Tot i tenir el Ser tan a la vora, el gran problema de can Pla era laigua. Per poder beure, havien danar lluny: fins a la Deu (o font de can Pla) o fins a la font dels Fruiters, que era on es deia que hi havia la millor aigua dels voltants. Per cuinar, aprofitaven laigua duna bassa que hi havia a prop de la casa. Més endavant, van construir una cisterna.
Tot el dia estaven ocupats amb les feines del bestiar o treballant al camp i al bosc. Del seu record, en Valentí diu que tenien un ramat dovelles duns cinquanta caps i set o vuit vaques. El bestiar pasturava en els camps i feixes de can Pla. També tenien llogades les pastures de can Picamill i de Brunyoles, que ja eren deshabitats. I encara, pasturaven al bac de Boquià, fins al terme de la veïna propietat de ca nOliveres, de Campmajor. A lhivern, les vaques estaven tancades a la cort, baixaven les ovelles a abeurar al riu i tornaven a tancar-les al corral per menjar. Venien els xais a Banyoles i els vedells al santuari del Collell. Durant una època van tenir un ramat de cabres. De la llet en feien formatges, però com que a lamo del bosc no li agradava gaire perquè les cabres es menjaven els brots tendres, van decidir treure-les. Als camps, sembraven blat, blat de moro i userda. Duien el blat a moldre a Banyoles. Recollien lherba dels marges i en feien palleres per donar-la al bestiar a lhivern. A lhort, feien patates i tota mena de verdures i hortalisses que consumien ells mateixos. Mica en mica, les feines es van anar mecanitzant, però, inicialment, tot es feia a mà o amb animals: segaven amb el volant, treballaven la terra amb la fanga, llauraven amb el parell de bous degudament junyits al jou i al brabant, una arada amb dues pales, dues relles i dues ganivetes. Batien amb les eugues, ajudant-se sempre amb els de ca lEsquerp perquè a cada casa hi havia una euga.
Bona part del bosc de Briolf era den Cirera, de Mieres. Shi treballava tot lany, i sempre era net i ben cuidat, res a veure amb avui. A lestiu, sescorxava, sestassava i saclaria; a lhivern, es feia carbó. Hi havia colles de bosquetans i carboners per a cada feina. A lèpoca de fer el carbó es veien les piles fumejant a costat i costat del riu Ser. Els carboners es quedaven dia i nit prop de la pila vigilant que cremés bé, dormien a les barraques que es feien. Tant de lescorxa com del carbó, en feien sarrions i els baixaven amb els set o vuit matxos den Cirera fins a les Tres Creus (a la carretera del Collell), on els esperava el camió de lamo. Lescorxa anava per al tint, a les adoberies de Banyoles; el carbó, cap a Girona, Barcelona o a on fes falta. Els treballadors venien de Mieres i sestaven a can Pla tota la setmana, fins dissabte a la tarda. Primer, dormien a la pallissa; més tard, en una cambra.
A cada mas es feien el pa, es matava el porc i en feien embotits per al consum de lany. De lhort en treien les verdures i hortalisses, i del galliner, pollastres i ous. I també tenien conills. El dimecres era mercat a Banyoles. La gent de can Pla hi anava sempre. Primer a peu, passant cap a Merlant, Rodeja i el Salt del Matxo. Més endavant, quan ja tenien carro, fins a Sant Miquel de Campmajor i, des dallà, per la carretera, fins a Banyoles. Hi duien conills o el que els sobrava del mas, i en tornaven amb el que necessitaven. Per tallar-se els cabells o afaitar-se anaven al barber que hi havia al molí de Sant Miquel de Campmajor. Els dies de festa, feien la partida de cartes al Centre i, si sesqueia, ballaven en els balls que sorganitzaven alguns diumenges a can Jan, de Juïnyà, o a cal Sec, del Torn, a la festa de Falgons o a la dalgun altre veïnat proper. Sempre hi havia qui sestimava més anar a caçar o a pescar. Temps abans, a Briolf, shavia fet la festa de Sant Esteve, que és el patró, i la del Roser. Cada any, el Dilluns de Cinquagesma, feien una romeria al santuari del Collell i el dia dAny Nou, lancestral i popular aplec de Ninou. Durant lhivern, mataven les hores a lescon, asseguts al voltant de la llar de foc. Es passava el rosari, sespellonava, sexplicaven i sescoltaven atentament les històries i les dites dels padrins El bestiar sarraulia a les corts i corrals, acomodant-se als jaços de palla i evitant, gràcies a la seva escalfor, que els estadants tinguessin més fred del compte. A fora, sovint, bufava i xiulava un vent gèlid sota un cel ben ras i estrellat, se sentia el bram del riu crescut amb les pluges o queia alguna escadussera nevada silenciosa
A sobre de ca lEsquerp hi ha lantiga església parroquial de Sant Esteve de Briolf, dorigen romànic. El bisbe Miró la cita amb el nom de Briulfo en el seu testament, que és de lany 977. A Sant Esteve, hi ha encara una pica baptismal romànica i, en un dels altars laterals, força deteriorada, una pintura mural de finals del segle XIX, on probablement es veia una representació de les ànimes del purgatori, com explica en una ressenya Josep Estarriola, pintor de Sant Miquel de Campmajor, a la revista Golany. Mossèn Joan Prat, rector custodi del santuari del Collell, diu que els darrers rectors de Briolf van ser el doctor Pere Iglesias, que va anar a Calonge, al Baix Empordà; mossèn Miquel Raset, que és qui va promoure la construcció de la capella de Loreto, lany 1904; el doctor Francesc Rabassa i Arigó i el doctor Joan Margall, que era rector de Briolf lany 1936. Lúltim, de tots. Tots ells van ser professors del Collell. Des de lany 1936 no shi ha dit mai més missa, excepte algun cas molt puntual, en temps de mossèn Pius Masvidal.
Al costat de lesglésia, separades per un passadís, hi ha les restes de la torre de Briolf, un edifici civil, també dorigen romànic. La rectoria es va construir a sobre el passadís que unia lesglésia amb la torre. Com a tants altres llocs, avui tot aquest conjunt monumental de Briolf, es troba en un estat lamentable, es va engrunant i esmicolant inexorablement amb el pas dels anys. Josep Pla va ser també aquí un dia de lany 1971, acompanyat del seu amic, el doctor Verdaguer, de Mieres. Deixem que sigui ell qui ens ho expliqui:
A la tarda juliol del 1971 el meu amic Verdaguer em porta amb el seu Citroën 2 cavalls a Brió que és una de les sinuositats més solitàries i allunyades de la Vall de Sant Miquel de Campmajor. (...) Travessat el gual del Ser, enfilem el camí carreter cap a Brió. Tinc la impressió que en aquestes sinuositats de la vall hi ha molts roures i alzines. () Arribem a una ermita abandonada, al marge de la qual hi ha un túmul de pedres. A sobre hi havia, probablement, una creu. Tot és a terra. El túmul es manté perquè la seva demolició els hauria donat massa feina. Passada lermita, tot el cantó de llevant de la vall queda tancat per unes muntanyes altes. A la part baixa, hi ha una petita cassola de terres ermes. En els pendents de les muntanyes es veuen algunes masies, grans, ben posades, admirablement ben posades sobre la terra.
Aquest grup de masies i de terres forma el que en diem Brió em diu el meu acompanyant. Quan jo vaig començar a fer de metge rural en aquest rodal, hi venia amb el cavall. Ara no hi ha ningú. Totes les masies han estat desemparades i abandonades. No en queda ni una doberta. () Hi havia els masovers. Tots han marxat a Banyoles, a Sant Joan les Fonts, a Olot, a treballar a les fàbriques. En vida del meu pare, que també era metge rural, les masies eren ocupades pels propietaris. Devien ésser rics, perquè he sentit dir que a Brió hi hagué, anys enrere, notaria. Primer marxaven els propietaris, després els masovers. No hi ha quedat ni una ànima vivent.
Lespectacle era impressionant: trobar-se en el món que vivim, en què hi ha tanta gent a tot arreu, en un petit món ple de cases meravelloses, rodejades de boscos plens de vida, de cases que van caient, en el silenci més absolut, tot voltat duna llunyania remota, fa un gran efecte. Renunciàrem a pujar més amunt. El camí ja no era possible ni per als Citroëns de dos cavalls. El sol havia passat més enllà de les muntanyes de Finestres. Començava a fosquejar. El país sanava tornant tètric. El meu amic girà el cotxe en el primer repeu del camí i anàrem baixant lentament fins al Torn, amb els fars encesos. Quan arribàrem a la carretera asfaltada, em semblà que mhavien tret vint anys de sobre. De seguida veiérem les llums grogues de Mieres.
Aquest grup de masies i de terres forma el que en diem Brió em diu el meu acompanyant. Quan jo vaig començar a fer de metge rural en aquest rodal, hi venia amb el cavall. Ara no hi ha ningú. Totes les masies han estat desemparades i abandonades. No en queda ni una doberta. () Hi havia els masovers. Tots han marxat a Banyoles, a Sant Joan les Fonts, a Olot, a treballar a les fàbriques. En vida del meu pare, que també era metge rural, les masies eren ocupades pels propietaris. Devien ésser rics, perquè he sentit dir que a Brió hi hagué, anys enrere, notaria. Primer marxaven els propietaris, després els masovers. No hi ha quedat ni una ànima vivent.
Lespectacle era impressionant: trobar-se en el món que vivim, en què hi ha tanta gent a tot arreu, en un petit món ple de cases meravelloses, rodejades de boscos plens de vida, de cases que van caient, en el silenci més absolut, tot voltat duna llunyania remota, fa un gran efecte. Renunciàrem a pujar més amunt. El camí ja no era possible ni per als Citroëns de dos cavalls. El sol havia passat més enllà de les muntanyes de Finestres. Començava a fosquejar. El país sanava tornant tètric. El meu amic girà el cotxe en el primer repeu del camí i anàrem baixant lentament fins al Torn, amb els fars encesos. Quan arribàrem a la carretera asfaltada, em semblà que mhavien tret vint anys de sobre. De seguida veiérem les llums grogues de Mieres.
A sobre lesglésia de Briolf hi ha la font de ca lEsquerp i, al capdamunt del solei de Briolf, el collet de Besalú o de Sant Josep, a la carena que fa de divisòria daigües entre el Ser i el Junyell, ambdós tributaris del riu Fluvià, i, al mateix temps, límit entre Briolf i Sant Ferriol, que ja és un municipi de la veïna comarca de la Garrotxa. A llevant del collet hi ha el turó dels Tres Termes i, a ponent, passant pel Pi de Sant Josep, hi ha loratori de Sant Josep, al capdamunt de la serra. Loratori ja hi era de temps antic, la imatge de sant Josep va ser col·locada i beneïda el mes de maig de lany 1947. Els antics estadants dels veïnats de Roca i Briolf havien sentit a dir que a sant Josep hi feien màgica i que era lloc de bruixes. Avui, que la gent va anar marxant de Briolf buscant les comoditats i la feina de les ciutats i les viles, avui, que ja fa temps que les piles carboneres es van apagar, potser encara, algunes nits, de tant en tant se nhi trobin algunes.
Joan Carreres
Jocs de fugida i soledat
Canals
La Cerdanya
Diuen que a Cerdanya no hi ha hagut emigració. O diuen que, en tot cas, si és que nhi ha hagut, sha vist compensada per la immigració: dEspanya, a mitjan segle XX; de neorurals, principalment barcelonins, als anys vuitanta; de sud-americans i dEuropa de lEst i dafricans, a la primera dècada del segle XXI. Però de Cerdanya, com en qualsevol altra comarca del Pirineu, sí que se nha anat gent. Molts cabalers i moltes noies que no eren pubilles han baixat a Barcelona o a altres ciutats catalanes per guanyar-shi la vida. I també és cert que la població cerdana sha nodrit dimmigracions diverses, de gent que hi ha vingut de fora per treballar de mosso a les feines del camp, a la fusta o en els establiments hotelers, per cercar-hi un nou tipus de vida rural, per fer-hi de pisters o de monitors a les estacions desquí, per nodrir les plantilles de treballadors de la construcció... Durant lúltima dècada, fins i tot la població ha crescut gràcies a aquesta última activitat econòmica.
I també és cert que, de les comarques de lAlt Pirineu, Cerdanya és potser la que ha mantingut més la seva població. I és ben sabut que, de la nostra serralada, els territoris més abandonats han estat els de les serres prepirinenques, menys turístics que els del Pirineu axial. Però hi ha una emigració de la qual es parla poc: la interna, la que ha afectat les valls sense fer-los perdre gent, la que ha engrandit les capitals comarcals en detriment dels pobles més petits o allunyats dels serveis principals. La mecanització de lagricultura i la ramaderia, les ofertes de feina en els serveis turístics, a ladministració local o en diversos sectors econòmics han comportat que es redistribuís la població. Per això, a Cerdanya, hi ha també pobles abandonats: Montmalús, Callastre, Saltèguet... I nhi hauria més si no fos per les segones residències o per la rehabilitació de cases més antigues: Niula, Nèfol, Béixec... Però Canals és del primer grup, és del grup dels pobles perduts. Res no hi ha aturat la fugida dels veïns i, per ara, no sembla que res naturi la soledat.
Lorigen de Canals es remunta al segle XVII, quan sesmenta aquest poble en el capbreu de Riu de Pedra, nom amb què es denominava llavors Riu de Cerdanya. Lhistoriador Pere Ponsich el torna a trobar ressenyat en un document del 1628. Molt abans, però, en plena edat mitjana, es menciona la villa Kanals en un document del 1071.
Difícilment sabrem mai quan va néixer Canals. Com tants altres pobles de Cerdanya, el seu origen es perd en el passat remot, tal vegada en la sedentarització de lespècie humana durant el neolític. Però el que sí que es coneix és la data exacta que se suprimí Canals del nomenclàtor dentitats de població: el 8 de juliol de 1961. Segons lacta de lAjuntament de Riu, Esta Corporación por unanimidad acordó la supresión como tal entidad de Canals, por cuanto esta se halla deshabitada actualmente, incluso en estado de ruina, por lo cual es del todo improbable que sea habitada nuevamente en plazo próximo. Ja aleshores, doncs, estava en ruïnes, situació en la qual es troba encara avui.
Canals va anar quedant abandonat a mitjan segle XX. El 1950 potser hi havia vint persones. Però aquest joc de fugida es barreja en la incertesa. Si bé és indiscutible que la seva població es redueix, també ho és que les subhastes de fusta i les activitats mineres ho alenteixen. Això sí, quan lextracció de manganès desapareix i els camions substitueixen els muls en larrossegament dels troncs, Canals resta sotmès al joc de la soledat. Inclemències del temps, laltitud, els pocs espais per conrear i, entre altres, una vida massa dura al fred vessant nord del Moixeró, en plena baga, una vida potser massa semblant a la de mil anys enrere, una muntanya que ofega i que oprimeix, que obliga a subsistir a base dunes llargues successions de feines i de penúries. Totes les cases tenien bistiar afirma el Joan Marginet, de cal Feliu, de Riu de Cerdanya, on ha estat alcalde durant força temps i que, de petit, shavia estat a Canals. I el dia 7 de gener, per la festa major, Canals somplia molt. Hi havia dos músics. Un cop loncle va anar a cercar un bot de vi i no en va tinre prou per a la festa.
Shavia fet córrer la veu que el Cabrer, un conegut bandoler de mitjan segle XIX que havia lluitat en el bàndol carlí a la Guerra dels Matiners, tenia el seu amagatall a Canals, dins duna cova situada al cingle calcari que domina el poble. Aquest home, nascut, segons uns, al mas del Pi, de Peguera, al Berguedà antic poble miner avui igualment abandonat i del qual es va parlar a Els pobles perduts, i, segons uns altres, a Guixers, a la Vall de Lord, al Solsonès, va fer bona part dels robatoris fora de Cerdanya, en aquelles dues comarques. A lhora de refugiar-se, sembla que entrava a Cerdanya pel proper coll de Pendís, pas que ha comunicat al llarg de segles el territori cerdà amb lAlt Berguedà. Famós i temut per molts, trobà la seva fi quan va escometre contrabandistes, tres dels quals, de Maçaners, el feren presoner als Rasos de Peguera, el van dur a Molers i després a Saldes. El governador militar havia ofert una recompensa de vint-i-cinc doblers a qui el capturés. Lendemà, un escamot de mossos desquadra el va afusellar prop del grau de la Mola, a Vallcebre, al camí de Berga.