A la primavera creixien moltes roses al jardí. No sé com hi podien créixer, ja que a cap de nosaltres no sens acudia mai ni regar ni podar els rosers. Un jardiner venia una vegada a lany i es veu que amb això ja nhi havia prou.
«Les roses, Lidia! Les violetes, Lidia!», deia la mare passejant pel jardí i imitant aquella companya descola. A la primavera venien al nostre jardí els nens den Terni amb la seva mainadera, lAssunta, que portava un davantal blanc i mitges blanques de fil dEscòcia, i que es treia les sabates al prat i se les deixava al costat. En Cucco i la Lullina, els fills den Terni, també portaven vestits blancs, i la mare els posava les meves bates perquè juguessin sense embrutar-se. «Ssst, ssst! Mireu què fa en Cucco!», cridava en Terni, admirant els seus nens, que jugaven amb la terra. En Terni també es treia les sabates i la jaqueta per jugar a pilota al prat, però sels tornava a posar de seguida si sentia arribar el pare.
Al jardí teníem un cirerer, i lAlberto shi enfilava per menjar cireres amb els seus amics: en Frinco, el dels llibres, daspecte feréstec amb jersei i gorra de visera, i els germans den Lucio.
En Lucio venia al matí i se nanava a la tarda: quan feia bon temps sestava sempre a casa nostra, perquè ells no tenien jardí. En Lucio era delicat i fràgil, i a lhora dels menjars mai no tenia gana: menjava una mica, sospirava i deixava la forquilla: «Estic cansat de mastegar», deia amb la mateixa erra nasal de tota la família. En Lucio era feixista, i els meus germans el feien enrabiar parlant-li malament de Mussolini. «No parlem de política», demanava, només veure arribar els meus germans. De petit tenia uns grans rínxols negres arreglats en llargs tirabuixons que li queien sobre el front. Més endavant li van tallar els cabells, i llavors els portava arreglats, llisos i setinats de brillantina. Vestia sempre com un homenet, amb jaquetetes cenyides i llacet. Havia après a llegir al mateix temps que jo, però jo tenia una muntanya de llibres, i ell, molt pocs, perquè llegia a poc a poc i es cansava. Tanmateix, quan era a casa nostra també llegia, perquè jo, de vegades, avorrida de jugar, mestirava al prat amb un llibre. Després en Lucio presumia davant dels meus germans dhaver-se llegit un llibre sencer, ja que ells sempre es burlaven dell perquè llegia poc. «Avui he llegit dues lires. Avui he llegit cinc lires», deia complagut, mostrant el preu que marcava el llibre. A la tarda el venia a buscar la dona que socupava dell, una tal Maria Buoninsegni: una doneta vella i amargada, amb una guineu pelada al voltant del coll. Aquesta Maria Buoninsegni era molt devota i ens portava a mi i a en Lucio a lesglésia i a les processons, era amiga del pare Semeria i sempre en parlava. Una vegada, en no sé quina cerimònia, ens va presentar a mi i en Lucio al pare Semeria, que ens va acaronar el cap i li va preguntar si érem els seus fills. «No, són els fills duns amics», va contestar ella.
Ni a en Lopez ni a en Terni els agradava la muntanya, i de vegades el pare feia les excursions i les escalades amb un amic seu que es deia Galeotti.
En Galeotti vivia amb la seva germana i un nebot en una finca que es deia Pozzuolo. La mare hi havia estat una vegada i shi havia divertit molt; parlava sovint daquells dies a Pozzuolo. Hi havia pollastres i galls dindi i shi servien grans tiberis. LAdele Rasetti, la germana den Galeotti, havia passejat molt amb la meva mare, ensenyant-li els noms de les herbes, de les plantes i dels insectes, ja que en aquella família tots eren entomòlegs i botànics. Després, lAdele havia regalat a la mare un quadre seu on es veia un llac alpí: el teníem penjat al menjador. Al matí, lAdele es llevava dhora per passar comptes amb ladministrador o per pintar, o bé se nanava als prats a herboritzar: baixeta, prima, amb el nas punxegut i un barret de palla. «Que estupenda que és lAdele! Es lleva dhora, pinta! Va a herboritzar!», deia sempre la mare, plena dadmiració, perquè ella no sabia ni pintar ni distingia lalfàbrega de la xicoira. La meva mare era vaga i admirava moltíssim la gent activa, i cada vegada que veia lAdele Rasetti es posava a llegir manuals de ciències per aprendre ella també alguna cosa sobre els insectes i sobre botànica, però després savorria i ho deixava.
Durant lestiu, en Galeotti ens venia a veure a la muntanya amb el seu nebot, que era fill de lAdele i amic del meu germà Gino. Al matí, la meva àvia es passejava anguniejada dun cantó a laltre; no sabia com vestir-se. «Posis el vestit gris amb botonets», li suggeria la mare. «No, que en Galeotti ja me lha vist!», responia làvia, cargolant-se les mans plena dincertesa.
En Galeotti ni se la mirava, làvia, sempre estava parlant entotsolat amb el meu pare i projectant marxes i escalades. Làvia, daltra banda, malgrat la preocupació perquè no la veiés «amb el vestit dahir», no suportava en Galeotti perquè el trobava groller i simple i perquè li feia por que semportés el pare a llocs perillosos.
El nebot den Galeotti es deia Franco Rasetti. Estudiava física, però també tenia la mania de col·leccionar insectes i minerals i ho havia encomanat a en Gino. Sempre tornaven de les excursions amb trossos de molsa embolicats al mocador i amb la motxilla plena descarabats morts i de cristalls. En Franco Rasetti parlava sense parar durant el dinar, però sempre de física, de geologia i de coleòpters, i mentre parlava, jugava amb les molles de pa que hi havia a les estovalles. Tenia el nas punxegut i la barbeta afilada, un color sempre una mica verd llangardaix i un bigoti hirsut. «És molt intel·ligent deia el pare. Però és eixut! Molt eixut!». Tanmateix, en Franco Rasetti, tot i ser sec, una vegada havia escrit un poema tornant duna excursió amb en Gino, mentre eren en un casalot abandonat esperant que parés de ploure: