Una vegada, a taula, després que el pare lescridassés, tot i que no va ser lescridassada més terrible, va agafar el ganivet del pa i va començar a rascar-se el dors de la mà. En van omplir gibrells de sang: recordo lespant, els crits, les llàgrimes de la mare, i el pare també espantat, cridant, amb gases estèrils i tintura de iode.
Després dhaver-se barallat i pegat amb lAlberto, en Mario passava un dies «fent morros» o «de mala lluna», com deien a casa. Sasseia a taula pàl·lid, amb les parpelles inflades, els ulls ben petits; en Mario sempre tenia els ulls petits, aclucats i allargats, com un xinès; però en aquells dies «de mala lluna» se li reduïen a dues escletxes gairebé invisibles. No deia ni una paraula. Generalment feia morros perquè pensava que, a casa, sempre donaven la raó a lAlberto i no a ell; i a més trobava que ja era massa gran perquè el pare encara tingués dret a bufetejar-lo. «Has vist que en Mario està de morros?», deia el pare a la mare, tot just quan sortia de lhabitació. «Com és que està de mala lluna? No ha dit ni una paraula! Què nés, de ruc!».
Després, un matí, en Mario deixava destar de mala lluna. Entrava a la sala destar, seia a la butaca i sacariciava les galtes amb un somriure absort, amb els ulls mig tancats. Començava a dir: «El bac del cal del mal». Era una brometa que li agradava molt, i la repetia incansablement. «El bac del cal del mal. El bec del quel del mel. El bic del quil del mil». «Mario!» cridava el pare. No diguis paraulotes!».
«El bac del cal del mal», tornava a començar en Mario de seguida que el pare marxava. Es quedava xerrant, a la sala destar, amb la mare i en Terni, que era un bon amic seu. «Que maco que és en Mario quan es porta bé! deia la mare. Que nés, de simpàtic! Sassembla a en Silvio».
En Silvio era aquell germà de la mare que shavia matat. A casa nostra, la seva mort estava envoltada de misteri: i jo ara sé que es va matar, però no sé ben bé per què. Crec que aquell halo de misteri al voltant de la figura den Silvio el difonia sobretot el meu pare, potser perquè no volia que sabéssim que a la nostra família hi havia hagut un suïcidi, o potser per altres raons que ignoro. Pel que fa a la mare, sempre parlava den Silvio amb alegria, perquè la mare tenia un temperament tan alegre que tot sho agafava bé. Només recordava la part bona i divertida de les coses i de les persones, i deixava a lombra el dolor i la part dolenta, dedicant-los només, i de tant en tant, un lleu sospir.
En Silvio havia estat músic i literat. Havia musicat alguns poemes de Verlaine; Les feuilles mortes i alguns altres. Sabia tocar poc i malament, i xiuxiuejava els seus cants acompanyant-se al piano amb un sol dit. I, mentrestant, deia a la mare: «Escolta, estúpida, escolta que bonic que és això. «Encara que toqués tan malament i cantés amb un fil de veu, era molt bonic escoltar-lo» explicava la mare. En Silvio era molt elegant i es vestia amb molta cura. Ai, si no tenia els pantalons ben planxats i la ratlla ben recta! Tenia un bastó preciós amb el mànec divori, i voltava per Milà amb el seu bastó i un canotier: anava a veure els seus amics i a discutir de música als cafès. En Silvio, en aquelles històries de la mare, era sempre un personatge alegre, i el seu final, quan en vaig saber els detalls, em va semblar incomprensible. A sobre de la calaixera de la mare hi havia una fotografia seva amb un canotier i el bigotet aixecat. Era al costat duna altra fotografia de la mare amb lAnna Kuliscioff, totes dues sota la pluja, amb un petit vel i amples barrets amb plomes.
A més a més, a casa hi havia una obra seva inacabada, el Peer Gynt. Eren uns fascicles gruixuts guardats en carpetes amb cintes col·locats a dalt de larmari. «Que ocurrent que era en Silvio! exclamava sempre la mare. Com nera, de simpàtic! I el Peer Gynt era una obra valuosa!».
La mare esperava que com a mínim un dels seus fills fos músic com en Silvio, esperança que es va veure frustrada, perquè cap de nosaltres demostrava tenir oïda per a la música, i quan provàvem de cantar, desafinàvem moltíssim. No obstant això, tots ho volíem intentar, i la Paola, mentre arreglava lhabitació al matí, cantava, amb la seva veu trista de gat, fragments dòperes i les cançons que sentia de la mare. De vegades, la Paola anava als concerts amb la mare perquè deia que li encantava la música, però els meus germans deien que en realitat feia teatre i que la música li era igual. Pel que fa a mi i als meus germans, quan ens portaven a algun concert per anar-nos-hi acostumant, ens quedàvem mig adormits. I quan ens portaven a lòpera, després ens queixàvem «que tota aquella música no ens deixava sentir la lletra». Una vegada que la mare em va dur a sentir Madame Butterfly, em vaig emportar el Corriere dei Piccoli i vaig estar llegint durant tota lestona, intentant desxifrar les paraules amb la llum del prosceni i tapant-me les orelles per no sentir el rebombori.
Però, en canvi, quan la mare cantava, tots lescoltàvem amb la boca oberta. Una vegada algú va preguntar a en Gino si coneixia les obres de Wagner. «Sí, naturalment va dir, el Lohengrin lhe sentit cantar a la meva mare».
Al pare no només no li agradava la música, sinó que fins i tot lodiava. Odiava qualsevol tipus dinstrument que produís música, ja fos un piano, una harmònica o un tambor. Una vegada, just acabada la guerra, estant amb ell en un restaurant a Roma, va entrar una dona que demanava almoina. El cambrer va fer un gest per fer-lan fora, però el pare es va enfadar amb ell i li va cridar: «Li prohibeixo que faci fora aquesta pobra dona! Deixi-la!», i li va donar almoina. El cambrer, ofès i enfadat, es va retirar cap a un racó amb el tovalló penjat al braç. Llavors la dona va treure una guitarra de sota labric i es va posar a tocar. Al cap de poca estona, el pare va començar a mostrar senyals dimpaciència, els mateixos senyals dimpaciència que mostrava a taula: canviava el got de lloc, canviava de lloc el pa, canviava de lloc els coberts i es donava cops als genolls amb el tovalló. La dona continuava tocant, acostant-se-li amb la guitarra, agraïda perquè lhavia protegit, i de la guitarra sortien gemecs malenconiosos. De cop i volta, el pare va explotar: «Ja nhi ha prou, de música! Marxi! No suporto sentir tocar!» Però la dona continuava, i el cambrer, triomfant, callava immòbil des del racó mentre es mirava lescena.
A part del suïcidi den Silvio, a casa hi havia un altre assumpte que senvoltava dun misteri vague, tot i estar relacionat amb persones de qui es parlava contínuament: era el fet que en Turati i lAnna Kuliscioff visquessin junts sense ser marit i muller. En aquesta mena de misteri també reconec la intenció i el pudor del pare, perquè la mare, per si mateixa, segurament no hi hauria pensat. Hauria estat més senzill que ens haguessin mentit dient-nos que estaven casats. Però no, a nosaltres, o com a mínim a mi, que encara era petita, se mamagava que visquessin junts. I jo, que sempre sentia anomenar-los en parella, preguntava pel tipus de relació que tenien entre ells: si eren marit i muller, germà i germana, o què eren. Em contestaven de manera confusa. No entenia don havia sortit lAndreina, amiga dinfantesa de la meva mare i filla de lAnna Kuliscioff, i per què es deia Costa de cognom. Tampoc no entenia què hi tenia a veure lAndrea Costa, mort ja feia temps, i a qui, tanmateix, esmentaven al costat daquestes persones.
En Turati lAnna Kuliscioff estaven sempre presents en el record de la mare; i jo sabia que tots dos eren vius, que vivien a Milà (potser junts, potser en dues cases diferents) i que ara es dedicaven a la política, a lluitar contra el feixisme. Però en la imaginació sem barrejaven amb altres figures que també estaven presents en el record de la mare: els seus pares, en Silvio, el Dement, el Bigotut. Persones que ja havien mort, o que, si encara vivien, devien ser molt velles, perquè formaven part dhistòries que havien passat feia moltíssim temps, quan la mare era petita i havia sentit dir «la germana de la meva gossa» o «quina pudor que fa làcid sulfhídric!». Persones a qui ara ja no podia tocar ni veure, i que encara que es poguessin tocar i veure, ja no eren les mateixes que quan jo les havia pensat, i que encara que fossin vives, shavien empeltat de la proximitat dels morts, amb qui vivien en la meva ànima: havien fet el pas inabastable i lleuger dels difunts.
En Turati lAnna Kuliscioff estaven sempre presents en el record de la mare; i jo sabia que tots dos eren vius, que vivien a Milà (potser junts, potser en dues cases diferents) i que ara es dedicaven a la política, a lluitar contra el feixisme. Però en la imaginació sem barrejaven amb altres figures que també estaven presents en el record de la mare: els seus pares, en Silvio, el Dement, el Bigotut. Persones que ja havien mort, o que, si encara vivien, devien ser molt velles, perquè formaven part dhistòries que havien passat feia moltíssim temps, quan la mare era petita i havia sentit dir «la germana de la meva gossa» o «quina pudor que fa làcid sulfhídric!». Persones a qui ara ja no podia tocar ni veure, i que encara que es poguessin tocar i veure, ja no eren les mateixes que quan jo les havia pensat, i que encara que fossin vives, shavien empeltat de la proximitat dels morts, amb qui vivien en la meva ànima: havien fet el pas inabastable i lleuger dels difunts.
«Oh, pobra Lidia», sospirava de tant en tant la mare. Es compadia de si mateixa pels problemes que tenia, pels pocs diners, per les esbroncades del pare, per lAlberto i per en Mario, que sempre es pegaven, per lAlberto que no tenia ganes destudiar i que anava sempre a jugar a futbol, per les nostres males cares i per les males cares de la Natalina.
De vegades jo també feia mala cara o menrabiava. Però era una nena, i les meves cares i rebequeries no molestaven gaire la meva mare en aquella època. «Em pica, em pica!», començava queixant-me al matí mentre la mare em vestia i em posava jerseis de llana que mirritaven la pell. «Però si són jerseis bons! responia la mare. Són de Neuberg! No deus voler pas que els llenci a les escombraries!».
La mare ens comprava els jerseis a Neuberg. Si un jersei era de Neuberg havia de ser bo i suau per força, i no podia ser que irrités la pell. Els jerseis es compraven a Neuberg, els abrics es feien al sastre Maccheroni i de les nostres sabates dhivern se nocupava el pare, les encarregava a un sabater que es deia senyor Castagneri i que tenia una botiga al carrer Saluzzo.
Jo entrava al menjador encara més emmurriada pel jersei de Neuberg, i la mare, en veurem entrar ombrívola i enfadada, deia: «Ja ha arribat la Maria Temporal!».
La mare odiava el fred i per això comprava tots aquells jerseis a Neuberg. Odiava el fred, tot i que cada matí es dutxava amb aquella aigua gelada que tant li agradava. Odiava el fred constant i penetrant dels dies dhivern. «Quin fred! exclamava sempre, posant-se una jaqueta a sobre de laltra i estirant les mànigues per sobre de les mans. Quin fred que fa! No puc suportar el fred!». I mestirava el jersei de Neuberg cap avall, mentre jo em barallava. «Tota de llana, Lidia!», deia, imitant una antiga companya seva descola. I continuava: «Em consola veuret abrigada amb aquest jersei tan bonic».
Però també odiava la calor. Quan feia calor començava a esbufegar i a esbocar-se lescot del vestit. «Quina calor! No aguanto la calor!», deia. I el pare li contestava: «Que intolerant que ets! Que intolerants que sou tots plegats!».
Quan anava de viatge amb el pare, la mare senduia molts jerseis i molts vestits de gruix diferent, i tan bon punt el temps canviava una mica, només feia que despullar-se i tornar-se a vestir. «Mai no trobo la temperatura justa», deia. I el pare li etzibava: «Mira que nets, de pesada, amb la calor i el fred! Sempre has de rondinar per alguna cosa!».
Jo, al matí, mai no volia esmorzar. No suportava la llet, per no parlar del mezzorado. Però la mare sabia que quan berenava a casa de la Frances o dels Terni prenia llet. En realitat, bevia aquella llet a casa de la Frances o dels Terni amb molt de fàstic, però ho feia per obediència i per timidesa ja que estava fora de casa. A la mare se li havia ficat al cap que la llet de casa la Frances magradava. Per això, al matí, em duien una tassa de llet, i jo, per sistema, em negava a prendre-la. «Però si és de la Frances! deia la mare. És la llet den Lucio! És de la vaca den Lucio!». Em volia fer entendre que aquella llet lhavien anat a buscar a casa la Frances, que en Lucio tenia una vaca seva particular, i que a casa seva no compraven la llet a la lleteria sinó que se la feien portar diàriament dunes terres que tenien a Normandia, dun camp anomenat el Grouchet.
«És la llet del Grouchet! És la llet den Lucio!», continuava la mare durant una bona estona. Però com que jo em negava a beure-la, la Natalina acabava preparant-me una sopa.
Jo no anava a lescola, encara que ja tingués ledat per fer-ho, perquè el meu pare deia que a lescola sagafaven microbis. Els meus germans, per la mateixa raó, també havien fet els estudis de grau elemental a casa, amb mestres. A mi em feia classe la mare. Jo no entenia laritmètica, ni aconseguia aprendre la taula pitagòrica. La mare sesgargamellava i, per explicar-me-la, feia servir caramels o còdols que agafava del jardí i els posava en línia sobre la taula. A casa no menjàvem caramels, perquè el pare deia que feien malbé les dents, i tampoc no hi havia xocolata ni altres dolços, perquè estava prohibit menjar «entre hores». Els únics dolços que es menjaven, però sempre a taula, eren uns de fregits anomenats smarren que una cuinera alemanya havia ensenyat a preparar a la mare. Sembla que eren econòmics però en menjàvem tan sovint que ja no els suportàvem. També menjàvem un pastís que sabia fer la Natalina i que es deia «el pastís de Gressoney», potser perquè la Natalina lhavia après a fer quan érem a Gressoney, a la muntanya.
La mare només comprava caramels per ensenyar-me aritmètica, però a mi laritmètica em repugnava encara més amb aquells caramels i còdols. La mare em va subscriure a una revista escolar que es deia Els drets de lescola per aprendre mètodes didàctics moderns. No sé què devia aprendre daquells mètodes pedagògics en aquella revista; res, segurament. Però hi va trobar una poesia que li agradava molt i que acostumava a recitar als meus germans:
I tots plegats cridarem:
Visca la mà gentil
de la nena senyoril
que practica la virtut!
Mentre mensenyava geografia, la mare mexplicava coses de tots els països on havia estat el pare de jove. Havia esta a lÍndia (on havia agafat el còlera i em sembla que també la febre groga), a Alemanya i a Holanda. I també havia estat a Spitzbergen. Allà shavia ficat al crani duna balena per buscar-hi els ganglis cerebroespinals però no els havia aconseguit trobar. Shavia embrutat de cap a peus amb la sang de la balena i havia tornat amb la roba bruta i encartonada per la sang seca. A casa hi havia moltes fotografies del pare amb les balenes. I la mare me les ensenyava, però a mi em decebien una mica perquè estaven desenfocades i el pare només apareixia al fons com una ombra minúscula. De la balena no es veia ni el morro ni la cua, només una espècie de pujol dentat, gris i nebulós: la balena era allò.
A la primavera creixien moltes roses al jardí. No sé com hi podien créixer, ja que a cap de nosaltres no sens acudia mai ni regar ni podar els rosers. Un jardiner venia una vegada a lany i es veu que amb això ja nhi havia prou.
«Les roses, Lidia! Les violetes, Lidia!», deia la mare passejant pel jardí i imitant aquella companya descola. A la primavera venien al nostre jardí els nens den Terni amb la seva mainadera, lAssunta, que portava un davantal blanc i mitges blanques de fil dEscòcia, i que es treia les sabates al prat i se les deixava al costat. En Cucco i la Lullina, els fills den Terni, també portaven vestits blancs, i la mare els posava les meves bates perquè juguessin sense embrutar-se. «Ssst, ssst! Mireu què fa en Cucco!», cridava en Terni, admirant els seus nens, que jugaven amb la terra. En Terni també es treia les sabates i la jaqueta per jugar a pilota al prat, però sels tornava a posar de seguida si sentia arribar el pare.