No em penedeixo dhaver-te adorat, i estic contenta que mhagis seduït. La teva absència, dura i potser eterna, no redueix la força del meu amor. Vull que tothom ho sàpiga, no en faig cap misteri i estic orgullosa dhaver fet per tu el que vaig fer, que anava contra qualsevol mena de modèstia i de decor. El meu amor, la meva religió: estimar-te perdudament durant tota la meva vida, perquè ja he començat.
Però no texplico tot això per tal que mescriguis. No, no et vull obligar a res! De tu, només en desitjo el que surti de forma natural dels teus sentiments, i rebutjo qualsevol demostració damor que et causi inconvenients. És un plaer excusar-te, si a tu et plau de no prendret la molèstia descriurem, perquè sento una profunda inclinació a perdonar-te qualsevol falta. Aquest matí, un oficial francès ha estat prou amable de parlar-me de tu durant més de tres hores. Mha dit que hi havia pau a França. Si és així, no vindràs per marxar després junts cap a França? No mho mereixo, fes el que vulguis, el meu amor ja no depèn de com em tractis.
Dençà que vas marxar, no he gaudit de bona salut, i el meu únic plaer és pronunciar el teu nom mil cops cada dia. Algunes monges saben del deplorable estat al qual mhas reduït, i em parlen de tu tot sovint. Surto el menys possible de la meva cambra, el dolç racó que vas visitar tants cops, i miro la teva efígie, un retrat mil vegades més car als meus ulls que ma vida. La teva imatge em causa plaer, però també dolor quan penso que no et tornaré a veure. Ja mhas abandonat per sempre? Estic desesperada, la teva pobra Mariana no pot més, perdo el sentit en acabar aquesta carta. Adéu, adéu. Tingues pietat de mi.
Tercera carta
Què serà de mi, què vols que faci? Em trobo tan lluny de tot allò que mhavia imaginat... Esperava que mescriuries des de tot arreu allà on viatgessis, i que les teves cartes serien més llargues; que conservaries viva la meva passió amb lesperança de tornar-nos a trobar, que podria confiar totalment en la teva fidelitat, per a la meva tranquil·litat, i que, malgrat tot el que tenim en contra, la vida seria suportable i no excessivament dolorosa. Fins i tot havia pensat a fer petits passos per esforçar-me, tant com en fos capaç, a curar-me si sabés amb certesa que mhavies oblidat completament. En cas de necessitar-ho, moferien suport per a aquest projecte la teva absència, els sentiments de devoció i la por de perdre la resta de la meva pobra salut, després de tantes nits desvetllada i de tantes inquietuds, així com les escasses possibilitats del teu retorn, la fredor de la teva passió i del teu darrer comiat, la teva mateixa marxa, basada en pretextos tan dolents, i mil altres raons, totes massa bones i massa inútils. Com que només he de lluitar contra mi mateixa, no he desconfiat mai de les meves debilitats, ni he temut el que avui pateixo.
Ai, sóc ben digna de compassió, perquè no puc compartir la meva pena amb tu de cap manera, i estic sola i sóc desgraciada! Em mata aquest pensament, i em moro horroritzada si crec que no has estat mai sensible als nostres plaers compartits. Sí, ara veig la mala voluntat de la teva seducció: cada cop que deies que et delies per estar a soles amb mi, em traïes, doncs. La causa del teu apassionament, de les teves presses, era només la meva imprudència. Et vas proposar denamorar-me, amb tota la fredor, i vas jutjar la meva passió com a senyal de la teva victòria; el teu cor, doncs, no va estar mai afectat profundament per la meva rendició. Ets ben malvat, i tens poca delicadesa si només així has sabut aprofitar-te del meu entusiasme! I com és possible que jo no thagi pogut fer completament feliç, amb tot el que testimo? Només perquè testimo, lamento els plaers infinits que thas perdut. O he de pensar que no en vas voler gaudir? Ah, si els coneguessis, sens dubte els trobaries molt més deliciosos que el plaer dhaver-me enganyat, i sabries que és més feliç i sent molt més intensament qui estima amb passió desbocada que qui és estimat.
No sé ben bé el que sóc, ni el que faig ni el que desitjo: em destrossen mil sentiments de signe oposat. És possible imaginar-se un estat més deplorable? Testimo amb bogeria, i mimportes tant com per no atrevir-me ni a desitjar que, potser, algun cop arribis a sentir el mateix que jo. Em mataria, o em moriria de dolor sense que em calgués matar-me, si sabés que no trobaràs mai repòs, que la teva vida és tan sols confusió i agitació, que plores sense parar i que tot et resulta odiós. Si jo no puc amb els meus mals, com suportaria el dolor dels teus, als quals sóc mil vegades més sensible?
Però no puc desitjar tampoc que no pensis més en mi. I, amb sinceritat, estic furiosament gelosa de tot allò que et causa alegria a França, de tot el que toca el teu cor i et dóna gust. Tampoc no sé per què tescric, però sí que sé que tu per mi només sents pietat, i que jo no vull la teva pietat. Quan penso en tot el que he sacrificat per tu, sento un gran menyspreu cap a la meva persona. He perdut la meva reputació, mhe exposat a la ira de la meva família, a la severitat de les lleis del meu país cap a les religioses, i a la teva ingratitud: aquesta darrera, la més gran de les desgràcies.
Però madono que els meus remordiments no són sincers, ja que desitjaria amb tot el meu cor haver arriscat encara més, haver-ho arriscat tot, pel teu amor; però, de moment, ja sento un plaer funest en haver-hi arriscat honor i vida. Perquè, com no havia doferir-te tot allò que més més preuat? I potser no nhe destar satisfeta, dhaver-tho lliurat? Ni tan sols em satisfan els meus dolors ni el meu amor excessiu, encara que no pugui, ai, il·lusionar-me prou com per estar satisfeta de tu. Sóc infidel a la meva naturalesa: estic viva i segueixo fent coses per conservar la meva vida, però també per perdre-la. Em moro de vergonya! La meva desesperació només viu a les meves cartes, doncs? Si testimés tant com tho he dit mil vegades, no faria temps que ja seria morta? Sí, the mentit, i ara és el teu torn de queixar-te de mi. Per què, per què no ho fas? The vist marxar, no tinc cap esperança que tornis mai més i, malgrat tot, continuo respirant. The traït, et demano perdó. Però no ho facis, no mel concedeixis! Tractam amb severitat, no veus que els meus sentiments són prou violents com per suportar-ho? Sigues encara més exigent, més difícil dacontentar! Ordenam que em mori damor per tu! Tho suplico, ajudam a superar la debilitat del meu sexe i que les meves incerteses acabin en una desesperació veritable. Sens dubte, un final tràgic et farà pensar sovint en mi, recordaràs la meva persona amb afecte i, potser, fins i tot et colpiria una mort extraordinària. No seria millor això que lestat al qual mhas reduït?
Adéu, voldria no haver-te conegut mai. Ah! Què fals, prou que madono, aquest sentiment, perquè en el mateix instant descriure això, sé que prefereixo la desgràcia destimar-te a no haver-te vist mai! Accepto, doncs, sense protestar, el meu destí advers, ja que tu no vols millorar-lo. Adéu. Promet-me que, si em moro de dolor, ploraràs tendrament per mi. I que, almenys, la força de la meva passió tapartarà de tot i et farà avorrir el món. Així em consolaré, si és necessari que tabandoni per sempre, perquè no et voldria empènyer de cap manera a què et lliuris a una altra dona. Seria cruel, no trobes, aprofitar la meva desesperació per fer-te més atractiu als ulls duna altra, havent inspirat la passió més gran del món? Adéu, adéu novament. Tescric cartes massa llargues, ho sé, i no em preocupo prou de preguntar-te res, però et demano perdó. Vull inspirar la teva indulgència cap a la pobra insensata que, com saps prou bé, jo no era abans destimar-te. Adéu. Em sembla que parlo massa de lestat insuportable que em domina. Tanmateix, tagraeixo de tot cor la desesperació que em causes, i rebutjo la tranquil·litat en la qual vivia quan no et coneixia. Adéu. La meva passió creix a cada instant. Ah, quantes coses voldria dir-te!
Quarta carta
El teu lloctinent tot just em comunica que una tempesta tha forçat a fer escala al regne de lAlgarve. Em temo que hi has patit molt, al mar, i això mha tingut tan preocupada que gairebé no he pensat en els meus propis mals. Tadones que el teu lloctinent està més avesat a tot el que et passa que no pas jo? Per què nestà tan ben informat i, en fi, per què no mhas tornat a escriure? Sóc ben desgraciada, doncs, si després de la teva partida encara no has trobat locasió de fer-ho! I encara més si lhas tingut i no ho has fet. La teva injustícia i la teva ingratitud són extremes, però com que jo cauria en la desesperació si et portessin cap desgràcia, prefereixo que passin sense càstig a venjar-men.