«Semblava de seda» (conte inèdit):
Damunt de la tomba no es veia ni rastre de crisantems, però a terra, ben encastada a la pedra, una cosa negra, llarga i prima com una ganiveta de tallar pa, brillava enxarolada: era una ploma. No gosava tocar-la tot i que men moria de ganes, perquè trobava curiós que fos tan grossa. Quina ala o quina cua docell havia pogut aguantar una ploma com aquella? Sense respirar vaig ajupir-me i vinga mirar-la fins que no em vaig poder aguantar més i li vaig passar un dit per sobre unes quantes vegades: semblava de seda. «Que preciosa que seràs a dins dun gerro», vaig dir-li. I en el punt en què anava a agafar-la per endur-me-la a casa, un espetec dales junt amb una gran ventada em va rebotre contra lolivera. I tot va canviar. Làngel estava allí, alt i negre damunt de la tomba. Les branques, les fulles, el cel amb tres estrelles, ja eren dun altre món. Làngel, de tan quiet, no semblava de debò; fins que es va decantar cap a un costat, a punt de caure, i molt dolçament per abaltir-me? va començar a gronxar-se duna banda a laltra, duna banda a laltra, duna banda a laltra... i quan ja em pensava que no acabaria mai de fer allò, com un gemec va fugir amunt, foradant laire per deixar-se caure a terra vaporós. Així que el vaig tenir a tres pams, cames ajudeu-me! Corria esperitada esquivant tombes, ensopegant amb matolls, aguantant-me les ganes de xisclar. Convençuda que làngel mhavia perdut, vaig aturar-me amb les mans damunt del cor perquè no em fugís. Jesús meu!, el tenia al davant, més alt que la nit, tot ell fet de núvol, amb les ales que li tremolaven, grosses com veles. Jo el mirava i ell em mirava i vam passar una estona, oh, que llarga!, mirant-nos encantats. Sense deixar de mirar-lo vaig estirar un braç i dun cop dala mel va fer enretirar. «Vés-ten!», vaig sentir que deia una veu que ja no vaig saber si era la meva. I altra vegada vaig estirar el braç. Cop dala! Com si acabés de tornar-me boja em vaig posar a cridar: «Vés-ten, vés-ten, vés-ten!» A la tercera vegada que vaig estirar el braç vaig topar amb una atzavara. De pressa i no sé com em vaig arrupir al darrera, segura que làngel no mhavia vist. El tros de lluna, que ja shavia enfilat al mig del cel, escopia foc pels costats.
Marrossegava per terra com un cuc: damunt dels colzes, damunt del ventre, enganxant-me pertot arreu, esquinçant-me la roba amb no sé quines espines, amb ganes de quedar-me a dormir per sempre damunt de fulles que cruixien, sense saber on aniria a parar ni si podria sortir mai més del cementiri. Després de moltes voltes vaig arribar al passeig dels xiprers; una olor amarga de flor de mandariner calenta de sol don devia venir? em marejava... i amb els ulls tancats per matar làngel, i apartant branquillons que mesgarrinxaven, em vaig quedar al peu del xiprer que tenia més a la vora. El braç dels cops dala em feia mal, em sortia sang dun tall que una punxa de fulla datzavara mhavia fet a la galta. A laltra banda del passeig, quiet com la mort, nimbat de celístia, làngel em vigilava. I ja no em vaig moure. El cansament va ser més fort que la por.
Era mitjanit o somiava que era mitjanit? El meu pobret mort plorava lluny perquè no men recordava, però una veu, que sortia de darrera dun sol de color de guix, deia que el meu mort era làngel, que a dintre de la tomba no hi havia res: ni ossos ni record de persona quieta. No calia que comprés cap més flor, ni petita ni grossa, ni mhavia dempassar més llàgrimes; només havia de riure i riure fins a lhora en què jo també seria àngel... i jo tenia ganes de cridar, perquè em sentís la veu amagada, que no magradaven les ales, que no magradaven les plomes, que no volia ser àngel... i no podia cridar. La veu va manar-me que mirés. Una boira baixa que sanava estenent pel cementiri com si volgués fer de llençol a tots els ajaguts amb una mà damunt de laltra momplia de benestar. Venien altres olors: de mel i dherba que només creix a la claror de les estrelles... jo ja no estava a la vora del xiprer sinó en una plaça petita voltada de tombes. Làngel, amb les ales estirades per terra, seia en un banc de fusta com si mhi esperés des del néixer, i recordo que vaig pensar: «Si deixa arrossegar les ales de qualsevol manera se li desenganxaran plomes i després les perdrà pels cementiris.» La boira, cada vegada més blanca i més espessa, em gelava les cames i anava endavant. No la boira, jo. Lliscava endavant per un pendís de gebre. Sense voler manava acostant a làngel que no deixava de mirar-me i quan em va tenir a la vora es va alçar tot duna peça amb el cap tocant la lluna i lolor dherba es tornava olor de terra negra i bona que manava colgant, daquella que ja hi pots plantar el que vulguis que tot shi fa. Per entre tombes i fulles mortes se sentia remor daigua i es veia brillar un fil de no sé què, i làngel obria i obria les ales i quan em va tenir arran, quan vaig sentir la seva dolçor que es barrejava amb la meva... no podré entendre mai per què vaig necessitar tant de sentir-me protegida. Làngel, que devia endevinar-ho, em va embolcar amb les seves ales, sense estrènyer, i jo, més morta que viva, les vaig tocar per trobar la seda i em vaig quedar allà dins per sempre... empresonada... com si no fos enlloc...
Mirall trencat (tercera part, capítol II, «Joventut»):
Sant Miquel arcàngel cuirassat dor i amb espasa invencible, guerrejant amb Satanàs i amb tota una legió dàngels en fúria, no lhauria impressionada més.
(tercera part, capítol VI, «La torre»):
Li arribaven onades daire, onades de claror destrella; cada estrella la casa dun àngel. Enllà del mar, de cada casa lluent, sortí un àngel vermell, una tropa dàngels baixava a saludar-la i en venien de totes bandes de llevant i de ponent tropes i tropes; amb la punta de les ales li fregaven la cara més dolces que la mel, més fresques que un brot de julivert. Reia... reia... reia... presa en una xarxa de tendresa infinita. Els àngels no tenien cara, no tenien peus, no tenien cos. Eren ales amb una ànima vaporosa com una boira enmig de tanta ploma damor.
(segona part, capítol XXI, «Somnis»):
LArmanda digué amb una certa melangia: «Sempre somio el mateix, ja ho sap. Aquesta nit passada, també.» «Làngel?» «Làngel», afirmà lArmanda. «Vostè volava com sempre?» «No, senyora. Jo estava en el meu llit i de dintre del llombrígol em començava a sortir un fum que era jo i que no acabava de ser jo.» «Lànima?», preguntà la senyora Teresa tot aguantant un pastisset mig menjat a lalçada de la boca. «Lànima. I així que havia travessat la teulada, sacostava ell.» La senyora Teresa sabia i lArmanda sabia que la senyora Teresa sabia que làngel dels seus somnis tenia el cap de lEladi Farriols. «Jo, ànima, no tenia pits de tan petitons que eren... Làngel, amb la ploma de les ales una mica rossa a les puntes, tenia la cabellera que semblava un glop de nit.» La senyora Teresa la interrompé: «No mhavia dit mai que tingués cabellera.» «Les últimes vegades, sí. I magafava per la cintura, amb un sol braç com un cinturó, i amb laltre braç enlaire i un dit estirat sobria camí cap al cel. Jo, amb els peus penjant, mig desmaiada i mig eixordada pels batecs de les ales, em deixava agafar; volàvem més enllà del cel i ens assèiem damunt de la lluna fins que làngel se nanava tot dient-me que tornaria. Mhavia estès damunt duna pila de pols de lluna dura com un roc... i tornava enamorat.»
La meva Cristina i altres contes («Una fulla de gerani blanc»):
La meva Cristina i altres contes («Una fulla de gerani blanc»):
Un matí, feia temps, mentre picava el marbre per fer els tirabuixons de làngel, va entrar una senyora alta, molt prima, amb el nas llarg i amb els llavis secs; al damunt dels cabells, mal posat, duia un barret amb un ocell. Agafava de la mà un nen vestit de mariner, que estrenyia contra del pit una trompeta lluent i daurada, guarnida de borles i de cordons vermells. Aquella senyora venia a encarregar una làpida de marbre gris per a la tomba del seu marit; damunt del nom i de les paraules que parlaven del seu mort, hi volia tres crisantems de marbre blanc, drets lun al costat de laltre: el primer una mica més alt i el tercer més curt que el del mig. Ho volia de pressa. Quan sen van haver anat, el meu amo, que li havia dit que deixaria làngel i li faria la seva làpida de seguida, però no amb els crisantems sortint, com si els haguessin deixat damunt del marbre, sinó gravats i lligats fent ram, em va dir que làngel corria pressa, que primer de tot làngel. I li vaig anar picant els tirabuixons. Cada vespre, quan arribava a casa, deia a la Balbina que feia un àngel jo sol perquè el meu amo una vegada li va dir que jo era un mal marbrista i que no em podia encarregar una figura sencera.
Metamorfosis en els meus llibres
Hi ha Ovidi. Hi ha el meravellós «Ase dor». Hi ha Kafka. Jo he fet servir el tema de la metamorfosi com una fugida, com una alliberació dels meus personatges. I meva. A més a més la metamorfosi és natural. La larva esdevé crisàlide, la crisàlide papallona, el cap-gros granota. No puc afirmar que hagi presenciat mai la metamorfosi duna persona, de la part material duna persona, però sí que he presenciat metamorfosis de lànima: que és la veritable persona.
Un canvi de nom equival a una metamorfosi:
El nom de debò dAloma és Àngela.
El nom de debò de Colometa és Natàlia.
La plaça del Diamant (capítol XXXV):
I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola. Colometa... Amb la cara com una taca blanca damunt el negre del dol... Amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfés-te de la pena del món, Colometa. Corre, de pressa. Corre més de pressa, que les boletes de sang no et parin el caminar, que no tatrapin, vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat, cap al teu colomar... vola, Colometa. Vola, vola, amb els ulls rodonets i amb el bec amb els foradets per nas al capdamunt.
La meva Cristina i altres contes («El riu i la barca»):
I el meu respir era curt i difícil. Em va semblar que els ulls se membotornaven i que no els podia tancar. Vaig tocar-mels i eren rodons. En el paisatge, tot ombres, bategava una espera com en el punt duna naixença. Encara vaig intentar de remar, per pur instint, i la barca avançà una mica. Però jo mofegava i era el meu ofec el que mempenyia. Obria la boca per fer-hi passar un fil daire, però laire shavia espessit i la boca se mesquinçava dels costats. I quan ja no vaig poder respirar gens i vaig sentir que tot el meu cos sem nuava, vaig fer una extremitud i amb els peus vaig foradar la barca que semblava que shagués tornat de fang. Sentia una pressió terrible a cada costat del coll, i la barca sem fonia i jo estava sol amb aquella mort que em creixia per dintre, de pressa, com una herbota verinosa. Una mena de vertigen em va decantar endavant i vaig caure damunt de laigua pla com la ploma blanca i amb les cames enganxades. Mhavien sortit uns ventalls espinosos a cada banda del pit, i al mig un pectoral descata. Vaig provar de nedar amb els braços però no podia recordar ni on els tenia. I aleshores vaig sentir que de dalt a baix de lesquena, dolorosament, salçava un alot membranós i que un remolí daigua em xuclava. Tot era fresc i fàcil. Diví. Mhavia tornat peix. I ho vaig ser durant molts anys.
«La salamandra»:
Aleshores em va passar una cosa que em va fer estrènyer les dents: els braços i les cames se manaven escurçant com les banyes dun cargol que una vegada havia tocat amb el dit, i, a sota del cap, allà on el coll sajunta amb les espatlles, sentia que una cosa sestirava i burxava. I el foc xisclava i la resina bullia... Vaig veure que alguns dels que miraven alçaven els braços i que altres corrien i topaven amb els que encara estaven aturats, i tot un costat de la foguera es va enfonsar amb una gran esquitxada despurnes, i quan el foc va tornar a cremar la llenya ajaguda em va semblar que algú deia: és una salamandra. I em vaig posar a caminar per damunt de les brases, molt a poc a poc, perquè la cua em pesava.
Sobre la innocència dels meus personatges
Abans dacabar voldria dir alguna cosa sobre la innocència dels meus personatges.
Si jo hagués de produir-me com a corifeu en una imaginària tragèdia antiga, macostaria al públic i començaria el meu recitatiu així: «Davant del sol, dels núvols i de les esteles com anomena Bernat Metge les estrelles (quantes esteles ha en lo cel) puc assegurar que els meus pares em van fer innocent.» Però sóc una persona com les altres, carregada de personalitats i potser la més marcada de les meves múltiples personalitats és una mena dinnocència que em fa sentir bé en el món on mha tocat de viure. Per desig descriure amb una certa idiosincràsia, he cultivat, des de fa molts anys i això és innocència, una mena de puresa que en el fons deu voler dir ser un mateix amb el mínim dadulteracions possible. He cultivat loblit de tot el que mha semblat nociu per a la meva ànima i he cultivat ladmiració per les coses que em fan un bé: pel quiet poder de les flors que em procuren moments inefables, per la lenta paciència de les pedres precioses, màxima puresa de la terra, pels grans abismes daquest cel tan proper i tan llunyà alhora, on brillen i tremolen totes les constel·lacions. Això fa que hagi passat temps rudes i rudeses de tota mena sense que tot plegat mhagi marcat profundament. No vull dir que la maldat i la perversitat macorin; subscric la frase cèlebre: «Res del que és humà no més estrany.» Però la innocència, perquè sadiu amb una part important del meu temperament, em desarma i menamora. Els personatges literaris innocents desvetllen tota la meva tendresa, em fan sentir bé al seu costat, són els meus grans amics. Els herois dalguns contes de Hemingway, els servents negres de les novel·les de Faulkner, la noia de Light in August que travessa mig Nord-amèrica a peu o a dalt de camions en busca de lobrer agrícola que va embarassar-la, que estima i que no sap on para.
Colometa, Cecília, el jardiner, Armanda, Eladi Farriols, Valldaura, són, cadascun a la seva manera, personatges innocents. I que siguin innocents em basta. Si La plaça del Diamant, si El carrer de les Camèlies han agradat, si Mirall trencat agrada, no em marcarà amb càrregues de pretensions. Voldria començar, nova com la llum del dia i no em serà gens fàcil, la meva pròxima novel·la. Escric perquè magrada descriure. Si no semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre mha fet molta por.
M. R.