Sempre passàvem els estius a la muntanya. Llogàvem una casa durant tres mesos, del juliol al setembre. Sovint eren cases que estaven fora del poble; i el pare i els meus germans anaven cada dia, amb la motxilla a lesquena, a comprar a la vila. No hi havia cap mena de diversió o distracció. Ens passàvem els vespres a casa, al voltant de la taula, nosaltres els germans i la mare. Pel que fa al pare, llegia a laltra punta de la casa; i, de tant en tant, treia el cap a la sala on érem tots plegats xerrant i jugant. Quan treia el cap ho feia recelós, sorrut; i es queixava a la mare perquè la nostra minyona, la Natalina, li havia desordenat alguns llibres; «la teva estimada Natalina», deia. «Una dement», deia, sense que li importés que la Natalina pogués sentir-lo des de la cuina. Daltra banda, la Natalina ja estava acostumada a la frase «aquella dement de la Natalina», i no sofenia en absolut.
A vegades, al vespre, a la muntanya, el pare es preparava per sortir dexcursió o per fer ascensions. De genolls a terra, untava les seves sabates i les dels meus germans amb greix de balena; pensava que només ell les sabia untar amb aquell greix. Llavors se sentia un gran soroll de ferralla per tota la casa: era ell que buscava els grampons, els claus, els piolets. «On mheu ficat el piolet? tronava. Lidia! Lidia! On mheu ficat el piolet?».
Quan feia ascensions sortia de casa a les quatre de la matinada; a vegades hi anava tot sol, a vegades amb guies amics seus, a vegades amb els meus germans. I lendemà de les excursions, a causa del cansament, era intractable; amb la cara vermella i inflada per la reverberació del sol sobre les galtes, els llavis tallats i sagnants, el nas untat amb una pomada groga que semblava mantega, les celles arrufades en el front solcat i tempestuós, el pare llegia el diari, sense pronunciar ni una paraula. Nhi havia prou amb un no res perquè esclatés en un atac de còlera espantosa. Quan tornava de les ascensions amb els meus germans, el pare deia que eren «uns gamarussos» i «uns negres», i que cap dels seus fills havia heretat la passió per la muntanya que tenia ell; tret den Gino, el germà més gran, que era un gran alpinista, i que, juntament amb un amic, feia pics dificilíssims. Den Gino i daquell amic seu, el pare en parlava amb una mescla dorgull i denveja, i deia que ell ara ja no tenia tanta resistència perquè es feia gran.
Aquest germà meu, en Gino, era, daltra banda, el seu preferit, i en tot li donava satisfaccions; sinteressava per la història natural, col·leccionava insectes, cristalls i altres minerals, i era molt estudiós. Més endavant, en Gino es va matricular a lEscola dEnginyers, i quan tornava a casa després dun examen i deia que havia tret un excel·lent, el pare li preguntava: «Com és que has tret un excel·lent? Com és que no has tret un excel·lent amb matrícula dhonor?»
I si havia tret un excel·lent amb matrícula dhonor, el pare li deia: «Ja, segur que era un examen fàcil».
Si no sortia a escalar o a fer excursions que duressin fins al vespre, el pare anava cada dia «a caminar» a la muntanya. Sortia al matí ben dhora, vestit idènticament a quan anava a fer escalada, però sense corda, grampons ni piolets; sovint hi anava sol perquè nosaltres i la mare érem, com deia, «ganduls», «gamarussos» i «uns negres»; i se nanava amb les mans darrere lesquena, amb el pas pesant per les botes amb claus i la pipa entre les dents. Alguna vegada obligava la mare a seguir-lo: «Lidia! Lidia! tronava al matí. Anem a caminar! Si no, temmandreixes sempre estant als prats!».
La mare, llavors, dòcil, el seguia uns passos més enrere, amb un bastó, el jersei lligat a la cintura, agitant aquells rínxols de cabells grisos, que duia tallats molt curts, malgrat que el pare no suportava la moda dels cabells curts fins al punt que, el dia que sels va tallar, es va emprenyar tant que podria haver causat un daltabaix a casa. «Has tornat a tallar-te els cabells! Que nets, de ruc!» li deia el pare, cada vegada que tornava a casa de la perruqueria.
«Ruc» volia dir, en el llenguatge del pare, no una persona ignorant, sinó qui feia vileses o era descortès. Nosaltres, els seus fills, érem «uns ases» quan parlàvem poc o responíem malament.
«Et deus haver deixat entabanar per la Frances!», deia el pare a la mare quan veia que shavia tornat a tallar els cabells. De fet, aquesta Frances, amiga de la mare, el pare se lestimava i apreciava molt, i a més era la dona dun amic seu dinfantesa i company destudis; però a ulls del pare havia comès lerror dhaver empès la mare a la moda dels cabells curts. La Frances anava sovint a París, on tenia uns parents, i un hivern va tornar de París dient: «A París es porten els cabells curts. A París la moda és esportiva». «A París la moda és esportiva», van repetir la meva germana i la mare tot lhivern, imitant una mica la frase de la Frances, que parlava amb la erra francesa. Es van fer escurçar tots els vestits, i la mare es va tallar els cabells; la meva germana no ho va fer, perquè els duia llargs fins al final de lesquena, els tenia rossos i preciosos; i perquè tenia massa por del pare.
Habitualment, làvia, la mare del pare, també venia a passar els estius a la muntanya. No vivia amb nosaltres, sinó que sestava en un hotel del poble.
Lanàvem a veure i la trobàvem allí, asseguda a la terrassa de lhotel, sota el para-sol. Era menuda, amb els peus minúsculs calçats amb unes botetes negres amb uns botons petitíssims; estava orgullosa daquells peus petits, que sentreveien sota la faldilla, i també estava orgullosa dels cabells blancs, arrissats i pentinats en un monyo alt i estarrufat. El pare la portava cada dia «a caminar una mica». Anaven pels camins rals, perquè ella era gran i no podia passar pels corriols, sobretot amb aquelles botetes amb uns petits talons. Ell anava al capdavant, amb passes llargues, les mans a lesquena i la pipa a la boca, i ella, al darrere, amb el vestit que feia fru-fru, fent passos petits amb els talonets. Ella no volia fer mai el camí del dia anterior, sempre en volia fer de nous. «Aquest és el camí dahir», es queixava. I el pare li deia, distret, sense girar-se: «No, és un altre». Però ella no deixava de repetir: «És el camí dahir. És el camí dahir». I al cap duna estona deia al pare: «Tinc una tos que mofego». I el pare continuava caminant i no es girava. «Tinc una tos que mofego», repetia, i es posava les mans a la gola. Acostumava a repetir les coses dues o tres vegades. Deia: «Aquella infame de la Fantecchi mha fet fer el vestit marró! I jo el volia blau! El volia blau!», i donava cops amb lombrel·la contra lempedrat, amb ràbia.
El pare li deia que mirés la posta de sol damunt les muntanyes, però ella continuava colpejant el terra, irada, amb la punta de lombrel·la, presa dun atac de còlera contra la Fantecchi, la seva modista. Làvia, daltra banda, només venia a la muntanya per estar amb nosaltres, ja que durant lany vivia a Florència i nosaltres a Torí, així que només ens veia a lestiu. Però no suportava la muntanya, i el seu somni hauria estat estiuejar a Fiuggi o a Salsomaggiore, llocs on ella havia estiuejat de jove.
Feia anys, làvia havia estat molt rica, però es va empobrir amb la guerra mundial, perquè, com que no creia que guanyés Itàlia, i professava una fe cega en Francesc Josep, va voler conservar uns valors que posseïa a Àustria, i així va perdre molts diners. El pare, irredemptista, va intentar convèncer-la inútilment que vengués aquells valors austríacs. Làvia solia dir «la meva desgràcia» quan es referia a aquella pèrdua de diners, i es desesperava, als matins, passejant amunt i avall per la sala i retorçant-se els dits. Però no era pas tan pobra. A Florència tenia una casa preciosa, amb mobles indians i xinesos i catifes turques, perquè un avi seu, lavi Parente, havia estat col·leccionista dobjectes preciosos. A les parets hi havia retrats dels avantpassats, de lavi Parente, i de la Vandea, que era una tia a qui anomenaven així perquè era reaccionària i rebia els reaccionaris a casa, i de moltes ties i cosines que es deien totes Margherita o Regina, noms habituals en les famílies jueves daquell temps. Però entre els retrats no hi havia el del pare de làvia, i no sen podia parlar, perquè, després de quedar-se vidu, i després de barallar-se amb les seves dues filles, ja adultes, va afirmar que, per despit, es casaria amb la primera dona que trobés pel carrer, i així ho va fer; o, almenys, explicava a la família que ho havia fet. Si era exactament la primera dona que shavia trobat a la porta, en sortir de casa, no ho sé. Malgrat això, amb aquesta nova dona va tenir una altra filla, a qui la meva àvia no va voler conèixer mai, i a la qual anomenava, amb disgust, «la nena del papà». Aquesta «nena del papà», madura i distingida senyora al voltant de la cinquantena, la trobàvem a vegades al poble, i llavors el pare deia a la mare: «Ho has vist? Ho has vist? Era la nena del papà!».
«Vosaltres feu mullader de tot. En aquesta casa es fa mullader de tot», deia sempre làvia, volent dir que, per nosaltres, no hi havia res de sagrat.
Aquesta frase es va fer famosa a la família, i acostumàvem a repetir-la cada vegada que ens entraven ganes de riure parlant de morts o funerals. A làvia li feien molt fàstic els animals, i sinquietava quan ens veia jugar amb un gat, dient que agafaríem malalties i les hi contagiaríem. «Aquella bèstia infame», deia, picant de peus a terra i donant cops amb la punta de lombrel·la.
Tot li feia fàstic, i les malalties li feien molta por. Però estava molt sana, tant que va morir a més de vuitanta anys sense haver necessitat mai un metge ni un dentista. Sempre tenia por que un de nosaltres, per despit, la bategés: perquè un dels meus germans, una vegada, de broma, va fer el gest de batejar-la. Recitava cada dia les seves pregàries en hebreu, sense entendren ni una paraula, perquè no en sabia. Sentia, per tots els que no eren jueus com ella, una repulsió semblant a la que sentia pels gats. Només la meva mare estava exclosa daquesta repulsió: era lúnica persona no hebrea, en tota la vida, per la qual havia sentit afecte.
I la mare també se lestimava i deia que era, en el seu egoisme, innocent i ingènua com un nen lactant.
Segons deia, làvia, de jove, era molt bonica, la segona noia més bonica de Pisa. La primera era una tal Virginia Del Vecchio, amiga seva. Va arribar a Pisa un senyor anomenat Segrè, i va demanar conèixer la noia més guapa de Pisa, per demanar-la en matrimoni. La Virginia no va acceptar casar-se amb ell. Llavors li van presentar làvia. Però làvia també va rebutjar la proposta, dient que ella no es quedava amb «les sobres de la Virginia».
Més tard es va casar amb el meu avi, lavi Michele: un home que devia ser, de ben segur, dolç i amable. Va enviduar quan encara era jove; i una vegada que li vam preguntar per què no shavia tornat a casar, va respondre, amb una rialla estrident i amb una brutalitat que mai no ens hauríem esperat daquella vella queixosa i lamentosa: «Sí, home! Perquè es mengi tot el que és meu!».
A vegades, els meus germans i la mare es queixaven perquè savorrien en aquells estiuejos de muntanya, i en aquelles cases aïllades, on no tenien distraccions, ni companyia. Jo, que era la més petita, em divertia amb poca cosa: i lavorriment de lestiueig no el sentia encara, en aquells anys. «Vosaltres deia el pare us avorriu perquè no teniu vida interior».
Un any ens havíem quedat pràcticament sense diners i tot feia pensar que passaríem lestiu a la ciutat. Però a lúltim moment vam trobar una casa, que costava poc, en una aldea dun poble que es deia Saint-Jacques-dAjas; una casa sense electricitat, amb llums de petroli. Devia ser molt petita i incòmoda perquè la mare es va passar tot lestiu dient: «Quin desastre de casa! Coi de Saint-Jacques-dAjas!». El nostre recurs per no avorrir-nos van ser uns llibres, vuit o deu volums relligats en pell: fascicles relligats de no sé quin setmanari, amb xarades, jeroglífics i novel·les de terror. Els havia deixat al meu germà Alberto un amic seu, un tal Frinco. Ens vam nodrir dels llibres den Frinco durant tot lestiu. Després, la mare va fer amistat amb una senyora que vivia a la casa del costat. Van començar a parlar mentre el pare no hi era. Ell deia que era «de negres» xerrar amb els veïns de casa. Però com que llavors es va descobrir que aquesta senyora, la senyora Ghiran, vivia a Torí al mateix edifici que la Frances, i la coneixia de vista, va ser possible presentar-la al pare, que es va comportar amb ella amb molta amabilitat. De fet, el pare sempre era desconfiat i sospitava dels estranys, perquè temia que es tractés de «gent equívoca», però tan bon punt descobria que tenien alguna coneixença en comú, se sentia tranquil.
La mare no deixava de parlar de la senyora Ghiran, i menjàvem, a taula, plats que la senyora Ghiran ens havia ensenyat. «Un nou astre que sorgeix», deia el pare, cada vegada que sanomenava la senyora Ghiran. «Un nou astre que sorgeix» o només «un nou astre» era sempre la irònica salutació a cada infatuació nostra. «No sé què hauríem fet sense els llibres del Frinco, i sense la senyora Ghiran», va dir la mare al final daquell estiu. El nostre retorn a la ciutat, aquell any, va estar marcat per aquest episodi. Al cap dun parell dhores de cotxe de línia, quan vam arribar a lestació ferroviària, vam pujar al tren i vam agafar lloc. De cop i volta ens vam adonar que el nostre equipatge shavia quedat a terra. El cap destació, alçant la bandera, va cridar: «Sortida!». «Sortida, un rave!», va dir llavors el pare amb un crit que va ressonar per tot el vagó. I el tren no es va moure fins que lúltim dels nostres baguls es va carregar al tren.
Un cop a la ciutat ens vam haver de separar, amb molta pena, dels llibres den Frinco, perquè en Frinco volia que els hi tornéssim. I pel que fa a la senyora Ghiran, no la vam veure mai més. «Hauríem de convidar la senyora Ghiran! És una descortesia!», deia a vegades el pare.
La mare era molt voluble en les seves simpaties, i inestable en les relacions: i les persones, o les veia cada dia, o no les volia tornar a veure mai més. Era incapaç de cultivar coneixences per pur esperit durbanitat. Sempre tenia una por boja «davorrir-se de la gent» i li feia por que vinguessin a visitar-la quan ella volia anar a fer un volt.
La mare veia les seves amigues: sempre les mateixes. A banda de la Frances, i algunes altres que estaven casades amb amics del pare, la mare triava amigues joves, una mica més joves que ella: joves senyores casades feia poc, i pobres: els podia donar consells i suggerir costureres. Lhorroritzaven «les velles», com deia, fent al·lusió a la gent que tenia més o menys ledat que tenia ella. Lhorroritzaven les visites. Si una de les seves velles conegudes li deia que laniria a visitar, era presa de pànic. «Així que avui ja no podré sortir a passejar!», es queixava amb desesperació. Amb aquelles amigues joves, en canvi, podia anar a passejar o al cinema; eren manejables i disponibles, i estaven disposades a mantenir amb ella una relació sense cerimònies; i si tenien nens petits, millor, perquè li agradaven molt els nens. Algunes vegades, a la tarda, aquestes amigues la venien a veure totes plegades. Les amigues de la mare es deien, en el llenguatge del pare, «les cotorres».1 Quan sacostava lhora de sopar, el pare cridava des de lestudi amb una veu molt forta: «Lidia! Lidia! Que ja han marxat totes aquelles cotorres?». Llavors es veia lúltima cotorra, consternada, lliscar pel passadís i escapar per la porta. Aquelles amigues joves de la mare tenien, totes, molta por del pare. A lhora de sopar, el pare deia a la mare: «No thas afartat de cotorrejar? No thas afartat de xerrar?».2
Al vespre, a vegades, venien a casa els amics del pare: com ell, eren professors duniversitat, biòlegs i científics. El pare, quan es preveien aquells vespres, durant el sopar preguntava a la mare: «Has preparat una mica de bon tracte?». El bon tracte eren te i galetes: de licors, a casa nostra, no nentraven mai. A vegades la mare no havia preparat cap bon tracte, i llavors el pare semprenyava: «Com és que no hi ha bon tracte? No es pot rebre la gent sense donar un bon tracte! No es poden fer negrigures!».
Entre els amics més íntims dels pares hi havia els Lopez, és a dir, la Frances i el seu marit, i els Terni. El marit de la Frances es deia Amedeo, però li deien Lopez des que va estudiar amb el pare. El sobrenom que tenia el pare quan estudiava era Tom, que volia dir tomàquet, pels cabells rogencs; però el pare, si li deien Tom, senfadava moltíssim, i només permetia que lanomenés així la mare. No obstant això, els Lopez deien, quan parlaven entre ells de la nostra família, «els Tom», de la mateixa manera que nosaltres els dèiem «els Lopez». La raó daquest sobrenom que tenia lAmedeo, ningú no me la va saber explicar mai, i shavia perdut, crec, en la nit dels temps. LAmedeo era gras, amb blens fins i suaus com la seda; parlava amb la erra com la seva dona i com els seus tres fills mascles, amics nostres. Els Lopez eren molt més elegants, més refinats i més moderns que nosaltres: tenien una casa més bonica, amb ascensor i telèfon, que aleshores encara no en tenia ningú. La Frances, que viatjava sovint a París, en portava les últimes novetats en el vestir i les modes; i un any va portar un joc xinès, en una capsa amb uns dracs pintats, que es deia «ma-jong». Tots ells havien après a jugar a aquest ma-jong, i en Lucio, que era el fill més petit dels Lopez i tenia la meva edat, sempre presumia amb mi daquest joc però mai no mel va voler ensenyar: deia que era massa complicat, i que la seva mare no deixava que toquessin la capsa: i jo em moria denveja quan veia, a casa seva, la preciosa capsa, prohibida i plena de misteri.