Postfaci de Marta Nadal
Un roman: cest un miroir quon promène le long du chemin.
SAINT-RÉAL
PRÒLEG
Una novel·la es fa amb una gran quantitat dintuïcions, amb una certa quantitat dimponderables, amb agonies i amb resurreccions de lànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària... tota una alquímia. Si jo no he sentit mai cap emoció davant duna posta de sol, com puc descriure, o, millor dit, suggerir la màgia duna posta de sol? Els carrers han estat sempre per a mi motiu dinspiració, com algun tros duna bona pel·lícula, com un parc en tot lesclat de la primavera o gebrat i esquelètic a lhivern, com la bona música sentida en el moment precís, com la cara de certes persones absolutament desconegudes que tot duna creues, que tatreuen i que no veuràs mai més. Per això et deixen una recança difícil dexplicar amb paraules. Una mà, en una pintura, et pot donar tot un personatge. Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa duns ulls. Un somriure enigmàtic que de vegades pot ser només la contracció duns determinats nervis facials et roba el cor i necessites fer-lo perdurar. Penses: si pogués descriure aquesta mica de moviment gairebé imperceptible que canvia tota una expressió... Stendhal deia: els detalls és el que hi ha de més important en una novel·la. I Txékhov: sha dintentar limpossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú. Fer una novel·la és difícil. Lestructura, els personatges, lescenari... aquest treball de tria és exaltant perquè tobliga a vèncer dificultats. Hi ha novel·les que se timposen. Daltres les has danar traient dun pou sense fons. Una novel·la són paraules. Voldria fer veure els espasmes lentíssims dun brot quan surt de la branca, la violència amb què una planta expulsa la llavor, la immobilitat salvatge dels cavalls de Paolo Uccello, lextrema expressivitat dels somriures andrògins de les Verges de Leonardo da Vinci, o el mirar provocatiu, el mirar més provocatiu del món, duna dama de Cranach, sense celles, sense pestanyes, embarretada, emplomallada destruç, amb els pits fora del gipó. No he arribat a tant. Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No saconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col·loques en el lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia de lescriure radica a encertar el mitjà dexpressió, lestil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, daltres triguen molt, daltres no el troben mai.
Al cap danys de no poder escriure res llevat dalguns contes perquè requereix esforç i jo tenia coses més importants a fer com és ara sobreviure, sem va imposar, podria dir, Jardí vora el mar. Igual que en el conte «Tarda al cinema» del recull Vint-i-dos contes, vaig adoptar la narració en primera persona, el monòleg interior. Vinculada a les flors, sense flors durant anys, vaig sentir la necessitat de parlar de flors i que el meu protagonista fos un jardiner. «Un jardiner és una persona diferent de les altres i això ens ve de tractar amb flors.» Jardí vora el mar, la darrera publicada de les meves novel·les, cronològicament la primera que vaig escriure després del gran marasme, per a mi és important perquè obre el camí a les altres. Desig de superació, plaer descriure, deixar-me creure que encara en sabia una mica, que podia anar més lluny, que els meus anhels dadolescent no havien mort.
Una família, una casa abandonada, un jardí desolat, idea pura del jardí de tots els jardins... Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això. Magradava pensar que la família seria rica, amb una senyora fora de la casta. Desnivellada, dorigen modest. El personatge ideal el vaig descobrir en Teresa Goday, que en el moment de formar-se en el meu esperit no es deia Teresa ni es deia Goday. No tenia nom. Una bellesa que ajudava la seva mare a vendre peix però preparada interiorment a elevar-se de nivell amb aquella facilitat que té sovint una persona, sobretot una dona, arrencada al seu ambient per un destí. Naturalment, sentia que la novel·la seria difícil, que exigiria molts personatges, que seria eriçada de dificultats. Mentre hi pensava, sanava acostant insinuosament, com si demanés perdó dinterferir-se, una altra novel·la, destructura senzilla, amb un ball, amb un casament, amb un terrat atapeït de coloms. La veia com una novel·la on dominés labsurd més desesperat, en la qual els coloms, de tants, agafessin qualitat de malson. Feia camí, a poc a poc, La plaça del Diamant. I vaig triar de fer-la abans que la novel·la duna família. Treballant en el casament de la Colometa, potser perquè feia temps que tenia ganes descriure un conte amb un personatge de cos present, va néixer, carregat de misteri, «Eladi Farriols de cos present», que, així com Teresa encara no es deia Teresa, Eladi de cos present no es deia Eladi Farriols ni el vetllava una cuinera que es deia Armanda ni un pintor de parets que es deia Jesús Masdéu. Eladi Farriols, mort i estirat al mig duna biblioteca de casa de senyors, em donava de la manera més impensada el primer capítol de Mirall trencat, que es convertiria en el dinovè de la segona part. Lestil era diferent del de La plaça del Diamant. La novel·la duna família havia de ser més àmplia, havia de tenir més obertura. No podia fer explicar la novel·la per un sol personatge... Havia de substituir el monòleg per lestil narratiu. Vaig arraconar «Eladi Farriols de cos present». La plaça del Diamant se menduia; a primer pla hi tenia la Colometa, càndida, encarada a la vida que prendria sense ni un gra de sentimentalisme: tal com la pren la gent del poble, sana. La plaça del Diamant és una novel·la que va molt més enllà del que sacostuma a qualificar de novel·la. Aparentment la que ho sembla més; en realitat la que ho és menys.
En La plaça del Diamant, el ball de la festa major té arrels profundes en mi. Filla única, havia tingut tots els avantatges i tots els desavantatges duna tal situació. Breu: jo tenia ganes de ballar i a casa meva no ho volien. Una noia com cal no ha de ballar. Només ballaven les noies que sestimaven poc. Jo mhi fonia. Una nit, per la festa major de Gràcia, vaig anar amb els meus pares a seguir carrers guarnits i a veure envelats: la plaça del Sol i la plaça del Diamant. Recordo, ho he recordat en moltes ocasions, que jo passava per carrers plens de música com una ànima en pena de tan trista que anava. Devia tenir dotze o tretze anys. De la manera més insòlita, anys després, com per art dencantament, sem va acudir de fer passar en un envelat el primer capítol de La plaça del Diamant, que no recordava com era ni per quins carrers shi anava. Algú, en sortir la novel·la, segur dell mateix, convençut que era molt intel·ligent i que havia descobert una gran veritat, em va preguntar si la Colometa era jo. En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo. Per altra banda, el meu temps històric minteressa duna manera molt relativa. Lhe viscut massa. En La plaça del Diamant el dono sense haver-me proposat de donar-lo. Una novel·la és, també, un acte màgic. Reflecteix el que lautor porta a dintre sense que gairebé sàpiga que va carregat amb tant de llast. Si hagués volgut parlar deliberadament del meu temps històric hauria escrit una crònica. Nhi ha de molt bones. Però no he nascut per limitar-me a parlar de fets concrets.
Quan vaig voler escriure una altra novel·la no em sentia amb prou força per encarar-me amb una novel·la que tingués molts personatges. Em calia trobar una estructura com la de La plaça del Diamant. Vaig caure en un parany. Mhavia ficat tant dintre de la pell del meu personatge, tenia tan a la vora la Colometa, que no podia fugir-ne. Només sabia parlar com ella. Havia de buscar algú de completament oposat. I així va néixer, lleugerament patètica, lleugerament desolada, la Cecília C. dEl carrer de les Camèlies.
Un autor no és Déu. No pot saber què passa per dintre de les seves criatures. Jo no puc dir sense que soni fals: «La Colometa estava desesperada perquè no donava labast a netejar coloms.» Tampoc no li puc fer dir directament «jo estava desesperada perquè no donava labast a netejar coloms». He de trobar una fórmula més rica, més expressiva, més detallada; no he de dir al lector que la Colometa està desesperada sinó que li he de fer sentir que ho està. I perquè el lector vegi la desesperació de la Colometa em veig obligada a escriure: «I va ser aquell dia que vaig dir-me que shavia acabat. Coloms, veces, abeuradors, menjadores, covadors, colomar i escala de paleta, tot a passeig!» «Espart, bola de sofre, bútxeres, ullets vermells i potes vermelles, tot a passeig! La golfa del terrat per mi, la trapa tapada, les cadires a dintre de la golfa, la volta dels coloms aturada, el cove de la roba al terrat, la roba estesa al terrat. Els ulls rodons i els becs punxents, el tornassol malva i el tornassol poma, tot a passeig!» Jo no puc dir de la Cecília que «la primera vegada que va pujar al terrat va veure una estrella molt grossa cap a la banda de la muntanya» perquè no puc saber si va veure una estrella molt grossa en pujar al terrat. Però sí que li puc fer dir: «La primera vegada que vaig pujar al terrat vaig veure una estrella molt grossa.» És a dir, el personatge duna novel·la pot saber què veu i què li passa, lautor no. Daquesta manera el lector sent una veritat o, si es vol, més veritat. Tota novel·la és convencional. La gràcia consisteix a fer que no ho sembli. No he escrit mai res de tan alambinat com La plaça del Diamant. Res de menys real, de més rebuscat. La sensació de cosa viva la dóna la naturalitat, la claredat destil. Una novel·la són paraules.
Llorenç Villalonga, després dhaver escrit un article encomiàstic a laparició de La plaça del Diamant, en va escriure un altre a laparició dEl carrer de les Camèlies intitulat «Igual però diferent». Per escriure El carrer de les Camèlies vaig necessitar dos anys. La plaça del Diamant mhavia esgotat i el cansament em durava. Entre temps, escrivia contes, gènere que no demana tant desforç. Seria el recull de La meva Cristina, llibre difícil de fer, molt treballat. La infantesa de la Cecília, no sé per què, em va inspirar un altre capítol de la novel·la duna família on el jardí ja prengué vida: «Els nens». Ja tenia dos capítols de Mirall trencat, que sanava construint sense que a penes me nadonés. I amb un estil que no era el meu.
Després dhaver escrit El carrer de les Camèlies vaig refer Aloma, novel·la de joventut. Millorar un text imprecís, fer-lo més net i més concret, conservant-li la frescor de cosa acabada descriure, no és gens fàcil. Vaig reposar una temporada. Ja tenia el camp lliure per dedicar-me sense destorbs a la novel·la duna família. Em calia un títol, sense acabar de saber ben bé què passaria a la novel·la. La casa abandonada, Història duna família, Temps passat, Tres generacions. Tots eren inexpressius. No puc recordar quins van ser els capítols que van seguir els dos primers. Escrivia a poc a poc, jo que escric a raig, sense prendre notes, sense projectar situacions. Des del meu reialme dautor explicava els meus personatges, sabia què pensaven, els feia parlar amb la meva veu.
El dominó li arrossegava per terra. Obrí els braços a tota amplada. «Dec semblar un aguilot.» Sajupí per recollir-se la roba i aixecar-la perquè hi ensopegava. Agafà el mirall de mà de la senyoreta Sofia amb el marc de roses de plata. Acabà de resseguir la casa amb el braç estès, amb el mirall encarat endavant com si aguantés una torxa enlaire. Del primer pis al vestíbul baixà lescala amb el mirall encarat endarrera: hi veia trossos de sostre, trossos de barana, dibuixos i garlandes de la catifa que cobria els graons; tot viu, desenfocat, fins que arribà al darrer graó, sentrebancà i caigué tan llarga com era embolicada en plecs violeta. El mirall shavia trencat. Els bocins saguantaven en el marc però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades, reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa. Fascinada, arrupida a terra, no ho entenia. Tot passava, desapareixia. El seu món prenia vida allà dintre amb tots els colors, amb tota la força. La casa, el parc, les sales, la gent; de joves, de més vells, de cos present, en el moment de néixer, les flames dels ciris, les criatures, els vestits, els escots amb els caps a dintre rient o tristos, els colls emmidonats, les corbates amb nusos perfectes, les sabates acabades denllustrar caminant damunt de catifes o per la sorra del jardí. Una orgia de temps passat, lluny, lluny... que lluny que era tot... Saixecà trasbalsada amb el mirall a la mà. Sentí trets. Com cada nit. Havia arribat lhora del xampany.
Lestil de Mirall trencat és així.
La Perla del Llac és un restaurant a la vora del Leman. Tancat a lhivern, a lestiu és un lloc encantador. A la terrassa hi prenen el te senyores i senyors ginebrins feliços dhaver nascut a Suïssa, paradís dEuropa. Entre glop i glop de te veus laigua tallada per esquiadors nàutics, per llanxes motores, per barquetes de vela, pels vaporets blancs amb la xemeneia negra i groga que fan la travessia del llac. El restaurant està voltat de jardins, de cedres i de til·lers centenaris, duna bogeria de flors, desteses de gespa sense un bri que no tingui un verd de maragda. Una tarda, a posta de sol, una senyora ja gran baixà dun Rolls, sacostà al muret ran de llac i shi quedà tan immòbil que no semblava de debò. Duia joies, cosa rara en una ginebrina: un braçalet amplíssim de brillants i de safirs. Al cap duna bona estona se nanà. Què devia pensar tot mirant les barques, laigua amb sol i cel esmicolats al damunt, el vaporet que passava tot engegant la sirena amb alegria? Pensava en ella? Reveia la seva joventut? Veia alguna cosa o no veia res, de tan profundament perduda en els seus records? Més tard, quan, sense fer res per pensar-hi, hi vaig pensar, no sabia si tenia els cabells rossos o negres, no ho sé. Recordava els seus ulls, que, un moment, toparen amb els meus; uns ulls de color indefinit on shavia anat acumulant molta vida. Una imatge de refinament, una mica fora del món, una mica diferent de tot. En crear Teresa Goday de Valldaura, li vaig donar els ulls de la dama del Leman.
El segle passat havia estat fulletonesc. Almenys jo limaginava així. Amb senyors i senyores voltats de fills naturals, fills que els pares allunyaven de les seves vides respectables. Un segle damors prohibits. Carregat de secrets de família. Faulkner fa dir a uns personatges de la seva novel·la Sartoris:
Els teus Arlen i els teus Sabatini parlen molt, i ningú no ha tingut tantes coses a dir com el vell Dreiser.