Es casaren aquella primavera a Santa Maria del Mar. Valldaura volgué passar la lluna de mel a la finca de Vilafranca. «Ja veuràs, quines vinyes!» Un capvespre que es passejaven per sota de les pomeres, Valldaura sotragà una branca i caigué una pluja de flors. La Teresa estirà els braços amb les mans obertes i, mirant de ben a la vora una flor que li havia quedat al palmell, digué baixet: «Aquesta flor, tan petita, és meva.» Valldaura labraçà: «Tot és teu: aquestes vinyes, aquesta terra i jo.» I li féu un petó amb els ulls tancats perquè res no pogués distreurel; tan llarg, que la mig ofegà.
IV
(Una torre a Sant Gervasi)
A començaments de tardor, quan tornaren a Barcelona, Salvador Valldaura sadonà que la Teresa estava trista. «Li deu fer angúnia pensar que haurà de viure a París.» Sense rumiar-sho gaire anà a trobar Josep Fontanills, el seu administrador. Era un home més aviat gros, ample despatlles, amb les cames i els braços curts; tenia fama díntegre i de bona persona. Quan veié Valldaura es desféu en compliments: «Per què no em feia avisar i hauria vingut a veurel jo?» El féu seure a la millor butaca. Pel balcó es veia Sant Pere Màrtir, i Valldaura havia sentit a dir que a les tardes, si feia bo, Fontanills estava una estona sense rebre ningú per poder mirar amb tota tranquil·litat com el sol es ponia darrera de la muntanya. Valldaura li digué: «Menduc la dona a París, però com que és molt barcelonina tinc por que senyori. Si no es pot acostumar a viure a lestranger deixaré la carrera. Voldria que vostè, amb temps, em busqués una torre i així me la podria anar arreglant al meu gust.» «Justament li contestà Fontanills en tinc una per vendre; dun mal hereu, el marquès de Castelljussà, que sha barrotat la fortuna dels seus pares. Però està molt abandonada.» Aquell mateix dia lanaren a veure i Valldaura se nenamorà: a la part alta de Sant Gervasi, en un carrer a mig fer, al costat dun camp, voltada dun gran jardí que, a la banda de darrera, més enllà duna esplanada, es convertia en bosc. No diria res a la Teresa fins que tot estigués fet. Fontanills convocà el propietari, sentengueren de seguida, i Valldaura portà lescriptura a Amadeu Riera, que era el notari de moda. «Vigila que no hi hagi càrregues i que tot estigui en regla.» A la banda dreta de la taula el notari Riera tenia un gerret amb una rosa. «Que jo sàpiga digué Valldaura rient, ets lúnic que té flors al despatx.» Al cap dun parell de setmanes es firmà lescriptura de compra. Quan el marquès de Castelljussà hagué sortit del despatx amb la cartera plena de bitllets, Amadeu Riera felicità Valldaura: «On vas a parar, una torre amb més de cent mil pams de terreny!» «Cent setanta mil cinc-cents», digué Fontanills, que havia estat molt quiet tota lestona. I afegí: «Si tingués els diners que té vostè, senyor Valldaura, tampoc no me lhauria deixada escapar.»
Pocs dies abans danar a París, Valldaura dugué la Teresa a veure la torre. Fontanills els acompanyà. Així que baixaren del cotxe la Teresa es quedà tan parada que només tingué esma de dir: «Déu meu, sembla un castell!» Al peu del reixat començava un caminal molt ample, amb castanyers a banda i banda; al fons, alta de tres pisos, amb dues torratxes i totes les teulades de rajoleta verda, coberta dheura amb les fulles que ja sanaven tornant vermelles, la casa es retallava sobre un cel de tardor. Feia vent i els tres graons que pujaven fins a lentrada estaven mig colgats de fulles. A un costat, tocant a la porta, hi havia dues gerres grosses, vernissades, plenes de terra, i uns quants testos amb plantes mortes. Valldaura aixecà el bastó i, assenyalant la terrassa aguantada per quatre columnes de marbre rosa que protegia el cancell, digué: «La faré cobrir de vidres i a lhivern hi podrem prendre el sol.» Fontanills ficà la clau al pany i forcejà una estona: «Tot està rovellat, senyor Valldaura; però ja ho anirem adobant.» El vestíbul, de tan gran, semblava una sala de ball i, a la banda esquerra, una escala dun sol ram, amb la barana de ferro forjat, pujava en corba fins al primer pis. Anaren resseguint totes les habitacions; hi havia paret amb tires de paper desenganxades i la pudor dhumitat ofegava. A les torratxes shi anava des del tercer pis per unes escales molt estretes de graons alts; en el primer replà hi havia una porteta que donava a la teulada. Fontanills obrí: «Volen mirar a fora?» La Teresa féu un crit: «Tanqui, que em fa por.» No acabaren de pujar. Al costat dels testos amb les plantes mortes Valldaura preguntà a la seva dona: «Tagrada?» La Teresa, sense dir res, labraçà fort. «Què hi farem pensà Fontanills, que no sabia on mirar; una senyora així bé val una missa.»
Ja es començava a fer fosc. Donaren la volta pel camí de lloses que passava arran de la casa. A la dreta, amb les branques gairebé tocant a la paret, hi havia un arbre de fulles estretes i lluents. «Oi que és un llorer?», preguntà la Teresa. «Sí, senyora; i no en veurà gaires de tan alts.» Més enllà del llorer hi ha-via un pou i dos bancs de pedra sota una pèrgola coberta de glicines seques. Travessaren lesplanada i la Teresa, tot mirant lespessor darbres que hi havia al capdavall, pensà: «És bonic, però fa basarda.» Caminaven entre falgueres i esbarzers. A dalt de les branques se sentia parrupeig de tórtores. «Això digué Valldaura no ha estat mai un bosc: quan van fer la casa devia ser un parc.» «Em penso que té raó li contestà Fontanills tot mirant a terra per no ensopegar; és un parc abandonat.» Aviat arribaren a la vora duna bassa daigua voltada dheures negres. «Aquesta bassa, senyora Valldaura, no sasseca mai; cap al mig té més de set pams de fondària. A lacabament del terreny hi ha tres cedres centenaris. Diuen que porten sort. Vol que els anem a veure?» Tot duna, per entre heures ran de terra, se sentí un soroll de bestiola espantada. La Teresa sacostà al seu marit: «Anem-nos-en...» El vent, cada vegada més fort, feia anar les branques duna banda a laltra. Sortiren a lesplanada i la Teresa veié que encara no era ben bé de nit. Fontanills, amb el braç estès, assenyalà una caseta a laltra banda de lesplanada, gairebé a tocar dels primers arbres. «És la caseta dels safarejos; també shi poden posar eines... i al darrera hi ha un porxo.» Els digué que els donaria rosers demparrar perquè poguessin cobrir-ne les parets. «El vell que em guarda el mas de Premià sempre té esqueixos duns rosers que fan roses de color de carn grosses com el puny.»
A la Teresa, París no li agradà gens; trobava les cases massa negres i el cel massa gris. Els senyors amb qui, gairebé per obligació, havia de tractar, eren massa cerimoniosos i les senyores estaven carregades de pretensions. Tenia un professor de francès que només servia per encaparrar-la. No podia resistir destar ni cinc minuts sola, perquè de seguida es recordava de Barcelona i quan pensava que nera tan lluny li entrava una mena de neguit. Però si sortia a passejar amb la dona dalgun company del seu marit encara patia més. Quan quedà embarassada fou pitjor. Passava tardes senceres pensant en la masia de Vilafranca. «Haurem de tornar a Barcelona», li digué un dia Valldaura que lhavia trobada plorant. I havia afegit: «Per sempre. La carrera no mha fet mai una gran il·lusió i ara que has de tenir una criatura encara men fa menys.» Shavia tornat molt gelós i quan anava amb la Teresa a alguna banda se sentia arraconat. La Teresa agradava massa. «Per sempre?», li preguntà ella, boja dalegria. «Per sempre.» Tindria la criatura a Barcelona, a casa seva. «Si és una nena li digué Valldaura, es dirà Sofia com la meva mare; si és un noi, li posarem Esteve perquè ens vam conèixer el dia de Sant Esteve.»
La Teresa tingué una nena. Joaquim Bergadà, que encara era a Viena, anà a bateig: Valldaura havia volgut de totes passades que fos el padrí. La seva cunyada Eulàlia fou la padrina. Les obres ja estaven llestes i la torre semblava un mirall. Els jardiners encara estigueren molts dies netejant camins, arrencant herba, cremant branques mortes i plantant peònies i begònies als parterres que havien fet a banda i banda del passeig dels castanyers. Un diumenge al matí, quan encara no havien acabat de dur-hi els mobles, els Valldaura sinstal·laren a la torre amb tot el servei i amb una dida com un sol, carregada de collarets.
V
(Tempesta de primavera)
En havent dinat, la Teresa sassegué darrera del finestral del menjador. No tenia ganes de fer res. Si Valldaura hagués estat a casa haurien sortit com cada dia a passejar pel jardí i a mirar com en Climent regava les plantes. En Climent era el cotxer nou: escardalenc, amb unes patilles negres i uns ulls com el carbó. Lhavien llogat poc després de casar-se, perquè en Vicenç, que havia servit durant tants anys el primer marit de la Teresa i que shavia quedat a Barcelona sense fer res quan els Valldaura se nhavien anat a viure a París, havia decidit dacabar la vida a Igualada, que era el seu poble. En Climent vivia amb la seva dona en el piset que li havien fet arreglar al damunt de la quadra, un antic porxo que Valldaura havia aprofitat per tenir-hi els cavalls i el cotxe; es veia des del reixat, lluny, darrera duna tanca de boixos, adossat a la paret dun costat del jardí. Com que els cavalls no li donaven gaire feina, en Climent treballava a estones amb les flors per ajudar els dos jardiners que hi anaven un parell de vegades a la setmana i que shi adormien una mica. Valldaura ja feia tres dies que se nhavia anat amb Fontanills a mirar una finca prop del Montseny. Dençà que havia deixat la carrera es preocupava molt de les seves terres.
La Teresa veié passar la dida amb un farcellet. Devia haver canviat la nena i segurament duia la roba bruta a la caseta dels safarejos perquè lAntònia la rentés. Havien estat molt de sort amb la dida: es deia Evarista i era molt bonica, amb els ulls verds i la pell tan blanca que més duna senyora la hi hauria envejada. I neta com una patena, emmidonada i polida, més fresca que una rosa. Potser una mica massa: quan veia en Climent pel jardí semblava que es trastoqués. La Sofia acabava de fer sis mesos, era primeta, nerviosa i tenia la cara molt menuda. No es feia gaire bé. «Quan li dono el pit deia la dida, en comptes de mamar, juga.» Si la Teresa alguna vegada li volia fer una moixaina, es girava desquena, sarrapava al coll de la dida i arrencava a plorar. «No es pensi, senyora; ja la coneix, ja, però és rebeca com una mala cosa. Em penso que les dents la burxen.» Sentí enraonaments a fora. La dida devia parlar amb lAnselma, la cuinera, que tenia la veu despinguet. Semblava mentida, tan grossa.
Feia xafogor i la Teresa, que començava a abaltir-se, sentí que una gota de suor li corria galta avall. Pensà en la perla que havia regalat al seu marit quan havien tornat a Barcelona. Era una perla grisa i feia molt de temps que la tenia ficada al cap. Que nhavien passades de coses dençà daquell matí en què amb el pobre Nicolau havien entrat a la joieria del senyor Begú... Saixecà i anà cap a lescala. No podia recordar si la duia abans danar-sen. La trobà damunt del tocador clavada en el coixinet amb les altres agulles de corbata. Devia haver tingut por de perdre-la i se nhavia posat una altra. Somrigué, però estava neguitosa. En devien tenir la culpa aquells núvols que havien començat a tapar el cel a lhora de dinar. Obrí el balcó i, sense sortir, es mirà en els vidres, de costat. No se li veia gens de ventre. La llevadora havia tingut raó: «Paciència, si pot aguantar tres o quatre dies aquests llençols, el ventre li quedarà pla com abans.» El doctor Falguera, que hi anava cada tarda a veure si la nena estava bé, havia rigut: «Aquestes dones fan cada descobriment...» La Teresa no se lescoltà; es passà tota una setmana estirada aguantant el pes de tres llençols plegats i quedà llisa com abans de tenir cap criatura. Però alguna cosa havia canviat. Els cabells se li havien enfosquit una mica, no tenien aquell castany clar del seus vint anys.
Donà un cop dull a la cambra i tornà a baix. No podia estar asseguda. Al vestíbul sencantà un moment davant del brollador rodó de mosaic negre; lhavien fet a darrera hora: laigua hi queia duna gran copa de pedra, plantada al mig, carregada de raïms i de peres dalabastre. Havia estat una idea seva i cada dia li agradava més. Amagades entre fulles, tres nimfes es començaven a obrir: eren les primeres. Feia un parell de setmanes que havia encarregat peixos vermells i no els hi acabaven de dur mai. Anà a la cuina i sortí a fora. LAntònia rentava una olla molt grossa a terra i lanava esbaldint a laixeta que hi havia al peu de la porta de la cuina; lAnselma la hi feia rentar a fora perquè deia que, com que era massa feixuga, li ratllava el marbre de laigüera i no podia fer fugir les ratlles ni amb terra descudelles. «Em sembla que tindrem pluja», digué sense treure els ulls de damunt de la noia. «Que plogui duna vegada, si no, mofegaré», es queixà la Teresa. LAnselma es llepà un dit i laixecà més amunt del cap. «Ni un alè daire.» La Teresa rigué i travessà lesplanada a poc a poc. Potser trobaria una mica de fresca a sota dels arbres. No entenia que al mes de maig pogués fer tanta calor. LAnselma mirà com sallunyava: «Si hagués destar de nassos als fogons com jo, tindria raó de dir que sofega.»
Al peu dels arbres es girà a mirar la casa. Encara no sabia avenir-se de viure-hi. Havia passat lhivern anant duna cambra a laltra; sabocava als balcons per mirar al jardí. Quan hi havia els escalfapanxes encesos corria pertot arreu a les fosques i passava estones asseguda davant del de la seva sala amb els ulls clavats al foc. Ara ja hi estava més avesada. Es ficà per entre els arbres. Acabava de sortir un raig de sol enmig de dos núvols que a penes podia travessar les fulles. Se sentia remor per les branques: devien estar plenes docells, però la Teresa, que de tant en tant saturava a mirar enlaire, no en veia ni un. On nhi havia molts era en el llorer del pou. Segons a quines hores els pardals hi entraven i en sortien sense parar, piulant com uns desesperats. Anà caminant fins a la gàbia dels faisans. Era una gàbia molt gran i molt alta, acabada en forma de carabassa i amb una bola daurada a dalt de tot. Valldaura lhavia omplerta de paons, de faisans i de gallines de Guinea. Els paons, al capvespre, feien uns crits esgarrifosos que se sentien des de tot arreu. Les gallines de Guinea estaven ajocades, amb els becs entreoberts, i quan shi acostà saixecaren totes alhora. Un faisà, enfilat a larbre mort que hi havia clavat al mig de la gàbia, la mirava amb un ull. Obrí la portella i entrà a dins. «Petits, petits...» Sacostà al faisà de la branca, que no shavia mogut, i li estirà una ploma de la cua. Locell ni es bellugà: potser estava malalt. Laigua de labeurador era molt tèrbola. Hauria de dir-ho a la Mundeta, i renyar-la; era la més jove de les minyones i es cuidava de les bèsties. «Que uns ocells tan preciosos hagin de beure aigua bruta...» Les gallines de Guinea shavien apilotat a un racó, fosques, amb taques clares a les plomes, amb els caps petitons. Tenia ganes de deixar la gàbia oberta: aquelles bèsties serien més felices si poguessin córrer per sota dels arbres. «Oi?», els digué tot sortint i tancant la portella. Més enllà, laigua de la bassa era verda, gairebé negra, plena de cap-grossos que nedaven amunt i avall. Recollint-se la bata, anà fins a la paret del fons. Abans darribar-hi hi havia una clariana amb tres cedres, molt junts, molt vells. Els cedres que duien sort. La paret, bastant alta, estava eriçada de vidres trencats. La tocà. «Ets meva.» I rigué. Don li venia aquella mania de tocar les coses que eren seves? Tornà enrera i passà davant de la gàbia de puntetes. Els faisans dormien a les branques i les gallines de Guinea, ajocades, tenien els ulls tancats. Sentí al seu damunt un parrupeig de tórtores. Ni ella ni Valldaura no les havien vistes mai. Si hagués gosat, hauria fet tallar molts arbres; semblava mentida que poguessin viure tan acostats els uns als altres. I cada any seria pitjor perquè estaven plens de brots. Els lilàs que Valldaura havia fet plantar vora la gàbia i una mica pertot arreu tenien els pomells per obrir. «Si els hagués fet plantar al sol ja faria temps que haurien florit.» Tot era molt verd, molt fosc... Una sargantana grossa li passà ran dels peus com una fletxa i desaparegué darrera dun tou dherbes.