Gràcies per comprar aquest ebook. Esperem que gaudeixi de la lectura.
Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.
Lèxic familiarPàgina de crèdits
Lèxic familiar
V.1: abril del 2020
Títol original: Lessico famigliare
© Giulio Einaudi Editore s.p.a. Torino, 1963, 1986, 1999, 2010, 2014
© de la traducció, Elena Rodríguez, 2018
© d'aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2020
Tots els drets reservats, inclòs el dret de reproducció total o parcial en qualsevol forma.
Correcció: Anna Serra i Miquel Saumell Santaeugènia
Disseny de coberta: Taller de los Libros
Publicat per Àtic dels Llibres
Carrer dAragó, 287, 2n 1a
08009, Barcelona
info@aticodeloslibros.com
www.aticodeloslibros.com
THEMA: DNBL
Conversió a ebook: Taller de los Libros
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només pot ser efectuada amb lautorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. Sha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment daquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
Questo libro è stato tradotto grazie ad un contributo alla traduzione assegnato dal Ministero degli Affari Esteri italiano.
Aquest llibre sha publicat amb una ajuda a la traducció concedida pel Ministeri dAfers Estrangers italià.
Aquesta obra ha rebut una ajuda a ledició del Ministeri dEducació, Cultura i Esport.
Contingut
Portada
Newsletter
Pàgina de crèdits
Sobre aquest llibre
Pròleg de Llucia Ramis
Lèxic familiar
Notes de la traductora
Sobre l'autora
Sobre Llucia Ramis
Lèxic familiar
La novel·la autobiogràfica més íntima de lautora de Les petites virtuts
Lèxic familiar és el retrat dels Levi, família jueva i antifeixista que va viure a Torí, de 1930 fins a 1950. La Natalia, una de les filles del professor Levi, va escriure un llibre fascinant, una narració autobiogràfica que reflecteix la història de la Itàlia antifeixista, on les anècdotes quotidianes es barregen amb reflexions profundes sobre la llibertat i la consciència de si mateixa. Amb aquest llibre, el talent de Natalia Ginzburg arriba a la seva expressió més lliure. El lector hi trobarà una novel·la precursora de la narrativa del jo, on la matèria literària es conjuga a partir de la pròpia vida i la realitat de lautora.
«Un llibre impressionant, una novel·la autobiogràfica de joventut, un gran exemple de literatura del jo del segle xx.»
Manuel Rodríguez Rivero, Babelia
«Ginzburg és una observadora irònica, perspicaç, delicada i minuciosa; el testimoni conscient i lúcid de la seva època.»
Mercedes Monmany, ABC
«La literatura de Ginzburg ens convida a tornar-hi sovint [] Nestic enamorada.»
Eva Piquer, Ara
«Els escrits de Natalia Ginzburg es manifesten amb sobrietat i delicadesa.»
Qué leer
Pròleg
de Lucia Ramis
Escriure és això
Cada família és el món. No un món, sinó la humanitat sencera. Qui entén la pròpia família és capaç dentendre-ho tot.
Les històries que shan anat explicant a casa, al llarg dels anys, formen part de la mateixa cartografia de mobles, llibres, fotos i objectes polsegosos a laparador, rellotges de paret. Fa tant de temps que aquelles coses són allà, que tu ni tan sols les veus. Construeixen un univers domèstic en el qual un és capaç de reconèixer velles constel·lacions que determinaren identitats, potser arran duna astrologia de forces verbals. Les paraules i expressions rescatades, ara de la boca duna tia, ara del teu pare, i que et faran riure tot duna que les sentis i reconeguis en els teus fills, formen un mapa on saps situar-te i on us retrobau quan us veieu, als dinars de Nadal, per exemple.
«Si lhe sentida de vegades, aquesta història!». Ens sabem aquelles anècdotes de memòria, perquè làvia les repeteix un cop rere laltre, com si tengués por de perdre lestructura correcta de les frases i dels records. Els seus fills les hereten i nafegeixen de noves. Es barallen en explicar-les, perquè no tots les visqueren igual. I mentre uns diuen que, quan eren petits, un llamp va entrar per la finestra de la cuina i els va fer tanta por que el tio Miquel va amagar-se sota el llit i es va pixar damunt, el tio Miquel contesta que no és vera, que no pot ser, perquè justament aquell dia ni tan sols hi era, que se nhavia anat de colònies. La discussió passa com una tempesta destiu. I aquelles paraules i expressions romanen allà, lleugeres i eternes, com laire que ens permet viure.
Vaig llegir Lèxic familiar fa deu anys. Era la primera vegada que llegia Natalia Ginzburg. I vaig pensar que en el seu text hi era tot. Així de simple. Feia deco de les veus que ella sempre va sentir, amb el mateix to, de vegades sorneguer, i que deien molt més del que verbalitzaven. Jugava a retratar un entorn família jueva i antifeixista de classe mitjana, a escriure la crònica dun temps la Itàlia de Mussolini, conscient que la memòria fa trampes. La dun mateix i la dels altres. Per això ella deia que aquest llibre, en què només hi ha escrit el que recorda, sha de llegir com una novel·la.
Què hi ha de realitat i en quin moment comença la ficció? És la gran pregunta de la literatura, o fins i tot és la qüestió principal que la motiva. Però, en tot cas, la veritat és una altra cosa. La veritat rau en lolor de guix i plastilina que feia la classe a lescola; en les partícules de pols que suraven a la teva habitació a les cinc de lhorabaixa i ballaven amb el sol que es filtrava per la ranura de les persianes; en aquell vocabulari íntim, bromes internes, que tens amb la teva parella i que també vares tenir amb els teus germans, encara que en fos un altre; un llenguatge propi, només vostre, al marge de tothom i que, per molts anys que passin, únicament enteneu vosaltres.
Ginzburg coneix aquell codi. Diu que entram en ladolescència quan començam a desentranyar les converses dels adults. Però és capaç de rescatar les paraules en estat pur, sense dobles sentits, de la infantesa. Et fa recobrar aquells perfums que creies oblidats, la senzillesa transcendental dels moments anodins: acudits de sobretaula, una mala traducció còmica que mai no vares corregir a algú, perquè aquella reiteració en lerror et resultava entranyable, un accent característic. De sobte, Ginzburg et recorda que te nhavies oblidat, de tot això. I et poses a fer inventari, tu també, del que ha estat la teva vida.
Inventari, sí, sense floritures. Conscient que no som només el que diem, sinó que també ens identifica la manera que tenim de dir les coses, conscient també del valor i del matís de cada mot, ella cerca lexactitud. Això és: sense perdres en sentimentalismes. Descriu amb paraules nues, crues, més precises que precioses, tant les situacions dures com les tendres. No senamora del seu marit, a qui tracta amb una ironia incisiva, i amb qui, en arribar a Roma, creu que podria ser feliç. Però morirà torturat a la presó, després de dirigir un diari clandestí el 1944, en plena ocupació alemanya. Sí que mereixerà el seu plany Cesar Pavese en suïcidar-se, i aquell somriure maligne que conservava només per als amics.
Potser justament és en parlar de Pavese, que Ginzburg deixa anar una mica daquell aire contingut amb què respira el text. I potser aquesta contenció té a veure amb leducació estricta que Ginzburg va rebre del seu pare.
Lèxic familiar em va canviar la vida, i la raó és tan senzilla i tan potent com el mateix llibre. En llegir-lo vaig entendre que escriure és això.
Advertiment
Els llocs, els fets i les persones daquest llibre són reals. No he inventat res, i cada vegada que, seguint les traces del meu vell costum de novel·lista, inventava alguna cosa, de seguida em sentia impulsada a destruir tot el que havia inventat.
Els noms també són reals. Mentre escrivia aquest llibre he sentit una intolerància tan profunda envers qualsevol invenció que no he pogut canviar els noms vertaders, que sem feien indissolubles de les persones reals. Potser a algú no li agradarà trobar-se així, amb el seu nom i cognom, en un llibre. Però no hi tinc res a dir.
Mhe limitat a escriure el que recordava. Per aquest motiu, si es llegeix aquest llibre com una crònica, es pot objectar que presenta llacunes infinites. Malgrat que està extret de la realitat, penso que sha de llegir com si fos una novel·la: és a dir, sense demanar-li res més, ni res menys, del que una novel·la pot oferir.
I també hi ha moltes coses que recordava, però que he preferit no escriure; entre les quals, moltes que em concernien directament.
No tenia gaires ganes de parlar de mi. Aquesta, de fet, no és la meva història, és més aviat, malgrat els buits i les llacunes, la història de la meva família. Haig dafegir que, en el decurs de la meva infantesa i adolescència, sempre mhavia proposat escriure un llibre que parlés de les persones que aleshores vivien al meu entorn. Aquest és, en part, aquell llibre: però només en part, perquè la memòria és làbil, i perquè els llibres escrits a partir de la realitat sovint són dèbils centellejos i estelles de tot el que hem vist i sentit.
A casa dels meus pares, quan era petita, a taula, si els meus germans o jo vessàvem el got sobre les tovalles, o fèiem caure un ganivet a terra, la veu del pare tronava: «No sigueu barroers!».
Si sucàvem el pa a la salsa, cridava: «No llepeu els plats! No feu porqueries! No feu pasterades!».
Porqueries i pasterades també ho eren, per al pare, els quadres moderns, que no suportava.
Deia: «No sabeu estar a taula! No se us pot portar enlloc!».
I deia: «A vosaltres que feu tantes porqueries, si fóssiu a la taula dun amfitrió a Anglaterra, us farien fora de seguida».
Tenia la més alta estima per Anglaterra. Trobava que era el més gran exemple de civilitat del món.
Solia comentar, mentre menjava, les persones que havia vist durant el dia. Era molt sever en els seus judicis, i titllava a tothom destúpid. Un estúpid era, segons ell, «un ximple». «Mha semblat un autèntic ximple», deia, parlant dalgú que acabava de conèixer. A banda dels «ximples», també hi havia els «negres». «Un negre» era, segons el pare, una persona que tenia modals maldestres, aturats i tímids, qui es vestia de manera inapropiada, qui no sabia anar per la muntanya, qui no parlava altres idiomes.
Cada acte o gest nostre que trobava inapropiat, el definia com «una negrigura». «No sigueu negres! No feu negrigures!», ens cridava contínuament. La gamma de les negrigures era àmplia. Considerava «una negrigura» portar sabates de carrer a les excursions per la muntanya; iniciar una conversa, al tren o pel carrer, amb un company de viatge o amb un passant; conversar des de la finestra amb els veïns de casa; treures les sabates a la sala destar i escalfar-se els peus posant-los al radiador; queixar-se, a les excursions per la muntanya, de set, cansament o butllofes als peus; portar, a les excursions, menjars cuits i oliosos, i tovallons per netejar-se els dits.
A les excursions només sens permetia portar una determinada classe daliments: formatge de la vall dAosta, melmelada, peres i ous durs; i només sens consentia beure te, que preparava ell mateix, en el fogonet dalcohol. Inclinava damunt del fogonet el cap estirat i sorrut, pèl-roig i amb els cabells com si fossin dun raspall, i protegia les flames del vent amb les faldes de la jaqueta, una jaqueta del color del rovell, amb les butxaques pelades i fetes malbé, sempre amb la mateixa jaqueta als estiuejos a la muntanya.
A les excursions no estaven permesos ni conyac, ni terrossos de sucre: perquè tot això era, segons ell, «cosa de negres»; i no estava permès aturar-nos a berenar als refugis, perquè era una negrigura. També era una negrigura protegir-se el cap del sol amb un mocador o amb un barret de palla, o protegir-se de la pluja amb caputxes impermeables, o posar-se bufandes al coll. Eren proteccions que agradaven a la mare, que, al matí, quan sortíem dexcursió, ella posava a la motxilla per a nosaltres i per a ella; però el pare, quan se les trobava a les mans, les llançava encolerit.
Quan anàvem dexcursió, amb les botes amb claus, grosses, dures i pesants com el plom, mitjons de llana i passamuntanyes, les ulleres de neu al front, i el sol que ens queia de ple sobre els caps suats, miràvem amb enveja els «negres», que pujaven lleugers amb sabatilles de tenis o sasseien a menjar nata a les taules dels refugis.
La mare es referia a les excursions com «la diversió que el dimoni dóna als seus fills», i sempre feia tot el que podia per quedar-se a casa, sobretot quan es tractava de menjar a fora. Ho feia perquè, després de dinar, li agradava llegir el diari i dormir al sofà de casa.
Sempre passàvem els estius a la muntanya. Llogàvem una casa durant tres mesos, del juliol al setembre. Sovint eren cases que estaven fora del poble; i el pare i els meus germans anaven cada dia, amb la motxilla a lesquena, a comprar a la vila. No hi havia cap mena de diversió o distracció. Ens passàvem els vespres a casa, al voltant de la taula, nosaltres els germans i la mare. Pel que fa al pare, llegia a laltra punta de la casa; i, de tant en tant, treia el cap a la sala on érem tots plegats xerrant i jugant. Quan treia el cap ho feia recelós, sorrut; i es queixava a la mare perquè la nostra minyona, la Natalina, li havia desordenat alguns llibres; «la teva estimada Natalina», deia. «Una dement», deia, sense que li importés que la Natalina pogués sentir-lo des de la cuina. Daltra banda, la Natalina ja estava acostumada a la frase «aquella dement de la Natalina», i no sofenia en absolut.