M. R.
PRIMERA PART
I honour you, Eliza, for keeping secret some things.
STERNE
I
(Una joia de valor)
En Vicenç ajudà el senyor Nicolau a pujar al cotxe. «Sí, senyor, com vostè mani». Després pujà la senyora Teresa. Sempre ho feien així, primer ell, després ella, perquè a lhora de baixar havien daguantar-lo entre tots dos. Era una maniobra difícil i el senyor Nicolau necessitava molts miraments. Tiraren pel carrer de Fontanella i, al Portal de lÀngel, tombaren a la dreta. Els cavalls anaven al trot i les rodes, negres i vermelles, acabades denvernissar, giravoltaven, lleugeres, passeig de Gràcia amunt. El senyor Nicolau explicava a tothom que en Vicenç valia molt, que si no el tingués es vendria la berlina perquè no es fiaria de cap més cotxer. I com que el senyor Nicolau era generós, en Vicenç en treia molt de profit. Feia un dia rúfol; de tant en tant, entre dos núvols sortia un raig de sol esblaimat que no durava gaire. Tothom sabia, és a dir, el servei i uns quants amics, que el senyor Nicolau volia fer un obsequi a la senyora Teresa perquè quan celebraren el mig any de casats li havia regalat un armari japonès de laca negra amb incrustacions de nacre i or preciós, però que no lhavia entusiasmada. Ell tingué una decepció: «Ja ho veig, no ho he ensopegat i costa un dineral; però, com que a mi magrada, mel quedaré i a tu et regalaré una cosa que et faci més il·lusió.» Davant de la joieria Begú, en Vicenç aturà els cavalls, baixà del pescant i, mentre deixava el copalta damunt del seient, veié que la senyora Teresa obria la portella i saltava com una daina. Entre tots dos tragueren el senyor Nicolau del cotxe «del meu armari», com deia ell. Quiet al mig de la vorera, perquè quan baixava del cotxe li costava de posar-se dret, mirà dues o tres vegades a banda i banda, sense moure el cap, com si no sabés què havia de fer. A lúltim agafà el braç de la seva dona i molt a poc a poc entraren tots dos a la joieria.
Com que volien veure personalment el senyor Begú, un dels empleats els acompanyà fins al despatx. El senyor Begú era un home ben plantat, rosat de pell, amb els cabells arranats i les celles espesses. «Quin bon vent els porta?», exclamà, tot aixecant-se, així que entraren. Feia temps que no els havia vistos i trobà que el senyor Rovira havia envellit molt: no devia haver pogut resistir les emocions del matrimoni. El senyor Rovira anà de dret al gra: «Voldria que ens ensenyés una joia, allò que sen diu una joia.» Shavia assegut en una butaca amb el respatller molt dret, que li reposava lesquena, i pensà que se nhauria de procurar dues diguals. La Teresa mirava les ungles del joier: impecables, ben tallades, lluents. Li donà un cop dull desquitllentes: devia tenir ben bé cinquanta anys, però semblava que acabés de complir els quaranta, dret, elegant, amb el vestit fosc ratllat i una perla grisa al mig de la corbata. Havia agafat un llapis per cada cap i els mirava somrient: «Quina mena de joia volen?» El senyor Nicolau mirà la Teresa, i la Teresa digué que, potser, una agulla de pit. Tenia arracades, tenia lanell, els braçalets no li agradaven... El senyor Begú estirà un cordó i digué que li portessin les capses dels fermalls, totes. Els ulls se nhi havien anat cap a la Teresa; després mirà el senyor Nicolau amb una mirada que el desaparellava. Coneixia la història: que el senyor Rovira, a les seves velleses, shavia casat amb una noia dorigen molt baix, i vés a saber què hi havia darrera daquells ulls que semblaven tan innocents i darrera de tanta bellesa. «Aquests matrimonis de vegades surten bé pensà, però val més no provar-ho.» No sabia què dir. El senyor Nicolau havia tossit un parell de vegades com si anés a morir-se; devia tenir una bona bronquitis, el pobre. «Massa tabac i massa licors.» Quan veié entrar lempleat li semblà que li treien un pes de sobre. La primera capsa que obrí era plena dagulles senzilles i el senyor Nicolau, gairebé sense mirar-les, li digué que ja les podia tornar a tancar. Volia una joia de valor. El senyor Begú obrí les altres capses amb un somriure de satisfacció i mirà intensament el senyor Nicolau i la seva dona. La Teresa, que tota lestona havia estat molt quieta, es tirà tot duna endavant i agafà una rodona de robins entrellaçada amb dues rodones de diamants. Era una agulla bonica, però el seu marit la hi prengué dels dits amb una ganyota de menyspreu i la deixà damunt de la taula. Aleshores el senyor Begú anà fins a la caixa de cabals i en tragué un estoig de vellut negre. «És la millor joia de la casa», digué tot resseguint amb el dit un ram de flors de brillants gros com el palmell de la mà. La Teresa es quedà sense respiració i mogué el cap duna banda a laltra com si el que estava veient fos un somni i es volgués despertar. El senyor Nicolau havia tret lagulla de lestoig i la sospesava. «Vols dir que no és massa?», sospirà la Teresa, sufocada de felicitat. Ell ni li contestà, i amb la veu una mica enrogallada digué al joier que fes el favor de clavar lagulla a la solapa del vestit de la seva dona. Després, mentre la Teresa es mirava en el mirall duna vitrina, el senyor Nicolau començà a comptar amb molta calma un feix de bitllets que anava posant ben ordenats damunt de la taula. El senyor Begú els acompanyà fins a la porta, «Que nhi deu haver fet guanyar de diners, la borsa!», pensava. Abans de donar-li la mà, el senyor Nicolau li preguntà on havia comprat la butaca del respatller dret. «Al carrer de la Palla, a casa dun antiquari.» El senyor Nicolau li donà les gràcies i ell els digué que per molts anys. Tot pujant al cotxe, la Teresa pensà que aquella joia seria la seva salvació.
Al cap de dues o tres setmanes, un matí, la Teresa se nanà de casa bastant dhora. El seu marit feia un parell de dies que tenia un refredat molt fort. Li digué que havia danar a veure la modista i que no agafaria el cotxe perquè tenia ganes de caminar, de prendre laire: havia passat dos dies tancada, voltada de microbis i dolor deucaliptus. Es podia posar lagulla? Volia que la modista quedés bocabadada. Aquell fermall, com deia el senyor Begú, era per fer quedar bé qualsevol home. «La gent que em miri, no pensarà quina senyora! sinó quin senyor!» Ell, a dins del llit, rigué sense gaires ganes. La Teresa era una perla. Lhavia coneguda veient-la passar de bracet duna amiga, des de la terrassa del Liceu. La mare de la Teresa tenia una parada de peix a la Boqueria. Ell li ho havia explicat de seguida, un dia que anava sola i que ell, després de seguir-la una estona, li havia preguntat si podia acompanyar-la. Sanaven veient i aquell hivern la mare de la Teresa morí. Encara no feia un mes que lhavien enterrada, el senyor Nicolau preguntà a la Teresa si es volia casar amb ell: tot el que podia oferir-li era la seva fortuna, sabia de sobres que era vell i que cap noia no sen podia enamorar. La Teresa li contestà que sho pensaria. Tenia un gran problema: un fill donze mesos, una relliscada com una casa. El pare es deia Miquel Masdéu, era casat i es guanyava la vida, entre altres coses, encenent i apagant fanals; però feia caure desquena. Així que el senyor Nicolau li demanà per casar-shi, la Teresa amagà la criatura a casa duna seva tia i al cap duns quants dies digué que sí. «I la parada de peix, a tomar vent!» De tot allò semblava que fes molt de temps i al capdavall no en feia gaire... El dia era dolç i el sol enamorava. La Teresa caminava com si tingués ales als peus. Al cap duna estona es ficà en una entrada, es tragué lagulla i la desà en el portamonedes. Estava nerviosa. Travessà la plaça de Catalunya a poc a poc. Si no se li calmaven els nervis no li sortiria bé res del que anava a fer. I ho havia de fer per força. El seu marit, que era capaç de gastar-se una fortuna per fer-la lluir, li donava els diners amb comptagotes: un dia o altre sadonaria que se li fonien de pressa. Però el que la preocupava més era que la tia Adela es feia vella, es podia morir dun dia a laltre i, aleshores, què? Al passeig de Gràcia es veia molt poca gent. En un dels aparadors de la joieria hi havia un collaret de perles de tres rengles, una mica grises, com aquella de la corbata del senyor Begú. La Teresa empenyé la porta i entrà.
La joieria estava mig a les fosques; potser era massa aviat. El jove de les capses, que ja la coneixia, li somrigué. «Està de sort, senyora Rovira; el senyor Begú acaba darribar.» El senyor Begú, que devia haver-la vista per entre les cortines, sortí de seguida. «Quin honor, senyora Rovira; vol fer el favor?» La Teresa el mirà amb una barreja de curiositat i dangúnia i entrà al despatx. Damunt de la taula hi havia un llum amb el pàmpol verd que la deixava mig a lombra. Valia més així, protegida. Començà pel començament. Tragué el ram de brillants del portamonedes i el deixà al costat del llum. «Pensarà que mha saltat un brillant i que vinc a queixar-me.» Com que la Teresa no deia res, el senyor Begú li preguntà si hi havia alguna cosa que no anés bé. «Se li ha espatllat la tanca del ram?» «No; vinc perquè mel compri.» El senyor Begú saixecà, sacostà a una vitrina, féu mitja volta i tornà a asseures. Lassumpte es presentava delicat; no sabia com començar. «Voldria fer-li una pregunta, però no goso... No tinc la més petita intenció dofendre-la.» Es tornà a aixecar, es passà la mà pels cabells i a lúltim es decidí: «Ho sap el seu marit?» La Teresa contestà de pressa: «No.» I mirant-lo amb ulls melosos afegí: «El meu marit no ho sap ni ho ha de saber mai.» El que ella volia era que ell, el senyor Begú, li comprés lagulla, per menys del que havia costat, naturalment. El senyor Begú es fregà la galta i la mirà una estona com si no lacabés dentendre. La Teresa li digué que necessitava diners. «Vostè i jo farem un tracte: mha de prometre que no exposarà aquesta joia ni la vendrà fins, diguem, daquí a dos o tres mesos, i que, abans de vendre-la, si la ven, en farà fer el dibuix.» El senyor Begú somrigué amb els ulls plens de malícia i la Teresa afegí: «Li anirien bé les dues terceres parts del que el meu marit va pagar? No li ho puc prometre, però és molt possible que tornem a comprar-la.» El senyor Begú deixà de somriure i agafà un talonari. La Teresa, amb un gest de la mà, laturà: «No, res de talons.» El senyor Begú li donà una mirada de complicitat: «Si ahir no se mhagués fet tard per anar al banc mhauria vist obligat a dir-li que tornés.» Obrí la caixa i en tragué un feix de bitllets. «Vol comptar-los?» «No cal, vostè dirà.» Aleshores, el senyor Begú, que en donar-li els bitllets li havia fregat les puntes dels dits amb suavitat, posà la joia dins dun calaix de la taula. La Teresa saixecà i ell li agafà el braç delicadament. «Ens tornarem a veure?» Tot travessant la joieria, ella li contestà amb la veu molt natural: «És gairebé segur.»
Amb el portamonedes agafat per la tanca anà fins a la parada dels cotxes. Quan arribà a casa de la seva tia Adela, la veïna, que estava escombrant el replà, li digué que no hi havia ningú, però que la senyora Adela tornaria de seguida. Si volia esperar-la... La tia Adela es presentà al cap dun moment, rebentada, amb un cistell a la mà i la criatura adormida al coll. Deixaren el nen en el llitet i anaren al menjador. La Teresa li digué amb quatre paraules el que havia de fer: avisar en Miquel i donar-li aquells diners. Tragué el feix de bitllets del portamonedes i nagafà la meitat. «En Miquel safillarà el nen, ja nhem parlat; la seva dona hi està dacord.» No sabia, és clar, que fos dell. En Miquel li havia explicat una història molt trista i molt complicada, i, com que ells no podien tenir criatures, lhavia convençuda. Laltra meitat dels bitllets la hi donaria quan el nen estigués batejat. «Jo li seré padrina, perquè quan sigui grandet em pugui venir a veure i jo pugui ajudar-lo: no vull tenir un fill perdut pel món.» La tia Adela feia cara destar molt atabalada, però de tot li anava dient que sí. «Amb aquests diners en Miquel i la seva dona podran respirar una mica.» És clar que en Miquel no shavia portat bé; quan havia començat a festejar-hi no li havia dit que fos casat, però ella no era rancuniosa i den Miquel nhavia estat enamorada. La tia Adela li digué que no patís, que faria tot el que podria. «Vols anar a mirar com dorm?» El nen dormia com un àngel. A la Teresa no li acabava dagradar perquè li semblava que tenia el nas una mica enlaire, com ella, però, així com el seu li feia gràcia, trobava que el del nen era lleig. Lacotxà bé. «Men vaig, tia, que tinc molta pressa.» Al peu de la porta li donà diners: «Aquests són per a vostè» i li digué que estigués tranquil·la que mai no li faltaria res.
Necessitava trobar una farmàcia que no fos massa lluny de casa de la modista, perquè abans aniria a emprovar. Nhi havia una a la cantonada. Així que entrà a la saleta digué a les noies que enllestissin de seguida perquè no es trobava bé. Al cap de mitja hora, tot baixant lescala, sadonà que les mans li tremolaven. Saturà a la vorera. «Amb una mica de sort tot anirà bé», pensà, i es deixà caure a terra mig recolzant-se a la paret. De seguida la voltaren unes quantes persones i un senyor lajudà a aixecar-se. A la farmàcia li feren olorar una ampolleta; ella digué que li havia rodat el cap: feia poc que era casada. El farmacèutic somrigué i li preparà un remei: «Prenguin una punta de cullereta amb aigua cada dues hores.» El senyor que lhavia ajudada anà a buscar un cotxe. «Si no la molesta, lacompanyaré.» «Em farà un gran favor.» La portera els veié arribar, era el que la Teresa volia, i lajudà a pujar lescala. La Felícia li obrí la porta. «Si el senyor pregunta per mi, diguin-li que he arribat cansada, que no em trobo gaire bé.» I es ficà al llit de seguida. Al vespre, la Felícia li portà un vas de llet i li explicà que el senyor estava molt prostrat, però que quan havia sabut que ella shavia hagut de ficar al llit havia enviat a buscar el metge. La Teresa sespantà però no hagué dinventar gaires coses: tenia el pols alterat i unes quantes dècimes de febre.
Els plors començaren bastant tard. Quan sentí la campaneta de la cambra de la senyora, la Felícia estava a punt dadormir-se. Es posà la bata i, així que obrí la porta, la senyora, dreta davant del tocador, despentinada i amb els ulls vermells, li preguntà si quan havia desat el vestit havia tret lagulla de la solapa. La Felícia mai no perdia la calma: «Quina agulla?» «Quina agulla vol que sigui? La de brillants.» La Felícia li digué que no lhavia vista. Shavia endut el vestit, lhavia raspallat a consciència i com que hi havien quedat les taques del fang lhavia dut al tintorer; però la senyora podia estar segura que a la solapa no hi havia res. La Teresa es tapà els ulls amb el mocador i arrencà a plorar. Lendemà, a primera hora, la Felícia anà a preguntar si havien trobat una agulla a la solapa del vestit de la senyora Rovira. La noia de la tintoreria li digué que no, que abans de fer netejar els vestits sempre els repassava per veure que no shi haguessin deixat res. «Me la devien prendre quan vaig caure digué la Teresa amb una gran desesperació; mestimaria més haver-me mort.» La Felícia ho digué a en Vicenç, en Vicenç a la portera, la portera a ladroguer; i la cuinera, quan anà a demanar els diners de la setmana al senyor Nicolau, li explicà que la senyora havia perdut lagulla de brillants sortint de casa de la modista i que shavia tornat mig boja del disgust. El senyor Nicolau, que estava més bé del refredat, anà a veure la Teresa i la trobà amb la cara blanca com un mort perquè no havia tancat els ulls en tota la nit i de tant dir que estava malalta ja es trobava malament de debò i estava ja convençuda que havia perdut lagulla. El senyor Nicolau, assegut als peus del llit, li preguntà per què no li havia tingut confiança i no li ho havia explicat de seguida; i la Teresa, gairebé sense veu, digué que la hi devien haver robada quan shavia desmaiat i que ell no podia imaginar el disgust que estava passant, com si lhaguessin ficada a linfern, no pel valor de la joia, tot i que en tenia molt, sinó perquè era un obsequi que ell li havia fet, una prova destimació. I arrencà a plorar de cara al coixí. El senyor Rovira li agafà la mà i li digué que li sabia greu, és clar, però que no la volia veure trista i que hi posaria remei de seguida.