Lavi Parente i làvia Dolcetta tenien una filla que es deia Rosina. A aquesta Rosina se li va morir el marit, i es va quedar amb els fills petits i pocs diners. Aleshores va tornar a casa dels seus pares. I lendemà dhaver-se instal·lat, mentre seien tots a taula, làvia Dolcetta va dir mirant-la: «Què té avui la nostra Rosina, que no està de tan bon humor com sempre?».17
Va ser la mare qui va explicar amb pèls i senyals la història de lou de làvia Dolcetta i la història de la nostra Rosina, perquè el pare les explicava malament, de manera confusa i interrompent sempre la narració amb aquelles riallades tronadores, perquè els records de la seva família i de la seva infància lalegraven; per aquest motiu, nosaltres, daquelles històries interrompudes per riallades llargues, no nenteníem gran cosa.
La mare, en canvi, sho passava molt bé explicant històries, perquè li agradava el plaer dexplicar. Començava a explicar coses a taula, dirigint-se a un de nosaltres: i tant si explicava coses de la família del pare, com de la seva família, somplia de joia i cada vegada era com si expliqués aquella història per primera vegada a orelles que no la coneixien. «Tenia un oncle començava que li deien el Bigotut». I si un de nosaltres deia: «Conec aquesta història! Ja lhe sentit un munt de vegades!», ella es dirigia a un altre i, en veu baixa, continuava explicant-la. «Però quantes vegades lhe sentida, aquesta història!», tronava el pare, agafant al vol alguna paraula. La mare, en veu baixa, continuava explicant-la.
El Dement, a la seva clínica, tenia un boig que creia que era Déu. Cada matí, el Dement li deia: «Bon dia, egregi senyor Lipmann». I aleshores el boig responia: «Egregi potser sí, Lipmann probablement no!», deia, perquè creia que era Déu.
I també hi havia la famosa frase dun director dorquestra, conegut den Silvio, que, quan estava a Bèrgam en una gira, va dir als cantants distrets o indisciplinats: «No hem vingut a Bèrgam per galantejar, sinó per dirigir Carmen, lobra mestra de Bizet».
Nosaltres som cinc germans. Vivim en ciutats diferents, alguns de nosaltres a lestranger, i no ens escrivim gaire sovint. Quan ens trobem, podem sentir-nos, lun amb laltre, indiferents o distants. Però nhi ha prou, entre nosaltres, amb una paraula. Nhi ha prou amb una paraula, una frase: una daquelles frases antigues, sentides i repetides una infinitat de vegades, durant la nostra infantesa. Només ens cal dir «No hem vingut a Bèrgam per galantejar» o «Quina pudor fa làcid sulfhídric» per retrobar immediatament les nostres velles relacions, i la nostra infantesa i joventut, unides indissolublement a aquelles frases, a aquelles paraules. Una daquelles frases o paraules ens faria reconèixer-nos els uns als altres, els germans, en la foscor duna cova, entre milions de persones. Aquelles frases són el nostre llatí, el vocabulari dels nostres dies passats, són com els jeroglífics dels egipcis o dels assiriobabilònics, el testimoni dun nucli vital que ha deixat dexistir, però que sobreviu en els textos, salvats de la fúria de les aigües, de la corrosió del temps. Aquelles frases són el fonament de la nostra unitat familiar, que subsistirà mentre siguem al món, recreant-se i ressuscitant en els punts més diversos de la terra, quan un de nosaltres digui «Egregi senyor Lipmann», i immediatament ens ressonarà a les orelles la veu impacient del pare: «Deixeu-vos estar daquesta història! Lhe sentida tantes vegades!».
Com és possible que daquell llinatge de banquers que eren els avantpassats i els parents del pare, nhagin sortit el pare i el seu germà Cesare, absolutament negats per als negocis, ho ignoro. El pare va invertir la vida en la recerca científica, professió que no li donava diners; i, dels diners, en tenia una idea vaga i confusa, dominada per una indiferència substancial. Per aquest motiu, quan va tenir loportunitat dinvertir els diners, sempre els va perdre, o almenys es va comportar com si els hagués de perdre, i si no els va perdre i sen va sortir, va ser per pura casualitat. Durant tota la vida el va acompanyar la preocupació de trobar-se en la misèria dun moment a laltre; preocupació irracional, que habitava en ell juntament amb mals humors i pessimismes, com el pessimisme sobre lèxit i sobre la sort dels seus fills, preocupació que li pesava com una fosca acumulació de núvols negres sobre roques i muntanyes, i que, amb tot, no tocava, en la profunditat del seu esperit, la seva substancial, absoluta i íntima indiferència envers els diners. Deia «una gran quantitat» parlant de cinquanta lires, o més ben dit, com deia ell, cinquanta francs, perquè la seva mesura monetària era el franc, i no la lira. Als vespres es passejava per les habitacions, tronant contra nosaltres, que ens deixàvem els llums encesos, i després perdia milions pràcticament sense adonar-sen, o amb algunes accions, que comprava i venia aleatòriament, o amb editors, als quals cedia els seus treballs sense demanar-ne una compensació justa.
Després de Florència, els pares sen van anar a viure a Sardenya, perquè van nomenar el pare professor a Sàsser, i, durant uns anys, vam viure allà. Llavors ens vam traslladar a Palerm, on vaig néixer jo: lúltima de cinc germans. El pare sen va anar a la guerra, com a oficial mèdic, al Carso. I al final vam venir a viure a Torí.
Per la mare, els primers anys a Torí van ser temps difícils; la Primera Guerra Mundial havia acabat feia poc; era la postguerra, el cost de la vida va augmentar, teníem pocs diners. A Torí feia fred, i la mare es lamentava del fred i de la casa que el pare havia trobat abans que nosaltres arribéssim sense haver-ho consultat a ningú, que era humida i fosca. Segons deia el pare, la mare shavia queixat a Palerm, i shavia queixat a Sàsser: sempre havia trobat algun motiu per lamentar-se. Ara parlava de Palerm o de Sàsser com si fossin el paradís terrenal. Tenia moltes amistats, tant a Sàsser com a Palerm, però no els escrivia perquè no era capaç de mantenir relació amb persones que eren lluny. Allà havia viscut en cases boniques i plenes de sol, havia tingut una vida còmoda i fàcil, i minyones molt bones. A Torí, al començament, no aconseguia ni tan sols trobar minyona. Fins que un dia, no sé com, va aparèixer a casa la nostra Natalina: i shi va quedar trenta anys.
En realitat, encara que rondinés i es queixés, a Sàsser i a Palerm la mare havia estat molt feliç: perquè tenia un caràcter feliç i a tot arreu trobava persones que estimava i que lestimaven, a tot arreu trobava una manera de divertir-se amb les coses que tenia al voltant, i de ser feliç. Era feliç també en aquells primers anys a Torí, anys incòmodes per no dir durs, en els quals ella plorava sovint, pel mal humor del pare, pel fred, per la nostàlgia daltres llocs, perquè els fills se li feien grans i necessitaven llibres, abrics, sabates, i no hi havia diners per a tot. I, malgrat això, era feliç, perquè tan bon punt deixava de plorar, es posava molt contenta, i cantava a plens pulmons per casa: Lohengrin, La xinel·la perduda a la neu i Don Carlos Tadrid. I quan, més endavant, recordava aquells anys, aquells anys en què tenia tots els fills a casa, i no hi havia diners, les immobiliàries baixaven, i la casa era humida i fosca, sempre en parlava com duns anys bellíssims i molt feliços. «Els temps de la Via Pastrengo», deia més tard per definir aquella època: la Via Pastrengo era el carrer on vivíem llavors.
La casa de la Via Pastrengo era molt gran. Tenia deu o dotze habitacions, un pati, un jardí i una galeria coberta amb vidres que donava al jardí. No obstant això, era molt fosca i humida, fins i tot un hivern, al lavabo, hi van créixer dos o tres bolets. Daquells bolets, a la família, sen va parlar molt, i els meus germans van dir a la meva àvia paterna, que aleshores la teníem de convidada, que els cuinaríem i ens els menjaríem, i làvia, tot i que es mostrava incrèdula, estava espantada i fastiguejada, i deia: «En aquesta casa es fa mullader de tot».
La casa de la Via Pastrengo era molt gran. Tenia deu o dotze habitacions, un pati, un jardí i una galeria coberta amb vidres que donava al jardí. No obstant això, era molt fosca i humida, fins i tot un hivern, al lavabo, hi van créixer dos o tres bolets. Daquells bolets, a la família, sen va parlar molt, i els meus germans van dir a la meva àvia paterna, que aleshores la teníem de convidada, que els cuinaríem i ens els menjaríem, i làvia, tot i que es mostrava incrèdula, estava espantada i fastiguejada, i deia: «En aquesta casa es fa mullader de tot».
En aquells temps, jo era una nena petita i només tenia un record vague de Palerm, la meva ciutat natal, de la qual vam marxar quan tenia tres anys. Però mimaginava que jo també patiria lenyorança de Palerm, com la meva germana i la mare; i de la platja de Mondello, on anàvem a banyar-nos, i duna tal senyora Messina, amiga de la mare, i duna noia que es deia Olga, amiga de la meva germana, i a qui jo deia «lOlga viva» per diferenciar-la de la meva nina Olga; i, cada vegada que la vèiem a la platja, jo deia: «Em fa vergonya lOlga viva».
Aquestes eren les persones que hi havia a Palerm i a Mondello. Bressolant-me per lenyorança, o en una ficció de lenyorança, vaig escriure la primera poesia de la meva vida, que només tenia dos versos:
Palermí, Palermí,
ets més maco que Torí.
Aquesta poesia es va rebre a casa com el senyal duna precoç vocació poètica; i jo, encoratjada per aquest èxit, vaig escriure de seguida dues poesies brevíssimes més, que tenien a veure amb unes muntanyes de les quals sentia parlar els meus germans:
Visca la Grivola,
si és que shi rodola.
Visca el Mont Blanc,
si estàs esgotat.
Daltra banda, a casa, era habitual el costum descriure poesies. El meu germà Mario una vegada havia escrit una poesia sobre uns nois que es deien Tosi, que jugaven amb ell a Mondello, i als quals no suportava:
I quan arriben els senyors Tosi,
tots antipàtics, tots en gran dosi.
Però la més famosa i la més bonica era una poesia que va fer el meu germà Alberto, quan tenia deu o onze anys, i que no estava relacionada amb fets reals, sinó que lhavia creat del no-res, pur fruit de la invenció poètica:
La soltera vella
sense mamella
ha fet un petit
la mar deixerit.
A casa es recitava La figlia di Jorio.18 Però, sobretot, al vespre es recitava, al voltant de la taula, un poema que la mare sabia i que ens havia ensenyat. Lhavia après de petita després de sentir-lo en una obra benèfica a favor dels supervivents de les inundacions de la planúria paduana:
Feia molts dies que tothom tremolava!
I els vells deien: «Verge santa, les onades
creixen desenfrenades!
Feu-nos cas, fillets;
marxeu amb les pertinences!».
I ara! Deixar-vos sols, pobres vells bons!
El pare no volia; i el pare era ardit i jove
i no creia
que hagués de passar una tragèdia.
Encara aquell vespre va dir a la mare: «Rosa,
posa a dormir els nens, i tu també dorm en pau.
El Po està tranquil com un gegant que jau
en el gran llit de terra que li ha cavat Déu.
Vés, dorm; molts esperits segurs com el meu
vetllen a la riba; homes forts com un cavall
romanen allà per defensar aquesta pobra vall».
La mare havia oblidat la continuació, i crec que en recordava amb poca exactitud també aquest inici, perquè, per exemple, allà on diu «el pare era ardit i jove», el vers sallarga sense respectar cap mètrica. Però suplia les imprecisions de la memòria amb lèmfasi que posava en les paraules.
homes forts com un cavall
romanen allà per defensar aquesta pobra vall!
El pare, aquest poema, no el suportava; i quan sentia que el recitàvem amb la mare, senfadava i deia que fèiem «teatre de titelles», i que érem incapaços docupar-nos de coses serioses.
Gairebé cada vespre ens venien a veure en Terni i alguns amics del meu germà Gino, el més gran, que estudiava a la Politècnica en aquella època. Passàvem lestona al voltant de la taula, recitant poemes i cantant.
Jo sóc don Carlos Tadrid,
i sóc estudiant a Madrid!
cantava la mare; i el pare, que llegia a lestudi, treia el cap de tant en tant per la porta del menjador, recelós i amb les celles arrufades, amb la pipa a la mà. «Sempre dient ximpleries! Sempre fent teatre de titelles!».
Els únics arguments que el pare tolerava eren els temes científics, la política, i alguns trasllats que tenien lloc «a la facultat», quan algun professor era destinat a Torí, injustament, segons ell, perquè es tractava «dun ximple», o quan a algun altre no el traslladaven a Torí, injustament, tot i considerar que era una persona «de gran valor». Sobre els temes científics, i sobre el que passava «a la facultat», cap de nosaltres no podia seguir-lo, però ell, a taula, informava diàriament la mare tant de la situació «a la facultat», com dallò que havia succeït, al seu laboratori, a determinats cultius de teixits que havia posat al microscopi, i senfadava si es mostrava distreta. A taula, el pare menjava moltíssim, però menjava tan ràpid que semblava que no mengés res, perquè el plat de seguida li quedava buit, i estava convençut que menjava poc, i havia transmès aquesta convicció a la mare, que sempre li suplicava que mengés. Ell, en canvi, renyava la mare perquè considerava que menjava massa. «No mengis tant! Tindràs una indigestió!». De tant en tant tronava: «No tarrenquis els repelons!». De fet, la mare tenia el vici, des de petita, darrencar-se els repelons: ja havia tingut un panadís, i tot seguit se li va pelar el dit, una vegada, a linternat.
Tots nosaltres, segons el pare, menjàvem massa, i tindríem indigestions. Dels plats que no li agradaven, deia que ens farien mal, i que ens costarien de pair; de les coses que li agradaven, deia que ens farien bé, i que «estimulaven el peristaltisme».
Si portaven a taula un plat que no li agradava, senfurismava: «Per què prepareu la carn daquesta manera! Ja ho sabeu que no magrada!». Si cuinaven expressament per a ell algun plat que li agradava, també senfadava: «No vull coses especials! No em feu coses especials! Jo menjo de tot. No sóc difícil com vosaltres. A mi el menjar no mimporta gens ni mica!».
Si ens sentia parlar entre nosaltres dun plat o dun altre, tronava: «No sha de parlar sempre de menjar! És una vulgaritat!». «Com magrada el formatge», deia la mare sempre que en posàvem a taula, i el pare deia: «Que nets de monòtona! Sempre repetint el mateix!».
Al pare li agradava la fruita molt madura; per això, quan ens tocava una pera una mica passada, la hi donàvem. «Ah, em doneu les vostres peres passades! Sou uns ases!», deia amb una riallada, que ressonava per tota la casa, i es menjava la pera amb dos mossos.
Quan trencava nous deia: «Les nous són bones. Estimulen el peristaltisme». «Tu també ets monòton. Tu també repeteixes sempre el mateix», deia la mare.
Llavors el pare sofenia: «Que nets, dase! deia. Mhas dit que sóc monòton! Tu ets un tros dase!».
Pel que fa a la política, a casa hi havia discussions ferotges que acabaven amb atacs dira, tovallons que volaven a laire i cops de porta tan violents que feien tremolar la casa. Eren els primers anys del feixisme. Que el pare i els meus germans discutissin amb tanta ferotgia no mho sé explicar, ja que crec que tots estaven en contra del feixisme; ho he preguntat recentment als meus germans, però cap dells ha sabut explicar-men el motiu. I tots recordaven aquelles discussions ferotges. Em sembla que el meu germà Mario, per esperit de contradicció envers els pares, va defensar Mussolini dalguna manera; i això, evidentment, feia enfuriar el pare. Ell i en Mario discutien sempre per tot, perquè el pare sempre considerava que tenia una opinió contrària a la seva.