De la mateixa manera, extrauré aquí algunes conclusions dels meus viatges i mudances. De totes, només nhi ha una de certa: «Intenteu viure amb equipatge de mà».
Per arribar a aquesta conclusió cal abandonar progressivament una sèrie de conviccions com si fossin peces de roba supèrflues.
Però abans ens hem de posar en marxa, ja que lobjecció principal seria aquesta: ni maleta grossa ni motxilla, em quedo a casa. On es pot trobar la motivació? En el meu cas la vaig trobar a Kigali, la capital de Ruanda, una nit llunyana i inevitablement calorosa. Acabava darribar per entrevistar un bisbe empresonat i sotmès a un judici amb lacusació de perpetrar una matança. Era un dissabte, lhotel Mil Turons estava infestat de mosquits i prostitutes. Vaig sortir a fer un tomb després de deixar a la caixa forta el rellotge, la cartera i el passaport. El primer que vaig notar va ser que la gent caminava molt ràpid, sols o en grup, com si arribessin tard a una cita, a agafar el tren, al cel. No em quedava gaire clar a on anaven: no hi havia cartells de bars o locals, ni parades dautobús. Després dobservar durant una bona estona el fenomen, vaig aconseguir interceptar un noi que parlava anglès i li vaig demanar una explicació. Va obrir els ulls com plats, injectats de malària, i em va dir: «Senyor, els blancs mòbils són més difícils dabatre». Mentre pronunciava lúltima síl·laba ja marxava. La guerra civil i els franctiradors els havien ensenyat una cosa que també es pot aplicar a circumstàncies menys dramàtiques: si et mous seràs més difícil dabatre. Si et quedes a la mateixa casella, al mateix barri, lloc de feina, grup familiar, aquest gran tirador que és el destí disposarà de més facilitats per afinar la punteria. Ho sé, és cert que la mort pot esperar-te a Samarcanda, on fas cap a tota pressa per evitar-la després dhaver-li vist la cara als paratges dalgun altre lloc on et trobaves. Però tendeixo a creure el noi de Kigali i, per tant, recomano desplaçaments ràpids i freqüents.
Fer-ho amb moltes maletes plenes a vessar és una gesta impossible.
De què podem desfer-nos? Per començar, de les certeses. Les més definitives i sòlides, i per tant les més pesades, aquelles absolutes: descarregar-les pensant que, en canvi, tot és relatiu. No em refereixo a un relativisme filosòfic ni científic tot i que tendeixo a creure en tots dos, sinó que parlo dun relativisme de les coses humanes. Si tot és diferent en una altra latitud, és inútil portar brúixoles, vocabularis o mentalitats. Tot canvia: ho fa el temps, el significat de les paraules, fins i tot el de les emocions. I com que es necessiten tres proves per demostrar alguna cosa, oferiré tres exemples.
El primer té a veure amb el temps o, més ben dit, amb marcar el pas del temps. Estic escrivint des dEuropa, un dilluns al matí, potser el moment més difícil de la setmana, aquell en què el motor torna a posar-se en marxa i, sovint, no arrenca a la primera. Arriba després de la malenconia del diumenge a la nit (embossos en la tornada del cap de setmana, partits de futbol que se centren en les polèmiques del vestidor, deures que es fan a tota pressa abans de tornar a lescola).
El 1919, el psiquiatra hongarès Sándor Ferenczi va publicar un article titulat «La neurosi del diumenge», en què parlava de pacients amb símptomes recurrents: de lexaltació de la vigília a la depressió subsegüent. És una mètrica incessant que ha omplert lexistència de qui viu a Occident, inclosa la meva, fins que men vaig anar a viure al Caire. Allà, de cop i volta, el diumenge era divendres, el dia sagrat de lislam. Si hagués creuat la frontera per anar a Tel Aviv, el divendres shauria convertit en dissabte, el dia sagrat del judaisme. Les religions, les civilitzacions, els governs fan servir el calendari com a instrument de poder, ja que el poder summe és el control del temps. Sumeris, egipcis, grecs i romans van dividir de formes diferents el que anomenem anys, mesos i setmanes, però són subdivisions que no existeixen en la naturalesa perquè el temps, simplement, flueix. Les grans revolucions han intentat, amb resultats estranys, reformar fins i tot els calendaris. A lAnglaterra del segle xviii, es va instaurar la celebració del Sant Dilluns, a la qual a Itàlia avui encara són fidels els perruquers i els peixaters. Un batibull que larquitecte i filòsof Witold Rybczynski resumeix daquesta manera en lagut assaig Esperant el cap de setmana: «Cada societat opta per donar una forma diferent a la seva feina i a les formes dabstenció daquesta, i en fer-ho, revela molts detalls sobre ella mateixa. Inventa, adapta, recombina vells models afegint noves variants a la llarga llista de dies de descans: festivitats públiques, celebracions familiars, dies de mercat, dies tabú, dies maleïts i dies sagrats, festes, Sant Dilluns i Sant Dimarts, commemoracions, vacances estiuades i caps de setmana». Aquest últim, encara que sembli in rerum natura, va entrar en vigor a Itàlia el 20 de juny del 1935, quan una llei nacional va decretar el «dissabte feixista», imposant la interrupció de les activitats productives a la una del dissabte.
Ara bé: si el divendres som al Caire, el dissabte a Jerusalem i el diumenge a Roma, podríem enllaçar tres festius consecutius, el relativisme de la mètrica del temps és innegable. Si a més viatgéssim en el temps, i en lespai, podríem fer festa eternament. Per tant, deixem a casa aquesta certesa, juntament amb la que diu que les paraules tenen un significat unívoc i que no poden rendir-se a la voluntat de qui les pronuncia. Aquesta és la segona prova a favor del relativisme.
Quan vaig arribar a Nova York vaig buscar un apartament de lloguer. Eren els anys noranta, Internet es trobava en les albors de la seva existència i aleshores es portaven els anuncis a la premsa. Un que em va impactar proposava: «A terrific apartment with a dramatic view». Bé, seria macarrònic traduir «un apartament terrible amb unes vistes dramàtiques», però aquelles són les arrels dels dos adjectius: terror i drama. Però als Estats Units, país de loptimisme, terrific significa «fantàstic»: «You look terrific» no vol dir que facis ulleres, tinguis el cabell fet un desastre i la cara demacrada, sinó tot el contrari: estàs fantàstic. I les vistes dramatic no tenen res a veure amb la zona zero, sinó que es refereixen a lskyline, a les vistes a Central Park, a lEast River, en definitiva, unes vistes espectaculars. En aquest apartament en concret, a lestàtua de la Llibertat. Quan vaig visitar el pis, la vaig buscar en va i llavors em van conduir a la cuina per assenyalar-me un mirallet en el qual apareixia reflectida; podia veure-la des dallà o bé traient el cap per la finestra. De nou, tot exagerat, embellit, modelat segons lexigència no només doferir un producte, sinó de convertir-lo en alguna cosa agradable des que ho imagines o en pronuncies el seu nom. Si modeles les paraules per donar-los un sentit diferent, ¿pots modelar també els conceptes que representen? Si redueixes els vocables que produeixen por o desànim, la vida serà millor simplement per això? Les paraules són lents roses, però poden graduar-se per corregir la visió de les coses? Sembla que aquesta és la convicció dels americans. La sobreexcitació del seu lèxic és evident: «Great!», «Wow!», «Excellent!» són expressions tan recurrents com, la majoria de les vegades, desproporcionades. No obstant això, generació rere generació, els Estats Units han creat un poble doptimistes, combatius, segurs de si mateixos i amb confiança en el futur. Entre els ingredients de la recepta que ha dut a aquest resultat hi ha lalteració en sentit positiu del significat dalgunes paraules que van néixer amb connotacions negatives. I, per tant, relatives.
El que resulta impensable canviar en una altra latitud són les emocions, els sentiments deriven dun mateix fet. I no obstant això
Entre els molts successos que poden tenir lloc en el transcurs duna vida, nhi ha un que es considera gairebé amb unanimitat el més dolorós: perdre un fill. No està previst, no està acceptat. De fet, no existeix cap paraula per descriure aquesta condició. Tenim «orfe» per a qui perd el pare o la mare, «vidu» per a qui es queda sense cònjuge, però el buit de la desaparició dun fill és tal que cap paraula el defineix, com si res pogués contenir-lo, delimitar-lo. Novel·les i pel·lícules (les més reeixides, en la meva opinió, són The Sportwriter, de lescriptor americà Richard Ford, i Lantana, del director australià Ray Lawrence) parlen sovint daquesta condició, que es torna insostenible per a la parella, que, inevitablement, sacaba separant. Seguir junts significaria compartir en cada moment aquest dol, fins i tot (per irracional que sembli) retreure-li o (per infantil que soni) crear una competició per veure qui dels dos pateix més. Tot és inacceptable, indescriptible i insuportable.
Un dia, al sud del Líban, davant la porta duna casa en un barri assolat per bombarders israelians (parlo de lestiu del 2006) trobo una anciana que plora. Podria pensar-se que està devastada pel dol, per una pèrdua irreparable: potser és la mare dun combatent de Hezbollah caigut en combat, un «màrtir», com ho anomenen orgullosament. Però no, revela que el seu dolor té una causa diversa: no ha pogut entregar res a la causa, cap fill, tots estan vius, no ha ofert sacrificis. No té cap màrtir a casa. Tenir-ne un és motiu dorgull: la seva foto sexposa al carrer, és objecte de reverència per part de veïns i passants. Eleva lestatus de la família (i les seves rendes, ja que Hezbollah subvenciona els parents supervivents). El que per a qualsevol mare occidental és una font de desesperació, per a aquesta dona o daltres en la seva situació és un motiu de satisfacció, si bé agredolç.
La vida mateixa és un fet relatiu, depèn de les expectatives que pugui oferir-te. Si neixes en un camp de refugiats palestins, els teus pares no esperen que et converteixis en un professional dèxit, ni en el guanyador dun concurs de talents televisiu. No poden estar orgullosos de la teva vida, però sí de la teva mort. «Estimem la mort més del que vosaltres estimeu la vida», deia paradoxalment Ossama bin Laden. O bé: estimarem la teva mort més del que tu estimes la teva pròpia vida.
Els kamikazes de l11 de setembre viatjaven amb equipatge de mà, o fins i tot sense res. Excepte un, potser el cap: Mohamed Atta. Al seu nom van trobar una maleta que, misteriosament, contenia molta informació útil per a la investigació i que no es va carregar a lavió destinat a impactar contra la torre nord. La nit prèvia al vol els terroristes van fer testament i es van preparar observant el ritual funerari: es van rentar a consciència i es van embolicar en un sudari blanc, sense butxaques. És difícil imaginar que en el seu comportament es puguin trobar punts comuns amb persones diferents per cultura, religió o inclinació moral, amb altres que són amants desenfrenats de la vida i de les seves possibilitats. Algú podria pensar que existeix cap relació entre un kamikaze àrab i un militar abrucès? I no obstant això
2. Sense vida de recanvi
No obstant això, existeix un vincle que relaciona un dels segrestadors de l11 de setembre amb un altre (presumpte) culpable dassassinat resident a Itàlia i amb una cultura oposada, la de lexèrcit. Els seus noms són, respectivament, Ziyad Jarrah i Salvatore Parolisi. El primer té trenta-sis anys i procedeix duna bona família suní. Després demigrar de Beirut a Hamburg, experimenta una llarga solitud abans de trobar refugi i amics a la mesquita. Coneix una dona dorigen turc, sen van a viure junts i planegen casar-se. La nit del 10 de setembre ell li truca per penúltima vegada (en lúltima trucada, des de laeroport de Boston, només li diu tres vegades «Testimo» abans de penjar). Linforma que els seus parents al Líban estan preparant la celebració del casament i que el seu pare els regalarà un Mercedes. Parlen de dates. Però quines dates? Aquest home acaba de fer testament. I sap que morirà. No és un testament com el que jo vaig fer a Corea; ell sap que morirà de veritat lendemà, suïcidant-se als comandaments dun avió. Pilotarà el vol United 93, lúnic que no aconsegueix cap objectiu a causa de la revolta dels passatgers i potser per altres raons que no arribarem a conèixer mai. Mentre parla amb la seva novia sembla sincer i convençut del futur que imaginen plegats. Almenys tan convençut com ho estava de suïcidar-se al cap de poques hores mentre escrivia les seves últimes voluntats. Té al davant dues vides i una sola mort, però sembla adonar-sen i ho carrega tot a la maleta per al viatge sense retorn.
De forma anàloga tenim el major Parolisi, condemnat per lhomicidi de la seva esposa, Melania, perpetrat el 18 dabril del 2011, pocs dies abans de Pasqua. El militar tenia una relació extramatrimonial amb una jove anomenada Ludovica, a qui havia promès que deixaria la seva família. Havien planejat un viatge durant la Setmana Santa a la ciutat dAmalfi, on per fi coneixeria els pares della. «Encara que el món sacabi, passaré la Pasqua amb tu», va escriure-li. Alhora, va organitzar un viatge amb la seva dona i la seva filla: anirien a visitar els seus sogres. La Pasqua del 2011 és el seu 11 de setembre, aquell en què convergeixen dues vides i una mort (en aquest cas no la seva, sinó la de la seva dona). Ell també sembla sincer i convençut mentre recita els dos papers i, com en Ziyad Jarrah, procedeix fins que lencreuament es converteix en un precipici. Tots dos cometen un error de càrrega: en la maleta de mà no hi caben dues vides o més, només hi ha espai per a una, la que tens. Transportar el pes de les vides que no han sigut i no seran és impossible, no sha de fer. I no obstant això Vius en companyia dels teus propis fantasmes. Almenys un cop al dia penses en la prova que vas superar amb el teu equip de futbol, en el teu pare, que, quan tornàveu a casa, et va dir que era millor renunciar, que era una il·lusió, penses en com vas abaixar el cap. I, en canvi, timagines també aixecant el trofeu. Penses en lhome llunyà amb qui vas passar una setmana a Califòrnia. «El marit americà», lanomenes, encara que no lhas tornat a veure. Perquè consideres aquells set dies el veritable, perfecte, absolut matrimoni de la teva vida. Reflexiones sobre els moments clau, sobre tots els camins que no has pres. Than ocupat, consumit. Han sigut el teu somni recurrent, la teva fantasia, de vegades el teu refugi. Però també un perill perquè, en la pitjor de les hipòtesis, podries deixar que et corrompés lenveja per aquesta persona que no has sigut, o lodi envers aquesta altra que viu en tu, però només allà. I descarregar aquest pes en la persona que està al teu costat. O, al final, en tu mateix.
Adam Phillips és un psicòleg anglès que, gràcies a les seves publicacions, es va convertir en una estrella internacional de la psicologia. Va analitzar aquesta condició en un assaig titulat Missing Out: In Praise of the Unlived Life (Elogi de la vida no viscuda), títol al qual jo donaria la volta en clau negativa: No tindràs cap altra vida més enllà daquesta, assumeix-ho i donan les gràcies.
Una altra estrella de la psicologia, James Hillman, va aconseguir un gran èxit mundial amb un llibre anomenat El codi de lànima. Exposava la teoria que tots tenim en el nostre interior un daimon, una vocació única (Michael Jordan, atleta formidable, destacava en bàsquet però va fracassar en beisbol). Podem buscar aquesta vocació en nosaltres i no trobar-la mai. O podem descobrir-la per casualitat.