Adam Phillips és un psicòleg anglès que, gràcies a les seves publicacions, es va convertir en una estrella internacional de la psicologia. Va analitzar aquesta condició en un assaig titulat Missing Out: In Praise of the Unlived Life (Elogi de la vida no viscuda), títol al qual jo donaria la volta en clau negativa: No tindràs cap altra vida més enllà daquesta, assumeix-ho i donan les gràcies.
Una altra estrella de la psicologia, James Hillman, va aconseguir un gran èxit mundial amb un llibre anomenat El codi de lànima. Exposava la teoria que tots tenim en el nostre interior un daimon, una vocació única (Michael Jordan, atleta formidable, destacava en bàsquet però va fracassar en beisbol). Podem buscar aquesta vocació en nosaltres i no trobar-la mai. O podem descobrir-la per casualitat.
Hillman parla duna nena de color que va pujar a un escenari de Harlem per assajar un espectacle de Cap dAny i a la qual van presentar com a ballarina. Va estirar la jaqueta del presentador i li va dir, per sorpresa: «No ballo, canto». Era Ella Fitzgerald, que de cop i volta va ser conscient de la seva vocació.
Els textos de Phillips i Hillman són complementaris. Perseguim el daimon, levoquem, però sovint no aconseguim encarnar-lo. Aleshores roman en nosaltres com una ombra, una il·lusió, una frustració. Perquè les vides que no són les nostres però que tot i així vivim no són perills que hem deixat enrere, fracassos evitats, delictes no castigats. Aquests els deixem enrere arronsant-nos despatlles, una mica com fa loculista de Delictes i faltes, una de les millors pel·lícules de Woody Allen. Encarrega lhomicidi de la seva amant cega, no el descobreixen i comprèn amb estupor que la seva vida continua endavant, pensa cada vegada menys en el que ha fet, no simagina investigat i empresonat. Les satisfaccions fallides, en canvi, sarrelen en els nostres somnis. Què en fem? La solució més senzilla és anar-los al darrere. Succeeix, encara que poques vegades, que les portes giratòries, quan roten sobre el seu eix, al cap dun temps tornen a posar davant nostre la sortida que havíem perdut. Un dentista que es deia Alaa al-Aswany es converteix en un escriptor dèxit. Un còmic crea un moviment polític i està a punt de guanyar les eleccions. Florentino Ariza es retroba amb Fermina Faza a les pàgines finals dEl amor en los tiempos del cólera. Carlos i Camila. Les vides de recanvi substitueixen les originals, el motor canta: sí, viatjar. Fàcil. Bonic. I si no succeeix? Un dels errors més comuns és el traspàs del problema a lhereu.
Cada vida es única, també per tot allò no viscut. I precisament per ser única, no pot permetres que en un encreuament, quan sha de triar entre un camí i un altre, la resposta sigui anar en totes dues direccions. La no elecció implica tragèdia. Com en els casos de Ziyad Jarrah i Salvatore Parolisi. Que lexistència sigui única no és un límit, sinó allò que li confereix la seva bellesa. En el viatge, eliminar de lequipatge de mà la «vida de recanvi» és una operació necessària i sagrada. Ningú té dues vides i una mort: al final, els comptes acaben quadrant.
Generalment, els límits són un avantatge, no una disminució de les possibilitats.
Si decideixes viatjar lleuger, has de seguir unes regles i les regles no compliquen la vida, sinó tot el contrari. Els conceptes que, en política, anomenem de manera convencional i abusiva com a «dreta» i «esquerra» no es diferencien tant per una teoria dels valors (pocs i àmpliament compartits per sobre i/o per sota de la taula) sinó per una forma diferent denfrontar-se a la complexitat del present (i del futur imminent). La dreta simplifica, lesquerra interpreta i, en fer-ho, augmenta la complexitat i, així, genera una metacomplexitat. Al davant duna paraula en un idioma desconegut, una ten dona una traducció, laltra una definició (en el mateix idioma que desconeixes). Després hi ha la religió, que et diu: no et preocupis pel significat, et serà revelat més endavant, ara per ara limitat a pronunciar aquesta paraula. En realitat, la història de les religions també ha actuat per simplificació: quan el món era més simple, les religions eren més complexes. Ara que allò complex és el món, simposen religions duna simplicitat franca. La pràctica política contemporània té en poca consideració i sota sospita les regles (considerades trampes, obstacles). En canvi, si les segueixes (com fa qui segueix una religió), la teva vida es tornarà més clara i transparent. Com a màxim, cinc quilos, dins dun volum preestablert, perquè pugui entrar en lestructura especial que deixen davant del mostrador de facturació i que té les mateixes mides que els compartiments per a lequipatge de mà que hi ha als avions.