Finalment va tenir lloc làpat al carrer Barnaba Oriani, un sopar, però havia passat molt de temps des que la Ivana i en Carmine shavien retrobat, aquella nit, a casa daquells amics, i ara en Dodò ja tenia gairebé tres anys. La Ninetta i la Ivana no es veien pràcticament mai; la Ninetta havia anat una o dues vegades a la casa del carrer Vantaggio; en Carmine, la Ninetta i la Ivana havien sortit junts a la nit una o dues vegades. Un dia, la Ninetta va trucar per telèfon a la Ivana per demanar-li que anés a casa seva, perquè estava sola amb en Dodò, que es trobava molt malament, tenia quaranta de febre, i ella no localitzava en Carmine i no sabia on era, no trobava la seva mare, no trobava el pediatre, no trobava tampoc una amiga molt estimada, la Ciaccia Oppi, qui ho sabia tot sobre els nens. Se sentia, va dir, profundament angoixada. La Ivana va agafar un taxi i va anar al carrer Barnaba Oriani, on no havia estat mai, però, mentrestant, havia arribat el pediatre, i també hi havia anat lamiga, la Ciaccia Oppi, i a la Ninetta li havia passat del tot langoixa, ja que el pediatre li havia dit que es tractava dun simple refredat. Com que plovia a bots i barrals, i no es trobaven taxis, la Ciaccia Oppi va acompanyar amb el seu cotxe la Ivana, i el cotxe es va quedar atrapat en un embús més de tres quarts dhora, així que la Ivana va haver de conversar amb aquella Ciaccia Oppi, que li semblava una autèntica estúpida, i va arribar un moment en què no tenien res a dir-se, atrapades en aquell cotxe sota una pluja torrencial; després el cotxe no es va moure més per la pluja i la Ivana i la Ciaccia Oppi van haver dempènyer-lo durant una estona. Al vespre van trucar-li la Ninetta i en Carmine, per excusar-se: sabien per la Ciaccia Oppi que al final havia hagut de tornar a casa a peu sota la pluja. Van convidar-la a sopar lendemà. També hi aniria la Ciaccia Oppi, a qui ella havia despertat una gran simpatia. La Ivana va dir que la trobava una persona amable, però que era una estúpida. La Ninetta va dir que la Ciaccia Oppi feia la impressió de ser ximple, però que no ho era, tenia una gran cultura, llegia moltíssim i sabia un munt de coses. Així que en aquell sopar hi van ser la Ciaccia Oppi i el seu marit, especialista en malalties del metabolisme, una parella darquitectes, que estaven casats, i una germana petita de la Ninetta, a la qual havien convidat perquè entretingués lAngelica, qui, a última hora, havia dit que volia quedar-se a casa. A la Ivana no li agradava gens ni mica la casa del carrer Barnaba Orianai, i ho va dir, ja que feia un temps que havia decidit que no volia tornar a dir la més petita mentida. Hi havia cortines vermelles al menjador, perquè la Ninetta i en Carmine adoraven aquell color. Vermell era també el sofà i vermelles les catifes, vermelles les estovalles i vermella la jaqueta del majordom que els servia el sopar. La Ivana va dir que tenia la sensació de trobar-se a lúltima escena de la pel·lícula Rosemarys Baby, quan no quedava res que no fos del color de la sang. Al costat del sofà hi havia un llum amb la pantalla blanca peluda que semblava, va dir la Ivana, un cuc de seda. Al costat de la taula hi havia un llum amb la pantalla blanca opaca que semblava, va dir la Ivana, un preservatiu. Cap de les dues comparacions va ser apreciada, ningú no va somriure, només hi havia el somriure de la Ninetta, immòbil i radiant. Tan bon punt va acabar el sopar, la germana petita va marxar, i amb ella el majordom, que treballava per la mare, que vivia al pis de sota, i quan van marxar, en Carmine va dir que esperava que no haguessin sentit la paraula preservatiu i que no sesmentés al pis de sota. Eren, al pis de sota, molt cautelosos amb les paraules que es podien emprar. Era molt cautelosa, lEvelina. Quan els prestava el majordom, els donava mil recomanacions: que no el cansessin, que no el viciessin, que no li donessin ni massa ni massa poc menjar, que no pronunciessin en presència seva ni paraules escandaloses ni observacions extravagants. Les observacions extravagants eren, segons ella, nefastes a lorella dels majordoms, perquè els desorientaven i els induïen a riure per les butxaques a la cuina. Evelina. Deixa ja de dir Evelina, va dir la Ninetta, tens una manera de pronunciar el nom de la meva mare molt burlesc i no magrada gens. El somriure seguia sent radiant i immòbil, però la veu era mordaç. Finalment va esclatar una discussió entre la Ivana i els dos arquitectes, de tema polític, i la Ivana va dir que eren dos reaccionaris. El marit de la Ciaccia Oppi va donar la raó a la Ivana, i això, atès que ella el considerava un autèntic imbècil, la va irritar. També la Ninetta va donar-li la raó, i això també la va irritar. De cop i volta, es va aliar amb els arquitectes. Al final daquella nit, en Carmine estava molt cansat, i tots li resultaven antipàtics, els dos arquitectes, els dos Oppi, la Ninetta i la Ivana, la Ivana perquè contestava a la Ninetta amb un to molt contundent tan bon punt ella sarriscava a dir alguna cosa, i la Ninetta perquè arrufava les celles i fingia escoltar intensament mentre pensava, ell nestava convençut, únicament en coses mínimes i ínfimes, què fer-ne del risotto que havia sobrat, i si es podia salvar el pastís de carbassó, que no havia quedat bé i que ningú havia menjat gaire, potser tornar-lo a fer i servir-lo lendemà a uns cosins seus que havien de venir a visitar-los i que no eren gaire exigents. Al rebedor, tots a punt per marxar, els arquitectes i la Ivana encara discutien, parlaven fort, amb el risc de despertar en Dodò. Quan finalment sen van anar, encara se sentia la veu alta de la Ivana ressonar al final del carrer, i la Ninetta va dir «Déu meu, quina veu», mentre seia sota el cuc de seda per escriure a la seva agenda què havien menjat per sopar i qui eren els convidats, com feia sempre, per tal de no servir dues vegades a les mateixes persones el mateix plat. Però quan va escriure «pastís de carbassó», la va envair una gran malenconia, i va demanar a en Carmine que semportés aquelles sobres horroroses del davant dels seus ulls, i mentre ell desparava taula, va tancar lagenda i la va llançar a la catifa. Al mirall que hi havia al davant del sofà va contemplar el seu rostre, que observava cada vegada amb més interès, es va tocar les galtes i els llavis, es va despentinar el suau serrell negre. Després van començar a discutir, ella i en Carmine, sense un motiu concret, perquè shavia acabat laigua mineral, perquè els radiadors només estaven tebis, perquè en Dodò shavia despertat i volia el mico de tela amb el qual acostumava a dormir i que no va ser fàcil de trobar. Finalment, ella es va ficar al llit en un mar de llàgrimes, i va dir a en Carmine que en tota la vetllada ell havia estat odiós amb ella, mirant-la sempre com si ella ja no fos la seva dona, sinó una estranya més aviat ximple, i odiosos eren els arquitectes, la Ciaccia Oppi segur que shavia mort de lavorriment, tot era avorrit i odiós. De la Ivana no en va dir ni una paraula. A la seva agenda havia escrit que no volia tornar a convidar a sopar aquella Ivana perquè la tractava com si fos una pobra ximple. Tenia fred, i es va encongir sota el cobrellit sanglotant amb força. En Carmine es va inclinar per consolar, al coixí, aquell serrell negre.
Lendemà, la Ninetta va dir a en Carmine que la Ivana, com tothom sabia, tenia molts homes, i els canviava contínuament. Per exemple, tenia en Matteo Tramonti, un noi de vint anys, guitarrista. La Ciaccia Oppi tenia uns amics que anaven sovint a un petit teatre que hi havia a la zona de la plaça Flaminio, on en Matteo Tramonti tocava i cantava. I un altre home de la Ivana era Amos Elia, un metge. Vivia en un poble a prop de Todi, que es deia Fontechiusa, i la Ivana anava sovint a veurel, però de vegades li tocava esperar hores i hores en un bar de la plaça a Todi, perquè tenia molts pacients, moltes coses per fer, i a més, ella li resultava força indiferent. Això també li havia explicat la Ciaccia Oppi, que tenia una cosina a Todi. En Carmine va dir que la Ivana, efectivament, tenia amb aquell metge que es deia Amos Elia una relació des de feia alguns anys, i que no la feia feliç perquè ell, de fet, es mostrava indiferent amb ella per una mena damargura congènita o per un escàs interès per la vida. La Ninetta va dir que la Ivana tenia un nas lleig i allargat, la pell apagada i es vestia de manera espantosa. En Carmine va dir que això potser era cert. La Ivana no tenia altres homes, va dir, i aquell Amos Elia era lúnic. Ella no el veia gaire sovint, perquè ell de vegades no volia veure-la, ja que tenia crisis fortes de malenconia que duraven mesos. Pel que fa a en Matteo Tramonti, ella de vegades lacollia a casa, perquè aquest Matteo Tramonti tenia una relació turmentosa i complicada amb la seva mare, una advocada alta, grassa i coixa, amb els cabells blancs, que tenia una veu gutural i profunda i deia la ve baixa en lloc de la erra. En Matteo Tramonti era homosexual. Era jove, baix, robust, amb la barba curta, esclarissada i lleugera. Ell també tenia una veu gutural i deia la ve baixa en lloc de la erra, com la mare. Ell vivia a casa de la seva mare, en un apartament a la plaça Adriana, o bé en una comuna al carrer Boschetto, i quan estava fart de la mare i de la comuna, se nanava a casa de la Ivana. Dormia en un traster al fons del passadís, en un catre, i el sentien caminar per tota la casa. LAngelica li deia «maleït estúpid» perquè aquella manera de caminar nerviosa la molestava mentre dormia, i ell responia «maleït escuvçó», i al matí deia a la Ivana: «La teva filla és un escuvçó i minjuvia sempve». Mentre prenia cafè amb llet amb lAngelica a la cuina, ell la renyava perquè, quan li apartava els cabells del coll, veia que el tenia una mica brut. Deia: «Quan una noia és bvuta, se la descavta de seguida». LAngelica li contestava que, atès que era un marieta, no entenia res de noies. A més a més, ell tampoc es rentava. Llavors ell explicava que, per la seva naturalesa, era extremament net, que el seu cos, per naturalesa, no desprenia ni suor ni olor. Mentrestant, la seva mare, ladvocada grassa, telefonava per preguntar «de quin humov havien trobat el noi» i la Ivana, encara vestida amb la camisa de nit, arrupida a la butaca, escoltava aquella veu lenta i gutural, pel fil telefònic, repassar episodis remots de la infància i ladolescència del seu fill. Normalment, la Ivana no tenia gaire paciència amb la gent, però sí que en tenia molta amb aquella senyora Tramonti, qui sap per què. Però potser tenia tanta paciència amb ella perquè en Matteo Tramonti li havia presentat lAmos Elia, i això, als seus ulls, envoltava duna aura especial el noi i fins i tot ladvocada grassa. La Ninetta va arronsar les espatlles i va dir que estava farta de totes aquelles històries de postes de sol i albes, i va dir que el món de la Ivana no li despertava cap curiositat.
Finalment va tenir lloc làpat al carrer Barnaba Oriani, un sopar, però havia passat molt de temps des que la Ivana i en Carmine shavien retrobat, aquella nit, a casa daquells amics, i ara en Dodò ja tenia gairebé tres anys. La Ninetta i la Ivana no es veien pràcticament mai; la Ninetta havia anat una o dues vegades a la casa del carrer Vantaggio; en Carmine, la Ninetta i la Ivana havien sortit junts a la nit una o dues vegades. Un dia, la Ninetta va trucar per telèfon a la Ivana per demanar-li que anés a casa seva, perquè estava sola amb en Dodò, que es trobava molt malament, tenia quaranta de febre, i ella no localitzava en Carmine i no sabia on era, no trobava la seva mare, no trobava el pediatre, no trobava tampoc una amiga molt estimada, la Ciaccia Oppi, qui ho sabia tot sobre els nens. Se sentia, va dir, profundament angoixada. La Ivana va agafar un taxi i va anar al carrer Barnaba Oriani, on no havia estat mai, però, mentrestant, havia arribat el pediatre, i també hi havia anat lamiga, la Ciaccia Oppi, i a la Ninetta li havia passat del tot langoixa, ja que el pediatre li havia dit que es tractava dun simple refredat. Com que plovia a bots i barrals, i no es trobaven taxis, la Ciaccia Oppi va acompanyar amb el seu cotxe la Ivana, i el cotxe es va quedar atrapat en un embús més de tres quarts dhora, així que la Ivana va haver de conversar amb aquella Ciaccia Oppi, que li semblava una autèntica estúpida, i va arribar un moment en què no tenien res a dir-se, atrapades en aquell cotxe sota una pluja torrencial; després el cotxe no es va moure més per la pluja i la Ivana i la Ciaccia Oppi van haver dempènyer-lo durant una estona. Al vespre van trucar-li la Ninetta i en Carmine, per excusar-se: sabien per la Ciaccia Oppi que al final havia hagut de tornar a casa a peu sota la pluja. Van convidar-la a sopar lendemà. També hi aniria la Ciaccia Oppi, a qui ella havia despertat una gran simpatia. La Ivana va dir que la trobava una persona amable, però que era una estúpida. La Ninetta va dir que la Ciaccia Oppi feia la impressió de ser ximple, però que no ho era, tenia una gran cultura, llegia moltíssim i sabia un munt de coses. Així que en aquell sopar hi van ser la Ciaccia Oppi i el seu marit, especialista en malalties del metabolisme, una parella darquitectes, que estaven casats, i una germana petita de la Ninetta, a la qual havien convidat perquè entretingués lAngelica, qui, a última hora, havia dit que volia quedar-se a casa. A la Ivana no li agradava gens ni mica la casa del carrer Barnaba Orianai, i ho va dir, ja que feia un temps que havia decidit que no volia tornar a dir la més petita mentida. Hi havia cortines vermelles al menjador, perquè la Ninetta i en Carmine adoraven aquell color. Vermell era també el sofà i vermelles les catifes, vermelles les estovalles i vermella la jaqueta del majordom que els servia el sopar. La Ivana va dir que tenia la sensació de trobar-se a lúltima escena de la pel·lícula Rosemarys Baby, quan no quedava res que no fos del color de la sang. Al costat del sofà hi havia un llum amb la pantalla blanca peluda que semblava, va dir la Ivana, un cuc de seda. Al costat de la taula hi havia un llum amb la pantalla blanca opaca que semblava, va dir la Ivana, un preservatiu. Cap de les dues comparacions va ser apreciada, ningú no va somriure, només hi havia el somriure de la Ninetta, immòbil i radiant. Tan bon punt va acabar el sopar, la germana petita va marxar, i amb ella el majordom, que treballava per la mare, que vivia al pis de sota, i quan van marxar, en Carmine va dir que esperava que no haguessin sentit la paraula preservatiu i que no sesmentés al pis de sota. Eren, al pis de sota, molt cautelosos amb les paraules que es podien emprar. Era molt cautelosa, lEvelina. Quan els prestava el majordom, els donava mil recomanacions: que no el cansessin, que no el viciessin, que no li donessin ni massa ni massa poc menjar, que no pronunciessin en presència seva ni paraules escandaloses ni observacions extravagants. Les observacions extravagants eren, segons ella, nefastes a lorella dels majordoms, perquè els desorientaven i els induïen a riure per les butxaques a la cuina. Evelina. Deixa ja de dir Evelina, va dir la Ninetta, tens una manera de pronunciar el nom de la meva mare molt burlesc i no magrada gens. El somriure seguia sent radiant i immòbil, però la veu era mordaç. Finalment va esclatar una discussió entre la Ivana i els dos arquitectes, de tema polític, i la Ivana va dir que eren dos reaccionaris. El marit de la Ciaccia Oppi va donar la raó a la Ivana, i això, atès que ella el considerava un autèntic imbècil, la va irritar. També la Ninetta va donar-li la raó, i això també la va irritar. De cop i volta, es va aliar amb els arquitectes. Al final daquella nit, en Carmine estava molt cansat, i tots li resultaven antipàtics, els dos arquitectes, els dos Oppi, la Ninetta i la Ivana, la Ivana perquè contestava a la Ninetta amb un to molt contundent tan bon punt ella sarriscava a dir alguna cosa, i la Ninetta perquè arrufava les celles i fingia escoltar intensament mentre pensava, ell nestava convençut, únicament en coses mínimes i ínfimes, què fer-ne del risotto que havia sobrat, i si es podia salvar el pastís de carbassó, que no havia quedat bé i que ningú havia menjat gaire, potser tornar-lo a fer i servir-lo lendemà a uns cosins seus que havien de venir a visitar-los i que no eren gaire exigents. Al rebedor, tots a punt per marxar, els arquitectes i la Ivana encara discutien, parlaven fort, amb el risc de despertar en Dodò. Quan finalment sen van anar, encara se sentia la veu alta de la Ivana ressonar al final del carrer, i la Ninetta va dir «Déu meu, quina veu», mentre seia sota el cuc de seda per escriure a la seva agenda què havien menjat per sopar i qui eren els convidats, com feia sempre, per tal de no servir dues vegades a les mateixes persones el mateix plat. Però quan va escriure «pastís de carbassó», la va envair una gran malenconia, i va demanar a en Carmine que semportés aquelles sobres horroroses del davant dels seus ulls, i mentre ell desparava taula, va tancar lagenda i la va llançar a la catifa. Al mirall que hi havia al davant del sofà va contemplar el seu rostre, que observava cada vegada amb més interès, es va tocar les galtes i els llavis, es va despentinar el suau serrell negre. Després van començar a discutir, ella i en Carmine, sense un motiu concret, perquè shavia acabat laigua mineral, perquè els radiadors només estaven tebis, perquè en Dodò shavia despertat i volia el mico de tela amb el qual acostumava a dormir i que no va ser fàcil de trobar. Finalment, ella es va ficar al llit en un mar de llàgrimes, i va dir a en Carmine que en tota la vetllada ell havia estat odiós amb ella, mirant-la sempre com si ella ja no fos la seva dona, sinó una estranya més aviat ximple, i odiosos eren els arquitectes, la Ciaccia Oppi segur que shavia mort de lavorriment, tot era avorrit i odiós. De la Ivana no en va dir ni una paraula. A la seva agenda havia escrit que no volia tornar a convidar a sopar aquella Ivana perquè la tractava com si fos una pobra ximple. Tenia fred, i es va encongir sota el cobrellit sanglotant amb força. En Carmine es va inclinar per consolar, al coixí, aquell serrell negre.
Lendemà, la Ninetta va dir a en Carmine que la Ivana, com tothom sabia, tenia molts homes, i els canviava contínuament. Per exemple, tenia en Matteo Tramonti, un noi de vint anys, guitarrista. La Ciaccia Oppi tenia uns amics que anaven sovint a un petit teatre que hi havia a la zona de la plaça Flaminio, on en Matteo Tramonti tocava i cantava. I un altre home de la Ivana era Amos Elia, un metge. Vivia en un poble a prop de Todi, que es deia Fontechiusa, i la Ivana anava sovint a veurel, però de vegades li tocava esperar hores i hores en un bar de la plaça a Todi, perquè tenia molts pacients, moltes coses per fer, i a més, ella li resultava força indiferent. Això també li havia explicat la Ciaccia Oppi, que tenia una cosina a Todi. En Carmine va dir que la Ivana, efectivament, tenia amb aquell metge que es deia Amos Elia una relació des de feia alguns anys, i que no la feia feliç perquè ell, de fet, es mostrava indiferent amb ella per una mena damargura congènita o per un escàs interès per la vida. La Ninetta va dir que la Ivana tenia un nas lleig i allargat, la pell apagada i es vestia de manera espantosa. En Carmine va dir que això potser era cert. La Ivana no tenia altres homes, va dir, i aquell Amos Elia era lúnic. Ella no el veia gaire sovint, perquè ell de vegades no volia veure-la, ja que tenia crisis fortes de malenconia que duraven mesos. Pel que fa a en Matteo Tramonti, ella de vegades lacollia a casa, perquè aquest Matteo Tramonti tenia una relació turmentosa i complicada amb la seva mare, una advocada alta, grassa i coixa, amb els cabells blancs, que tenia una veu gutural i profunda i deia la ve baixa en lloc de la erra. En Matteo Tramonti era homosexual. Era jove, baix, robust, amb la barba curta, esclarissada i lleugera. Ell també tenia una veu gutural i deia la ve baixa en lloc de la erra, com la mare. Ell vivia a casa de la seva mare, en un apartament a la plaça Adriana, o bé en una comuna al carrer Boschetto, i quan estava fart de la mare i de la comuna, se nanava a casa de la Ivana. Dormia en un traster al fons del passadís, en un catre, i el sentien caminar per tota la casa. LAngelica li deia «maleït estúpid» perquè aquella manera de caminar nerviosa la molestava mentre dormia, i ell responia «maleït escuvçó», i al matí deia a la Ivana: «La teva filla és un escuvçó i minjuvia sempve». Mentre prenia cafè amb llet amb lAngelica a la cuina, ell la renyava perquè, quan li apartava els cabells del coll, veia que el tenia una mica brut. Deia: «Quan una noia és bvuta, se la descavta de seguida». LAngelica li contestava que, atès que era un marieta, no entenia res de noies. A més a més, ell tampoc es rentava. Llavors ell explicava que, per la seva naturalesa, era extremament net, que el seu cos, per naturalesa, no desprenia ni suor ni olor. Mentrestant, la seva mare, ladvocada grassa, telefonava per preguntar «de quin humov havien trobat el noi» i la Ivana, encara vestida amb la camisa de nit, arrupida a la butaca, escoltava aquella veu lenta i gutural, pel fil telefònic, repassar episodis remots de la infància i ladolescència del seu fill. Normalment, la Ivana no tenia gaire paciència amb la gent, però sí que en tenia molta amb aquella senyora Tramonti, qui sap per què. Però potser tenia tanta paciència amb ella perquè en Matteo Tramonti li havia presentat lAmos Elia, i això, als seus ulls, envoltava duna aura especial el noi i fins i tot ladvocada grassa. La Ninetta va arronsar les espatlles i va dir que estava farta de totes aquelles històries de postes de sol i albes, i va dir que el món de la Ivana no li despertava cap curiositat.