Mirall trencat - Merce Rodoreda

La casa de Club Editor té quatre personatges. Un obre els porticons, laltre guaita a la porta, el tercer cuina i el quart llegeix. Vosaltres també podeu passar duna habitació a laltra a través del nostre catàleg. Obriu els nostres llibres, guaiteu-nos a les xarxes, i veureu que els nostres autors són els habitants duna casa. La vostra, si ho desitgeu.

https://www.facebook.com/ClubEditor/

https://www.instagram.com/elclubeditor/

https://twitter.com/mariabohigassal/

www.clubeditor.cat

Mercè Rodoreda

Mirall trencat

Amb el pròleg de lautora i un postfaci de Marta Nadal

1a edició: 1974

1a edició en aquesta col·lecció: novembre del 2006

© Institut dEstudis Catalans pels textos de Mercè Rodoreda

© Marta Nadal pel text del postfaci

© daquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.

Coves den Cimany, 2 - 08032 Barcelona

www.clubeditor.cat

Disseny dÁngel Uzkiano

Producció de lebook: booqlab.com

Cap part daquesta publicació, inclòs el disseny de la coberta, no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació o bé de fotocòpia, sense la prèvia autorització de la marca editorial.

Taula

Pròleg

Postfaci de Marta Nadal

Postfaci de Marta Nadal

Un roman: cest un miroir quon promène le long du chemin.

SAINT-RÉAL

PRÒLEG

Una novel·la es fa amb una gran quantitat dintuïcions, amb una certa quantitat dimponderables, amb agonies i amb resurreccions de lànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària... tota una alquímia. Si jo no he sentit mai cap emoció davant duna posta de sol, com puc descriure, o, millor dit, suggerir la màgia duna posta de sol? Els carrers han estat sempre per a mi motiu dinspiració, com algun tros duna bona pel·lícula, com un parc en tot lesclat de la primavera o gebrat i esquelètic a lhivern, com la bona música sentida en el moment precís, com la cara de certes persones absolutament desconegudes que tot duna creues, que tatreuen i que no veuràs mai més. Per això et deixen una recança difícil dexplicar amb paraules. Una mà, en una pintura, et pot donar tot un personatge. Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa duns ulls. Un somriure enigmàtic que de vegades pot ser només la contracció duns determinats nervis facials et roba el cor i necessites fer-lo perdurar. Penses: si pogués descriure aquesta mica de moviment gairebé imperceptible que canvia tota una expressió... Stendhal deia: els detalls és el que hi ha de més important en una novel·la. I Txékhov: sha dintentar limpossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú. Fer una novel·la és difícil. Lestructura, els personatges, lescenari... aquest treball de tria és exaltant perquè tobliga a vèncer dificultats. Hi ha novel·les que se timposen. Daltres les has danar traient dun pou sense fons. Una novel·la són paraules. Voldria fer veure els espasmes lentíssims dun brot quan surt de la branca, la violència amb què una planta expulsa la llavor, la immobilitat salvatge dels cavalls de Paolo Uccello, lextrema expressivitat dels somriures andrògins de les Verges de Leonardo da Vinci, o el mirar provocatiu, el mirar més provocatiu del món, duna dama de Cranach, sense celles, sense pestanyes, embarretada, emplomallada destruç, amb els pits fora del gipó. No he arribat a tant. Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No saconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col·loques en el lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia de lescriure radica a encertar el mitjà dexpressió, lestil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, daltres triguen molt, daltres no el troben mai.

Al cap danys de no poder escriure res llevat dalguns contes perquè requereix esforç i jo tenia coses més importants a fer com és ara sobreviure, sem va imposar, podria dir, Jardí vora el mar. Igual que en el conte «Tarda al cinema» del recull Vint-i-dos contes, vaig adoptar la narració en primera persona, el monòleg interior. Vinculada a les flors, sense flors durant anys, vaig sentir la necessitat de parlar de flors i que el meu protagonista fos un jardiner. «Un jardiner és una persona diferent de les altres i això ens ve de tractar amb flors.» Jardí vora el mar, la darrera publicada de les meves novel·les, cronològicament la primera que vaig escriure després del gran marasme, per a mi és important perquè obre el camí a les altres. Desig de superació, plaer descriure, deixar-me creure que encara en sabia una mica, que podia anar més lluny, que els meus anhels dadolescent no havien mort.

Una família, una casa abandonada, un jardí desolat, idea pura del jardí de tots els jardins... Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això. Magradava pensar que la família seria rica, amb una senyora fora de la casta. Desnivellada, dorigen modest. El personatge ideal el vaig descobrir en Teresa Goday, que en el moment de formar-se en el meu esperit no es deia Teresa ni es deia Goday. No tenia nom. Una bellesa que ajudava la seva mare a vendre peix però preparada interiorment a elevar-se de nivell amb aquella facilitat que té sovint una persona, sobretot una dona, arrencada al seu ambient per un destí. Naturalment, sentia que la novel·la seria difícil, que exigiria molts personatges, que seria eriçada de dificultats. Mentre hi pensava, sanava acostant insinuosament, com si demanés perdó dinterferir-se, una altra novel·la, destructura senzilla, amb un ball, amb un casament, amb un terrat atapeït de coloms. La veia com una novel·la on dominés labsurd més desesperat, en la qual els coloms, de tants, agafessin qualitat de malson. Feia camí, a poc a poc, La plaça del Diamant. I vaig triar de fer-la abans que la novel·la duna família. Treballant en el casament de la Colometa, potser perquè feia temps que tenia ganes descriure un conte amb un personatge de cos present, va néixer, carregat de misteri, «Eladi Farriols de cos present», que, així com Teresa encara no es deia Teresa, Eladi de cos present no es deia Eladi Farriols ni el vetllava una cuinera que es deia Armanda ni un pintor de parets que es deia Jesús Masdéu. Eladi Farriols, mort i estirat al mig duna biblioteca de casa de senyors, em donava de la manera més impensada el primer capítol de Mirall trencat, que es convertiria en el dinovè de la segona part. Lestil era diferent del de La plaça del Diamant. La novel·la duna família havia de ser més àmplia, havia de tenir més obertura. No podia fer explicar la novel·la per un sol personatge... Havia de substituir el monòleg per lestil narratiu. Vaig arraconar «Eladi Farriols de cos present». La plaça del Diamant se menduia; a primer pla hi tenia la Colometa, càndida, encarada a la vida que prendria sense ni un gra de sentimentalisme: tal com la pren la gent del poble, sana. La plaça del Diamant és una novel·la que va molt més enllà del que sacostuma a qualificar de novel·la. Aparentment la que ho sembla més; en realitat la que ho és menys.

En La plaça del Diamant, el ball de la festa major té arrels profundes en mi. Filla única, havia tingut tots els avantatges i tots els desavantatges duna tal situació. Breu: jo tenia ganes de ballar i a casa meva no ho volien. Una noia com cal no ha de ballar. Només ballaven les noies que sestimaven poc. Jo mhi fonia. Una nit, per la festa major de Gràcia, vaig anar amb els meus pares a seguir carrers guarnits i a veure envelats: la plaça del Sol i la plaça del Diamant. Recordo, ho he recordat en moltes ocasions, que jo passava per carrers plens de música com una ànima en pena de tan trista que anava. Devia tenir dotze o tretze anys. De la manera més insòlita, anys després, com per art dencantament, sem va acudir de fer passar en un envelat el primer capítol de La plaça del Diamant, que no recordava com era ni per quins carrers shi anava. Algú, en sortir la novel·la, segur dell mateix, convençut que era molt intel·ligent i que havia descobert una gran veritat, em va preguntar si la Colometa era jo. En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo. Per altra banda, el meu temps històric minteressa duna manera molt relativa. Lhe viscut massa. En La plaça del Diamant el dono sense haver-me proposat de donar-lo. Una novel·la és, també, un acte màgic. Reflecteix el que lautor porta a dintre sense que gairebé sàpiga que va carregat amb tant de llast. Si hagués volgut parlar deliberadament del meu temps històric hauria escrit una crònica. Nhi ha de molt bones. Però no he nascut per limitar-me a parlar de fets concrets.