Marta Alòs
Un passat a canvi dun feix de bitllets
Esblada
LAlt Camp
Lactual propietària del poble mig enderrocat dEsblada una entitat bancària es ven les catorze cases ruïnoses i les vuitanta-dues hectàrees de terreny de lantic nucli habitat per 280.000 euros. Per sort, la venda no inclou ni lesglésia romànica on encara diuen missa, ni el cementiri on es continuen inhumant antics habitants, ni la vella rectoria reconvertida avui en un restaurant. Segons sembla, uns inversors francesos ja shi han mostrat interessats de manera que, una vegada més i ja en van unes quantes! de la pols dels murs mig desfets han ressorgit les promeses de restaurar el poble, de reurbanitzar-lo i de refundar-lo amb altres persones. No mho invento. Des de mitjan segle passat, els projectes sobre paper per part daltres promotors que prometien, entre daltres, convertir Esblada en un poble geriàtric van ser la causa que més dun propietari vengués casa i terrenys i marxés a viure a un altre lloc. Ho van fer seguint els passos de molts joves fills i nets daquests, obligats per la pèrdua de productivitat de les feines del camp, la manca de serveis bàsics, unes comunicacions deficients i les millors perspectives de futur en altres llocs.
El pitjor de tot és que els vells projectes de renovar la vida a Esblada han continuat només en el paper, que els vells propietaris no veuran en vida la rehabilitació del municipi i que, amb el pes de la història humana que amaga, aquest antic nucli sens esborra cada vegada més del mapa de la memòria. Totes les persones a qui he anat a trobar per escriure larticle mhan mostrat el mateix desencís pel silenci que avui senyoreja sobre lantic nucli dEsblada per culpa daquestes falses promeses. Veurem, els francesos!
Però ara situem-nos i mirem enrere. El poble dEsblada, a lextrem nord del terme de Querol, entre les comarques de la Conca de Barberà, lAlt Penedès i lAnoia, és un petit agrupament de cases avui enderrocades, a tocar de la C-37, carretera que uneix Santa Maria de Miralles i Valls, a la Ruta del Císter.
La seva annexió a Querol data de finals del segle XVIII. Un fogatjament anterior situa entre els dos nuclis trenta-set cases i 177 habitants i, en el de 1787, ja arribaven als 487 habitants. Lany 1857, amb la incorporació de Montagut a Querol, arribaren als 1010 habitants, però a partir daleshores sinicià un progressiu despoblament de la zona: 779 habitants el 1900, 481 el 1940 i 140 habitants el 1981, quan a lantic nucli dEsblada ja no quedava ningú.
Mentre lesglésia amb absis sobrealçat i un petit campanar de planta quadrada , el restaurant i el cementiri es troben per sobre de la carretera, lantic nucli és a sota, avui cobert gairebé del tot per la vegetació. Si el voleu redescobrir deixeu el cotxe davant lesglésia i disposeu-vos a superar els esbarzers que provaran de barrar-vos el pas cap al passat.
La primera edificació que podeu anar a trobar és cal Jan, una casa senyorial de grans dimensions a tocar de la carretera. Després daccedir a una petita eixida principal, el primer que captiva la mirada és la singular volta de pedra de la porta principal, una torre circular al darrere i un antic forn a la part baixa.
Fins que la van vendre pertanyia al matrimoni Magí Sendra Janer i Maria Sanz Vallès, propietaris també de diversos conreus, boscos dels voltants i dun ramat dovelles.
Donat el seu terreny muntanyós, a Esblada es conreava només una petita part del terme que es dedicava, sobretot, al cultiu de cereals com la civada, i també, a la vinya i als ametllers. Només cal fer un cop dull a la toponímia agrícola del poble per adonar-nos que era envoltat dhorts. En documents antics se citen: lobaga i los horts del Benet, lo Bosc Negre, lo camp i la vinya del Magí Sord, lo camp Domingo, los horts de ca lEstanc, la pallissa i el molí fariner de la Conillera, los horts de la Marra, los horts del Navarro i les terres de la Rimbalda. També hi consten la Punta Blava i la Rovira Seca, dos masos amb camps dedicats al cultiu del pelitre, una planta molt adequada per a lelaboració dinsecticides.
Però tornem a cal Jan. El Magí i la Maria van tenir quatre fills: la Rosalia, lAntònia, lÀngela i el Joan que va néixer el 24 de desembre de 1913. Cap dell no va voler quedar-se a viure al poble. Mentre les filles van anar a parar a altres poblacions, també el Joan esdevingut lhereu es va casar amb la Margarida Albert Guasch, que era de cal Tecla, de Rofes, al terme de la Llacuna (lAnoia), fet que va precipitar que lany 1933 els de cal Jan deixessin la casa dEsblada, arrendessin les terres a un home de Querol i marxessin a viure a Sant Joan de Mediona.
I ara continuem la redescoberta del nucli. Com que avui dia baixar poble avall des de cal Jan esdevé perillós, el més aconsellable és recuperar la carretera i baixar un trosset més a peu en direcció a Querol fins que es troba un camí a lesquerre. Agafeu-lo i us conduirà als peus dun xiprer solitari que sembla que reti homenatge al passat.
Entre camins coberts dherbes i parets esmicolades, descobrireu rajoles de colors en alguns sotabalcons, pintura blava als marcs de les finestres i, en algunes façanes, les plaques malmeses que indicaven els vells carrers i places. Sobretot la de la plaça Verdaguer amb una sobreposada zeta castellanitzadora damunt la ce trencada genuïna. Aquesta plaça fou el centre neuràlgic de la població, just davant de cal Gol, on vivien el Josep Forné Alemany i la Maria Barbués Sendra, els últims habitants dEsblada.
Fill del Ramon Joan Simón Forné Busquets de Santa Perpètua de Gaià i de Paula Alemany Domingo de cal Gol, el Josep Forné va néixer lany 1926 a Òdena (lAnoia), on els pares havien anat a fer de masovers fins que lany 1931 es van establir definitivament a Igualada. El Josep era el petit de quatre germans i ni els altres el Joan, la Pilar i la Flora ni els pares no van tornar més a Esblada. Ell sí. Un germà de la mare, loncle Josep Alemany Domingo, de cal Gol, no tenia fills i, després de la guerra, el va apadrinar i li va proposar de tornar-hi perquè lajudés a treballar les terres. Així, el Josep Forné va tornar a viure a la casa on havia nascut la seva mare juntament amb lanomenat oncle Gol, amb qui feia les feines del camp amb lajuda de la Castanya, una mula.
A més de cal Gol, lantiga toponímia dEsblada cita també lhostal de lArengada, les Esplugues, lEstanella, lo mas den Gol, lo mas Gomà, lhostal del Lladre, lo mas Pascol i altres cases també amb nom propi com ca lAugé, cal Conillera, cal Calero on venien calç, cal Conilleràs, cal Cortell, cal Cosme, cal Gener, cal Magí Gol, cal Magí Sord també anomenada cal Jaume, cal Matoses, cal Mestre, cal Prats, cal Ratat, ca la Rimbalda, cal Rovira, cal Sendra, ca lUixé, cal Vidal, cal Vivó, i cal Jan, deshabitada des dels anys 30.
La vida daquestes llars girava al voltant de les feines del camp, però també hi havia moments per a lesbarjo. El calendari festiu el presidia la Festa Major, el 25 de juliol, en honor a sant Jaume, que es venera a la petita església. En una daquestes festes, que aplegaven gent darreu, el Josep Forné va conèixer la Maria Barbués Sendra, que era dAlbareda. Havia baixat a Esblada amb els peus descalços i unes sabates en una bossa per al ball que es feia a la plaça Verdaguer. Allí va conèixer el Josep, es van casar i va quedar-se a viure a cal Gol, també amb loncle Josep. Després, van néixer els dos fills, lÀngel el 1950, el mateix any que va arribar lelectricitat i lElisabet lany 1954.
La vida daquestes llars girava al voltant de les feines del camp, però també hi havia moments per a lesbarjo. El calendari festiu el presidia la Festa Major, el 25 de juliol, en honor a sant Jaume, que es venera a la petita església. En una daquestes festes, que aplegaven gent darreu, el Josep Forné va conèixer la Maria Barbués Sendra, que era dAlbareda. Havia baixat a Esblada amb els peus descalços i unes sabates en una bossa per al ball que es feia a la plaça Verdaguer. Allí va conèixer el Josep, es van casar i va quedar-se a viure a cal Gol, també amb loncle Josep. Després, van néixer els dos fills, lÀngel el 1950, el mateix any que va arribar lelectricitat i lElisabet lany 1954.
Per la seva banda lhome de Querol que treballava les terres de cal Jan i portava els guanys a Sant Joan de Mediona, cada cop declarava menys ingressos de manera que lany 1955 els Sendra van decidir vendre la casa i les terres per dos milions de pessetes a una promotora tarragonina que volia invertir a la zona. El Joan, com a hereu, va repartir els guanys entre els seus dos fills, el Josep i lAlberta, i els de cal Jan ja no van tornar més a Esblada. Ni ells ni altres Sendra de la família que també hi havien fet vida i que van marxar cap a Sitges i Vilanova i la Geltrú.
Pel que fa a cal Gol, com en moltes altres llars dEsblada, no els sobrava ni els faltava res. La casa tenia dos pisos, amb unes parets de metre i mig i un corral on guardaven el carro amb què es podien desplaçar fins al mercat daltres poblacions per intercanviar productes. Tenien gallines, pollastres, conills, productes de lhort i feien moltes confitures de bolets, i també conserves de congre: congrio, en deien ells. També disposaven dun menjador ampli amb un foc a terra rodó on feien el pa i també la tupina, un porc macerat amb el seu greix per poder disposar daliment al llarg de lany. Coïen el llegum amb laigua de la font de les Estries, una de les dues més conegudes del poble, citada ja en un capbreu de 1721-1723, a més de la font Vella. La de les Estries treia una aigua molt rica en ferro i es trobava a tocar dun gran safareig on les dones dEsblada feien la bugada entre converses i cançons. No gaire lluny dallí hi ha encara la Martinosa, un aqüífer natural don vessa molta aigua en temps de pluja.
Durant un temps a cal Gol van acollir fins i tot una mestra, la Montse, de Torredembarra, que feia classes a lantiga escola, situada a la vella rectoria, a més duna dotzena de nens i nenes de diferents edats entre els quals lElisabet Forné. Després, i a causa de lèxode rural, els joves estudiants van anar marxant i lescola va tancar.
Al pis de dalt de cal Gol hi havia una gran sala on shavien fet reunions de veïns i, a lhivern, diversos balls. Al maig, també se celebrava sant Isidre, patró dels llauradors. A causa de tot això, aquesta casa i la plaça del davant es van anar convertint en un punt desplai social que reunia cada diumenge els veïns. Hi feien la partida i prenien el cafè que elaborava la Maria.
En un daquests cafès, a finals dels seixanta, el mossèn de Querol, que venia a dir missa a Esblada, va proposar a la família del Josep Forné habilitar lantiga escola del costat de lesglésia com a lloc per prendre cafè. Els de cal Gol van acceptar loferiment i fins i tot es van traslladar a viure al pis de dalt de la rectoria. Al de baix, a lespai de lantiga escola, hi van instal·lar una barra. A més dels veïns dEsblada, de seguida shi van aturar ciclistes, caçadors i boletaires a qui venia de gust també menjar una mica. Aquest va ser lorigen del que més endavant sanomenaria Parador El Bon Rovelló. Begudes. Merendero, un restaurant de tracte familiar que servia, entre altres, entremesos de bons embotits, mongetes blanques bullides a lolla i acompanyades dallioli fet a mà, pa torrat ben daurat, carn escalivada al seu punt gràcies a la bona brasa del Josep Forné, el conill a lolla i les ametlles garapinyades de la Maria. A més de lespecialitat de la casa, els exquisits rovellons que el Josep Forné trobava en un sender a sobre Esblada i que, després, coïa. Daquí va venir el nom de lestabliment.
Entre els clients habituals també hi havia capellans, que no passaven per caixa perquè menjaven en un edifici que depenia de lesglésia, els primers excursionistes en cotxe i fins i tot descendents dels antics habitants dEsblada, que van celebrar el convit nupcial en aquest restaurant. Una daquestes persones va ser lAlberta Sendra, de cal Jan, que, lany 1970, va voler casar-se a lesglésia del poble on havia nascut el seu pare.
Un altre dels clients habituals era un arquitecte barceloní que a començaments dels setanta oferí a diversos propietaris dEsblada, entre ells loncle Gol i el Josep Forné, la possibilitat de vendre les cases i els terrenys per tirar endavant un projecte de reurbanització del poble. Tot i que continuaren portant el restaurant i treballant les terres, els de cal Gol hi accediren, igual com molts altres. Poc temps després va morir el padrí del Josep. A partir daleshores, portà el restaurant amb el seu fill fins que, a lany 1975, lÀngel es va casar i sen va anar a viure a la Llacuna.
El Josep, la Maria i lElisabet van continuar la feina del restaurant en un nucli cada vegada més desert. Tan desert que, un dia, la Maria es topà amb uns lladres gairebé dins de casa. Aquest fet, i unes nits cada vegada més fosques, van determinar que decidissin marxar també a la Llacuna i continuar el negoci només els caps de setmana. Finalment, el novembre de 1977, el Josep, la Maria i lElisabet van deixar definitivament el restaurant i Esblada emmudí darrere seu. A començaments dels anys vuitanta, però, uns joves van agafar-lo per fer-hi sobretot carns a la brasa. Des del 1999 el porta el Ramon, un navarrès resident a Barcelona. Lobre cada cap de setmana i lha convertit en una vinateria.
Una neta de cal Jan va voler casar-se a Esblada. LÀngel que morí lany 2007 i el seu pare, el Josep Forné conegut en la seva vellesa com El Rovelló, que morí aquest darrer juny, van voler ser-hi enterrats i reposen en el cementiri del poble. Ningú no pot negar que la terra on han crescut les arrels de les persones sempre reclama els seus fruits, encara que la terra canviï de mans per uns quants bitllets.
Joan Pinyol
Sang al coll de Fatxes
Fatxes
El Baix Camp
Quieeet!. El Remigi de cal Peret aguantava el fusell i apuntava nerviós, amb el cor bategant a mil per hora. Cinquanta metres més avall, Sebastián Godoy alçava, ara sí, les mans i demanava que no disparés. Godoy, temporer andalús, no podia negar la bogeria que havia comès. Havia degollat amb una falç la Laureana, la seva dona, mentre plegaven avellanes al tros dels Isidros, i portava la camisa xopa de sang. Mentre recollien la pobra morta, algú havia vist el Sebastián i dos guàrdies civils havien sortit a empaitar-lo. El Remigi va agafar una drecera i es va plantar esbufegant a pocs metres de lhomicida. El tenia allà, allà al davant. La sang li bullia, el cap li marxava. Feia un estiu calorós, a Fatxes. Un dels últims que la gent hi va viure.
Ni Isidros ni Perets, ni Muixarres ni Tabancs. Com la desena de cases que queden al poble, gairebé totes tristament desventrades, el temps ha fet net daquells estius a Fatxes, daquells dies llargs i fatigosos, regant lhort o fent carboneres al bosc, i daquelles nits de rondalles i rialles, de partides cartes i guitarrons a la fresca. Tot allò i més, però, ho guarda en fresc encara el cap del Remigi, i també aquell dia de setembre del 1962, quan tenia encanonat en Godoy. A les pel·lícules la gent actua de forma freda. Jo no. Jo no podia calmar-me. El cor em sortia de les costelles. No vulguis trobar-thi mai, noi confessa, cinquanta anys després. Per sort, un guàrdia civil va arribar just en aquell moment pistola en mà i va fer-se càrrec de lescàpol.