riesen».) Van passar uns minuts i vam sentir els primers acords del Preludi en sol menor, opus 23 de Rakhmaninov. LElf era a lhabitació dels convidats, al costat de la porta dentrada, on teníem el piano i en aquella època passava quasi tot el dia. Aquells homes van parar de parlar. La música va sonar més alta. Era la peça preferida de lElf, la banda sonora de la seva revolució secreta, potser. Feia dos anys que hi treballava sense parar amb lajuda dun professor del conservatori de Winnipeg que venia dos cops a la setmana a fer-li classe. Els meus pares i jo estàvem familiaritzats amb cadascun dels matisos de lobra, amb el seu turment, lèxtasi, el gran respecte per la importància dels caòtics deliris dun monòleg interior. Així ens ho havia descrit lElf. En aquella nostra ciutat, en principi, no estaven ni permesos, els pianos, un instrument que recordava massa els clubs, els locals clandestins i lalegria desfermada, però els meus pares nhavien portat un damagatotis perquè un metge dallí havia suggerit que a lElf se li havia de proporcionar un «desfogament creatiu» de manera que lenergia no la convertís en una persona «extravagant», paraula amb unes connotacions sinistres. En una comunitat basada en la submissió, el pitjor que podia ser era extravagant. Després duns anys de tenir a casa aquell piano, tapat a més córrer amb llençols i sacs darpillera quan els ancians venien a fer la visita, els meus pares havien arribat a apreciar la música de lElf i fins i tot alguna vegada li havien fet una sol·licitud, de lestil dinterpretar Moon River o When Irish Eyes are Smiling. A la fi, els ancians van saber que teníem un piano a casa, dallí en va sortir una llarga discussió, per descomptat, fins i tot nhi va haver que van parlar dexcomunicar per un període de tres o sis mesos el meu pare, càstig que ell va assumir amb tanta docilitat que els altres van decidir de deixar-ho córrer (no té ni de bon tros la mateixa gràcia castigar algú que està dacord amb la resolució), sempre que els meus pares controlessin que lElf utilitzés el piano només com a instrument pensat per a la glòria del Senyor.
Agafarà idees estranyes, va dir un dells, allà a la saleta, al meu pare, que es va limitar a assentir sense badar boca i a mirar amb nostàlgia cap a la cuina, on la meva mare alternava entre ventar cops de drap de cuina a les mosques i aplanar petits filets de vedella per fer-ne escalopes. Jo seia en silenci al costat del meu pare en aquell sofà raspós, flairant l«olor de menyspreu», com en deia la mare. Justament llavors, ella em va cridar. Men vaig anar fins a la cuina i la vaig trobar asseguda davant del taulell, fent balancejar les cames i bevent suc de poma directament de lampolla. On és lElf?, em va preguntar. Amb un gest vaig fer que no ho sabia. Como ho havia de saber? Em vaig asseure al seu costat i em va passar el suc de poma. Sentíem des dallí aquella combinació danglès i plautdietsch, la llengua medieval no escrita que parlen els vells a East Village. (En plautdiestsch, a mi em diuen «la Yolandi den Jacob Von Riesen», i quan la meva mare es presenta en plautdietsch diu «Jo sóc den Jacob Von Riesen».) Van passar uns minuts i vam sentir els primers acords del Preludi en sol menor, opus 23 de Rakhmaninov. LElf era a lhabitació dels convidats, al costat de la porta dentrada, on teníem el piano i en aquella època passava quasi tot el dia. Aquells homes van parar de parlar. La música va sonar més alta. Era la peça preferida de lElf, la banda sonora de la seva revolució secreta, potser. Feia dos anys que hi treballava sense parar amb lajuda dun professor del conservatori de Winnipeg que venia dos cops a la setmana a fer-li classe. Els meus pares i jo estàvem familiaritzats amb cadascun dels matisos de lobra, amb el seu turment, lèxtasi, el gran respecte per la importància dels caòtics deliris dun monòleg interior. Així ens ho havia descrit lElf. En aquella nostra ciutat, en principi, no estaven ni permesos, els pianos, un instrument que recordava massa els clubs, els locals clandestins i lalegria desfermada, però els meus pares nhavien portat un damagatotis perquè un metge dallí havia suggerit que a lElf se li havia de proporcionar un «desfogament creatiu» de manera que lenergia no la convertís en una persona «extravagant», paraula amb unes connotacions sinistres. En una comunitat basada en la submissió, el pitjor que podia ser era extravagant. Després duns anys de tenir a casa aquell piano, tapat a més córrer amb llençols i sacs darpillera quan els ancians venien a fer la visita, els meus pares havien arribat a apreciar la música de lElf i fins i tot alguna vegada li havien fet una sol·licitud, de lestil dinterpretar Moon River o When Irish Eyes are Smiling. A la fi, els ancians van saber que teníem un piano a casa, dallí en va sortir una llarga discussió, per descomptat, fins i tot nhi va haver que van parlar dexcomunicar per un període de tres o sis mesos el meu pare, càstig que ell va assumir amb tanta docilitat que els altres van decidir de deixar-ho córrer (no té ni de bon tros la mateixa gràcia castigar algú que està dacord amb la resolució), sempre que els meus pares controlessin que lElf utilitzés el piano només com a instrument pensat per a la glòria del Senyor.
La meva mare va començar a taral·lejar i a moure el cos. Els de la saleta van romandre en silenci, com si algú els estigués renyant. LElf tocava més fort, afluixava el to i el tornava a intensificar. Els ocells van parar de cantar i les mosques de la cuina no van tornar a topar contra els vidres. Latmosfera va quedar quieta. La meva germana era al centre de la rotació del món. En aquell moment, l'Elf va agafar les regnes de la seva vida. Aquell va ser el seu debut com a adulta i, tot i que nosaltres llavors no ens en vam adonar, també va ser el seu debut com a pianista de fama mundial. Vull pensar que en aquell instant els homes reunits a la saleta van entendre que ella ja no es podia quedar allí, sobretot després d'haver expressat tanta emoció i passió, i que per retenir-la allí lhaurien de cremar a la foguera o enterrar-la de viu en viu. Va ser el moment en què lElf ens va abandonar. I el moment en què el meu pare ho va perdre tot de cop: el vistiplau dels ancians, lautoritat com a cap de família i la filla, que ja era lliure i, per tant, perillosa.
El fragment es va acabar i vam sentir el clac de la tapa del piano que es tancava sobre el teclat i el frec de la banqueta al terra de lhabitació dels convidats. LElf va entrar a la cuina, jo li vaig passar el suc de poma, sel va acabar i va llençar lampolla a les escombraries. Es va clavar cop de puny al palmell, bo i dient que a la fi ho tenia. Vam continuar totes tres a la cuina mentre aquells homes tan mudats sortien en fila de casa en el mateix ordre que hi havien entrat i vam sentir que la porta es tancava amb suavitat i els motors sengegaven per començar a abandonar la casa. Vam esperar que el pare vingués a parlar a la cuina, però sen va anar al seu despatx. Encara avui no estic segura de si lElf es va adonar que hi havia hagut aquells homes a la saleta o que el bisbe i els ancians havien vingut de visita, o bé si havia estat una casualitat que hagués interpretat la peça de Rakhmaninov en aquell precís moment amb una perfecció tan brutal.
Ara bé, poc després de la visita del bisbe i els seus homes, lElf va fer un quadre i li va posar un marc que havia trobat al soterrani. El va penjar a la paret de la saleta, per sobre del sofà raspós. Era una cita. Deia:
«Estic convençut que lhome orgullós, altiu, avariciós, egoista, impúdic, lasciu, batusser, envejós, desobedient, idòlatra, fals, mentider, infidel, lladre, difamador, murmurador, sanguinari, despietat i venjatiu, sigui qui sigui, no és cristià, encara que lhagin batejat cent vegades i que combregui cada dia».
Menno Simons
Dacord, però... Elfie?, va dir la meva mare.
No, va respondre lElfie. Es queda aquí. Són paraules de Menno Simons! Què passa, que no lhem de seguir o què?
Lobra de lElfie va estar penjada a la sala més o menys una setmana, fins que el meu pare li va dir: Vejam, nena, ja has fet passar la teva, no? Ara hauries de tornar al seu lloc el vaixell que havia brodat la teva mare. I aleshores, la seva justa indignació es va desencadenar de la mateixa manera que moltes de les seves tempestes personals salvatges.
2
LElfrieda no concedeix entrevistes. Una vegada men va deixar fer una a mi per a la revista destar per casa que fèiem els de la meva classe, però para de comptar. Jo tenia onze anys i ella sen tornava a anar de casa, aquest cop per sempre. Se nanava a Noruega a fer un concert i a estudiar amb un home gran que ella anomenava el Mag dOslo. Tenia disset anys. Havia acabat abans dhora, per Nadal, els estudis secundaris. Tot matrícules, sis beques per estudiar piano i una distinció del governador general del Canadà per haver obtingut les millors notes, cosa que va desencadenar molts atacs de còlera i de terror entre els ancians. Un dia, a lhora de sopar, unes setmanes abans danar-sen, lElf va deixar anar que, mentre fos a Europa, es podia acostar a Rússia per investigar les seves arrels, i el meu pare de poc que no té un cobriment de cor. Ni pensar-hi!, va exclamar. Em penso que sí que ho faré, va respondre lElf. Per què no?
Els meus avis van venir dun poblet mennonita de Sibèria el 1917, lany de la revolució bolxevic. Havien viscut coses terribles en aquella terra sagnant. Qualsevol referència al lloc, la més mínima menció dalguna cosa russa, feia que els meus pares senfilessin per les parets de mala manera.
El plautdietsch era la llengua de la vergonya. Els mennonites havien après a callar, a aguantar el patiment. Als meus besavis per part de pare, els van matar en un camp que tenien a prop del graner, però el seu fill, el meu avi, va sobreviure enterrant-se en una pila de fems. Després, al cap duns dies, el van carregar en un vagó de bestiar i el van portar, juntament amb milers de mennonites més, a Moscou, des don els van enviar al Canadà. Quan va néixer lElf, lavi va dir als pares que no ensenyessin el plautdietsch als seus fills si volien que sobrevisquessin. La meva mare, a la universitat, on va anar a estudiar psicoteràpia, va aprendre que el patiment, encara que shagi viscut fa molt, es va passant de generació en generació, igual com lagilitat, la gràcia o la dislèxia. El meu avi tenia uns grans ulls verds que, fins i tot quan somreia, reflectien tènuement escenes de massacre, de neu tacada de sang.