Al cap de dos dies en Quim lanà a veure i li ensenyà el diari: la Bàrbara shavia suïcidat. Lhavien trobada ofegada en el canal.
Visqué uns quants mesos sense voler creure que la Bàrbara era morta; pensava que tornaria a veure-la, una tarda en un parc, un vespre en un cafè. Passejava mig desma pels llocs on havien estat junts. Un dia, en el museu, saturà davant de la Sagrada Família del Bronzino i el cor li féu un salt: la Verge sassemblava a la Bàrbara duna manera prodigiosa el mateix arc de celles, el mateix oval de cara, el coll com una columna de marbre, els cabells partits, el cap una mica inclinat. Hi anà cada dia. A les tardes es passava hores assegut a la cambra de lhotel, vora el balcó, mirant sense veure-les les finestres de la casa del davant. El metge li digué que si volia sortir daquell pou on havia caigut havia de procurar distreures. A lambaixada es parlava molt dell. Quim Bergadà havia explicat la història de la Bàrbara i tots tenien por que fes un disbarat. El trasllat a París el reféu una mica, però lhivern el tornà a abatre. Per Sant Esteve, en una estada a Barcelona, Rafael Bergadà, germà den Quim, li presentà la viuda del financer Nicolau Rovira, maca i la simpatia en persona, que es deia Teresa Goday.
III
(Salvador Valldaura i Teresa Goday)
Aquells ulls vellutats i aquell riure encomanadís lhavien enamorat. Recordaria sempre lentrada de la Teresa al saló, amb el vestit de moaré de color davellana, una rosa rosa al pit i un abric de martes fins als peus, enfredorida, queixant-se del temps. Amb prou feines es digueren quatre mots, però, en separar-se, ella li donà la mà rient com si lhagués conegut de tota la vida. La tornà a veure el dia de Reis, també a casa del germà den Quim. En Rafael li digué que els havia invitat a dinar tots dos, amb mitja dotzena damics, perquè tant ell com ella anaven una mica perduts: ella viuda feia poc més dun any i ell sense cap parent a Barcelona. A lhora del cafè, quan els homes es quedaren sols, Valldaura preguntà de quins Goday havia sortit aquella Teresa. «No ho sé ben bé li contestà en Rafael evasivament, però com que és la viuda de Nicolau Rovira està molt ben relacionada i té totes les portes obertes.» La Teresa i lEulàlia, la dona den Rafael, shavien fet molt amigues i algunes vegades sortien juntes a mirar aparadors. Una setmana després daquell dinar, Valldaura, que es passejava tot sol pel passeig de Gràcia, les veié baixar dun cotxe a lentrada del carrer de Casp. La Teresa duia un capell amb plomes docell del paradís. «Quines plomes més boniques», li digué Valldaura tot posant-se-li al costat. «Vol dir que no sen riu?» La Teresa feia molt de goig i tots els homes es giraven a mirar-la. Ell anava a agafar-li el braç, però es repensà: a Barcelona aquelles coses no es podien fer. Caminaren una estona junts i abans de deixar-les els digué que trigarien bastant a tornar-se a veure perquè havia rebut una carta de París i se nhi havia danar abans dacabar la setmana.
Al cap de dos dies Valldaura anà una tarda a can Culleretes. Tenia el costum danar-hi a menjar nata el dia abans de marxar, quan ja tenia la maleta a punt. Era la seva manera de dir adéu a Barcelona. Quan més distret estava sentí la veu de la Teresa: «Em puc asseure a la seva taula?» El mosso sels acostà de seguida: «Com sempre, senyora Rovira?» La Teresa rigué: «Sí, Joan, nata i ensaïmada.» I tot deixant els guants i el portamonedes a la cadira del costat digué a Valldaura, que encara no shavia refet de la sorpresa: «Ja veu que faig com vostè.» Parlaren del temps, dels Bergadà, den Joaquim, que la Teresa no coneixia. Després estigueren un moment sense saber què dir. La Teresa féu un sospir: «Que bonic deu ser viatjar...» Ell li contestà que ja començava a estar cansat danar pel món tot sol i que sempre li havia fet por de casar-se amb una estrangera. «De vegades surt bé, però mai no he tingut ganes de provar-ho.» Tot duna es recordà de la Bàrbara i es tornà vermell. La Teresa esbarrià la nata amb la punta de la cullereta i tot mirant-lo amb els ulls plens de falsa innocència pensà: «Que en deus tenir dembolics pel món!» Gairebé no parlaren més. Quan saixecaren Valldaura li digué adéu amb recança. Estava perdut.
Lendemà, abans de sortir de lhotel amb la maleta, encarregà que cada dia fessin portar flors a la Teresa. «Violetes; fins que nhi hagi.» Seria com si lidil·li de Viena tornés a començar. Però més de peus a terra. Deixà una capsa plena de targetes. A totes hi havia escrit: «Devotament.»
Quan la Felícia entrà a la cambra amb el primer pom de violetes la Teresa feia poca estona que estava desperta. Abans de veure la targeta ja havia endevinat que eren de Valldaura. Aquells dos dies hi havia pensat sovint. No podia dir que li desagradés: ben plantat, ros, elegant... «Què faria, Felícia, si fos de mi; es tornaria a casar?» La minyona la mirà amb els ulls alegres: «Em sembla que sí, senyoreta.» La Felícia se nanà i la Teresa sentí aquella mena dangúnia que li venia sempre que pensava en el temps que havia estat casada amb Nicolau Rovira. Els primers mesos lhavia trobat a faltar. Li ho devia tot: lhavia afinada, lhavia treta de la misèria; poc abans de morir com un pollet, li havia dit: «Ara ja pots anar pertot arreu.» Si algun dia es mirava al mirall amb lagulla de brillants al pit, li pujava una onada de vergonya a les galtes. De mica en mica shavia avesat a viure sola. Però el temps anava passant i en Nicolau havia deixat part de la fortuna a la seva germana, viuda i amb dos fills. Les rendes de la Teresa no eren il·limitades i ella era malgastadora; més aviat sendarreria. Havia pensat vendres una casa i no li feia gens de gràcia. Potser hauria pogut jugar a la borsa, tenia amics que lhaurien aconsellada; però una vegada en Nicolau li havia dit: «Si no shi entén molt et pots trobar a la misèria sense adonar-ten.» Valldaura era molt agradable... però el dia que el conegué li havia sorprès una mirada que lhavia inquietada. I li feia nosa aquella història de Viena ho sabia tothom que encara el tenia desballestat. No li agradava que visqués a lestranger. Deien que era riquíssim. Ara que, primer un marit vell i, després, un altre que no se sabia ben bé què li havia passat... Tornà a tancar els ulls. Per què havia de pensar en aquelles coses? Encara no la festejava ningú. Deixà les violetes damunt de la tauleta de nit i es ben acotxà.
Cada any, per Carnaval, els Bergadà donaven un ball que shavia fet famós a Barcelona. Així que rebé la invitació, la Teresa els anà a veure. «No pot ser, Eulàlia. Em vaig treure el dol abans dacabar lany perquè ja saps que no puc resistir els vestits negres; però anar a una festa és diferent.» LEulàlia li posà la mà damunt dun genoll: «Què té més deixar passar un any o dos? No tenterris, creu-me. Tots els que vindran són amics... Tens por que et critiquin?» No parà fins que la convencé. Abans danar-sen, la Teresa li explicà que Valldaura li feia dur violetes cada dia. LEulàlia saixecà i li féu un petó: «Ja veig que haurem danar a casament.» La Teresa esclatà a riure. «Sí que vas de pressa.» LEulàlia, que shavia tornat a asseure i shavia quedat molt seriosa, tot duna alçà els braços i picà de mans: «Ja ho tinc! El faré venir. O jo no sóc ningú o ballareu junts. Vine ben maca.» Lendemà mateix, bastant dhora, la Teresa entrava a la botiga de Terenci Farriols a comprar-se roba per al vestit. Terenci Farriols era un home alt i prim, educadíssim: «Senyora, encara que no sho cregui, en aquest moment pensava en vostè.» La Teresa sassegué rient: «No mho crec. Ensenyim blondes, vol fer el favor? I setí per a un dominó.» Farriols la mirà una mica sorprès: «En tenim de precioses, duna qualitat que potser vostè no ha vist mai.» El dependent posà damunt del taulell unes quantes peces de blonda i la Teresa, després de mirar i remirar, es quedà la més cara. Els setins eren extraordinaris. La Teresa dubtà abans de decidir-se pel color, però pensant en les violetes sen quedà un de morat. «Ha triat el color més bonic, senyora Rovira; lafavorirà molt», li digué Terenci Farriols tot acompanyant-la fins a la porta.
El dia del ball la Teresa arribà a casa dels Bergadà una mica tard. La primera persona que sacostà a saludar-la fou Salvador Valldaura. «Quina sorpresa... em pensava que era a París.» Estava esplèndida; amb la cintura de vespa, lantifaç a la mà, enguantada fins més amunt dels colzes i amb les espatlles nues: la blonda blanca li acabava denfosquir la pell. Shavia posat un pom de violetes a la banda del cor i un altre damunt dels cabells. Sense cap joia. «Quina dona, quan tindrà quaranta anys!», pensà Valldaura. La Teresa, tot assenyalant el pom de violetes que duia al pit, digué: «Les coneix?» Ell li preguntà si les violetes li agradaven. La Teresa mentí: «Són les flors que magraden més.» Lorquestra, que quan la Teresa havia entrat acabava de tocar un ball, atacà una masurca i Valldaura li oferí el braç. Quan passaren pel costat den Rafael i lEulàlia, que ballaven junts, lEulàlia féu lullet a la Teresa i la Teresa, dissimulant, girà el cap com si no lhagués vista. Valldaura li comprometé tots els balls. Ella, encesa de galtes, es ventava amb una mà: «Vol dir que val la pena de ballar només amb mi?», digué tot ratllant de dalt a baix les pàgines del carnet. El pom de violetes li caigué a terra i Valldaura sajupí a collir-lo; abans de donar-lhi, lolorà. «Perfumades, com totes.» La Teresa es tragué lantifaç per posar-se-les i mentre se les clavava al pit Valldaura li mirà les pestanyes llargues i corbades, els cabells abundants, de color castany, com un casc de seda. Sacostaren al bufet a menjar dolços i a beure xampany i, amb les copes a la mà, anaren a seure en un racó. Al seu darrera hi havia un gerro amb branques de lilà blanc damunt duna columna daurada. «Les flors em persegueixen», digué la Teresa tot posant-se bé la cua del vestit. A lacabament de la faldilla li sortia la punta dun peu. Sadonà que Valldaura el mirava i lamagà. «Sap què magrada, del xampany? Les bombolles.» Donaren les copes buides a un criat que sels havia acostat amb una safata i nagafaren de plenes. «Per què no ve a París?» La Teresa féu veure que no lhavia sentit i Valldaura, que estava a punt de repetir la pregunta, se sentí tot duna cohibit i sacabà el xampany sense dir res. Feia goig: amb el frac ben tallat, el pit de la camisa blanquíssim i la barba rossa una mica esbullada. Així que els músics començaren el ball de llancers, la Teresa, amb els ulls que li espurnejaven darrera de lantifaç, sagafà la cua del vestit i del braç de Valldaura anà fins al mig del saló. Canviaven de parella de tant en tant i quan es tornaven a trobar es miraven i reien. «Si pogués pensava Valldaura, me lenduria a la fi del món...» Els aplaudiments eixordaven. La Teresa, amb el cap enrera, panteixant, es deia que mai no havia viscut una nit com aquella. Tenia calor. Es tragué els guants a poc a poc, tan llargs que mai no sacabaven, i es passà la mà per la cara. «No deu estar gens bé això que faig...» Valldaura féu que no amb el cap, rient. «Un moment digué ella, torno de seguida.» Anà a trobar lEulàlia: «Per favor, deixam un vano, no puc més.» LEulàlia li donà el que duia: «Ja tel pots quedar; serà un record.» Les barnilles eren de nacre i a la tela hi havia una poma pintada; de la nansa penjava una borla de seda. Els músics repetiren el ball. Quan sacabà, la Teresa digué: «Uf! Anem a beure més xampany?» Sacostà una copa als llavis i la buidà dun glop. «No nhauria de beure tant. Ja mha pujat al cap. I a vostè?» Es ventava de pressa; la poma era verda, molt pàl·lida, amb un toc de rosa a un costat i dues fulles grosses a banda i banda de la cua de color de xocolata. «Puc beure una ampolla sencera i no em passa res. Altres coses, en canvi, em pugen al cap de seguida.» «Quines?», li preguntà la Teresa mig aclucant els ulls amb coqueteria. «La bellesa, per exemple.»
La festa durà fins a la matinada. Abans que sacabés la Teresa digué que estava cansada i que volia anar-sen. Els lilàs del gerro es començaven a pansir, però lesclat dels llums, dels vestits, dels plafons de seda voltats de motllures daurades, era cada vegada més viu. «Ja sen vol anar?», li preguntà Valldaura com si no hagués de veure-la mai més.
A la Teresa, laire del carrer li semblà de gel. Shavien quedat drets al peu de la porta. Valldaura no li treia els ulls de sobre: «Que poc ha durat aquesta nit!» Ella li donà una mirada llarga i li féu lliscar el vano per la solapa. A la claror grisa del dia que naixia, una mica despentinada, entre plecs violeta, la Teresa, més que una dona, semblava un somni. Valldaura lajudà a pujar al cotxe i, amb la mà al pom de la portella, murmurà: «Demà he danar-men; li puc escriure?»
El pis de la Teresa feia molt bonic. Shavia desfet dels mobles de quan era casada i nhavia comprat de millors aconsellada per un antiquari. Només shavia quedat larmari japonès que, amb el temps, li havia anat agradant. Les parets del saló estaven entapissades de domàs de color de palla i, en un racó, al costat del sofà, hi havia fet posar una nimfa de porcellana blanca, tan alta com ella, que amb un gest graciós aguantava un gerro rodó a dalt de lespatlla. Valldaura havia tornat un parell de vegades a Barcelona i la Teresa li havia ofert uns tes deliciosos. Una tarda es declarà. Havia passat una estona amb la tassa als dits, sense dir res, preocupat. Ella quedà pensativa, amb els ulls baixos. No digué ni sí ni no. Simplement: havia estimat molt el seu marit i encara hi pensava; «El que vostè macaba de dir mafalaga molt, però és tan inesperat...» Valldaura, que la mirava intensament, es tirà endavant i li agafà una mà. Per què no podien ajudar-se a viure? Se nanà tal com havia entrat: sense una resposta concreta. Lendemà es tornà a presentar. No podia sofrir aquell dubte. La Felícia el féu entrar al saló. «Hi ha el senyor Valldaura que la vol veure, senyora; lhe fet passar.» La Teresa, que sestava vestint per sortir, es despullà amb quatre esgarrapades i, amb la bata més sumptuosa que tenia, entrà al saló voltada donades de perfum i de cruiximents de seda i digué a Valldaura que la dispensés de rebrel daquella manera però que estava descansant i no lhavia volgut fer esperar. «Li passa alguna cosa?», preguntà amb una veu tranquil·la. «Ahir ens quedà un problema per resoldre», li contestà Valldaura, i tot mirant-la greument afegí que hi havia anat a buscar un petó. «Un petó voldrà dir que no hi ha problema.» La Teresa sacostà un dit als llavis i després el passà per la galta de Valldaura: «Ja el té.» Aleshores, sense donar-li temps dobrir la boca, li preguntà: «El puc deixar un moment per anar a fer preparar el te?» Passadís enllà, amb una mà al coll, respirà profundament unes quantes vegades.
Es casaren aquella primavera a Santa Maria del Mar. Valldaura volgué passar la lluna de mel a la finca de Vilafranca. «Ja veuràs, quines vinyes!» Un capvespre que es passejaven per sota de les pomeres, Valldaura sotragà una branca i caigué una pluja de flors. La Teresa estirà els braços amb les mans obertes i, mirant de ben a la vora una flor que li havia quedat al palmell, digué baixet: «Aquesta flor, tan petita, és meva.» Valldaura labraçà: «Tot és teu: aquestes vinyes, aquesta terra i jo.» I li féu un petó amb els ulls tancats perquè res no pogués distreurel; tan llarg, que la mig ofegà.
IV
(Una torre a Sant Gervasi)
A començaments de tardor, quan tornaren a Barcelona, Salvador Valldaura sadonà que la Teresa estava trista. «Li deu fer angúnia pensar que haurà de viure a París.» Sense rumiar-sho gaire anà a trobar Josep Fontanills, el seu administrador. Era un home més aviat gros, ample despatlles, amb les cames i els braços curts; tenia fama díntegre i de bona persona. Quan veié Valldaura es desféu en compliments: «Per què no em feia avisar i hauria vingut a veurel jo?» El féu seure a la millor butaca. Pel balcó es veia Sant Pere Màrtir, i Valldaura havia sentit a dir que a les tardes, si feia bo, Fontanills estava una estona sense rebre ningú per poder mirar amb tota tranquil·litat com el sol es ponia darrera de la muntanya. Valldaura li digué: «Menduc la dona a París, però com que és molt barcelonina tinc por que senyori. Si no es pot acostumar a viure a lestranger deixaré la carrera. Voldria que vostè, amb temps, em busqués una torre i així me la podria anar arreglant al meu gust.» «Justament li contestà Fontanills en tinc una per vendre; dun mal hereu, el marquès de Castelljussà, que sha barrotat la fortuna dels seus pares. Però està molt abandonada.» Aquell mateix dia lanaren a veure i Valldaura se nenamorà: a la part alta de Sant Gervasi, en un carrer a mig fer, al costat dun camp, voltada dun gran jardí que, a la banda de darrera, més enllà duna esplanada, es convertia en bosc. No diria res a la Teresa fins que tot estigués fet. Fontanills convocà el propietari, sentengueren de seguida, i Valldaura portà lescriptura a Amadeu Riera, que era el notari de moda. «Vigila que no hi hagi càrregues i que tot estigui en regla.» A la banda dreta de la taula el notari Riera tenia un gerret amb una rosa. «Que jo sàpiga digué Valldaura rient, ets lúnic que té flors al despatx.» Al cap dun parell de setmanes es firmà lescriptura de compra. Quan el marquès de Castelljussà hagué sortit del despatx amb la cartera plena de bitllets, Amadeu Riera felicità Valldaura: «On vas a parar, una torre amb més de cent mil pams de terreny!» «Cent setanta mil cinc-cents», digué Fontanills, que havia estat molt quiet tota lestona. I afegí: «Si tingués els diners que té vostè, senyor Valldaura, tampoc no me lhauria deixada escapar.»