La Bartra està situat damunt dun dels cingles imponents de les Muntanyes de Prades. A 725 metres, el poble està envoltat de barrancs, de cingles, de boscos de roures i alzines, de rieres, de fonts i dun cel viu, net, amb postes de sol de calendari i nits estelades per somiar.
El Josep Albert Lleonart era dissenyador gràfic i vivia a Barcelona quan un dia va arribar a aquestes contrades. Era lany 1981 i volia fugir de laglomeració i dels fums de la ciutat. En aquell temps la Bartra era un poble amb nou cases enrunades i cobertes desbarzers, sense comptar la casa dels escoltes, La Mulassa, que llavors estaven aixecant. Els nou habitatges pertanyien a tres propietaris, els últims nhavien marxat feia vint anys. No hi havia ni llum ni aigua corrent, però ni al Josep Albert ni als seus companys la feina no els espantava. De moment, van intentar posar ordre en algun espai del poble per poder-hi viure i, en un mes, ja tenien una habitació decent. La gent de lentorn els considerava uns hippies, però ells tenien molt clar el que volien: treballar per pujar de nou el poble. I van començar per comprar les cases enrunades, que no era una empresa fàcil. En aquell temps també hi havia un artista de Tarragona que sho volia quedar per fer-hi una residència dartistes, però el projecte no va prosperar mai i el Josep Albert va aconseguir el seu somni. Com diu ell, ho hem fet tot sobre la marxa.
Van començar llaurant amb mula i anant a peu al poble. Tots els materials eren reciclats: pedres daltres cases, bastiments de portes i marcs de finestres velles o marcs de pas dalguna església abandonada, troncs de pins que tallaven ells mateixos i que servien de bigues, arbres morts... Un dia van aconseguir fer rajar aigua de la primera aixeta que hi havia a la Bartra. El miracle es feia amb suors, però tirava endavant.
Ara el poble, a banda del refugi dels escoltes, sha convertit en un centre global anomenat La Bartra: natura i consciència, i hi té cabuda qualsevol activitat que sadigui a lesperit del Josep Albert i la seva companya Àngels: ioga, classes de cuina, teatre, música, dansa, però sobretot el tai-txi, ja que ell nés professor.
Però la Bartra, temps ha, havia estat un poble on vivien cinc famílies repartides en nou cases. Pertanyia a Rojals i no tenien ni església ni cementiri ni escola, tot es feia a Rojals, que era a una hora de camí. Els nens hi anaven cada dia a peu per anar a lescola. Dinaven a casa dalgun familiar que tenien a Rojals i al vespre tornaven. La Maria Vallverdú, que ara té 86 anys, ho recorda com si ho visqués: Érem només tres nens que fèiem el camí. A lhivern passàvem tant de fred que ploràvem. Però la vida a la Bartra la recordo com una època molt feliç. Érem com una gran família.
Explica la Maria de cal Roig que les cases es comunicaven i que sempre sajudaven els uns als altres. Es vivia dels boscos i la gent menjava del que conreava i de les quatre bèsties del corral. El seu pare feia carbó i tallava pins. També hi havia cultiu de cereals: blat i ordi, i ells tenien ametllers i oliveres i podien fer oli. Però tota aquesta terra ara sha convertit en bosc. No es vivia malament, ni tan sols a la guerra vam passar gana diu amb emoció.
La festa major era per sant Salvador i sanava a Rojals a missa i a ballar, fora de lhora de dinar, perquè el gran àpat de festa major es feia a casa amb els convidats. La matança del porc era una altra festa. Es convidava els nens de les altres cases a dinar i al vespre es ballava a lera al so de la gramola.
Quan la Maria va deixar danar a lescola treballava a casa ajudant a les feines del camp: preparar el planter, treure herbes, donar menjar a les bèsties... No es parava mai. Els diumenges anaven sempre a ballar a Farena, que era el poble que els queia més a prop. O posaven la gramola a lera i organitzaven el ball entre tots. No només hi havia la gent del poble, sinó la de tots els masos del voltant, que eren plens.
No van tenir mai aigua ni llum, però ja hi estaven acostumats. Tenien un safareig per rentar i amb llum de carbur ja sarreglaven. Més endavant la Maria i altres noies van anar a plantar pins per lEstat. Havien de fer dues hores de camí fins als Plans de Sant Joan o fins a la Pena. Sortien que encara era negra nit i portaven el llum de carbur per orientar-se fins que es feia de dia.
La Maria de cal Roig va marxar de la Bartra per casar-se a Capafons lany 1952. Tenia vint-i-cinc anys. En teoria era un poble més gran, però ella el va trobar més endarrerit que el seu. Tampoc no hi havia aigua ni llum, ni tan sols safareig, i les dones havíem danar a rentar al riu. Era una cosa terrible que no havia vist mai. Els seus pares també van marxar amb ella i només van quedar al poble dues famílies, que van abandonar definitivament la Bartra als anys seixanta.
El poble va quedar buit fins que uns escoltes de Reus es van interessar per una de les cases i la van reconstruir. Poc després, apareixeria el Josep Albert. Ara, el que abans era un corral és la biblioteca del Centre i la sala gran del gimnàs era una part de la casa de la Maria. Ella està contenta que el poble shagi aixecat de nou, però els records són els dabans, amb la gent que hi vivia, els balls amb gramola, les corregudes duna casa a laltra, els vespres al voltant del foc, les llargues caminades per anar a lescola o a ballar... Ara el poble pertany a Montblanc. Gairebé sempre és ple de grups que fan ioga o tai-txi. El Josep Albert i lÀngels han intentat preservar la natura que els envolta. Van traient els pins que possiblement va plantar la Maria perquè hi reneixi la vegetació autòctona: gatell, alzina, roure, marfull... Netejar el sotabosc i deixar que hi creixin els arbres i arbustos de tota la vida. La natura és sàvia i té recorddiu el Josep Albert.
Isabel Olesti
Vida passada entre el bosc, els camps i el riu
Briolf
El Pla de lEstany
A la part septentrional de la Vall de Campmajor, a la comarca del Pla de lEstany, al límit amb la de la Garrotxa, trobem lantic veïnat de Briolf. Sembla que deriva del germànic Breulf, que vol dir fort de guerrers. Els antics estadants i els que coneixen el poble, però en diuen Brió.
Briolf, avui, roman en el silenci, en loblit i en labandó gairebé absolut. No obstant, si ens hi acostem, anirem descobrint entre corriols i bardisses la memòria dun passat ple de vida perquè hi ha encara les restes dels masos, que anys endarrere eren plens, i lesglésia, que centrava i marcava el camí de la gent. Venint de Sant Miquel de Campmajor, el primer mas de tots és el Segalars, una masia antiga, molt bella, situada ben a prop del riu Ser, amb la serra de Ventatjol, a ponent, i el serrat Llarg, a llevant. Ja la trobem citada lany 1253. Els últims estadants van marxar-ne el 1973 per anar a viure a la casa Grossa, del Torn. Segons diu la llegenda, al Segalars va viure santa Àgata, una imatge de la qual es conserva i es venera a lesglésia parroquial de Sant Miquel de Campmajor. Ben a prop de la casa, al cingle, hi havia hagut el Centre, una casa on feien dhostal i que avui és en ruïnes. La capella de Loreto, sufragània de lesglésia parroquial de Sant Esteve de Briolf, tampoc no és gaire lluny. Està edificada en terrenys de la Cadamont, de Ventatjol. Lany 1904, mossèn Miquel Raset, rector de Briolf, va visitar el santuari de Loreto, a les llunyanes terres dItàlia. Va agradar-li tant que, en tornar, va decidir aixecar aquesta capella partint duns dibuixos que havia fet. Els veïns devots de la Vall de Campmajor van col·laborar amb entusiasme en la seva construcció. Encara avui, gràcies a la iniciativa dalguns dels seus descendents, shi celebra un aplec cada Dilluns de Pasqua.
En Josep i en Pere Orri, masovers estats del castell de Roca, comenten que antigament, entre el Segalars i la capella de Loreto, hi havia hagut dotze columnes amb una creu a sobre cadascuna delles. Simbolitzaven dotze de les catorze estacions del viacrucis. Les dues últimes estacions (la tretzena i la catorzena) eren a la capella. A les parets de ledifici, de fet, encara shi poden veure dues rajoles amb les inscripcions XIII i XIV que ho testifiquen. A tocar la capella, hi ha les restes de lantic hostal de la Teranyina, també anomenat lAteneu o lhostal den Quel de Piells, que va ser qui el va regentar durant una època. Piells és un mas del veïnat de Ventatjol.
Aigües avall del riu Ser, passat els Segalars, hi ha la gorga i les petjades del Dimoni. Diuen que el dimoni hi volia fer una resclosa. Comptava que alguna riuada se lenduria i que tota laigua que shi havia recollit negaria el veïnat de Roca i tota la Vall de Sant Miquel. És per això que cada nit anava a buscar roques a la serra de Finestres, les duia fins aquí i començava a fer la resclosa. Lendemà al dematí, però, santa Àgata, que, com ja hem dit vivia al mas del Segalars, shi acostava perquè hi duia a pasturar un ramat dovelles. La santa tocava lobra del dimoni amb el fus i tota la seva feina es desfeia en un moment. Quan el dimoni tornava a la nit amb la intenció de continuar-hi treballant, descobria que havia de començar de nou. I això passava un dia rere laltre fins que va arribar un moment que el dimoni sen va cansar i va decidir marxar cavalcant damunt dun cavall. Els senyals dels cascos del seu cavall van quedar marcats en una roca. Són les petjades del Dimoni. També hi ha qui diu, però que aquests forats eren la base on safermaven les estaques de la resclosa.
Durant la dictadura del general Franco, hi va haver el projecte de fer un embassament a la Vall de Campmajor. Lemplaçament escollit per construir la presa va ser el veïnat de Roca. Es volia inundar tota la part plana del terme fins al pont del Marçol. El projecte es va publicar al Boletín Oficial del Estado abans que sen donés oficialment la notícia al poble. Van dir que així volien evitar pànics innecessaris. Llavors, els enginyers encarregats del projecte van notificar a Josep Maria Fort i Poch, lalcalde daquella època, que eren imminents el començament dels treballs. Tot seguit, els tècnics van examinar lestat del subsol de la zona. Van fer sondeigs a pertot a fi de saber quins minerals hi havia al terra que hauria de suportar les aigües del pantà. Però va resultar que, tot sovint, lutillatge que feien servir desapareixia enfonsat a causa de les grans concavitats de guix que hi ha. Tot i això, les màquines continuaven amb la seva feina. Un dia, els de la família de can Planaferrana van parlar-ne amb un capellà que havia estat vicari de Sant Miquel. El capellà va aconsellar-los fer una súplica a santa Àgata perquè li semblava que, de la mateixa manera que havia destruït la presa del dimoni, podria influir per tal que no es construís lembassament. I així ho van fer. Pocs dies després, els enginyers van comunicar a lalcalde que era impossible continuar amb el projecte perquè el subsol de guix no retindria laigua. Encara hi ha qui diu que tot plegat va ser gràcies a santa Àgata.
A banda i banda del riu Ser, entre la serra de Sant Josep, a tramuntana, i el serrat de Boquià, a migdia, hi ha la resta dels masos de lantic veïnat de Briolf. Men parla en Valentí Anglada, gran conversador i un dels millors coneixedors daquesta zona perquè va néixer a can Pla lany 1947, un dels masos del clot de Briolf. Va estar-shi fins al 1972. Des de llavors viu a Mata, a tocar Banyoles. En Valentí ens nha fet un retrat detallat, també de la gent i de les seves històries. Nanirem parlant.
A la zona del bac de Boquià, hi ha can Pla i les restes del Casot i de can Picamill (o mas Patiràs). Al solei de Briolf, de llevant a ponent, isolats i perduts enmig del bosc i de les bardisses, es pot trobar el que queda de Brunyoles, la Guardiola, la Barraca (els últims estadants en van marxar cap a lany 1920), la Cadavall, ca lEsquerp (habitat fins a finals dels seixanta) i cal Cisteller. En els arxius, a més, hem trobat referències a dues cases més antigues, de localització incerta: el Serrat (datada lany 1229) i el mas Roura (datat lany 1413).
Brunyoles tenia lespecial particularitat que la casa i lera pertanyien al municipi veí de Serinyà. El viver, en canvi, era en el terme de Briolf. Els últims habitants van marxar-ne a mitjans anys quaranta. A laltre costat del Ser, tocant a la vora dreta, hi ha el cingle del Calabós, que fa de límit entre Briolf i Serinyà. Per Brunyoles passava lantic camí ral que venia de Serinyà i que anava cap a Briolf, el Collell, el Torn i Mieres.
En una raconada enlairada del bac de Boquià, hi ha la bauma den Parrot i en Guillot, dos bandolers que samagaven i saixoplugaven en aquesta bauma quan no estaven robant en els masos de Briolf i de tota la Vall de Campmajor. En un altre reclau daquest mateix bac, hi ha el cau dels Teixons, enmig dun esperó rocós. Durant uns mesos de la Guerra Civil (1936-39), shi van amagar alguns veïns de Briolf i del rodal, com en Manel de can Pla, pare den Valentí. Al capdamunt del serrat de Boquià hi ha les fites dels Tres Termes que marquen el límit de Briolf amb Porqueres i Serinyà.
A les Estampas del Collell, mossèn Pius Masvidal, que signava els seus escrits com a Rector de Ventatjol, explica que, a mitjan segle XIX, a can Picamill va haver-hi una topada entre els bandolers que samagaven al bac de Boquià i alguns veïns daquests masos. LElisabet Saus va traduir-ho i va transcriure-ho fa uns anys en un article que va publicar a Golany, la revista local de Sant Miquel de Campmajor. Diuen que un dia, de matinada, un grup de veïns va dirigir-se a can Picamill i va trobar-hi els malfactors. Aprofitant que estaven dormint, els van prendre les armes. Eren tres homes: en Parrot, en Cadena i en Boquica. En veures descoberts, van saltar per la finestra, descalços, i van provar descapar. Però els veïns van atrapar-los a tocar el riu Ser, just a la gorga del Dimoni. Els van lligar i els van dur fins al santuari del Collell. En ser a loratori que hi ha a pocs passos del santuari, van dir als malfactors si es volien confessar i si tenien alguna cosa a dir. Un dells, en Cadena, va confessar-se. Un altre, en Parrot, va dir: Només us demano que em mateu amb el meu trabuc, que ja dic jo que no fallarà. Den Boquica sexplica que va ser empresonat i ajusticiat poc després.
En Valentí Anglada explica també com era la vida quotidiana a can Pla a mitjans segle XX. El seu pare es deia Manel Anglada i era fill de Beget, la seva mare, Mercè Vergés, havia nascut a Sant Martí Sesserres. En Valentí va ser el fill gran. Després van anar arribant en Miquel, en Fermí, la Maria Rosa, en Jesús i la Lourdes. En aquells anys, per arribar a can Pla no hi havia la pista forestal que hi ha avui. Shavia de voltar per Roca i Loreto i travessar el riu Ser dues vegades: a lalçada del castell de Roca i a sota la Cadavall, ja a prop de la casa. Cada any, quan el riu creixia massa, el mas quedava aïllat alguns dies. En Valentí recorda que un any va haver-hi una riuada tan grossa que laigua va arribar al forcat dun noguer que hi ha al camp del costat mateix de la casa. Anaven a col·legi al Torn, sempre a peu. Passaven prop de can Jofre de Roca, per la Brugada, el clot Fosc i el mas Rampinya. Durant bona part de lany, marxaven de casa de fosc i hi tornaven de fosc, però no els feia falta llum per veure-shi perquè se sabien el camí de memòria. El dissabte al dematí també tenien escola i el diumenge tornaven a anar al Torn, a missa i a doctrina. En època de pluges, quan el riu anava alt, no podien arribar fins a casa i shavien de quedar a passar la nit a ca lEsquerp, on els feien el sopar del vespre i lesmorzar de lendemà. A ca lEsquerp, hi vivia el matrimoni format per en Pere Batlle, al cel sigui, la Flora Batchellí i els seus tres fills: en Josep Maria, la Montserrat i la Fina. Avui, la Flora i el seu fill viuen a Camprodon; les dues filles, cap a Olot.