Gràcies per comprar aquest ebook. Esperem que gaudeixi de la lectura.
Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.
FAMÍLIAPàgina de crèdits
Família
V.1: abril del 2020
Títol original: Famiglia
© Giulio Einaudi Editore s.p.a. Torino, 1977, 1995, 2011 i 2012
© de la traducció, Elena Rodríguez, 2020
© d'aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2020
Tots els drets reservats, inclòs el dret de reproducció total o parcial en qualsevol forma.
Correcció: Gemma Garrigosa i Núria Solano Dalmau
Disseny de coberta: Taller de los Libros
Publicat per Àtic dels Llibres
Carrer dAragó, 287, 2n 1a
08009, Barcelona
info@aticodeloslibros.com
www.aticodeloslibros.com
THEMA: FBA
Conversió a ebook: Taller de los Libros
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només pot ser efectuada amb lautorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. Sha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment daquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
Contingut
Portada
Newsletter
Pàgina de crèdits
Sobre aquest llibre
Família
Burgesia
Notes
Sobre l'autora
Família
Un retrat meravellós de les realitats familiars del segle xx
Família i Burgesia són els dos relats llargs que formen aquest llibre que Natalia Ginzburg va escriure el 1977. En ells, lautora es submergeix en un territori molt proper: el de les crisis familiars i els destins dibuixats per la fortuna, la desgràcia, casualitats capricioses i trobades inesperades, amors fràgils i aversions obstinades.
Natalia Ginzburg segueix els arabescos daquestes vides imperfectes amb un estil depurat i líric, caracteritzat per la subtilesa, en un contrapunt submís però implacable que reinventa la música banal i terrible de la vida.
Un cop més, Ginzburg demostra uns dots dobservació superbs i molt poc habituals. En la recerca deliberada de les coses petites hi trobem la grandesa de la seva literatura.
«A la definició de família, lEnciclopèdia Einaudi podria oferir aquest relat com a quadre de la situació actual en una capa significativa de la civilització occidental.»
Italo Calvino
«La literatura de Ginzburg ens convida a tornar-hi sovint [] Nestic enamorada.»
Eva Piquer
«En els seus textos, el que és superficial esdevé profund.»
Francesc Serés
«Res del que ens explica Natalia Ginzburg no ens és aliè. [] La lectura daquests relats deixa en el lector una felicitat trista, una desesperació optimista.»
Flavia Company
Família
Un home i una dona van anar, una tarda, a veure una pel·lícula. Era diumenge i era estiu. Amb ells hi havia una noia de catorze anys i dos nens al voltant dels set. Lhome era alt, bell, amb els cabells negres i arrissats, la cara gran i morena, la boca gran i seriosa. Duia unes ulleres negres i un vestit de tela blava molt arrugat. La dona era petita, no bella, amb una cara menuda i olivàcia, els cabells negres recollits al damunt del cap, el nas llarg i fi, ulls verds i celles espesses, espatlles caigudes i malucs amples. Portava una faldilla texana i una samarreta blava molt descolorida. Ells eren amics, es coneixien des de feia molts anys. Feia temps, en la seva joventut, havien estat amants i havien viscut junts. Ara, en canvi, només eren amics. La noieta era la filla de la dona, i es deia Angelica. Era alta, amb els cabells vermell foc que li queien sobre les espatlles, un floc que li penjava davant lull, de manera que només hi veia amb un ull, groc castany, i era molt pigada. Duia una faldilla acampanada de color verd herba i una samarreta de seda crua. El més petit dels dos nens era el fill de lhome. Es deia Piergiorgio, però lanomenaven Dodò. Era gras, amb els cabells castanys llisos i pentinats al front, ulls rodons i tímids, i duia un jersei de llana de camell lligat a la cintura. Laltre nen era prim i de pell morena, amb amples dents blanques que sobresortien als llavis. Es deia Daniele i era el fill duna veïna de casa de la dona, una tal Isa Meli, que aquell dia estava cansada i només volia passar tota la tarda dormint. Per què aquest jersei, va dir lAngelica, assenyalant el nen gras. Tenia una veu fina, severa i assenyada. Estava summament descontenta per sortir amb la mare, el diumenge a la tarda, i amb aquells nens, i el seu sol ull es veia, entre les pigues, avorrit i sever. Lhome li va retirar el floc de la templa. Durant un segon va aparèixer el segon ull, llavors el floc el va tornar a amagar. Perquè al cinema, va dir lhome, quan hi ha laire condicionat, pot fer fred com al pol Nord.
La pel·lícula era en color i es titulava Abisme. Uns milionaris en una vil·la molt blanca en una platja solitària bevien begudes, nedaven, prenien el sol i es disputaven un patrimoni. Lhome i la dona no seguien la trama, i cadascú pensava en els seus assumptes propis. Lhome ho feia en una carta que li havia escrit la seva dona el dia abans, des de Venècia, i que duia a la butxaca de la jaqueta. Era a Venècia des de feia més dun mes. Per primer cop des que havia nascut, no havien portat en Dodò destiueig, sinó que simplement passava els matins a Fregene i les tardes a casa, avorrint-se. Lhome ja no sestimava la dona, però nestava gelós. Pensava que a Venècia devia tenir algú. Explorava amb el pensament, com, daltra banda, feia sovint al llarg del dia, totes les persones que estaven allà amb ella, i aquesta exploració constant lhumiliava. Potser ell hauria pogut estiuejar amb en Dodò, però no en tenia ganes en absolut, i sal·legava lexcusa que havia dacabar un llibre que estava escrivint sobre els barris perifèrics a les ciutats modernes. La dona pensava en els seus pares, amb els quals ella i lAngelica solien dinar el diumenge, i amb els quals discutia cada diumenge per motius polítics, ja que els seus pares shavien tornat molt reaccionaris els últims temps. En Daniele, el nen prim, reia, malgrat que a Abisme no hi hagués res que fes riure. Rient es feia un cabdell a la butaca i donava puntades de peu molestant en Dodò, que estava assegut al seu costat. En Dodò també reia i mirava el pare amb els seus ulls rodons i espantats. Laire condicionat devia estar espatllat perquè no se sentia brunzir res i feia tanta calor com a fora. El pol Nord, va dir lAngelica. Lhome va dir que li semblava que en un altre cinema, no gaire lluny, amb un aire condicionat òptim, feien una pel·lícula de dibuixos animats, millor per a nens. La dona li va preguntar per què no ho havia dit abans. Ell va dir que havia estat a punt de fer-ho, però que li havia semblat que tenia moltes ganes de veure Abisme. Ella va dir que, en realitat, els dibuixos animats eren superiors a les seves forces. Però si volien anar a veure els dibuixos animats, podia esperar fora en una cafeteria. LAngelica va dir que eren bojos, que havien pagat una entrada de cinc mil lires. Des de les butaques que hi havia darrere seu, algú els va fer callar. Els milionaris anaven en llanxa, solcant un mar blau i vertiginós, i senvoltaven desquitxades altíssimes. Llavors morien lun rere laltre, alguns es mataven mútuament i altres morien devorats per un tauró. Quan van sortir del cinema, encara era tarda. Lhome se sentia el cap ple de mar, sorra, begudes, taurons i rierols de sang.
Van anar a seure en una cafeteria a laire lliure, en una plaça petita. Un cambrer va proposar la copa gitana, i lAngelica i els dos nens van dir que els anava bé. La dona i lhome van prendre dues cerveses. La copa gitana era un got alt amb una torre de nata muntada, tres cireres confitades, pistatxos i una neula plantada dreta al bell mig. Un cop beguda la cervesa, lhome es va eixugar amb el mocador la mandíbula, el front i les mans. La dona va preguntar-li per què estava tan trist. Ell va dir que havia rebut una carta lletja de la Ninetta. La Ninetta era la seva dona, la mare den Dodò. Com de lletja, aquesta carta?, va preguntar la dona. Lletja, plena de petites maldats. A la dona, la Ninetta li resultava summament odiosa. Tots dos van pensar en la Ninetta, cadascú a la seva manera. Lhome tenia al davant dels ulls la persona de la Ninetta, alta i fràgil, amb les seves espatlles gràcils i lleugerament corbades, el coll llarg, el cap amb un serrell negre suau, el rostre duna pal·lidesa làctia, el somriure que ella oferia com sofereix un objecte de valor. No se lestimava, però tenia aquell serrell negre tot el dia al davant dels ulls, i trobava humiliant tenir-la així davant els ulls i patir-ne, sense amor, amb irritació, amb un cúmul de ressentiments de naturalesa trista i miserable. La dona trobava la Ninetta estúpida com una pera. Era estrany que hagués escrit una carta; no era un dels seus costums, sempre preferia trucar per telèfon, havia dit lhome. Ni per telèfon ni en aquella carta deia quan tornaria. Den Dodò sen cuidava una noia espanyola que era alhora bella i pèssima, que sempre acabava tenint embolics tant amb els diners com amb els homes. Hi havia, afortunadament, lEvelina. LEvelina venia cada dia, portava el nen a Fregene, llavors tornaven i estava amb ell tota la tarda. Cuinava la portera, perquè la Ninetta, abans de marxar a Venècia, havia discutit amb la cuinera i lhavia acomiadat. Segons lEvelina, la Ninetta havia fet bé perquè aquella cuinera era bruta. No recordo qui és lEvelina, va dir lAngelica. LEvelina era la mare de la Ninetta, làvia den Dodò. Estaria perdut sense lEvelina, va dir lhome. Però ella sempre estava plena de pors. Si ara veiés en Dodò que es menja la copa gitana es desmaiaria. Estava en contra de la nata muntada. En contra dels pistatxos. En contra de les cireres confitades. A tot arreu hi veia els colorants. A la nata no hi ha colorants, va dir lAngelica. No, però hi deu haver alguna cosa inadequada, llet bruta, sucre brut. No ho sé, va dir lhome. LEvelina era, en realitat, va dir en veu baixa, asfixiant. Portava el nen a Fregene, però el portava a la platja, i passaven tot el matí ella i en Dodò a la vil·la duns amics della que tenien una piscina. Asfixiava amb aquella piscina, va dir ell. Laigua allà era tan clara i neta, segons ella, que fins i tot es podia beure. Allà hi havia un cadell blanc, va dir en Dodò, molt petit i bonic. Es deia Fiocchino. Però cap nen per jugar amb tu, va dir lhome. No, cap nen. El net del guarda havia vingut dos cops. No, tres cops. Però havia marxat gairebé de seguida. En Dodò menjava la copa gitana molt a poc a poc. En Daniele ja shavia acabat la seva i havia entrat a la cafeteria per veure jugar a futbolí. Ja veuràs que a mitjanit encara serem aquí, va dir lAngelica. No tenim cap pressa, va dir lhome. Ningú no ens persegueix i aquí asseguts estem la mar de bé. Ara fa una mica de fresca. La dona va acariciar els cabells den Dodò. Va treure una pinta de la seva bossa de palla i va començar a separar-li al front els cabells fins, llisos i clars. Lhome va dir-li que ho deixés estar. No calia pentinar-lo. No li agradava amb la ratlla, el preferia sense, amb el serrell com la seva mare. En canvi, era molt més necessari pentinar el floc de lAngelica. Va treure la pinta de la mà de la dona i va pentinar aquell floc. LAngelica va apartar el cap i li va donar una bufetada a la mà. Que maca, va pensar lhome. Es podrien comprar, va dir ell, clips i passadors, òptims per tenir els cabells al loc. Fins i tot en venien els tabaquers.
Lhome es deia Carmine Donati i tenia quaranta anys. Era arquitecte. Com a arquitecte, es guanyava bé la vida, però no havia assolit cap dels objectius que shavia proposat de jove. El llibre que escrivia ara, sobre els barris de la perifèria de la ciutat, de vegades li semblava mediocre, de vegades nou i original. La dona es deia Ivana Riviera i tenia trenta-set anys. Vivia fent traduccions i buscava una feina fixa, però no en trobava. Moltíssims anys enrere, quan vivien junts i eren amants, discutien contínuament sobre tot, i intentaven canviar-se lun a laltre: ella volia que ell fos més lliure, ell la trobava desordenada tant en els horaris com a la casa i en les idees. Acostumaven a despertar-se durant la nit i discutien, i analitzaven els seus defectes i reflexionaven en veu alta sobre si havien de casar-se o no. Tenien un apartament al carrer Casilina, petitíssim, pràcticament duna sola habitació. També hi havia una dutxa i un rebedor minúscul. Cuinaven a la mateixa habitació on tenien el llit. Hi havia una terrassa gran, on intentaven cultivar flors. Tenien un mussol, un conill i un gat. Al gat li havien posat el nom de Fidèl. Una vegada havien vingut a visitar-los els pares dell, pagesos que vivien a Vinchiaturo, un poble dels Abruços. Ella shavia esforçat per ser amable amb ells. Li semblava ben estrany viure amb un home que tenia una mare que duia un mocador negre al cap, amb les dents trencades i negres, gairebé analfabeta. Li semblava estranyíssim. Aquells dos pagesos ancians estaven consternats i alterats pel gran desordre que regnava a la casa, pel conill, pel mussol, per tot. Ells en tenien una pila, de conills, però els donaven herba, i en canvi, a aquell conill li servien riques pomes i bròquil cuinats especialment per a ell. A més, no consideraven tolerable la idea que visquessin junts sense estar casats, i no nentenien el perquè. Els pares della, en aquella època, eren als Estats Units, on havien contractat el seu pare, matemàtic, per fer classes en algunes universitats. Li escrivien cartes cauteloses perquè temien que aquell Carmine Donati, a qui no coneixien, no fos un bon partit. Sabien que era dorigen humil, i això no els desagradava, però la idea que la mare dell fos gairebé analfabeta els semblava massa. Pensaven que shavia emparellat amb ella per interès, per assolir una nova i més alta condició social. Però quan ella els havia escrit per dir-los que estava embarassada, van contestar dient que shavien de casar. Van tenir una nena, que es va dir Carmela, com la mare dell. Van decidir casar-se, però esperaven que arribés la primavera per convidar els amics, fer una gran festa a la terrassa. El conill va morir, i el mussol el van regalar perquè feia por a la nena. Encara tenien el gat. Va passar la primavera, i lestiu, i no shavien casat; ell shavia mig enamorat duna noia que sempre veia al restaurant i que feia fotografies. Havien inscrit la nena al registre amb el cognom matern, Riviera, i constava amb pare desconegut. A la nit no discutien, ja fos per no despertar la nena, ja fos perquè ara els avorria moltíssim intercanviar-se qualsevol idea. De dia, es veien poc, perquè ell treballava molt en un estudi que compartia amb altres, al carrer Vite, i ella portava la nena a casa dels seus pares, que havien tornat dels Estats Units, ja que a casa seva hi havia una terrassa millor, fresca, envoltada darbres. La nena va morir amb un any i mig, per una paràlisi infantil. Després de la mort de la nena, van trencar. Ella no havia volgut tornar a entrar a lapartament del carrer Casilina, ni tan sols per recollir la seva roba dhivern, i per això va enviar-hi el seu pare. Ell, en Carmine, es va quedar en aquell apartament uns anys més, amb el gat Fidèl i amb una noia, no aquella que feia fotografies, sinó una altra, una actriu de teatre. Després del gat Fidèl, desaparegut pels teulats, va tenir una gossa gran, però que a les nits sestirava al llit, i això no ho tolerava, la noia. La Ivana, com que no suportava els seus pares, se nhavia anat a Anglaterra. Havia anat a una escola descultura, llavors havia treballat com a intèrpret en una agència de turisme, després netejant en una pensió per a cecs. Havia tingut la seva filla Angelica amb un estudiant jueu de lingüística que havia conegut a una festa, alt i prim i pèl-roig. No nestava enamorada, però volia tenir un nen. Ell es deia Joachim Halevy. Lhavia portat a Bristol a conèixer la seva tia, una tranquil·la i canosa professora de dibuix en una escola bressol, però no va arribar a saber mai que havia sigut pare, ja que havia acabat, poc temps després dhaver-se conegut, en una clínica de malalties nervioses. La tia havia anat de Bristol a Londres per veure lAngelica a lhospital on havia nascut, i de nou havia viatjat des de Bristol quan la Ivana sen tornava cap a Itàlia amb lAngelica, les havia acompanyat al tren i havia regalat a lAngelica, que aleshores tenia quatre mesos, un medalló amb un retrat den Joachim de petit. La tia escrivia, de tant en tant, a la Ivana, i cada any li enviava a lAngelica, per Nadal, flors de paper per retallar. Les notícies sobre en Joachim eren dolentes. Després de tornar a Roma, la Ivana havia llogat un apartament al carrer Vantaggio. Lajudaven el pare i la mare, tendres amb lAngelica, durs amb ella. Den Joachim, la Ivana en tenia un record confús i angoixós. De vegades trobava en ella els seus trets, la primesa, els pantalons de pana, la manera de caminar encorbada. El medalló, que alguna vegada, rarament, mirava, contenia el rostre dun lactant rosat sobre un fons blau cel. Ell la picava. La seva relació només havia durat unes setmanes, però al final ella shavia tancat amb clau a lhabitació de la seva pensió, fins que uns amics en comú li van dir que lhavien portat a una clínica. Encara ara, a la nit, ella es despertava de vegades presa del pànic. Ell podia escapar-se daquella clínica, anar-la a buscar a Roma, instal·lar-se amb ella i la nena al carrer Vantaggio. Malgrat tot, sabia que les seves pors eres insensates, perquè en Joachim, pel que la seva tia li escrivia, ja no tenia voluntat, ni memòria, ni veu, era un drap inert llançat al carrer. Havia tornat a veure en Carmine una nit, a casa duns amics en comú. Ell li havia fet un petó a la galta. Feia deu anys que no es veien. Ell havia passat uns anys als Estats Units, amb beques destudi; després havia tornat, i shavia casat. Aquella nit, allà amb ell, hi havia la Ninetta, la seva dona, una noia alta, fràgil, envoltada en un xal negre. Tenia una manera de moures lànguida i fredolica, sasseia a terra sobre els coixins tot jugant amb els seus collars llargs o amb els serrells del seu xal, i semblava invocar protecció amb els seus grans ulls confiats i clars. Oferia el seu somriure com una pedra preciosa. En Carmine va dir que havien de marxar, la Ninetta havia de donar el pit a en Dodò. Era, ell li havia dit, una nodrissa meravellosa. Però li va dir a la Ivana que tenien temps dacompanyar-la a casa. Van acompanyar-la a casa a peu, perquè el carrer Vantaggio era molt a prop. Ells vivien a laltra punta, al carrer Barnaba Oriani. Durant tot el trajecte, ell no va fer sinó parlar del seu fill, en Dodò, i la Ivana savorria; és avorrit sentir parlar de nens acabats de néixer quan no sen tenen; ella tenia lAngelica, però ja era gran i anava a lescola. La Ninetta estava callada, envoltada amb el seu abric de pell, amb el xal enrotllat al voltant del cap, i oferia el seu somriure. Ella va pensar que quan tenien la seva filla, la Carmela, ell no sen preocupava gaire, pràcticament no la mirava. Es va afanyar a preparar-li el bressol quan estava a punt de néixer, i el bressol era maco, un cistell revestit duna tela amb floretes vermelles. Però després no shavia interessat gens en la nena. Ell era, potser, massa jove. La Ivana els va convidar a pujar un moment a casa seva, però ells van dir que havien de tornar a casa, perquè havien de donar el pit a en Dodò i perquè tenien convidats, aquells dies, els pares dell, que havien vingut des de Vinchiaturo per celebrar que al nen li havia sortit la primera dent. Lendemà, ell li va trucar per telèfon. Es va disculpar per no haver-li preguntat, la nit abans, res sobre ella, només havia parlat dell, i de fet tenia moltes ganes de saber si estava bé, si treballava, si estava contenta. Li havien dit que tenia una filla. Això lhavia alegrat molt. Va preguntar-li si podia anar-la a veure. Hi va anar tot sol. A la Ninetta, li va dir, li havia caigut molt bé, i li havia fet moltes preguntes sobre ella, la nit abans, mentre tornaven a casa, i volia que algun dia anés a dinar amb ells, que veiés casa seva, i el nen. Ara a la Ninetta li feia una mica de mal el coll, però aviat, ben aviat, organitzarien aquell dinar. Potser era oportú, va dir ell, esperar fins que marxessin els seus convidats, és a dir, els seus pares. Va preguntar-li si sen recordava, dells. Ella sen recordava. Estaven encantats amb el nen, els seus pares, va dir ell, i es passaven hores i hores mirant-lo mentre dormia al llit, i comentaven amb admiració els seus ulls, les mans, els peus. El nen tenia un llit i no un bressol, va preguntar ella. No, un llit amb barana, de fusta envernissada de color vermell, que es podia desmuntar i es convertia en una tanca. Dormia allà des que havia nascut. Els bressols ja no sestilaven. Els seus pares també estaven encantats amb la casa, i amb la Ninetta, que amb ells era, va explicar ell, deliciosa. Ella va adonar-se daquell adjectiu, deliciosa; era una paraula que no li pertanyia, que temps enrere no hauria fet servir mai. La seva mare, va dir ell, li havia ensenyat a la Ninetta una pila de coses: la pasta feta a casa, les albergínies en oli.* La Ivana pensava que shavia tornat avorrit. Les albergínies en oli i la relació tendra entre la Ninetta i la mare dell no li importaven gens ni mica. Al cap duns dies li va dir, per telèfon, que trobava que shavia tornat avorrit. Va dir: «Mimporten un rave les albergínies en oli». Després li va dir que no entenia per què li deien Dodò al nen, trobava odiós cridar els nens amb diminutius i sobrenoms, Dodò, Fufú, Pupú, quin costum irritant, melindrós, odiós. Ell es va ofendre, i va dir-li que ella no shavia tornat avorrida perquè avorridíssima, llunàtica i capritxosa ho havia estat sempre. Però, tot seguit, ell va anar a casa seva. Va portar un pollastre rostit que havia comprat en una rostisseria al carrer Babuino. LAngelica ja se nhavia anat al llit, però la van fer aixecar-se, i va menjar aquell pollastre amb ells, a la taula de la cuina, vestida amb la camisa de dormir de franel·la rosa. En realitat, lAngelica i la Ivana ja havien sopat, però normalment només sopaven cafè amb llet i pa amb mantega. Ell va adquirir el costum danar-hi força sovint. La Ivana treballava en les seves traduccions, ell de vegades li buscava paraules al diccionari, i mentrestant jugava a escacs amb lAngelica, o llegia el diari al sofà. Cap a la mitjanit, trucava per telèfon a la Ninetta, i li deia que tornaria a casa al cap de poca estona. La Ninetta li donava records per a la Ivana i lAngelica. Però ell encara es quedava una estona allà estirat al sofà, llegint, fumant, mirant per la finestra els arbres del carrer, el pont, el riu, les teulades il·luminades per la lluna. Quan estaven sols, normalment parlaven de la seva vida actual, de la Ninetta, de lAngelica, den Dodò. Gairebé mai no parlaven de quan vivien junts. A tots dos els semblava una època estranya i remota, en la qual, qui sap per què, havien cultivat la idea absurda destar junts, encara que fossin tan diferents, encara que tinguessin una naturalesa tan diversa i irreconciliable. De vegades recordaven amb afecte el gat Fidèl. De la seva filla que shavia mort no en parlaven mai.