Quan va portar la pasta a taula va dir: Vaig veure la teva germana tocant el piano.
Com?, li vaig preguntar. La vas veure? No mho havies explicat mai.
A Praga, va respondre. I no em sorprèn gens.
Què és el que no et sorprèn?, vaig fer.
El seu patiment, va respondre. Quan la vaig sentir, vaig pensar que no havia de ser allí, al mateix lloc on era ella. Hi havia centenars de persones, però ningú no sen va anar. Era un sofriment particular. I amb això de particular em refereixo a inescrutable. Només comprenia la música, que contenia uns secrets que feien de la seva interpretació un enigma, un murmuri, i en acabat, veies el públic allà al bar, bevent, sense dir res, perquè eren còmplices. No hi havia paraules.
Vaig reflexionar una estona sobre el que mhavia dit, sobre aquell encant seu propi de la vella Europa, sobre la manera com parlava. Potser ens podríem enamorar i jo em podria traslladar amb en Will i la Nora a Praga, on la meva vida ja no seria tant com la meva vida i més com la de Franz Kafka. En Will i la Nora es podrien dedicar al tennis i a la gimnàstica i en Radek i jo, a anar constantment a lopera, al ballet, i ens podríem fer cada vegada més profunds, poètics i revolucionaris.
Jo la situaria a la mateixa categoria que Ivo Pogorelich, o potser Ievgueni Kissin, va dir en Radek. Ella comprèn que el piano és la veu humana que ha assolit la perfecció.
Té un piano de vidre a dins seu i pateix perquè té por que se li pugui trencar, li vaig dir.
Sí, va respondre. Potser ja ho ha fet. I amb penes i treballs aguanta les peces al seu lloc abans no es facin miques. Jo diria que em vaig enamorar della tot duna aquell vespre. La volia protegir.
Ah, vaja, thas penjat de la meva germana? Es va posar a riure i va dir que no, que evidentment que no, però jo vaig intuir que sí. I pensar que jo tenia la fantasia de Praga! Però després vaig rumiar que Praga, per a Franz Kafka, tampoc no era per tirar coets, de manera que tant se val, tant se val!
Més vi?, em va preguntar. Com era, de petita?
Tot el que feia era tocar el piano, vaig respondre. I fer campanyes.
És clar que si una persona només ha de fer una cosa a la vida, que sigui tocar el piano, va fer ell. Però vols dir que no en tens altres records?
Va aprendre francès de molt jove, vaig dir, i segons quines temporades no parlava res més que francès, de la mateixa manera que es passava llargs períodes sense parlar, igual que el nostre pare. A mi mhavia posat una colla de motius: Busqueta, Avalot... Feia veure que la nostra població mennonita era un poble de la Toscana o una cosa així, i el que feia era canviar el nom de tot i de tothom. Els carrers, el que fos. Es va obsessionar amb Itàlia. Quan els nostres familiars mennonites ens venien a veure, sels adreçava dient-los signor i signora, i els oferia expressos i grappa. La gent es reia della. A mi em feia cosa.
Ah, però el que feia era posar-hi un xic democió, va comentar en Radek, vols dir que no? Un toc graciós i sofisticat!
Sí, ara ho veig així, li vaig dir, però en aquells moments... ja tho pots imaginar. Un lloc com on vam néixer nosaltres no és el millor per muntar numerets còmics. Una vegada ens van tirotejar la casa.
Què?, va exclamar en Radek. Per culpa de lElfrieda?
No ho sé, vaig dir. No ho vam saber mai. Hi havia molta gent que es reia del meu pare perquè sempre anava amb bicicleta, sempre portava vestit i corbata i llegia molt. A lElf, allò la feia plorar. Sempipava molt. Es barallava amb la gent, bàsicament de paraula, per defensar-lo. Quan sen va anar a Oslo a estudiar música, menviava gravacions on em parlava de la vida que feia a la ciutat i, després, de com li anava quan estudiava amb un paio a Amsterdam i, més endavant, amb una dona a Hèlsinki. Jo lescoltava una vegada i una altra a les fosques, imaginant-me que la tenia allí al meu costat. Em sabia de memòria aquelles gravacions, fins lúltima entonació, lúltim sospir, i li seguia les frases, encavalcant-les, fins i tot feia les mateixes rialletes. Mho havia après tot de memòria.
En Radek va servir una altra copa de vi mentre deia que li havia passat pel cap una cosa que havia escrit Northrop Frye sobre lenergia que cal per abandonar un lloc i com aleshores una persona ha de continuar endavant aprofitant limpuls per crear, per anar reinventant. Hi estàs dacord?
Sí, hi estic dacord, li vaig dir. Vols dir que seria legal estar en desacord amb ell?
És clar que, potser tu... va fer ell.
Ja ho sé, ja ho sé, feia broma. Però sí que hi estic dacord.
Enyoraves la teva germana, va dir ell, concís.
Sí, però no era només això. El cas és que no volia que tornés. No sé si en aquella època nera conscient, però, duna manera o altra, sabia que havia de continuar estant lluny de casa. Alhora, però, notava que la necessitava per continuar allí, i realment mencaparrava intentant trobar la manera de mostrar-me valenta quan ella no hi era. Quan venia a veurens, jugàvem molt a tennis. Ho fèiem a les fosques. Tennis cec. Era divertit, però perdíem una pila de pilotes. Ella em deia que havia descoltar amb molta atenció quan jugàvem a tennis cec, que aquesta era la qüestió. Rèiem com beneites enmig de la foscor i xisclàvem quan una pilota ens queia al damunt. Quan lElf tocava el piano, jo sempre li endevinava lestat dànim. Quan estudiava, va aconseguir totes les beques de lescola, fins i tot va participar en un concurs de la tele, però hi havia moltes coses que la treien de polleguera. Per exemple, la gent que no sesforçava la feia enrabiar. Les males maneres lexasperaven. Quan el pastor i la seva colla dancians de lesglésia van venir a casa a dir als pares que no havien de deixar anar lElf a estudiar perquè agafaria idees rares, aquella mateixa nit ella va calar foc a la botiga on el paio organitzava les renovacions espirituals i la poli es va presentar a casa...
Ostres, va exclamar ell.
Però primer, quan els paios aquells de lesglésia eren a casa, ella es va posar a tocar Rakhmaninov a lhabitació del costat. La meva mare i jo ens havíem amagat a la cuina. Semblava que com més pressionaven el pare, més xisclava ella. Bé, em refereixo a xisclar amb el piano. Els va fotre al carrer amb el seu fulgor i la seva ràbia, igual com va fer Jesucrist amb els mercaders o... daixò... com en Dustin Hoffman a Els gossos de palla...
Com la llum del sol amb els vampirs, va dir en Radek.
Era una gent tan simple, tan salvatge, com si actués per a un públic de mastodonts... Ella no...
Quina peça era?, va preguntar.
Preludi en sol menor, opus 23.
I què va passar quan va venir la policia a casa teva?
Els pares no van permetre que la portessin a un centre de menors, ni que lenviessin a un campament cristià de reeducació allà a la muntanya, tot i que em sembla que només era una amenaça. De tota manera, tots junts vam fer un llarg viatge a Fresno, a Califòrnia, per posar-hi distància, per veure si quan tornàvem ja els havia marxat la dèria. A Fresno, lElf va convèncer un noi perquè fos el seu xicot aquells dies, i quan ja ens nanàvem, va intentar amagar-lo al maleter del cotxe, però el pare va notar més pes del compte en tirar endavant i es va aturar per desfer-sen. LElf i ell es van començar a grapejar com desfermats i, atès que el pare no sabia com abordar la qüestió, va haver de baixar del cotxe la mare per dir a lElf que havíem de sortir de seguida. Encara la recordo estirant el braç de la meva germana mentre ella besava el seu xicot. Llavors, va entrar al cotxe plorant a llàgrima viva i el noi ens va seguir corrent fins que no va poder més, igual que fan els gossos de les cases de pagès dels afores dEast Village.
Quina peça era?, va preguntar.
Preludi en sol menor, opus 23.
I què va passar quan va venir la policia a casa teva?
Els pares no van permetre que la portessin a un centre de menors, ni que lenviessin a un campament cristià de reeducació allà a la muntanya, tot i que em sembla que només era una amenaça. De tota manera, tots junts vam fer un llarg viatge a Fresno, a Califòrnia, per posar-hi distància, per veure si quan tornàvem ja els havia marxat la dèria. A Fresno, lElf va convèncer un noi perquè fos el seu xicot aquells dies, i quan ja ens nanàvem, va intentar amagar-lo al maleter del cotxe, però el pare va notar més pes del compte en tirar endavant i es va aturar per desfer-sen. LElf i ell es van començar a grapejar com desfermats i, atès que el pare no sabia com abordar la qüestió, va haver de baixar del cotxe la mare per dir a lElf que havíem de sortir de seguida. Encara la recordo estirant el braç de la meva germana mentre ella besava el seu xicot. Llavors, va entrar al cotxe plorant a llàgrima viva i el noi ens va seguir corrent fins que no va poder més, igual que fan els gossos de les cases de pagès dels afores dEast Village.
En Radek reia. No tens cap foto della?, em va preguntar. En vaig agafar una de la cartera i lhi vaig ensenyar. Només se li veien aquells enormes ulls verds i els cabells negres i brillants. Eh que té pinta dextraterrestre?
És preciosa, va dir ell.
La primera vegada que vaig menjar a casa den Radek, li vaig explicar que havia estat fidel al meu marit i que havia pujat la mainada amb ell, en Radek va somriure amb tendresa, movent el cap afirmativament, com si estimés aquella dona de qui jo li parlava, és a dir, que la preferia respecte de mi, però vet aquí que érem allí junts. Aquests últims dies estic tan cansada que sovint recolzo el cap a la taula dell i em quedo adormida mentre renta els plats, i en acabat magafa, em porta al seu llit, em treu la roba amb gran delicadesa, col·loca bé els texans damunt de la cadira, de manera que el protector labial no caigui de la butxaca i rodi per sota del llit enmig de la pols, i posa la brusa damunt del llum de peu, que així difon una agradable aurèola, i seguidament em fa lamor amb molta tendresa, com un perfecte cavaller. Aquestes són les paraules que feia servir làvia per descriure el seu marit. Tendre. I també és tot el que em ve al cap a lhora de parlar den Radek. Quan arriba al clímax diu alguna cosa fluixet en txec, una sola paraula. A mi magrada jugar amb les puntes dels seus dits, tocar-ne les arrugues i els solcs que té de prémer les cordes del violí cinc o sis hores al dia.
Un dia em va dir que jo, quan dormia, deixava anar lladrucs com un gos. Jo tenia un record molt lleu daixò, dun somni en què a la fi tot el que sentia i tot el que volia expressar dels meus sentiments sortia sota la forma dun clapit repugnant i incipient. De vegades em fa lefecte que, si més no amb els somnis, em vaig acostant al punt de comprendre els silencis de lElf. Quan vivia sola a Mont-real, destrossada per un amor perdut, em va enviar una cita de Paul Valéry. Això sí, amb una paraula en cada carta, de manera que vaig trigar mesos a desxifrar-la. «Hàlit, somnis, silenci, encalçament que instiga, viva pau que triomfes.»
5
Al matí tenia ressaca. Al voltant dels ulls se mhi havien dibuixat uns cercles liles, emmascarats pel rímel, i els llavis mhavien quedat resseguits per una crosta de vi negre fina i seca. Les mans em tremolaven; vaig anar a buscar un cafè per emportar-me a Tim Hortons. Doble doble doble doble. La mare era en un vaixell. En Nic estava sumit en unes equacions relacionades amb les tènies. Vaig comprar el que em va demanar lElf: la xocolata negra, el sandvitx damanida amb ou, les calces i el tallaungles. Quan vaig arribar, dormia. Sabia que era viva perquè les ulleres que tenia damunt del pit es movien amunt i avall com un minúscul bot salvavides encallat. Li vaig posar el coixí morat de les libèl·lules al costat del cap i em vaig asseure a la cadira de vinil taronja que hi havia a tocar de la finestra, esperant que es despertés. Veia el vell Chevrolet de la mare a baix, al pati i vaig pitjar el botó dengegar-lo per comprovar des de quina distància el podia tornar a la vida. No va passar res, no va parpellejar ni un llum.
Vaig consultar el BlackBerry. Dos missatges den Dan. En el primer, un resum dels meus defectes com a esposa i mare i en el segon, disculpes pel primer. Alcohol, tristesa, impulsivitat, comportament penós. Vet aquí les raons dell. Els ingredients bàsics de la discòrdia. Entesos. De vegades menvia missatges electrònics tan formals que semblen redactats per tota una corporació dadvocats i de vegades me nenvia daltres que tenen laire de la continuació de les nostres converses al llarg dels anys, una mena de broma íntima sobre res, com si tot aquest assumpte del divorci fos simplement un joc. Totes les recriminacions i disculpes i intents de comprensió i atacs... De tot això, també en sóc culpable. En Dan volia que em quedés. Jo volia que lElf es quedés. A tot el planeta, tothom batalla perquè algú es quedi. Quan Richard Bach va escriure «Si estimes algú, deixa'l anar», de ben segur que no es dirigia als éssers humans.
A la cambra de bany que lElf comparteix amb la companya dhabitació, quan en té alguna (la Mélanie se nha anat a passar uns dies amb la família), hi vaig buscar algun indici dautodestrucció. Res. Bé. Fins i tot el tap de la pasta de dents tornava a ser al seu lloc, i la veritat és que quina persona, molt menys una que es vulgui morir, es preocuparia de tapar el tub? Amb el dit em vaig netejar la línia que mhavia deixat el vi als llavis i també les dents. Vaig mirar de treure el sutge del rímel i ho vaig acabar despatllar. Macabre.
Vaig ordenar a les mans que deixessin de tremolar, em vaig esperrucar una mica la cabellera i vaig resar a un Déu en el qual només creia a mitges. Com és que sempre ens han dit que Déu respondrà a les nostres pregàries si hi creiem? Per què no fa el primer pas Ell? Li vaig demanar seny. Concedeix-me seny, Déu, vaig dir, de la mateixa manera que el pare acostumava a dir «concedeix-me» quan resava, en comptes de dir «donam» perquè no sona tan exigent. Submís. Em preguntava si el pare havia heretat la terra, perquè, segons les Escriptures, ara mateix era ell el qui havia destar al capdavant de tot aquí a baix.
LElf va obrir els ulls i va somriure amb aire cansat, resignada a haver-se despertat un cop més, però clarament decebuda. Vaig sentir que pensava: Quin és aquest nou infern? La nostra frase preferida de Dorothy Parker, la que ens havia fet riure cada cop que lhavíem pronunciat, fora daquest cop. De fet, només ens havia fet riure una vegada, la primera que la vam sentir.
Va tornar a tancar els ulls i jo vaig dir: No! No, no, no, sisplau, els has de mantenir oberts. Li vaig dir si es recordava dEstocolm. Lambaixada, Elf? Ten recordes? Ella mhavia convidat a passar una setmana a Suècia, jo estava embarassada den Will i vam tenir una experiència tragicòmica a lambaixada canadenca, on lhavien convidat a dinar el dia del seu primer concert a lAuditori dEstocolm. Vaig anar-hi amb ella, vestida amb una mena de vestit premamà enorme, tot ell iridescent, que havia comprat a Kmart o en un lloc daquests, i em vaig passar pràcticament tot làpat intentant no fer quedar malament la família Von Riesen. Vam seure en una llarga taula blanca duna sala blanca amb lambaixador i la gent important (que també eren blancs), i tenien noms com ara Dahlberg, Gyllenborg i Lagerqvist. LElf estava preciosa, espectacular, amb un vestit molt senzill, europeu, negre, i quedava clar que dominava totes aquelles històries modernes. Se la veia dallò més viva, directa, definida. Jo, en canvi, al seu costat, semblava un daquells calamars gegantins que fa poc que han estat descoberts, anava amunt i avall, maldestra, a càmera lenta, el menjar em queia al damunt... LElf xerrava en alemany amb una parella vestida de manera impecable, devien parlar de piano, i mentrestant un funcionari de lambaixada em va preguntar a què em dedicava jo al Canadà. Intento escriure llibres sobre rodeos, li vaig dir, i, ja ho veu (em vaig assenyalar la panxa), estic a punt de tenir una criatura. Pràcticament tot el temps que vaig passar allà, em vaig mostrar excessivament sensible, vaig estar vomitant areng en aquells carrers dEstocolm tan impecables i vaig suar amb el vestit de polièster, vaig passar molts nervis i vaig fer un grapat de coses estúpides, com ara tombar amb un cop de panxa la copa de vi que bevia lambaixador quan intentava abastar un panet, després embolicar-me amb la bandera de Manitoba perquè lElfi em pogués fer una foto i, finalment, enviar-ne a rodar lasta. No sabia com respondre les preguntes que em feien, coses daquest estil: Vostè també ha tingut la sort dheretar el gen de la música? Quin efecte fa ser la germana dun prodigi?