Ten recordes, de lou?, vaig dir a lElf. Ni va obrir els ulls. Quan ens van servir aquella espècie dou, que no era un ou de gallina. Era una altra cosa. Era una mena de globus ocular blanc, llefiscós, un embrió que surava en una salmorra verda, i quan el vaig veure men vaig anar de pet al lavabo. En tornar a la taula, lElf va veure que havia tornat a plorar i de seguida es va a disposar a tranquil·litzar-me de la manera que feia sempre, citant-me els seus amants poetes, com una professional. Em va convertir en una heroïna. Va començar explicant històries de quan jo era petita, dient que jo havia estat la més valenta i aventurera de totes dues, que mhaurien dhaver vist quan muntava a cavall Han sentit a parlar mai de les curses amb barrils?, que era la noia més intrèpida de la ciutat, la més graciosa, i que, en realitat, els seus concerts estaven inspirats en la meva vida, en el ritme desbordant i lliure de la meva vida, en la sensibilitat que inspirava, lesperit rebel (cosa que jo vaig interpretar com una manera de dir que era un desgavell) i coses per lestil. Deia que intentava tocar el piano de la manera que jo vivia la meva vida: en llibertat, amb alegria, sinceritat (i això venia a dir: com una beneita capfluixa que no se sabia comportar en societat). Va explicar a tota aquella gent que la criatura que amagava a la panxa seria la més afortunada de lunivers per tenir-me a mi com a mare, que jo havia escrit uns llibres preciosos sobre rodeos i que era la seva millor amiga. Tot mentides, llevat potser daixò últim, però només daixò.
Elfrieda! Ten recordes, daquell dia? Va obrir els ulls, a la fi, i va assentir. Li vaig dir que ella sempre mhavia cuidat en situacions com aquella. Va somriure, amb tota la franquesa del món. Li vaig assenyalar el coixí amb la libèl·lula que tenia al costat i li vaig dir que li havia portat un regal. Em va semblar que allò la feia exageradament contenta. Per a mi? Gràcies! Quina preciositat! Sel va acostar al cos i mho va tornar a agrair amb més èmfasi del que tocava. És un coixí i prou, li vaig dir. Ella em va preguntar què portava en aquella bossa dels magatzems Safeway que havia traginat per tota la ciutat, i li vaig dir que era la meva novel·la, un grapat de fulls plens danotacions aplegats amb una goma.
Un nou llibre de rodeos?
No, el llibre, llibre. Lautèntic.
Per fi lhas escrit? Fantàstic! Em va demanar si lhi llegiria i li vaig dir que no. Només un paràgraf? No. Una frase? No. Mitja frase! Una paraula? No. Una lletra? Vaig dir que sí, que li llegiria la primera lletra de la novel·la. Va somriure, va tancar els ulls i es va enfonsar al llit com si es preparés per a un requisit deliciós. Li vaig preguntar si estava a punt i va fer que sí, encara somrient, amb els ulls tancats. Em vaig aixecar, em vaig escurar el coll, vaig fer una pausa i vaig començar a llegir.
L.
Va sospirar, va alçar la barbeta cap al sostre, va obrir els ulls i em va dir que era preciós, PRECIÓS, i autèntic, el millor que havia escrit fins llavors. Lhi vaig agrair i vaig tornar a posar la pàgina a la bossa de plàstic de Safeway.
Em va dir, escolta, com a mínim em podries explicar de què va en una paraula? Li vaig dir que sí, que de germanes. Li vaig dirigir una mirada desafiadora, després em vaig posar a plorar, inconsolable, i em vaig quedar ben bé vint minuts arraulida en aquella atrotinada cadira de vinil a tocar de la finestra. Ella va estirar el braç, em va tocar el peu, el tou de la cama, més amunt, allà on podia arribar des del llit, i em va dir que li sabia molt de greu. Li vaig preguntar què li sabia greu, però no va respondre. Lhi vaig tornar a preguntar, en un to dur, ressentit, què era el que li sabia greu. Vaig clavar manotada a aquella finestra tan sòlida, amb un vidre quàdruple per dissuadir qualsevol intenció de llançar-shi, i vaig fer que se sobresaltés. Però un cop més em va respondre amb el silenci, amb aquells enormes ulls verds envoltats dunes pestanyes ridículament llargues, fosques, uns ulls angoixats com els del pare, amb unes pupil·les que eren com vaixells enfonsats enmig de tant de verd.
No li vaig donar la satisfacció de sentir-me dir que ho comprenia, que no passava res, que la perdonava, que no hi havia res a perdonar, que lestimaria sempre i que guardaria el seu cor a lestoig dels llapis. Vaig apartar la vista i, tranquil·lament, vaig mirar el BlackBerry per si hi tenia missatges importants. En Will havia escrit: «No hi ha manera de raonar amb la Nora. Quan tornes? Com està lElf? Saps on tinc lagulla de la pilota de bàsquet?». Li vaig respondre: «Sí. No ho sé del cert. Viva. Mira al calaix dels trastos. Petons». Vaig posar a Google «gen del suïcidi», però vaig deixar la cerca a lúltim segon. No ho volia saber. A més, ja ho sabia.
La gent pregunta, però com pot ser? Amb tantes mesures de seguretat que hi ha avui dia per mantenir-nos fora de labast de segons què tanques, detectors de moviment, càmeres, filtres solars i vitamines, panys de seguretat, cadenes, cascos de bici, classes de spinning, guardians i portals, com pot ser que tinguem uns assassins secrets a laguait dins nostre? Que puguem girar-nos contra nosaltres mateixos de la mateixa manera que els tumors envaeixen uns òrgans plens de salut, de la mateixa manera que tot duna les mares «normals» llancen les criatures pel balcó... qui vol pensar en aquestes coses tan horroroses?
Quan va néixer la meva germana, el pare va plantar una olivera de Bohèmia al pati. Quan vaig néixer jo, va plantar un server. De petites, lElf em va explicar que lolivera de Bohèmia era un arbust resistent, amb unes espines de mig pam, que se les empescava per viure en llocs on tot moria. També em va dir que a Europa, del server també en deien moixera de guilla i que lutilitzaven per foragitar les bruixes. De manera que, deia, estem protegides contra tot. Dona, vaig fer jo, vols dir contra les bruixes. Només estem protegides contra les bruixes.
Men vaig anar de lhabitació, em vaig passejar pels corredors, vaig saludar les infermeres del taulell, vaig entrar sense voler a larmari de la roba perquè lhavia confós amb el lavabo i en vaig sortir entrebancant-me amb pals de fregar i productes de la neteja, mentre murmurava paraules de disculpa. Vaig tornar a lhabitació de lElf amb un nou somriure als llavis, les llàgrimes fora, el rostre fet un desori de colors i brutícia, intentant consolar-me. Cantava, realment sense cantar, Thunder Road del Boss (perquè té autoritat)... lhimne que, durant els vuitanta, havia abrandat els nostres cors de jovenetes mediocres linterpretàvem encarades al mirall, amb el raspall dels cabells com a micròfon o bé el llançàvem al vent des de la caixa dunes camionetes de mitja tona o des de dalt de muntanyes de bales de fenc, i en aquell moment linvocava perquè em tornés lesperança.
Em vaig deixar anar sobre la cadira taronja i vaig dir a lElf que mexpliqués alguna cosa. Em va preguntar sobre què i li vaig respondre sobre qualsevol cosa, va, explicam el que vulguis, parlam dels teus amors secrets. Em va dir que si els amors són secrets, justament no se nha de parlar, i jo vaig fer que sí, que és veritat, que és una cosa de mal tractar, que podria prendre exemple della, però vaig dir és igual, parla-men. Parlam daquell paio, com es deia? En Floronco. Ella va fer una ganyota, va deixar anar un gemec i va dir que en Farr Ancle no havia estat un amant, que era un amic, però jo li vaig dir que men parlés igual, com sho feia al llit? No ens nanàvem al llit, em va respondre, i jo vaig dir que tant se val, però que on sho feien? A terra? A lescala dincendis? Va fer que no. Entesos, i què men dius daquell altre, den Cigala? Ah, i aquest cop va somriure. En Seagal, va dir, era un encant, però ja és aigua passada. Ara sóc una dona casada. Ah, sí?, li vaig preguntar. I quan et vas casar? Dona, tu ja mentens, va respondre. Vaig dir que jo sí que estava casada, però que no tenia marit. Tu, vaig afegir, no estàs casada però tens marit. Com vulguis, Yoli, va respondre. Va fer un badall. És tot un detall que hagis tornat, però sóc jo la que sha de disculpar. No, vinga, vaig respondre. Tu et deus fer amb tants tios elegants, daccent engrescador i coneixements enciclopèdics sobre la civilització europea..., li vaig dir. Ten fots?, em va preguntar.
Em vaig deixar anar sobre la cadira taronja i vaig dir a lElf que mexpliqués alguna cosa. Em va preguntar sobre què i li vaig respondre sobre qualsevol cosa, va, explicam el que vulguis, parlam dels teus amors secrets. Em va dir que si els amors són secrets, justament no se nha de parlar, i jo vaig fer que sí, que és veritat, que és una cosa de mal tractar, que podria prendre exemple della, però vaig dir és igual, parla-men. Parlam daquell paio, com es deia? En Floronco. Ella va fer una ganyota, va deixar anar un gemec i va dir que en Farr Ancle no havia estat un amant, que era un amic, però jo li vaig dir que men parlés igual, com sho feia al llit? No ens nanàvem al llit, em va respondre, i jo vaig dir que tant se val, però que on sho feien? A terra? A lescala dincendis? Va fer que no. Entesos, i què men dius daquell altre, den Cigala? Ah, i aquest cop va somriure. En Seagal, va dir, era un encant, però ja és aigua passada. Ara sóc una dona casada. Ah, sí?, li vaig preguntar. I quan et vas casar? Dona, tu ja mentens, va respondre. Vaig dir que jo sí que estava casada, però que no tenia marit. Tu, vaig afegir, no estàs casada però tens marit. Com vulguis, Yoli, va respondre. Va fer un badall. És tot un detall que hagis tornat, però sóc jo la que sha de disculpar. No, vinga, vaig respondre. Tu et deus fer amb tants tios elegants, daccent engrescador i coneixements enciclopèdics sobre la civilització europea..., li vaig dir. Ten fots?, em va preguntar.