La Teresa es posà bé el collaret i anava a contestar-li però semblà que lEulàlia la mirava com si volgués dir-li alguna altra cosa i no gosés. «Què et passa?» «No res; no te nhauria de parlar... Hem sabut que de la història de Viena en va tenir la culpa ell.» La Teresa la mirà: «Què vols dir? Quina història?» «Es veu que no va parar fins que va presentar-los... Ella era una pobra desgraciada que es guanyava la vida tocant el violí. Sembla que va ser horrorós; no se la podia treure de sobre.» La Teresa pensà: «Que men tens denveja, filla meva.» Volgué canviar de conversa però lEulàlia, excitada, afegí: «El mal és que es va matar. I si hi va haver soroll va ser perquè en Quim ho va escampar pertot arreu. Fia-ten.» La Teresa sentia una mena dangúnia però somrigué. «Tot això ja és vell i més val no parlar-ne.» No sabia que la noia shagués matat. «Va ser més de plànyer que ell pensà; i que jo.» Mig desma agafà el portamonedes de damunt de la barana, lobrí i el tornà a tancar sense treure res de dins. «Encara no comencen?» «Esperat; ja no deuran trigar gaire.» LEulàlia mirà cap a lavantllotja: «Abans que els homes tornin texplicaré una altra cosa, i aquesta potser et farà gràcia. Sembla que la Marina Riera, la germana del notari, ha vist el teu marit algunes vegades tot sol al concert, i li ha estranyat; mha preguntat on et deixava. Jo li he dit que a tu no tagradava la música; què volies que li digués?» La Teresa es quedà molt parada. Es començava a posar neguitosa, però pogué dir amb la veu tranquil·la: «No és que no magradi la música, ja ho saps; de vegades, quan em diu per acompanyar-lo, jo no tinc ganes de sortir. Suposo que no mhe de passar la vida cosida a la seva americana.» La gent anava tornant. La Teresa veié que lEulàlia saludava amb la mà un senyor que acabava dentrar a la llotja del davant: era alt, torrat de pell, amb un ble de cabells damunt del front; lacompanyava una noia molt bonica. «Qui és?», preguntà. «No el coneixes?»
Abans que els tres homes entressin a la llotja, lEulàlia tingué temps de dir-li que era el notari Riera. «Tot Barcelona el coneix; ella és la seva germana Marina; la que em va dir allò dels concerts.»
A la vigília danar-sen, en Quim digué a Valldaura tot sopant: «Saps què he pensat? Que em podries vendre la masia de Vilafranca; vosaltres no hi aneu mai i jo mhi passaria la vida. Ja començo a estar tip de tot.» La Teresa no digué res, però li donà una mala mirada. Després de sopar, Valldaura i en Quim anaren al despatx i shi estigueren molta estona. Quan Valldaura entrà al dormitori estava molt exaltat «En Quim és boig. Saps quant mha ofert per la masia? És fabulós. No sé què fer. Li he dit, és clar, que ja mho pensaria. Abans en vull parlar amb en Riera, perquè maconselli.» La Teresa no pogué dormir. No havia gosat dir a Valldaura que a la masia hi havien passat la lluna de mel, que era una finca massa bona perquè anés a parar a mans daquell burro que havia trobat que la nena tenia ulls de japonesa, que al cap de quatre dies se natiparia i que els masovers acabarien empaitant a cops de roc. Tot duna li semblà que encara tenia en el palmell aquella flor de pomera... A la matinada, Valldaura saixecà per anar al bany. Quan tornà, la Teresa estava mig asseguda al llit: «Saps què penso? Que si en Quim vol viure lluny de ciutat, en pau i sense senyores per conquistar, el millor que pot fer és tancar-se en un convent. Que ens deixi tranquils!» Valldaura li digué: «Encara no dorms?»
VII
(El nen Jesús Masdéu)
El dia de Santa Teresa, a mig matí, trucaren a la torre dels Valldaura. Era estrany, perquè en aquella hora només hi anaven els nois de les botigues i tots sabien que la porta petita no estava mai tancada. La Gertrudis anà a obrir: «Deuen portar un obsequi per a la senyora», pensà tot estirant-se el davantal. Hi havia un nen duns deu anys, net i ben pentinat, amb un ram de flors a la mà. «Què vols?» El nen li digué que era el fillol de la senyora Valldaura i que anava a felicitar-la. Mentre caminaven, lun al costat de laltre, per sota dels castanyers, la Gertrudis pensà que mai no havia sentit a dir que la senyora tingués un fillol. Anava a preguntar-li com es deia, però veié que havia alçat el cap i la mirava. «Oi que aquella cosa que sestira per tocar la campaneta surt de la boca dun lleó?» La Gertrudis li digué que sí: «I de vegades mossega.» Ell rigué. Abans dentrar a la casa seixugà els peus amb molta calma a lestoreta. «Esperat una mica que aniré a dir-los que ets aquí.» La Gertrudis el deixà en el vestíbul i anà a avisar la senyora. El noiet shavia quedat molt quiet, però de seguida sacostà a mirar laigua que vessava per les vores de la copa de pedra i quan estigué ran del brollador sajupí. Laigua era plena de peixos vermells, molt grossos, tacats de negre, que nedaven per sota dunes flors que semblaven de cera. De flors com aquelles només nhavia vistes al parc, una vegada que hi havia anat a passejar amb el seu pare. Nhi havia de blanques i de rosa. Donà un cop dull darrera seu i, com si no gosés, passà el dit amb molt de compte pel mig de la que tenia més a prop. Mirava tan absort si la flor li havia deixat polsina a la pell que no sadonà que tenia algú a la vora fins que sentí que li donaven una empenta. Girà el cap espantat: era una nena molt mudada, amb els cabells llargs i cargolats, que semblava una nina i no li treia els ulls de sobre. «Aquestes flors no es toquen cridà furiosa; si les tornes a tocar ho aniré a dir.» Se li plantà al costat i li preguntà com es deia. «Em dic Jesús.» Ella el mirà molt tibada: «Jo em dic Sofia i sóc la nena daquesta casa.» Sense dir res més se nanà escales amunt i abans darribar al primer pis sabocà a la barana i li féu llengotes. Jesús Masdéu es quedà molt ensopit, però al cap dun moment, tot mirant lescala per on la nena se nhavia anat, sacostà a laigua i tornà a tocar la flor.
La Gertrudis el féu entrar a la sala: «Seu, i no facis malbé res.» Jesús Masdéu a penes lescoltà i es quedà dret vora la porta. No tenia prou ulls per mirar: el sostre, altíssim, amb fustes fent dibuixos, les cortines de vellut gris a cada banda de les finestres, el gran quadro del damunt del sofà, amb el forc dalls penjat i la gran carabassa a terra, al costat de dos conills morts i duna pila desbergínies. Al peu de lentrada hi havia un gerro alt, amb unes plomes que tenien una mena dull a lacabament. En Jesús les bufà unes quantes vegades duna mica lluny i se nanà gairebé de puntetes, fins al mig de la sala, on hi havia una taula amb potes de bèstia i una butaca vermella i daurada al costat. Tocà el respatller i enretirà la mà de pressa: la roba era peludeta i lhavia fet esgarrifar. Darrera la taula, contra la paret, veié un armari negre que brillava: a cada porta hi havia un soldat estrany, fet de trossets de petxina, amb un sabre dor a la mà.
Abans dobrir la porta del tot, la Teresa mirà a dins de la sala. Feia bastants dies havia anat a veure la seva tia Adela, que gairebé ja no sortia de casa, per dir-li que tenia ganes de conèixer el nen. Decidiren descriure, entre totes dues, una carta a Miquel Masdéu perquè el fes anar a la torre el dia de Santa Teresa. A la tia Adela no li feia gaire gràcia: «Vols dir que no valdria més que les coses quedessin com estan?» Ella no es deixà convèncer i ara tenia al davant aquell noiet prim, amb el davantal de teixit i un ram de flors a la mà. En Jesús havia sentit que algú el mirava i estava quiet com un mort de cara a larmari. «Tagraden aquests soldats?» Es girà a poc a poc i veié una senyora molt maca, vestida de blanc. «Sí, senyora.» «Per què no seus?» La senyora shavia assegut a la butaca i li assenyalava un tamboret, al davant. La Teresa no sabia què dir; buscava en aquella cara alguna cosa que no acabava de trobar-hi. «Quants anys tens?», li preguntà, a lúltim, entendrida. «Aviat en faré onze i mig.» Onze anys! Un glop de vida. Daquelles nits pels carrers, abraçada a Miquel Masdéu, de totes aquelles miques damor, de tanta innocència, en quedava aquella bestioleta espantada. La Teresa mirava el seu fill: la pell fosca, els llavis prims, els cabells negres com un cistell de móres, i el nas... «Oi que tens el nas trencat?» En Jesús sel tocà i rigué: «Vaig caure dun arbre i los sem va partir.» «Et devia fer molt de mal...» Sense deixar-li temps de respondre, li preguntà: «Has vingut sol?» «No, senyora; el pare mha acompanyat i mespera al carrer.» La Teresa girà el cap i estrenyé les mans. «No tagradaria menjar uns quants dolços?» «No, senyora, gràcies; no fa gaire que he esmorzat.» «No tens set?» «No, senyora, gràcies.» Estigueren una estona sense dir res. En Jesús pensava en els soldats de larmari, però no gosava mirar-los. Tot duna la Teresa assenyalà la paret: «Vols estirar aquell cordó?» En Jesús shi acostà i lestirà fluixet, com si tingués por de trencar-lo. «Estiral més fort, unes quantes vegades; si no, no et sentirà ningú.» Entrà la Felícia i mirà el nen: la Gertrudis ja li havia dit que era el fillol de la senyora. «Faci un paquet amb uns quants dolços i molts xocolatins.» Mentre ho deia, la Teresa sadonà que el noiet encara tenia el ram de flors a la mà: mitja dotzena de clavells grocs i unes quantes branquetes de flors menudes que semblaven un núvol. Devia ser per a ella i no gosava donar-lhi. «Per a qui les has dutes, aquestes flors?» Jesús Masdéu li allargà el ram i la Teresa lagafà sense saber què fer-ne. «Són per a vostè; per desitjar-li un bon dia del seu sant.» La Teresa saixecà i, desquena, abans de deixar les flors damunt de la taula, es mirà les mans, fines, tan diferents de quan era pobra, vermelles a lhivern, amb les ungles que se li trencaven com a la seva mare; sempre les hi mirava quan es posava els maneguins per anar al mercat i es lligava el davantal blau marí que li tapava les faldilles arrugades. «Són molt boniques, Jesús.» Feia estona que tenia ganes de preguntar-li una cosa: «Testima, la teva mare?» A en Jesús li havien ensenyat de no dir mentides. «No ho sé; diu que he destudiar perquè més endavant pugui ser un senyor. I el pare també diu que he de ser un senyor.» Quan, encara no feia mitja hora, la Gertrudis li havia dit que hi havia un nen que la volia veure, la Teresa shavia hagut dasseure perquè tot se li havia enterbolit. Però aquell noiet que, de moment, semblava vergonyós i que shavia posat a enraonar com si digués una lliçó... No, no hi havia res en aquella criatura... Què havia esperat? El tenia al seu davant, estrany, lluny de la seva vida de dona rica, més aviat com un retret... La Felícia entrà amb un paquet embolicat amb paper fi i lligat amb un cordillet dor. «Posi les flors en un gerro i torni-me-les a portar.» En Jesús, amb el paquet damunt dels genolls, mirà com la cambrera senduia el ram. «Ara esperam una mica», li digué la Teresa. Trigà bastanta estona. Quan tornà, veié que en Jesús estava davant de larmari tocant la cara dun soldat. «Li deu agradar tocar les coses, com a mi pensà; i tot acostant-se-li li allargà un sobre. Té, i no el perdis: estic contenta que mhagis vingut a veure. Però ara ja és tard i te nhauràs danar.» Sentí que semocionava i, tocant-li el nas, afegí: «No et tornis a enfilar a cap arbre.»