A mig sopar, quan la Teresa demanà a la Gertrudis que canviés laigua del gerro perquè no era prou fresca i que li portés uns quants trossos de gel, un llamp aclarí tota lesplanada fins a la ratlla dels arbres. La Gertrudis shavia quedat al peu de la porta, molt quieta, amb un gerro a la mà. Tot duna se sentí el tro i començaren a caure les primeres gotes, grosses i espaiades. La Teresa apartà el plat, no tenia més gana, i sacostà el cistellet de les nous. Sentí que algú pujava lescala corrent; la Sofia es devia haver despertat. «Ha estat molt nerviosa tota la tarda i no ha parat de treure llet; sent el temps», li digué la dida quan entrà al menjador amb la nena plorant. Un altre llamp tornà a encendre tota aquella bandada de cel. La dida shavia acostat el caparró de la Sofia a lespatlla, i la Teresa, aguantant-se el respir, esperà el tro. Fou com si el cel sesberlés. Saixecà esverada, amb el trencanous en una mà, i la Gertrudis, que havia tornat de la cuina, blanca com un llençol, digué amb una veu que a penes se sentia: «He trencat el gerro, senyora; si sabés el greu que em sap...» La Teresa ni lescoltà: «Vagi de seguida a dir que tanquin totes les persianes i mirin que no hi hagi cap balcó obert.» Sense adonar-se del que feia, trencà una nou i la deixà damunt de la taula. «Sap què, dida? Anem a la sala; estarem més recollides.»
Tot travessant el vestíbul sentiren xiular el vent que entrava per sota de la porta. A la sala, sassegueren en el sofà, una mica arraconades. El llorer batia la paret. «Sembla que vulgui entrar», digué la dida tot eixugant els ulls de la Sofia, que plorava com si la matessin. La Gertrudis obrí la finestra i, una mica ajupida perquè la pluja no li mullés la cara, tancà la persiana, que se li escapà dues vegades de les mans. La Sofia encara plorava. La dida, per veure si la podia calmar, es tragué el pit; la criatura feia anar el cap duna banda a laltra. «Deixi-la tranquil·la, dida; no perdi el temps.» Estava neguitosa i li vingueren ganes danar a veure si havia passat alguna cosa. A la cuina, asseguda en un racó, lAntònia, que havia deixat els plats a mig rentar, plorava. La Teresa a penes la mirà: «Faci cafè ben fort per a tothom, Anselma digué a la cuinera, i així que aquesta estigui calmada digui-li que porti lampolla del conyac i les copes.» Abans de sortir es girà: «I si tenen por, vinguin totes.» Des del peu de lescala sentí petar una porta i veié la Filomena que baixava corrents: «És la de la torratxa, però he tingut por danar fins a dalt.» La Teresa lagafà pel braç: «Acompanyim.» Pujaren fins al segon pis i encengueren una espelma, però així que entraren a lescaleta una ventada les deixà a les fosques. Hagueren de baixar a les palpentes. A la sala, la dida gronxava la Sofia, que estava més tranquil·la però encara somicava de tant en tant. «Pobreta pensà la Teresa mirant-la; jo també tinc por.» I li vingueren ganes de plorar. A la seva mare els llamps lespantaven molt i quan sentia el tro es tapava les orelles: «Si fos viva pensà, la faria viure com una reina.»
LAnselma i lAntònia portaren el cafè. Les últimes a entrar foren la Gertrudis i la Mundeta, que havien anat a tancar la porta de la torratxa quan la Teresa i la Filomena havien tornat; la balda havia cedit i havien hagut dapuntalar la porta amb una post de planxar. Estaven totes molt quietes, una mica cohibides, sense saber què dir. La Mundeta explicava que en el seu poble, quan era petita, un llamp havia matat un home. La Filomena shavia assegut a terra perquè no hi havia prou butaques i havia tingut por de sortir a buscar una cadira. La Gertrudis a cada tro es senyava. «Ja thas senyat prou», li digué lAnselma tot acostant-se la tassa als llavis i bufant el cafè a cada glop. La Teresa shavia aixecat i havia obert la finestra; per entre les escletxes de la persiana veié que laigua baixava com un riu pel jardí. Quan anava a tancar, es quedà enlluernada i sentí com si la nit sesqueixés. «Ha estat a tocar de la paret, a la vora del llorer», digué lAnselma tot acostant-se-li. La Sofia, que ja dormia, es despertà sobresaltada i arrencà a plorar amb la boca oberta. «Senyora digué la dida, ja té la primera dent.» La Teresa amb un dit alçà el llavi de la criatura: a un costat de la geniva de dalt li sortia una punxeta blanca.
A la matinada, la tempesta es calmà. Només se sentia la remor de laigua que sescorria per les canals. La Filomena, mig estirada a terra, shavia adormit. «No la despertin», digué la Teresa; i amb totes les altres noies sortí a veure què havia passat. Laire era fresc i els núvols sanaven esllenegant. A la vora del pou hi havia un gran bassal daigua. Del llorer només en quedava la meitat. En Climent, amb la gorra enfonsada fins a les orelles i amb unes sabates molt velles, arrossegava el tros darbre que havia caigut. Quan sentí la Teresa i les noies alçà el cap: «El trec daquí perquè no faci nosa; val més que hagi rebut el llorer que no pas un de nosaltres; no li sembla, senyora Teresa?»
Aquell mateix dia a la tarda, quan tot shagué calmat, lAnselma li digué que el diumenge vinent una nebodeta seva, que es deia Armanda, faria la primera comunió. «Em deixarà sortir per anar-hi, senyora?» La Teresa li digué que sí.
VI
(Joaquim Bergadà a Barcelona)
Assegut a la taula del despatx, desquena a la finestra, Valldaura obrí lúltima carta i, sense acabar-la de llegir, digué a la Teresa: «En Quim diu que arribarà la setmana entrant i que passarà uns quants dies a Barcelona; magradaria tenir-lo a casa.» La Teresa, que shavia fet dur lesmorzar a la biblioteca com cada dia, begué un glop de cafè i aixecà el cap: «Seria més natural que anés a casa del seu germà. Però si a tu et fa il·lusió...»
En Quim arribà un dissabte a mitja tarda. Els havia demanat que no lanessin a rebre i shavia passat gairebé mitja hora donant voltes perquè el cotxer no trobava la torre. A Valldaura li semblà que havia envellit: «No has canviat gens.» «Tu tampoc», li digué en Quim tot abraçant-lo. Després sacostà a la Teresa i li besà la mà: «Perdoni, Teresa, vostè encara fa més goig que quan vaig venir pel bateig de la nena.» Es sentiren corredisses i entrà la Sofia, que ja tenia quatre anys. En Quim se lassegué damunt dels genolls: «No lhauria pas coneguda.» La Teresa pensà: «Ves amb què surt ara; si no lhavia vista dençà que era de bolquers!» La Sofia, una mica espantada, li preguntà: «Qui és aquest senyor?» «Sóc el teu padrí», li digué en Quim. I tot passant-li un dit per damunt duna cella, afegí: «I tu, què mires amb aquests ullets de japonesa?» La Teresa, molesta, agafà la nena per la mà i se lendugué: «Anem, que destorbes.» Al peu de la porta es girà: «Vaig a dir que pugin les maletes.» Larribada den Quim li havia fet molt poca gràcia.
Feia més de tres anys que lhavien destinat a Bogotà i enyorava Europa i, sobretot, Viena. Abans danar a Barcelona hi havia passat uns quants dies. Sestigué fins a entrada de fosc parlant a soles amb Valldaura dels amics i de la gent nova. Hi havia hagut molts canvis: «Recordes la dona de lagregat anglès? Jo nhavia estat enamorat, ja ho saps. Fa un parell danys es va quedar viuda i quan tothom es pensava que sen tornaria a Londres va tocar el dos amb el fill de don Manuel, que tenia vuit anys menys que ella. Ho van tapar com van poder.» A Bogotà shi moria de tristesa: «Com vols que em casi? El que costa és trobar-hi una noia que no porti una cinta al cap i que no toqui el piano. Es veu que no hi has estat mai... A més, ja saps què em passa...» Sí, Valldaura ho sabia: quan començava a festejar tot anava com una seda, però aviat lengegaven a passeig. En Quim en parlava com si tant li fes, però era evident que allò el deprimia. «Si sabessis les ganes que tinc de plantar-ho tot i tornar a viure aquí, com tu!» «No ho facis! saltà Valldaura, i al cap dun moment, amb la veu una mica forçada, afegí: No tens caràcter per estar tancat a Barcelona.» Abans que en Quim pogués contestar-li sobrí la porta i entrà la Gertrudis, primeta i rosada, amb la safata dels licors. Quan se nhagué anat, en Quim digué: «Veus? Si una noia com aquesta em volgués, mhi casaria a mans besades.» «No tens mal gust digué Valldaura somrient, però ja festeja.» En Quim saixecà i amb la copa als dits sacostà a la finestra: «Ja ho veus; o em planten o arribo tard.» Mirà una estona a fora, molt quiet. Davant mateix de la finestra, una mica lluny, hi havia un gran parterre rodó amb flors de tots colors. «Carai, quines flors!», exclamà en veu baixa. Valldaura se li acostà. «Són jonquilles.» Ho havia dit amb un aire tan desmaiat que en Quim, sorprès, girà el cap i el mirà. Valldaura se li havia quedat al costat, de cara al jardí. Sí, havia canviat, però era difícil de saber en què consistia el canvi: potser los de la galta se li marcava una mica més sota la pell fosca i laleta del nas era més acusada. Potser... En Quim veia que Valldaura estava molt trist. «És capaç de recordar-sen, encara, pobra Bàrbara. Hauré danar amb peus de plom; però potser té ganes que nhi parli...» Valldaura shavia acostat més a la finestra i havia posat el front damunt del vidre. En Quim li agafà el braç: «Li hauria de dir alguna cosa, però què dimoni li puc dir?» Sadonà que Valldaura aixecava el cap; a penes lentengué: «Ja està, Quim, ja està; no em diguis res.»
Feia més de tres anys que lhavien destinat a Bogotà i enyorava Europa i, sobretot, Viena. Abans danar a Barcelona hi havia passat uns quants dies. Sestigué fins a entrada de fosc parlant a soles amb Valldaura dels amics i de la gent nova. Hi havia hagut molts canvis: «Recordes la dona de lagregat anglès? Jo nhavia estat enamorat, ja ho saps. Fa un parell danys es va quedar viuda i quan tothom es pensava que sen tornaria a Londres va tocar el dos amb el fill de don Manuel, que tenia vuit anys menys que ella. Ho van tapar com van poder.» A Bogotà shi moria de tristesa: «Com vols que em casi? El que costa és trobar-hi una noia que no porti una cinta al cap i que no toqui el piano. Es veu que no hi has estat mai... A més, ja saps què em passa...» Sí, Valldaura ho sabia: quan començava a festejar tot anava com una seda, però aviat lengegaven a passeig. En Quim en parlava com si tant li fes, però era evident que allò el deprimia. «Si sabessis les ganes que tinc de plantar-ho tot i tornar a viure aquí, com tu!» «No ho facis! saltà Valldaura, i al cap dun moment, amb la veu una mica forçada, afegí: No tens caràcter per estar tancat a Barcelona.» Abans que en Quim pogués contestar-li sobrí la porta i entrà la Gertrudis, primeta i rosada, amb la safata dels licors. Quan se nhagué anat, en Quim digué: «Veus? Si una noia com aquesta em volgués, mhi casaria a mans besades.» «No tens mal gust digué Valldaura somrient, però ja festeja.» En Quim saixecà i amb la copa als dits sacostà a la finestra: «Ja ho veus; o em planten o arribo tard.» Mirà una estona a fora, molt quiet. Davant mateix de la finestra, una mica lluny, hi havia un gran parterre rodó amb flors de tots colors. «Carai, quines flors!», exclamà en veu baixa. Valldaura se li acostà. «Són jonquilles.» Ho havia dit amb un aire tan desmaiat que en Quim, sorprès, girà el cap i el mirà. Valldaura se li havia quedat al costat, de cara al jardí. Sí, havia canviat, però era difícil de saber en què consistia el canvi: potser los de la galta se li marcava una mica més sota la pell fosca i laleta del nas era més acusada. Potser... En Quim veia que Valldaura estava molt trist. «És capaç de recordar-sen, encara, pobra Bàrbara. Hauré danar amb peus de plom; però potser té ganes que nhi parli...» Valldaura shavia acostat més a la finestra i havia posat el front damunt del vidre. En Quim li agafà el braç: «Li hauria de dir alguna cosa, però què dimoni li puc dir?» Sadonà que Valldaura aixecava el cap; a penes lentengué: «Ja està, Quim, ja està; no em diguis res.»
Començava a fer-se fosc i amb prou feines es veien els arbres que hi havia al fons de tot, davant de la paret del jardí. De sobte se sentí un crit estrident. «Quin acudit vaig tenir amb aquestes bèsties!» Shavia girat desquena a la finestra i així, a contrallum, en Quim el tornà a veure jove. «Quines bèsties?» «Els paons; la meva dona no em callava fins que en vaig haver comprat mitja dotzena.» En Quim respirà; havia estat a punt dobrir la porta dels records dolents, tan poc que li agradava! Però qui hauria pogut imaginar... si tot plegat havia durat només un parell de setmanes? Els paons no paraven de cridar. «Què els passa? Vols dir que no tenen gana?» «No, ho fan cada dia. Deu ser lhora que sadonen que estan enamorats.» En Quim esclatà en una gran riallada: «Imagina si a langlesa lhagués festejada fent aquests crits!» Valldaura li donà un cop molt fort a lesquena: «Hauríem tingut una reclamació diplomàtica, pel cap baix.» Rigueren una bona estona. Quan estigueren cansats, es quedaren molt quiets. «Tens una casa esplèndida i vius com et mereixes. La teva dona és sensacional; però em sembla que a mi no em pot veure ni en pintura.» Valldaura el tranquil·litzà: «No diguis ximpleries; quan va saber que venies va estar molt contenta.» «Si tu ho dius...» En aquell moment la Teresa obrí la porta: «Què feu a les fosques?»
A la nit, mentre ella es vestia per sopar, Valldaura entrà a lhabitació i li digué que, com que la setmana entrant havia danar a Vilafranca, senduria en Quim. «El trobo ensopit i em jugaria qualsevol cosa que nhi passa alguna.» La Teresa, que sestava posant lagulla de brillants, pensà que en Quim era un idiota: «Millor, així no em farà nosa. Però, si em vols creure, no thi encaparris. Quan va venir al bateig de la nena estava enamorat de la dona del cònsol del Japó. No ten recordes?»
Passaren tres dies a Vilafranca. En Quim havia tornat enamorat de la masia. «Quines vinyes! I aquells porxos! Vosaltres no hi aneu mai i jo no men mouria.» Ja havien menjat les postres però shavien quedat al menjador. Valldaura estava molt satisfet: «Totes les meves finques són bones, però jo prefereixo la Quintana; pels pins.» En Quim lescoltava amb una cama damunt de laltra, distret: «I què en fas dels pins?» «Mels venc, tu diràs.» La Sofia havia entrat sense que se nadonessin i, molt quieta, shavia acostat al seu pare per dir-li bona nit. En Quim li agafà una mà: «Vine, ja ho saps que tens ullets de japonesa?» La Teresa, des de la porta, cridà la Sofia, que se li acostà corrents: «Aquest senyor mha tornat a dir que tinc ullets de japonesa.» Abans que tanquessin la porta, Valldaura sentí que la seva dona deia amb la veu una mica alterada: «Deixal cantar.»
Lendemà anaren al Liceu: en Rafael i lEulàlia els havien invitat a la seva llotja a veure La Traviata perquè sabien que els agradava molt. La Teresa es posà el vestit de setí blanc i el collaret de brillants amb set robins com set llàgrimes vermelles que Valldaura li havia regalat pel naixement de la Sofia. Hagueren desperar gairebé mitja hora, asseguts en el vestíbul de casa seva, que en Quim baixés. «Ens farà fer tard.» La Teresa estava frenètica i Valldaura, de tant en tant, mirava lescala. En Quim la baixà amb molta calma, xiulant lària del tercer acte; semblava un figurí. Quan entraren a lavantllotja ja feia estona que havien començat. De lescenari els arribava, mig ofegada, la veu del tenor: «Libiam nelieti calici...» En Rafael els devia haver sentit perquè obrí la cortina i sels acostà: «La meva dona ja es pensava que no vindríeu; no feu soroll.» La Teresa, que havia deixat la capa damunt dun tamboret, entrà a la llotja i sassegué al costat de lEulàlia. No es veien tan sovint com abans perquè shavien refredat una mica. LEulàlia li digué baixet: «Què us ha passat?» «No res: el vostre parent, que no acaba mai.»
A lentreacte els tres homes anaren a fumar. «Fas molt goig», digué la Teresa a lEulàlia, que duia un vestit de seda blau elèctric coberta de chantilly negre. «I tu també.» Shavien quedat assegudes a la llotja, mirant la sala que sanava buidant a poc a poc. «Mestranyaria, perquè tinc els nervis de punta; en Quim, a tu ja tho puc dir, mestà acabant la paciència.» «A mi ja fa temps que me lha acabada. Si veiessis les cartes que ens escriu... És daquelles persones que es passen la vida fent bestieses i queixant-se.»
La Teresa es posà bé el collaret i anava a contestar-li però semblà que lEulàlia la mirava com si volgués dir-li alguna altra cosa i no gosés. «Què et passa?» «No res; no te nhauria de parlar... Hem sabut que de la història de Viena en va tenir la culpa ell.» La Teresa la mirà: «Què vols dir? Quina història?» «Es veu que no va parar fins que va presentar-los... Ella era una pobra desgraciada que es guanyava la vida tocant el violí. Sembla que va ser horrorós; no se la podia treure de sobre.» La Teresa pensà: «Que men tens denveja, filla meva.» Volgué canviar de conversa però lEulàlia, excitada, afegí: «El mal és que es va matar. I si hi va haver soroll va ser perquè en Quim ho va escampar pertot arreu. Fia-ten.» La Teresa sentia una mena dangúnia però somrigué. «Tot això ja és vell i més val no parlar-ne.» No sabia que la noia shagués matat. «Va ser més de plànyer que ell pensà; i que jo.» Mig desma agafà el portamonedes de damunt de la barana, lobrí i el tornà a tancar sense treure res de dins. «Encara no comencen?» «Esperat; ja no deuran trigar gaire.» LEulàlia mirà cap a lavantllotja: «Abans que els homes tornin texplicaré una altra cosa, i aquesta potser et farà gràcia. Sembla que la Marina Riera, la germana del notari, ha vist el teu marit algunes vegades tot sol al concert, i li ha estranyat; mha preguntat on et deixava. Jo li he dit que a tu no tagradava la música; què volies que li digués?» La Teresa es quedà molt parada. Es començava a posar neguitosa, però pogué dir amb la veu tranquil·la: «No és que no magradi la música, ja ho saps; de vegades, quan em diu per acompanyar-lo, jo no tinc ganes de sortir. Suposo que no mhe de passar la vida cosida a la seva americana.» La gent anava tornant. La Teresa veié que lEulàlia saludava amb la mà un senyor que acabava dentrar a la llotja del davant: era alt, torrat de pell, amb un ble de cabells damunt del front; lacompanyava una noia molt bonica. «Qui és?», preguntà. «No el coneixes?»