Al vespre, a vegades, venien a casa els amics del pare: com ell, eren professors duniversitat, biòlegs i científics. El pare, quan es preveien aquells vespres, durant el sopar preguntava a la mare: «Has preparat una mica de bon tracte?». El bon tracte eren te i galetes: de licors, a casa nostra, no nentraven mai. A vegades la mare no havia preparat cap bon tracte, i llavors el pare semprenyava: «Com és que no hi ha bon tracte? No es pot rebre la gent sense donar un bon tracte! No es poden fer negrigures!».
Entre els amics més íntims dels pares hi havia els Lopez, és a dir, la Frances i el seu marit, i els Terni. El marit de la Frances es deia Amedeo, però li deien Lopez des que va estudiar amb el pare. El sobrenom que tenia el pare quan estudiava era Tom, que volia dir tomàquet, pels cabells rogencs; però el pare, si li deien Tom, senfadava moltíssim, i només permetia que lanomenés així la mare. No obstant això, els Lopez deien, quan parlaven entre ells de la nostra família, «els Tom», de la mateixa manera que nosaltres els dèiem «els Lopez». La raó daquest sobrenom que tenia lAmedeo, ningú no me la va saber explicar mai, i shavia perdut, crec, en la nit dels temps. LAmedeo era gras, amb blens fins i suaus com la seda; parlava amb la erra com la seva dona i com els seus tres fills mascles, amics nostres. Els Lopez eren molt més elegants, més refinats i més moderns que nosaltres: tenien una casa més bonica, amb ascensor i telèfon, que aleshores encara no en tenia ningú. La Frances, que viatjava sovint a París, en portava les últimes novetats en el vestir i les modes; i un any va portar un joc xinès, en una capsa amb uns dracs pintats, que es deia «ma-jong». Tots ells havien après a jugar a aquest ma-jong, i en Lucio, que era el fill més petit dels Lopez i tenia la meva edat, sempre presumia amb mi daquest joc però mai no mel va voler ensenyar: deia que era massa complicat, i que la seva mare no deixava que toquessin la capsa: i jo em moria denveja quan veia, a casa seva, la preciosa capsa, prohibida i plena de misteri.
Quan els meus pares anaven al vespre a casa dels Lopez, el pare en tornar en magnificava la casa, els mobles, i el te, que et servien damunt dun carretó, en unes tasses molt maques de porcellana; i deia que la Frances «en sabia més», és a dir, sabia trobar mobles bonics i tasses boniques, sabia com es decora una casa, i com se serveix el te.
No se sabia ben bé si els Lopez eren més rics o més pobres que nosaltres: la mare deia que eren molt més rics; però el pare deia que no, que eren com nosaltres però sense tants diners, simplement la Frances «en sabia més», i no era pas «un emplastre com ho sou vosaltres».
El pare se sentia, de fet, molt pobre, sobretot al matí, ben dhora, quan es despertava; també despertava la mare i li deia: «No sé com ens ho farem per tirar endavant. Ja has vist com han baixat les immobiliàries». Les immobiliàries sempre baixaven, no pujaven mai. «Coi dimmobiliàries», deia sempre la mare, i es lamentava perquè el pare no tenia cap olfacte per als negocis, i tan bon punt hi havia una acció dolenta, la comprava de seguida.
Ella sovint li suplicava que es deixés aconsellar per un agent de canvi, però ell senfadava perquè volia, en això com en tot, fer-ho a la seva manera.
Pel que fa als Terni, eren molt rics. Malgrat això, la Mary, la dona den Terni, era de costums senzills, es relacionava amb poca gent i passava els dies contemplant els seus dos fills, juntament amb la mainadera, lAssunta, que vestia de blanc. I tant la Mary com la mainadera, que la imitava, feien un murmuri dèxtasi: «Ssst! Ssst!».També el Terni feia sempre «ssst, ssst» quan contemplava els seus fills. De fet, feia «ssst, ssst» per tot, per la nostra minyona, la Natalina, que no era gaire atractiva, i per alguns vestits vells que es posaven la meva germana i la meva mare. Deia que totes les dones que veia tenien «un rostre interessant» i que sassemblaven a algun quadre famós. Es quedava contemplant-la durant uns minuts, i es treia el monocle per netejar-lo amb un mocador blanquíssim i fi. En Terni era un biòleg, i el pare tenia una gran consideració pels seus estudis. Però solia dir «aquell ximple den Terni», perquè trobava que era, per com vivia, un poseur. «En Terni es fa veure», deia dell cada vegada que sel trobava. «Crec que es fa veure», repetia al cap duna estona. Quan en Terni ens venia a veure, solia quedar-se al jardí a parlar de novel·les amb nosaltres; era culte, havia llegit totes les novel·les modernes, i va ser el primer que va portar a casa nostra À la recherche du temps perdu. Pensant-ho bé, crec que intentava assemblar-se a en Swann, amb aquell monocle i el vici de descobrir en cadascun de nosaltres semblances amb quadres famosos. El pare, des de lestudi, el cridava fort perquè anés a parlar amb ell de teixits cel·lulars. «Terni! cridava. Vingui cap aquí! No faci el ximple! No faci el pallasso!», exclamava, quan en Terni, amb els seus murmuris dèxtasi, treia el nas entre les cortines gastades i polsegoses del nostre menjador, preguntant si eren noves.
Les coses que el pare apreciava i sestimava eren: el socialisme, Anglaterra, les novel·les de Zola, la fundació Rockefeller, la muntanya i les guies de la vall dAosta. Les coses que la mare sestimava eren: el socialisme, les poesies de Paul Verlaine, la música, i, especialment, Lohengrin, que solia cantar-nos després de sopar.
La mare era milanesa, però també dorigen triestí. Daltra banda, quan es va casar amb el pare, va adoptar moltes expressions triestines. El milanès es barrejava amb la seva parla quan explicava records dinfantesa.
Un dia, quan era petita, mentre caminava per un carrer de Milà, va veure un senyor quiet, immòbil davant de laparador duna perruqueria, que observava el cap dun maniquí i deia: «Guapa, guapa, guapa. Massa llarga de coll».3
Molts dels seus records eren així: meres frases que havia sentit. Un dia, amb les seves companyes de linternat i amb les mestres, havia sortit a passejar. De sobte, una de les nenes es va separar de la fila i va córrer a abraçar un gos que passava. Labraçava i deia: «Ho és,4 ho és, és la germana de la meva gossa!».
Va passar molts anys a linternat. Shi va divertir moltíssim, en aquell internat.
Havia actuat, cantat i ballat en les festes escolars; havia actuat en una comèdia, disfressada de mona; i havia cantat en una opereta que es deia La xinel·la perduda a la neu.
Havia escrit i musicat una obra. La seva obra començava així:
Jo sóc don Carlos Tadrid,
i sóc estudiant a Madrid!
Mentre anava un matí
pel carrer de Berzuellina,
vaig veure en una finestra
una jove mestra!
I havia escrit un poema que deia:
Salve oh ignorància,
quan et penso, em passa el mal de panxa!
La salut regna allà on ets,
deixem que estudiïn els macabeus!
Bevem, ballem i no pensem,
fem festa!
Ara, musa, inspiram un concepte,
dictam tu allò que em diu el cor,
diguem tu que el filòsof està molest,
en lignorant es troba lamor.
I també havia parodiat el Pietro Metastasio, així:
Si tothom lafany intern
portés escrit al front
molts que sempre van a peu
anirien amb landó.
Va estar a linternat fins als setze anys. Els diumenges anava a veure un oncle matern, que li deien el Bigotut.5 Per dinar hi havia gall dindi; menjaven i després el Bigotut assenyalava les sobres del gall dindi i deia a la seva dona: «Això ens ho menjarem tu i jo demà al matí».6
vaig veure en una finestra
una jove mestra!
I havia escrit un poema que deia:
Salve oh ignorància,
quan et penso, em passa el mal de panxa!
La salut regna allà on ets,
deixem que estudiïn els macabeus!
Bevem, ballem i no pensem,
fem festa!
Ara, musa, inspiram un concepte,
dictam tu allò que em diu el cor,
diguem tu que el filòsof està molest,
en lignorant es troba lamor.
I també havia parodiat el Pietro Metastasio, així:
Si tothom lafany intern
portés escrit al front
molts que sempre van a peu
anirien amb landó.
Va estar a linternat fins als setze anys. Els diumenges anava a veure un oncle matern, que li deien el Bigotut.5 Per dinar hi havia gall dindi; menjaven i després el Bigotut assenyalava les sobres del gall dindi i deia a la seva dona: «Això ens ho menjarem tu i jo demà al matí».6
A la dona del Bigotut, la tia Celestina, li deien la Barita. Algú li havia explicat que, de barita, nhi havia per tot arreu: per això assenyalava, per exemple, el pa de sobre la taula i deia: «Veus aquest pa? Tot és barita».7
El Bigotut era un home rude, de nas vermell. «Amb un nas com el del Bigotut», deia la mare quan veia algun nas vermell. El Bigotut deia a la mare, després daquells àpats amb gall dindi: «Lidia, tu i jo que en sabem, de química, quina pudor fa làcid sulfhídric? Fa pudor de pet. Làcid sulfhídric fa pudor de pet».8
El nom real del Bigotut era Perego. Uns amics li havien fet uns versos:
És molt bonic veure al vespre i al matí,
den Perego la casa9 i les bótes de vi.
A les germanes del Bigotut les anomenaven «les Beates», perquè eren molt religioses.
La mare tenia una altra tia, la Cecilia, que era famosa per aquesta frase. Una vegada la mare li havia explicat que havien patit perquè el meu avi trigava a tornar a casa, i temien que li hagués passat alguna cosa. La tia Cecilia de seguida va dir: «Què teníeu per dinar, arròs o pasta?».10 «Pasta», va respondre la mare. «Doncs què bé que no teníeu arròs, perquè us lhauríeu menjat covat».11
Els meus avis materns van morir abans que jo nasqués. La meva àvia materna, làvia Pina, era de família modesta, i es va casar amb lavi, que era un veí de casa: un jovenet amb ulleres, un distingit advocat als inicis de la seva professió, a qui ella sentia cada dia preguntar a la portera: «Que hi ha corespondéncia per a mi?». Lavi deia corespondéncia amb una sola erra i amb la e tancada; i làvia considerava que aquesta forma de pronunciar la paraula era un senyal de gran distinció. Es va casar amb ell per això; i també perquè desitjava fer-se, per lhivern, un abriguet de vellut negre. No va ser un matrimoni feliç.
De jove, làvia Pina era rossa i graciosa, i havia actuat una vegada en una companyia de teatre daficionats. Tan bon punt saixecava el teló, làvia Pina era allà amb un pinzell i un cavallet, i deia aquestes paraules: «No puc continuar pintant. La meva ànima no se sotmet al treball ni a lart; vola lluny daquí, i salimenta didees doloroses».
Lavi, més tard, es va abocar al socialisme, i era amic den Bissolati, den Turati i de la Kuliscioff. Làvia Pina sempre es va mantenir al marge de la vida política del seu marit. Com que ell li omplia la casa de socialistes, làvia Pina solia dir, amb recança, de la seva filla: «Aquesta noia es casarà amb un fanaler».12 Finalment van acabar vivint separats. Lavi, els últims anys de la seva vida, va deixar la política, i va tornar a exercir dadvocat; però dormia fins a les cinc de la tarda, i quan venien els clients deia: «A què han vingut? Feu-los fora!».
Làvia Pina, durant els seus últims anys, va viure a Florència; a vegades anava a veure la meva mare, que shavia casat i també vivia a Florència. Però làvia Pina tenia molta por del pare. Un dia va venir a veure el meu germà Gino, que era molt petit i tenia una mica de febre. Per tranquil·litzar el pare, que estava molt nerviós, làvia Pina li va dir que potser es tractava duna febre provocada per la dentició. El pare es va enfadar, perquè sostenia que la dentició no pot causar febre. Quan marxava, làvia Pina es va trobar loncle Silvio, que també venia a casa nostra, i li va murmurar a les escales: «No li diguis que és per les dents».13
Tret de «no li diguis que és per les dents», «aquesta noia es casarà amb un fanaler» i «no puc continuar pintant», no sé més daquesta àvia, i no nhe conegut cap més expressió. Més ben dit, encara recordo que a casa repetíem aquesta frase seva: «Cada dia en feu una, cada dia en feu una, avui la Drusilla ha trencat les ulleres».14
Havia tingut tres fills, en Silvio, la mare i la Drusilla, que era miop i sempre trencava les ulleres. Va morir a Florència, sola, després duna vida plena de dolors: el seu fill gran, en Silvio, es va matar als trenta anys, disparant-se a la templa, una nit als jardins públics de Milà.
Després de linternat, la mare va marxar de Milà i sen va anar a Florència. Es va matricular a medicina; però no va acabar mai la universitat, perquè va conèixer el pare i shi va casar. La meva àvia paterna no volia aquell casament, perquè la mare no era jueva. A més, algú li havia explicat que la mare era una catòlica molt devota, i que, cada vegada que veia una església, feia reverències i se senyava. Però això no era veritat: ningú de la família de la mare no anava a lesglésia ni tampoc se senyava. Làvia, durant un temps, shi va oposar. Després va acceptar conèixer la mare, i un vespre van quedar per anar al teatre, per veure juntes una comèdia que tractava duna dona blanca que havia acabat entre els moros, i una mora gelosa della sesmolava les dents i deia, mirant-la amb ulls terribles: «Costelleta dama blanca! Costelleta dama blanca!». «Costelleta dama blanca», deia sempre la mare quan menjava una costella. Els seients del teatre els van sortir de franc perquè el germà del pare, loncle Cesare, era crític teatral. Loncle Cesare era completament diferent del pare, tranquil, gras i sempre alegre; i, com a crític teatral, no era gens sever, i mai no volia parlar malament de cap comèdia, de fet en totes trobava alguna cosa bona. Quan la mare li deia que una comèdia li havia semblat estúpida, ell semprenyava i li deia: «Prova-ho tu, descriure una obra com aquesta».
Loncle Cesare es va casar amb una actriu, i això va representar una gran tragèdia per a làvia, que durant molts anys no va voler que loncle Cesare li presentés la seva dona, perquè una actriu li semblava encara pitjor que una que es fes el senyal de la creu.
El pare, quan es va casar, treballava a Florència, a la clínica dun oncle de la mare, a qui anomenaven «el Dement», perquè era metge de bojos. El Dement era, en realitat, un home molt intel·ligent, culte i irònic, i no sé si va saber mai que, a la família, lanomenaven així. A casa de la meva àvia paterna la mare va conèixer la variada cort de Margherites i de Regines, cosines i ties del pare, i també la famosa Vandea, que llavors encara vivia. Pel que fa a lavi Parente, havia mort feia temps, i també la seva dona, làvia Dolcetta, i el seu criat, Bepo el mosso.15 De làvia Dolcetta se sabia que era baixeta i grassa com una bola, i que sempre tenia indigestions perquè menjava massa. Es trobava malament, vomitava i se nanava al llit; però al cap duna estona lenxampaven menjant-se un ou: «És ben fresc»,16 deia per justificar-se.