Ni Isidros ni Perets, ni Muixarres ni Tabancs. Com la desena de cases que queden al poble, gairebé totes tristament desventrades, el temps ha fet net daquells estius a Fatxes, daquells dies llargs i fatigosos, regant lhort o fent carboneres al bosc, i daquelles nits de rondalles i rialles, de partides cartes i guitarrons a la fresca. Tot allò i més, però, ho guarda en fresc encara el cap del Remigi, i també aquell dia de setembre del 1962, quan tenia encanonat en Godoy. A les pel·lícules la gent actua de forma freda. Jo no. Jo no podia calmar-me. El cor em sortia de les costelles. No vulguis trobar-thi mai, noi confessa, cinquanta anys després. Per sort, un guàrdia civil va arribar just en aquell moment pistola en mà i va fer-se càrrec de lescàpol.
El Sebastián Godoy va declarar al jutge que havia actuat amb premeditació, que la seva dona lenganyava, i que, després de matar-la i escapar, havia tornat per entregar-se a la guàrdia civil. Els del país maten. Els guàrdies, no diu que va explicar en Godoy mentre el tenien retingut a lAjuntament de Vandellòs. Potser havia tingut un pressentiment. O potser havia sentit dir que a Fatxes, malgrat ser pocs veïns i aparentment tots ben avinguts, la sang podia rajar a la mínima. Lestiu de 1950, feia llavors només dotze anys, en Jaume de cal Tabà havia apunyalat fins a la mort els seus pares i sa germana petita, tots sota el mateix sostre, i havia fugit amb lescopeta.