Gràcies per comprar aquest ebook. Esperem que gaudeixi de la lectura.
Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.
LES PETITES VIRTUTSPàgina de crèdits
Les petites virtuts
V.1: maig del 2020
Títol original: Le piccole virtù
© Giulio Einaudi Editore s.p.a. Torino, 1962, 1966, 1972, 1998, 2012 i 2015
© de la traducció, Elena Rodríguez, 2015
© d'aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2020
Tots els drets reservats, inclòs el dret de reproducció total o parcial en qualsevol forma.
Correcció: Ricard Vela i Àtona Víctor Igual
Disseny de coberta: Taller de los Libros
Publicat per Àtic dels Llibres
Carrer dAragó, 287, 2n 1a
08009, Barcelona
info@aticodeloslibros.com
www.aticodeloslibros.com
THEMA: DNBL1
Conversió a ebook: Taller de los Libros
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només pot ser efectuada amb lautorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. Sha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment daquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
Questo libro è stato tradotto grazie ad un contributo alla traduzione assegnato dal Ministero degli Affari Esteri italiano.
Aquest llibre sha publicat amb una subvenció a la traducció concedida pel Ministeri dAfers Estrangers italià.
Contingut
Portada
Newsletter
Pàgina de crèdits
Sobre aquest llibre
Introducció
Nota de lautora
Primera part
Hivern als Abruços
Les sabates trencades
Retrat dun amic
Elogi i complanta dAnglaterra
La Maison Volpé
Jo i ell
Segona part
El fill de lhome
El meu ofici
Silenci
Les relacions humanes
Les petites virtuts
Notes
Sobre lautora
Les petites virtuts
Onze textos entre lautobiografia i lassaig. Onze formes de «sentir» fets, coses, gestos, veus
Què és lamistat? Què significa la virtut? Quin valor tenen parlar i callar? Quin és el sentit duna vida? Natalia Ginzburg compon un autoretrat extraordinari, un mosaic dels seus pensaments on hi desvetlla el món viscut.
En aquest llibre hi trobem el retrat de la vida a la regió dels Abruços amb el seu marit, Leone Ginzburg; la guerra i la por i la pobresa consegüents; el record estremidor i sostingut de Cesare Pavese; lexperiència de ser dona i mare, o estampes entranyables de la vida conjugal.
La narració de Natalia Ginzburg commou, endinsant el lector en un calidoscopi literari de petites joies que converteixen aquest llibre en un tresor essencial i fonamental.
«Natalia Ginzburg és una dona dotada duna capacitat dobservació poc comuna.»
Carmen Martín Gaite
«En cada pàgina daquest llibre hi ha la forma de ser dona (de Natalia Ginzburg): sovint adolorida però sempre pràctica i gairebé brusca, entre els dolors i les alegries de la vida.»
Italo Calvino
«És difícil entendre el secret de la seva prosa prodigiosa.»
El Periódico
«Un retrat encertat de la Itàlia indigent de la postguerra.»
El País
«Reflexions que es manifesten amb sobrietat i delicadesa.»
Qué leer
Introducció
Els assajos inclosos en aquest llibre es van publicar en diaris i revistes diversos. Dono les gràcies a aquests diaris i revistes, que mhan permès reimprimir-los.
La Aquests textos es van escriure en els llocs i anys següents:
«Hivern als Abruços», escrit a Roma a la tardor del 1944 i publicat a Aretusa.
«Les sabates trencades», escrit a Roma a la tardor del 1945 i publicat a Politecnico.
«Retrat dun amic», escrit a Roma el 1957 i publicat a Radiocorriere.
«Elogi i complanta dAnglaterra», escrit a Londres a la primavera del 1961 i publicat a Mondo.
«La Maison Volpé», escrit a Londres a la primavera del 1960 i publicat a Mondo.
«Ell i jo», escrit a Roma a lestiu del 1962 i crec que inèdit fins ara.
«El fill de lhome», escrit a Torí el 1946 i publicat al diari LUnità.
«El meu ofici», escrit a Torí a la tardor del 1949 i publicat a Ponte.
«Silenci», escrit a Torí el 1951 i publicat a Cultura e realtà.
«Les relacions humanes», escrit a Roma a la primavera del 1953 i publicat a Terza generazione.
«Les petites virtuts», escrit a Londres a la primavera del 1960 i publicat a Nuovi Argomenti.
Les dates són importants i indicatives perquè expliquen els canvis destil. No li he fet correccions a pràcticament cap dels escrits, perquè sóc incapaç de corregir un text meu, excepte en el moment en què lestic escrivint. Un cop ha passat el temps, ja no sé corregir-lo. Per tant, és possible que aquest llibre no tingui un estil uniforme, i me nexcuso, daixò.
Les dates són importants i indicatives perquè expliquen els canvis destil. No li he fet correccions a pràcticament cap dels escrits, perquè sóc incapaç de corregir un text meu, excepte en el moment en què lestic escrivint. Un cop ha passat el temps, ja no sé corregir-lo. Per tant, és possible que aquest llibre no tingui un estil uniforme, i me nexcuso, daixò.
Dedico aquest llibre a un amic meu, de qui no en diré el nom. No apareix en cap daquests escrits i, no obstant, nha estat el meu interlocutor secret en bona part. No hauria escrit molts daquests assajos si no hagués parlat amb ell de vegades. Ell ha donat legitimitat i llibertat dexpressió a determinades coses que jo havia pensat.
Vull expressar-li aquí el meu afecte i el testimoni de la meva gran amistat, passada, com qualsevol amistat vertadera, a través del foc de les discòrdies més violentes.
Roma, octubre del 1962
No crec tenir moltes més coses a afegir a allò que ja vaig dir daquest recull descrits quan es va publicar, el 1962.
Pel que fa a «Hivern als Abruços», potser cal explicar la frase «allò nostre era un exili»: als Abruços, nosaltres estàvem confinats, o, més ben dit, «érem internats civils de guerra». El poble era a prop de la ciutat de lAquila, i potser per això hi havia una àguila pintada al sostre duna habitació de casa nostra. En aquell poble ens hi vam quedar tres anys. Des daleshores, em diuen, ha canviat molt; sha convertit en un indret turístic, un lloc destiueig. Jo no lhe tornat a veure amb aquesta nova forma, ni desitjo tornar-lo a veure, tot i que entenc que és bo que hagi canviat, que hi hagin construït restaurants i hotels. Aleshores només hi havia un alberg, lalberg Vittoria: tres habitacions en total. I els propietaris, una mare vídua amb tres fills, eren de les persones més entranyables, humanes i hospitalàries que hom es pugui trobar. Però, pel que sé, van marxar a viure a un altre lloc, i lalberg Vittoria, amb la cuina on shi feia vida a lhivern i la terrassa on shi passava el temps a lestiu, ja no existeix.
Daltra banda, molts dels llocs dels quals es parla en aquests escrits han canviat; al text «Retrat dun amic», la ciutat esmentada és ara realment irreconeixible.
Natalia Ginzburg
Roma, octubre del 1983
Primera partHivern als Abruços
Deus nobis haec otia fecit.
Als Abruços només hi ha dues estacions: lestiu i lhivern. La primavera és nevosa i ventosa com lhivern i la tardor és càlida i límpida com lestiu. Lestiu comença al juny i sacaba al novembre. Els llargs dies assolellats als turons baixos i secs, la pols groga del carrer i la disenteria dels nens sacaben i llavors comença lhivern. La gent deixa de viure al carrer: els nois descalços desapareixen de les escalinates de lesglésia. Al poble del qual parlo, gairebé tots els homes desapareixien després de les últimes collites: se nanaven a treballar a Terni, a Sulmona, a Roma. Era un poble de paletes: algunes cases estaven construïdes amb gràcia, tenien terrasses i columnetes com si fossin petites vil·les, i sorprenia trobar-hi, en entrar-hi, grans cuines fosques amb pernils penjats i habitacions vastes, desolades i buides. A les cuines, el foc estava encès i hi havia diferents tipus de focs: hi havia focs grans amb fusta de roure, focs de fullatge o focs destelles recollides duna en una. Mirant el foc encès era fàcil reconèixer els pobres i els rics millor del que es podia esbrinar observant les cases o la gent, la roba o les sabates, que si fa no fa eren totes iguals.
Quan vaig arribar al poble del qual parlo, al principi totes les cares em semblaven iguals. Totes les dones sassemblaven, riques i pobres, joves i velles. Gairebé totes tenien la boca desdentada; allà a baix les dones perden les dents als trenta anys, per la fatiga i la malnutrició, pel desgast dels parts i dels alletaments que se succeeixen sense treva. Però, llavors, a poc a poc, vaig començar a distingir la Vincenzina de la Secondina, lAnnunziata de lAddolorata, i vaig començar a entrar a cada casa i a escalfar-me en els seus diferents focs.
Quan les primeres nevades començaven a caure, una tristesa lenta sapoderava de nosaltres. Allò nostre era un exili: la nostra ciutat era lluny i lluny eren els nostres llibres, els amics, els esdeveniments diversos i mutables duna existència veritable. Enceníem la nostra estufa verda, amb un tub llarg que travessava el sostre. Ens reuníem tots plegats a lhabitació de lestufa i allà es cuinava i es menjava. El meu marit escrivia a la gran taula oval, els nens deixaven les joguines escampades al terra. Al sostre de lhabitació hi havia una àguila pintada, i jo mirava làguila i pensava que allò era lexili. Lexili era làguila, era lestufa verda que brunzia, era el camp vast i silenciós i la neu immòbil. A les cinc sonaven les campanes de lesglésia de Santa Maria, i les dones anaven a la benedicció, amb els seus xals negres i la cara vermella. Cada nit, el meu marit i jo fèiem una passejada; cada nit caminàvem de bracet, enfonsant els peus a la neu. A les cases que vorejaven el carrer hi vivia gent coneguda i amiga, i tots sortien a la porta i ens deien: «Que tingueu salut». Algú preguntava de vegades: «Però, quan tornareu a casa vostra?». El meu marit deia: «Quan sacabi la guerra». «I quan sacabarà aquesta guerra? Tu que ho saps tot i ets professor, quan sacabarà?». Al meu marit li deien «el professor» perquè no sabien pronunciar el seu nom, i venien de lluny per consultar-li les coses més variades, sobre la millor estació per fer-se treure els queixals, sobre els subsidis que donava el municipi i sobre les taxes i els impostos.
A lhivern algun vell se nanava amb una pulmonia, les campanes de Santa Maria tocaven a morts i Domenico Orecchia, el fuster, fabricava el taüt. Una dona va embogir i se la van endur al manicomi de Collemaggio, i el poble en va parlar durant una bona temporada. Era una dona jove i polida, la més polida de tot el poble; van dir que allò li havia passat per la seva gran polidesa. El Gigetto di Calcedonio va tenir dues bessones, amb dos bessons mascles que ja tenia a casa, i va muntar un escàndol a lajuntament perquè no volien donar-li el subsidi, ja que tenia moltes copes1 de terra i un hort tan gran com set ciutats. A la Rosa, la conserge de lescola, una veïna li va escopir a lull, i ella anava amb lull embenat perquè li paguessin una indemnització. «Lull és delicat, la saliva és salada», explicava. I daixò també sen va parlar durant una bona temporada, fins que ja no va quedar res a dir.
La nostàlgia creixia en nosaltres cada dia. Alguna vegada era fins i tot agradable, com una companyia tendra i lleugerament embriagant. Arribaven cartes de la nostra ciutat, com notícies de noces i de morts de les quals nestàvem exclosos. De vegades, la nostàlgia es tornava aguda i amarga, i es convertia en odi: llavors odiàvem el Domenico Orecchia, el Gigetto di Calcedonio, lAnnunziatina i les campanes de Santa Maria. Però era un odi que manteníem ocult, ja que reconeixíem que era injust. I casa nostra sempre era plena de gent, alguns venien a demanar favors i daltres venien a oferir-ne. De vegades, la modista venia per fer-nos sagnoccole.2 Es lligava un drap a la cintura i batia els ous, i enviava la Crocetta pel poble a buscar algú que ens pogués deixar una cassola ben gran. La seva cara vermella estava absorta i els seus ulls brillaven per una voluntat imperiosa. Hauria cremat casa seva per tal que les sagnoccole li quedessin bé. El vestit i els cabells li quedaven emblanquits per la farina, i deixàvem reposar les sagnoccole a la taula oval en què escrivia el meu marit.